Mes: Abril de 2020

Canvis

  Un gest que fem sovint, i potser més durant aquests dies: obrir un llibre a l’atzar, l’hàgim llegit o no, i trobar-nos a la primera amb unes paraules que ens corprenen o ens interpel·len directament. Ahir, per exemple, obrint un volum d’articles que Joseph Roth va escriure a l’exili: “Ha fallecido un mundo, y el que sobrevive ni siquiera concede al muerto una ceremonia funeraria digna”. Així començava l’article escrit a París el 19 de març de 1938. (La filial del infierno en la Tierra, traducció de Berta Vias Mahou i editat per Acantilado). Quan diuen que s’acaba un món i en pot començar un altre, haurem après dels errors? Serà millor? O tot continuarà com abans? De tot això en sortirà una societat més individualista, o més solidària? Tindrem més en compte el bé comú, i l’equilibri social i mediambiental? O no hi ha res a fer: abans desapareixerà el món que no el model capitalista i la desmesura consumista en què estem immersos? El final d’un món i el principi d’un altre… …

Cosmologies

  Quan sortim d’aquesta crisi haurem de mirar-nos la natura d’una altra manera. Hem estat profundament agressius i injustos amb ella. I ho estem pagant. La conservació de la biodiversitat hauria de ser una prioritat, per ella mateixa. Però tenir cura del nostre entorn és tenir cura també de nosaltres. Hem imposat criteris absurds i hem bastit uns fonaments contraris al sentit comú, tot per una qüestió monetària. El plaer il·limitat, la disbauxa i l’enriquiment d’uns quants ha provocat que molts s’hagin quedat pel camí, exhaustos, i en la misèria més absoluta. La mateixa natura ha estat testimoni i víctima d’aquesta batalla desigual. Ens cal, doncs, una nova mirada, una profunda reflexió des de la serenitat; preàmbul, en tot cas, d’una acció orientada a la justícia i a la solidaritat amb la terra, amb l’aire, amb l’aigua i, òbviament, amb totes les formes vives que hi habiten. Una mirada transparent, curiosa, respectuosa i plena d’amor i d’anhel de coneixement envers l’entorn. Com els primers filòsofs i poetes que van provar d’estudiar, i expressar amb paraules …

Mètode

  Cel pur, blau intens, ritme cadenciós, núvols baixos com estrelles joves, estornells perseguint ombres i llum alhora. Estrany, bonic, ombrívol. René Descartes que s’havia allistat a l’exèrcit durant els mesos centrals de l’any 1619, es retira, a principis d’hivern del mateix any, a un quarter militar situat als voltants de Neuburg (Baviera), prop del Danubi. És aquí, on segons sembla, té lloc la il·luminació (o la primera intuïció) relacionada amb el que serà el seu mètode i la seva concepció de la ciència. Tot just ara s’han complert quatre-cents anys d’aquest episodi cabdal. Sense cap preocupació ni passió que el torbés, es passa tot el dia sol, tancat en una estufa (és a dir, en una cambra escalfada per una estufa), “amb tot el lleure per a donar tombs als meus pensaments”.* Quan en surt, a principis de primavera, Descartes ja no és el mateix. La filosofia i la ciència, tampoc. En un dels capítols del Discurs del mètode, publicat quinze anys més tard, descriu les coses necessàries per anar més lluny en la …

Buit

  Vide, en francès, no significa vida, sinó buit. Una vida buida potser no és joiosa, però el buit, sigui dit en la llengua que sigui, pot omplir tota una vida. És més, sense el buit, la vida fora impossible. Però sí, per a molts, la vida continua sent buida. I terrible. Perquè el buit sigui percebut com quelcom útil i singular, cal renunciar, si més no a una part, al jo, i a vincular-nos més amb la natura? Lao Tse, a el Llibre del Tao, capítol XI, diu:  “Fem un recipient d’argila; és l’espai buit del seu interior el que ens dona la utilitat”. El buit és absència i vida alhora. Possibilita acollir l’aigua. Només el buit pot acollir. Les figures primes i solitàries de Giacometti, amb la seva mirada fixa en el buit. És possible el diàleg? Hi ha un desig, potser, però això és tot. Elles mateixes s’han fet més i més estretes per tal les pugui contenir un buit cada vegada més gran. Un buit que les referma en la seva …