Qui no ha sentit alguna vegada el desig d’apartar-se del món?

Tots hem tingut moments de desànim o de desconcert, ja sigui fruit d’un esdeveniment personal, o bé quan hem cregut percebre el món com a quelcom incomprensible i ple de torbació. És així, doncs, com individus provinents de tota condició o latitud han buscat recer en espais allunyats del món.

Els jardins, les muntanyes o els boscos han estat dels llocs més freqüentats (penso ara en Petrarca o en Thoreau), però també no han estat poques les construccions humanes que han afavorit el recolliment, el silenci o la creativitat. Em refereixo als monestirs o a simples cambres, com més senzilles millor. Com diu el sociòleg Rémy Oudghiri a la introducció del seu llibre Petit éloge de la fuite hors du monde* (i que és el motiu principal que ens ha empès a escriure aquest article): “Fugir del món (fuga mundi) no és sinó una altra manera d’iniciar-se en el vertader”. Qui fuig del món, sol portar una vida simple, anònima i frugal, tal com recomanava, per exemple, Epicur.

El llibre és una delícia. Al llarg de breus capítols, l’autor fa una anàlisi de com han entès la fuga mundi una colla d’artistes de diverses èpoques, i com aquest fenomen s’ha expressat en algunes de les seves obres. Ells mateixos han estat protagonistes de diverses fugides. Com diu Oudghiri, el verb fugir, per alguns, és començar a ser. És reivindicar el ser per sobre del tenir. Ser (o tornar a ser) un mateix (i que per diverses  circumstàncies no s’havia acomplert).

Petrarca fuig de la multitud, i anhela viure enmig de la natura, lluny dels homes, en la més absoluta solitud. No es tracta de fugir per allunyar-se del món, sinó d’apropar-se a ell. El poeta italià ho farà a través de l’estudi i de l’humanisme.

Rousseau també estima la solitud. Deixa París l’any 1756 i se’n va a viure als boscos. Com a guia pren el seu cor. “Apartat del món disposa del temps necessari per a la reflexió filosòfica”, escriu Rémy Oughiri. Deixar el món és una forma per coneixe’l millor.

Força s’ha escrit sobre la fugida de Tolstoi, en els darrers dies de la seva vida (morirà, de fet, en una petita estació ferroviària mig abandonada). El seu sentit últim és encara un enigma. De fet, fuig sense saber el trajecte que seguirà. Però fugir és viure; retrobar, en tot cas, una vida més sincera i autèntica. O el que és el mateix, trobar-se davant per davant amb la veritat.

Flaubert fuig de la vida burgesa, rebutja tota convenció social. Viu en l’art; sent devoció per l’escriptura. És el que desitja fer més en aquest món.

Gauguin i Le Clézio fugen del món occidental. La seva és una escapada perpètua a mons salvatges, encara no contaminats. En tot cas, la imaginació, en les seves obres, ja és una fugida d’un món pesat i feixuc cap a un altre de més suggestiu. Com en Flaubert, l’art és un pont que uneix els dos mons, per dir-ho d’alguna manera.

En la novel·la El pressentiment, d’Emmanuel Bove, el personatge principal fuig, com Flaubert, de la vida burgesa, però aquest cop per no moure’s de la seva ciutat. Simplement abandona el barri dels rics on viu i se’n va a una de les parts més pobres. En el fons és una fugida interior, el desig de viure amb senzillesa.

Pascal Quignard, un altre dels autors escollits, pensa que el secret d’una vida autèntica consisteix a no acceptar mai ser reduït a una “identitat”. Per a ell, la soledat et porta a la felicitat, i llegir i escriure són altres maneres d’apartar-se del món. La fugida, lluny de ser un fi, és un mitjà que conté alhora un compromís ferm i autèntic.

Petit éloge… pot fer parella amb un altre llibre també exquisit i molt recomanable, Histoire du silence, d’Alain Corbin (traducció catalana publicada per Fragmenta). Com el silenci, i els matisos que conté, ens acaba aportant calma i tranquil·litat, però també la reflexió necessària enfront dels embats del món actual. Saber guardar silenci és una virtut, avui, o una renúncia? Restar en silenci i prendre partit per l’acció són contradictoris?

*Edició castellana amb el títol de Pequeño elogio de la fuga del mundo. Rémy Oudghiri. Traducció d’Ana Nuño. Alfabeto Editorial, 2019. L’original en francès va aparèixer l’any 2014.

Edward Hopper. Cobb’s Barns, South Truro, 1930-1933.