Mes: Març de 2019

Entre el perdó i la supèrbia

  No hi ha cap país en el món que no tingui alguna cosa de la qual s’hagi d’avergonyir. Tant és si és un fet recent o d’un passat llunyà. Són pocs, tanmateix, els que han fet un acte de contrició real i sincer davant del dolor causat sobre altres pobles. És obvi que els països occidentals (en concret les elits polítiques i econòmiques de cada moment) s’enduen la major responsabilitat. El dany que han causat a la humanitat no té parangó. La petjada colonitzadora i els episodis de barbàrie que han fet “emmudir” bona part d’Àfrica o d’Amèrica, però també els que s’han comès en el mateix territori europeu, són a la cúspide dels grans crims contra la Humanitat de la història. Però hi ha països, a més, que no tan sols no han reconegut uns fets que els historiadors han corroborat amb tot el rigor, sinó que han reiterat, almenys els seus elements més “patriòtics”, que la seva acció “civilitzadora” sobre altres països va portar benefici, llibertat i prosperitat. Penso, per exemple, amb …

Una jornada particular

  Kosmopolis és un dels grans esdeveniments culturals de l’any. Llàstima, però, que hàgim d’esperar-ne dos per acollir-lo, tot i la seva programació contínua. Fa pocs dies l’hem tornat a gaudir de ple. Barcelona i Catalunya s’han tornat a projectar al món des d’un dels seus centres culturals més emblemàtics i que enguany ha fet 25 anys, el CCCB. Nosaltres ens hi vam passejar dissabte passat. No ens donava temps per assistir a totes les sessions completes. Gairebé no hi havia treva, i algunes tenien lloc a la mateixa hora. Així que, en algun cas, entràvem a les sales un cop ja havien començat, però del que es tracta ara és fer-vos arribar quatre o cinc idees essencials i un breu tast de l’ambient que vam viure. Els temes principals d’aquesta edició versaven sobre feminisme, física quàntica o el futur del capitalisme. Raig Verd ha tret recentment el llibre Per què les dones salvaran el planeta?, una col·lecció de textos escrits per diverses autores com Vandana Shiva o Maria Mies a l’entorn de l’ecofeminisme. La igualtat …

Un guió ben après

  Com que no troben la rebel·lió ni la sedició han exhibit la malversació. També ha fet llufa. Tanmateix, ho segueixen provant, encara que sigui inventant coses o construint hipèrboles. En comptes d’esclarir la veritat, observem una successió d’episodis surrealistes, molt ben apresos. Això sí, mostrats amb molt poca traça. Tot sigui per commoure els membres ensopits d’un tribunal antiquat i acabar provocant una sentència exemplar. Tot semblava ben lligat: una colla d’individus, uniformats o no, havien de deixar-ho tot a punt, acumulant proves i més proves que presumiblement comprometrien els líders polítics i socials. El seguici inquisitorial havia de ser (és) nombrós: polítics, policies, jutges, i amb la complicitat de la majoria de mitjans de comunicació. Hi ha moments en què el jutge Marchena es posa la toga de fiscal: una i una altra vegada ha vetat la projecció de vídeos de les càrregues policials de l’1-0 i de les concentracions davant la Conselleria d’Economia, uns dies abans, quan testifiquen els membres dels cossos policials. Hi ha interès per conèixer la veritat? Així mateix, …

Una mica més amunt

  Per començar, el número Pi. Ja fa segles que ens vas donar el teu secret. O més ben dit, et vam trobar sense saber que ja t’havies ficat per tot arreu des del principi. Tenies una relació geomètrica, amb totes les formes circulars. Ho portaves ben amagat. Així, et podem trobar tan en una gota d’oli o de pluja com en una flor. Després vas aparèixer en altres contexts que no tenien res a veure amb el cercle, i això encara ens va sorprendre més. Podies viure en el càlcul de probabilitats o en els resultats de sèries numèriques. El misteri augmentava, mentre tu creixies, creixies amb més nombres (sabíem quins eren), fins a l’infinit. De fet, formes part d’una família d’infinits en el Gran Infinit que és el conjunt dels nombres reals. Fins i tot, la poeta polonesa, Wisława Szymborska, et va dedicar, ja fa uns anys, un poema titulat precisament “El número Pi”: (…) La serp més llarga de la terra després d’uns metres s’acaba. Si bé un xic més tard, el mateix …

