Quan sortim d’aquesta crisi haurem de mirar-nos la natura d’una altra manera. Hem estat profundament agressius i injustos amb ella. I ho estem pagant. La conservació de la biodiversitat hauria de ser una prioritat, per ella mateixa. Però tenir cura del nostre entorn és tenir cura també de nosaltres.

Hem imposat criteris absurds i hem bastit uns fonaments contraris al sentit comú, tot per una qüestió monetària. El plaer il·limitat, la disbauxa i l’enriquiment d’uns quants ha provocat que molts s’hagin quedat pel camí, exhaustos, i en la misèria més absoluta. La mateixa natura ha estat testimoni i víctima d’aquesta batalla desigual.

Ens cal, doncs, una nova mirada, una profunda reflexió des de la serenitat; preàmbul, en tot cas, d’una acció orientada a la justícia i a la solidaritat amb la terra, amb l’aire, amb l’aigua i, òbviament, amb totes les formes vives que hi habiten. Una mirada transparent, curiosa, respectuosa i plena d’amor i d’anhel de coneixement envers l’entorn. Com els primers filòsofs i poetes que van provar d’estudiar, i expressar amb paraules precises, belles i pregones l’essència interior de l’ésser humà i del món que l’envolta.

A l’entorn de l’any 600 a.c., té lloc un dels períodes més productius que ha viscut la humanitat, sobretot des d’un punt de vista intel·lectual. Tenim noms ben precisos, bé que bona part de la seva obra només ens ha arribat de forma fragmentària. La llista és inesgotable. A Grècia: Anaximandre, Soló, Safo, … A la Xina: Lao Tse, Buda i, poc després, Confuci.

Molt més moderns que molts dels nostres contemporanis: polítics i intel·lectuals de pa sucat amb oli.

“No sé què puc fer: el meu desig s’escindeix”. Et sentim propera, Safo. Amb les teves inquietuds, anhels i afliccions. No aspiraves a “tocar la immensitat del cel”, però vas tocar molts cors, amb la cadència i la sinceritat dels teus versos.

No sabem si volien tocar el cel, o el van tocar d’una altra manera, però sí que molts d’aquests primers savis es van començar a preguntar per l’origen i l’evolució de l’univers. Ens van deixar les primeres cosmologies, probablement.

El principi de tot: un desig comú a diverses cultures. I, curiosament, amb molts elements també compartits.

Així, no deixa de ser interessant la semblança de L’U o l’ápeiron d’Anaximandre amb el Tao de Lao Tse o amb el Brahman dels Upanishads, els tractats espirituals de L’Índia, una part important dels quals és contemporània a l’obra dels dos primers autors.

En els pocs fragments que s’han conservat d’Anaximandre, o a través de les paraules dites per altres autors immediatament posteriors, se’ns descriu l’ápeiron com una substància “indefinida” i “indeterminada”. Infinita també, perquè justament és indeterminada. De l’ápeiron, principi de moviment i de la vida, sorgiran els quatre elements fonamentals i la resta de les coses.

Si alguna cosa caracteritza també el Tao és el fet de ser “indefinible”, “imprecís”, “inimaginable”. “Conèixer els orígens és iniciar-se en el Tao”. Qui coneix els orígens es respecta a si mateix i respecta els altres.

L’ápeiron, com el Tao, és creació, manifestada en la Unitat que s’oculta en la diversitat: “El Tao és el dipòsit ocult de totes les coses”.

No estem parlant de déus ni de Déu, sinó d’una coherència, d’unes causes i d’una unitat que dorm, més viva que qualsevol altra cosa tanmateix, a la natura. Amb una visió clarament femenina (i qui sap si també feminista), Lao qualifica el Tao com la “Mare del món”.

Són textos, especialment aquest últim, que conviden de forma explícita a identificar-se amb la natura i amb la llibertat d’esperit, amb la pau, condemnant alhora la violència.

Sabem que Anaximandre, com la majoria dels presocràtics, va viatjar força; ignorem, però, si ho va fer tan lluny com per tenir coneixement dels Upanishads. En tot cas, hi ha, novament, semblances curioses. El Brahman és l’Esperit que s’amaga en totes les coses. En el món interior és consciència, en el món exterior és espai. Tot ve de l’espai. Tot va a parar a l’espai.

Hi havia tot un món per descobrir, més enllà de la mitologia. Penso que les seves ments i els seus cors tenien una mica de poetes, filòsofs, científics i foren, alhora, excel·lents divulgadors. Van ser conscients del vigor de les seves preguntes, van procurar trobar respostes, tot i les seves limitacions. Sempre restaven incerteses. Perquè a tot arreu i a totes les èpoques n’hi ha hagut, cal ser honest reconèixer-ho, i és saludable que sigui així.

Simplicitat, mesura, equilibri, bondat.

Si llegim amb atenció aquestes cosmologies primigènies, serem molt més conscients del lligam íntim que ens uneix amb la natura, i la relació amb ella ja no podrà ser de domini, i menys amb una intenció invasora i destructiva com ha estat, sobretot, en les darreres dècades. Quan sortim d’aquesta crisi, caldrà haver après una mica més dels clàssics.

---