Assistim incrèduls a l’esclat de la guerra, amb tota la virulència. Ucraïna, Europa, 2022. Però ja des de 2014 la regió bull, i la sang vessa sobre les seves terres. No hi ha paraules per expressar tant de sofriment, tanta violència, tanta mort. El desfici imperialista i l’urc bel·licós del Kremlin s’abat sobre tot un poble, sotmès a les bombes i a l’escassetat, però les conseqüències d’aquesta tragèdia afectarà també al poble rus, i a tot el món. Cal aturar la guerra com sigui. Cal insistir en la pau i en el diàleg.

Václav Havel⁽¹⁾, l’any 1989, alertava del caràcter ambigu de la paraula, i com “al costat d’una paraula que estimula les persones amb la seva llibertat i veracitat n’hi ha una altra que hipnotitza i fanatitza”. Com fer front a aquesta paraula “perillosa, mortal”? Com transformar-la?

Amb ètica, amb esperit crític i responsabilitat, cal cercar aquells mots humils que ens apropen a la pau, a la compassió, a l’entesa entre els pobles. Una tasca encomiable, certament, i que mai no podrem donar del tot per conclosa.

Amb el següent poema d’Anna Akhmàtova⁽²⁾, la gran poeta russa, perseguida per l’estalinisme, volem tenir un record per a les víctimes innocents d’aquesta guerra i de tantes altres que tenen lloc en el nostre dissortat planeta. Amb l’esperança que la paraula veraç i de concòrdia s’imposi, finalment, a la paraula falsa que és la porta d’entrada al fanatisme i a la guerra.

Cap cel estrany no em donava aixopluc

Ni em protegien ales foresteres.

Era, llavors, entremig del meu poble

I compartia la seva dissort.

                          

(1) Paraules sobre la paraula. Discurs de Václav Havel, en ocasió de rebre el Premi de la Pau atorgat pels llibreters alemanys. Llibres de l’Índex, 1990.

(2) El poema forma part de l’obra Rèquiem, i que en català podem trobar a: Versions d’Akhmàtova i Tsvetàieva. Maria-Mercè Marçal i Monika Zgustova. Editorial Proa, 2004.

La pintura que encapçala el text és de Oskar Kokoschka. Hans Tietze i Erica Tietze-Conrat, 1909.