Que no ens prenguin el futur

  Serà 2019 un dels anys més càlids? La tendència de les últimes dècades indica que sí. Els vint anys més calorosos s’han registrat en els darrers vint-i-dos. Les emissions de CO2 a l’atmosfera continuen sent molt altes. La gran majoria dels governs incompleixen els Acords de París de 2015. Els qui directament neguen el canvi climàtic ho fan, o bé per ignorància, per interessos econòmics, o bé són captius de les grans companyies energètiques. La salut del planeta i de la seva gent no pot quedar a mans de quatre individus ambiciosos i amb pocs escrúpols que s’escapen de qualsevol control democràtic, sota el paraigües d’uns polítics que perverteixen la mateixa democràcia. L’escalfament del planeta és un fet contrastat. Segons el darrer informe del grup d’experts de l’ONU sobre el canvi climàtic, en les pròximes dues dècades la temperatura global haurà pujat 1, 5 °C respecte l’era preindustrial. Però hi ha qui diu que, fins i tot, es podria arribar als 2 °C. Les conseqüències, doncs, encara serien més catastròfiques. Per això alerten que …

Carles Rahola

  Primers de febrer de 1938. Fa un dia rúfol. Un senyor ben vestit, amb el cap cot, cabells blancs, bigoti voluminós també blanc, ulleres pinçades al nas, baixa per un dels carrers del barri antic de Girona. Aixeca per un moment els ulls i mira, gairebé amb tendresa, les pedres velles i immortals. Reprèn el camí, ara amb menys vacil·lació. És Carles Rahola, il·lustre escriptor i historiador. D’aquí a una hora, tornarà a passar pel mateix punt, però ara de retorn cap a casa. Poc abans haurà deixat a la seu del diari L’Autonomista el darrer article que ha escrit, «Refugis i jardins». Un any després, aquest serà un dels escrits que els guanyadors de la guerra utilitzaran contra la seva persona. 15 de març de 1939. La ciutat encara dorm. És de nit. Carles Rahola, que havia estat detingut unes setmanes abans per les autoritats franquistes, i sotmès a un consell de guerra sumaríssim, és afusellat davant les tàpies del cementiri de Girona. Fa exactament 80 anys. Un crim contra la humanitat, un …

La lluita continua

  Un autobús que propaga l’antifeminisme i que banalitza el nazisme recorre aquests dies territori peninsular. Pertany a una associació ultracatòlica i masclista anomenada Hazte Oír. Un nom, per cert, que tindria la seva gràcia si el tema no fos tan greu. Com si les seves tesis extremistes no haguessin estat àmpliament difoses en aquest país, com a mínim durant la dictadura franquista. Els seus membres eviten parlar explícitament de violència masclista i parlen de violència domèstica, ja tipificada. Un subterfugi per amagar un missatge supremacista i minimitzar, d’aquesta manera, la violència contra les dones. També és una forma d’aigualir i d’eliminar directament les polítiques d’igualtat de gènere. El discurs que privilegia l’home (o el fa víctima) i menysprea la dona el defensen també partits polítics com Vox, una formació més pròpia de temps pretèrits. Pensen que molts dels privilegis que els homes encara gaudeixen estan sent amenaçats per les reivindicacions feministes, les quals només reclamen respecte i una igualtat i justícia plenes. També han generat estupor i indignació algunes sentències, prou conegudes, de la …

Vermeer

Un cel més humà

  Dies i dies d’anticicló. Per fi s’ha acabat, i em sento més feliç, més lleugera. Visc dels canvis i dels colors; la monotonia m’exaspera. No cal ser un artista, un meteoròleg o un metge per verificar com un temps estable d’altes pressions i amb l’aire enclotat, no és el que més ens convé. En aquestes jornades feixugues i inacabables, sentia com si habités a l’interior d’una bola de vidre radiant, però amb una capa de polsim a mitja alçada. Ens aixecàvem amb boirines matinals i tornàvem a casa, al migdia, sota un cel aparentment serè, però desconcertant. El blau havia canviat; estava impregnat de tons terrossos. Caminant amunt i avall sentia com una mena de malestar i impaciència. No era tan una qüestió física com mental. Creia percebre com els altres rostres expressaven una inquietud semblant. Això sí, veia vehicles i més vehicles. Semblava que s’haguessin multiplicat per deu o per vint. L’aire brut s’acumulava, el neguit també. Ningú, però, no estava fent res. Pura inacció. Com si viure en un entorn així fos …