Páramo: en català, erm, terra sense cultivar, terra desemparada, terra solitària. Caminem pels carrers d’un poble buit, només habitat per fantasmes que ens parlen d’un món de violència i d’il·lusions no acomplertes. L’amor també és conflictiu, no coneix la plenitud. Regna l’ambigüitat, com el vent que no saps per quin cantó i amb quina força vindrà. La veu dels records són paraules sense so, com les que s’escolten en els somnis. És un món sense lògica, desconcertant, que podia haver lliscat feliç. Com l’univers complex i transparent de Juan Rulfo, la nostra vida transcorre incerta i ambigua, en un territori erm, on la cultura pateix especialment. Sort de la lectura, consol i refugi en temps isolats: “Y aunque no había niños jugando, ni palomas, ni tejados azules, sentí que el pueblo vivía”. La història de la paraula escrita, del llibre, és feta de passió i de destrucció. Els individus que els van escriure, els van llegir i els van preservar, la majoria dones i homes anònims, són les baules d’una cadena que ha unit pobles …

Un mar púrpura que bull. Uns rossinyols es desperten a l’alba, un corb aleteja. Les rodes aixequen pols. L’orgull i la cobdícia dels homes. Els que només pensen en els guanys. L’arrogància dels cabdills. Assistiré al desastre de la meva pàtria. El bell so de la cítara. Mar endins, implores el retorn. L’amor, dolç i amarg, irresistible. Sacseja l’ànima com un vent que s’abat sobre els arbres. El cor que es va gelar i es va encendre de desig. Eros, que mana sobre els déus i subjuga els homes. Atis, Cleide… És bonica la equitat en els amants. Caps tocats per un raig de vi. Els cabells blancs. La poma vermella que no han pogut agafar. El llorer de fulla negra i l’olivera verda. La mort atrapa fins i tot el que evita el combat. El plor per la mort d’un infant. Mocadors de colors. Amalgama de versos que el temps ha conservat. La modernitat i la frescor dels lírics grecs arcaics. Soló, Arquíloc, Safo, Alcmà, Simònides… Els seus cants són de fa més de …