No s’acaba d’entendre com una persona formada en “lletres” i, per tant, suposadament cultivada, quan s’enfronta a una qüestió científica acabi dient: “És que jo soc de lletres”. És una evasiva per evitar un tema que “no és el seu”? Una certa indiferència cap a altres àmbits del coneixement? O una conseqüència d’un petit trauma que va tenir de petit/a amb alguna matèria científica? La divisió ras i curt entre “ciències” i “lletres” (o humanitats) és, com altres tipus de classificacions que es fan i es desfan, un absurd, un disbarat. Ha produït perjudicis i mancances que han afectat a generacions, les quals no han pogut disposar d’una visió global, ni albirar altres perspectives o obrir escletxes per on hi pogués accedir llum amb tonalitats diverses. Els humans sempre hem estat temptats a fer divisions, a classificar o a fer jocs de contraris sovint irreconciliables, sense tenir en compte les connexions entre les coses i la multiplicitat de matisos. En un experiment, la barreja de substàncies, en la seva justa proporció i habilitat, produeix sucoses …

Un món que pateix, un món afligit i aclaparat, sotmès a les bombes i a la mort. Contra això, la pau, principi vital que evita el sofriment injust d’innocents. Què hi tenen a dir la ciència i el coneixement? Max Born va ser un dels físics més brillants del segle XX, i figura clau de la física quàntica. Però també preocupat per l’esdevenir humà, al costat de la seva dona Hedwig Ehrenberg. Per a Born, no hi podia haver ciència sense consciència ètica. Fugitiu del nazisme i testimoni de la barbàrie humana, sabia de què parlava. Signant del manifest Russell-Einstein, no es considerava, tanmateix, un pacifista radical. Qui pot ser-ho quan hi ha víctimes i botxins? Ara, quan alguns tornen a invocar l’amenaça nuclear, és oportú recuperar algunes de les seves opinions, com les que va posar per escrit en un article l’any 1965; una època, recordem-ho, que va estar a un pas d’un nou cataclisme nuclear. Born no entén com encara la força i la guerra poden solucionar controvèrsies polítiques, econòmiques o ideològiques, en …

Amb tanta tragèdia humana, i ecològica, hi ha un desig de natura i de lectura, una necessitat de silenci i de reflexió. Mirar dins un mateix per mirar –comprendre–­ millor el món. Això no significa defugir l’alteritat, i cercar l’aïllament. Hi ha soledat, és cert, però també hi ha solidaritat. No vivim en una bombolla. El primer pas és, justament, reconèixer i aprofundir el vincle que ens uneix amb el món, amb la natura, amb els altres éssers. Reconstruir la nostra relació amb la Terra, com a ésser vivent que és, i integrar-nos, amb respecte i humilitat, en el conjunt de la biosfera. Aquesta nova consciència ecològica, aquest saber radical –d’arrels profundes–, anomenada ecosofia (o ecofilosofia, si parlem d’una disciplina humanística), afavoreix també el diàleg intercultural i la cultura de la pau. Ja no n’hi ha prou en resoldre només els problemes mediambientals, sinó que cal canviar la relació que tenim amb la Terra, considerant l’ésser humà com un integrant més, com una extensió de la mateixa natura. D’aquesta manera podem entendre la realitat d’una …