Plutó semblava aquell alumne discret, silenciós, d’aspecte ombriu i malenconiós, a primer cop d’ull irrellevant, assegut a la darrera fila de la classe. El seu caràcter marginal, subtilment rebel, desvetllava, tanmateix, una certa fascinació. Accedir a Plutó era, com indica el seu nom mitològic, entrar en un món subterrani i tenebrós, en el límit gairebé del no-res.
Fins i tot, feia uns anys havia estat destronat de la seva condició de planeta; ja no podia parlar amb els altres vuit en un pla d’igualtat. Aquesta decisió podia ser legal en el marc de les lleis planetàries, però a parer de moltes persones, no deixava de ser injust.
Tanmateix, aquell cos remot, esquifit i avorrit, immers en un hivern perpetu, de sobte va florir davant de tothom. I el món, el nostre món, va quedar meravellat. Què ho va fer possible? Doncs una petita nau espacial, la sonda New Horizons, de la NASA. Havia sortit de la Terra a principis de 2006, i després d’un viatge de gairebé una dècada va arribar a Plutó a mitjans de juliol de 2015, ara fa tres anys; hi va passar tan a prop que gairebé el va poder tocar. La sonda anava equipada amb set instruments científics, d’una precisió absoluta.
D’aquesta manera vam poder veure les primeres imatges d’impacte i, en les setmanes i mesos següents, en van arribar més. Avui ja ens ha transmès tota la informació possible; ara cal digerir i analitzar amb calma totes les dades. Això pot trigar un temps. Què en sabem, doncs, de Plutó actualment?
Imatge presa per la sonda New Horizons al seu pas per Plutó (en primer terme) i Caront, a mitjans de juliol de 2015. Font: NASA.
En comptes d’un món estàtic i uniforme, la sonda ens ha revelat un paisatge ric i divers; en part força abrupte, amb muntanyes imponents que poden alçar-se fins a 4500 metres, immenses glaceres i planúries de nitrogen congelat, i una atmosfera major del que s’esperava. Així, de mica en mica, Plutó ens descobria la seva intimitat.
En el número de juny de la revista Investigación y Ciencia (l’edició espanyola de Scientific American), en un article molt complet signat per S. Alan Stern*, ‘Plutón al descubierto’ (traducció de l’original ‘Pluto’s secrets revealed’), s’insisteix en la complexitat del planeta nan, i de com és un cos des d’un punt de vista geològic més divers i actiu del que els científics havien imaginat, amb “sistemes de falles que es poden estendre al llarg de centenars de quilòmetres, terrenys caòtics, penya-segats de metà en retrocés, pics coberts de neu de metà…”. També s’hi han trobat dotzenes de capes concèntriques de boira que tenyeixen l’atmosfera de blau, que recorda la Terra, però, en canvi, s’hi han detectat molts pocs núvols, si es que en té algun.
Segons S. Alan Stern, hi ha proves convincents que Plutó amaga “una capa oceànica d’aigua líquida a centenars de quilòmetres de profunditat”. Això indica que podria tenir una font d’energia en el seu interior, fet que és una prova més que es tracta d’un cos geològicament viu. A la seva superfície, el nitrogen cobriria la capa de gel d’aigua. Així mateix hi ha indicis de l’existència de volcans de gel que antigament podrien haver estat actius. S’hi ha descobert també una immensa glacera (la més gran del sistema solar, amb una superfície de 800.000 km2). És una extensió de gel que s’ha anomenat Sputnik Planitia, en honor a l’Sputnik soviètica, la primera sonda espacial.
La New Horizons també ens ha fet saber que Plutó és major del que ens havien indicat càlculs anteriors. El seu diàmetre s’ha fixat en 2377 km. Un altre punt d’interès és Caront, el seu principal satèl-lit, descobert l’any 1978, i d’unes dimensions força grans en comparació amb el seu planeta (més o menys té la meitat del seu diàmetre). Presenta vastes planúries de gel i “un extens sistema de canyons cinc vegades més profunds que el Gran Canyó del Colorado”. El seu pol Nord conté una zona de color vermell, amb tota probabilitat formada per metà i nitrogen que han fugit de l’atmosfera de Plutó al llarg del temps. Quatre llunes més, aquestes molt més petites, completen una de les famílies més peculiars del sistema solar.
Actualment, la New Horizons continua explorant l’anomenat cinturó de Kuiper, l’extensa zona de petits cossos i petits planetes que orbiten més enllà de Neptú. La sonda podrà estar funcionant i comunicant-se amb la Terra fins a mitjans de la dècada de 2030. Així que no descartem noves sorpreses i descobertes apassionants en els confins del sistema solar.
Però de tot el que hem vist, n’hem obtingut, també, una gran lliçó: d’allò més anodí, aparentment, hi podem trobar quelcom d’extraordinari. Això ha servit per a Plutó, però pot servir per a qualsevol persona, cosa o fet que ens trobem a la vida.
* S. Alan Stern és científic planetari. Investigador principal de la missió New Horizons, va ser director del Consell de Missions Científiques de la NASA.
Dunes recentment descobertes a Plutó. Imatge realitzada per la New Horizons. Font: NASA.
LA NAU 