Aquests dies, Ingmar Bergman hauria fet cent anys. El 2003 s’havia retirat a l’illa de Farö, i estrenava el seu testament fílmic: Saraband. Acabava així una de les trajectòries més sòlides i personals del cinema contemporani. El director suec (però també escriptor) havia fet una mena de pacte amb la mort. Ho va palesar en unes imatges que ja han quedat per a l’eternitat, les que formen part de El setè segell; però, de fet, tot el seu cinema és un combat serè i angoixant alhora contra la mort i una reflexió sobre els misteris que envolten l’ésser humà. Però, enmig dels dubtes i les incerteses, persisteix a la vida una evidència terrible, i és, precisament, la mort. El sorprèn a l’estiu de 2007, també en un mes de juliol, el mateix dia que mor, per cert, un altre dels grans cineastes europeus, i que van indagar més sobre l’existència humana, l’italià Michelangelo Antonioni. La contribució d’ambdós al cinema modern fou decisiva. Bergman va tenir una educació molt rígida, en una societat on la …