Aquests dies, Ingmar Bergman hauria fet cent anys. El 2003 s’havia retirat a l’illa de Farö, i estrenava el seu testament fílmic: Saraband. Acabava així una de les trajectòries més sòlides i personals del cinema contemporani.

El director suec (però també escriptor) havia fet una mena de pacte amb la mort. Ho va palesar en unes imatges que ja han quedat per a l’eternitat, les que formen part de El setè segell; però, de fet, tot el seu cinema és un combat serè i angoixant alhora contra la mort i una reflexió sobre els misteris que envolten l’ésser humà. Però, enmig dels dubtes i les incerteses, persisteix a la vida una evidència terrible, i és, precisament, la mort. El sorprèn a l’estiu de 2007, també en un mes de juliol, el mateix dia que mor, per cert, un altre dels grans cineastes europeus, i que van indagar més sobre l’existència humana, l’italià Michelangelo Antonioni. La contribució d’ambdós al cinema modern fou decisiva.

Bergman va tenir una educació molt rígida, en una societat on la religió luterana omplia tots els àmbits de la vida privada (el seu pare, a més, era pastor protestant). El seu interès inicial va ser pel teatre, determinant en el cinema que farà després. Ingressa en el setè art com a guionista. A partir d’aquí, aquest serà el seu principal mitjà d’expressió a l’hora d’explorar l’inconegut i el misteri del món.

Comença fent comèdies i estudis sobre el seu país (Un estiu amb Mònica, Una lliçó d’amor…). Aleshores segueix una etapa de temàtica religiosa i existencial (El setè segell, Maduixes salvatges…). Aquest període de recerca espiritual l’apropa a l’agnosticisme més amarg: es troba de cop amb el silenci de Déu. En una tercera i darrera etapa, la del cinema metafísic-existencial, s’ocupa de la qüestió de l’amor i del seu deteriorament, en concret el matrimoni i la relació de parella, que s’inicia amb una de les seves grans obres, Persona (1966). Sonata de tardor (1978) és una altra de les seves pel-lícules més conegudes, amb Ingrid Bergman i Liv Ullmann, intèrpret habitual a la seva filmografia.

Precisament, l’artista nòrdic fou un gran director d’actrius, tan en un pla físic com en un de més espiritual. Sap apropar la càmera als rostres, captar les mirades, amb sentit i profunditat, baixar a l’interior de l’ésser humà, per a descobrir els pensaments ocults.

L’univers de Bergman és un món de soledat, de sofriment, d’angoixes existencials. La influència del dramaturg August Strindberg és essencial des dels seus inicis, i pel que fa a directors de cinema, és deutor de Sjöström, Dreyer o Tarkovski, entre d’altres. Ell mateix acabarà influint en Woody Allen, Godard o Lars Von Trier. Els seus films són un intent a conèixer-se a si mateix. Considerava que “ser sincer implica fer una obra d’alguna manera autobiogràfica”.

Com en Antonioni, també un cineasta de la soledat, en la seva obra cinematogràfica va predominar el discurs per sobre de la mateixa història. Un cinema de coneixement i de reflexió, per sobre de l’acció i del pur espectacle.

Fins el 31 d’agost podem veure a la Filmoteca de Catalunya l’obra d’Ingmar Bergman, en un cicle que vol commemorar, precisament, el centenari del seu naixement.

Liv Ullmann i Bibi Andersson a Persona, film d’Ingmar Bergman.