MIRADOR
Feu un comentari

Mètode

 

Cel pur, blau intens, ritme cadenciós, núvols baixos com estrelles joves, estornells perseguint ombres i llum alhora. Estrany, bonic, ombrívol.

René Descartes que s’havia allistat a l’exèrcit durant els mesos centrals de l’any 1619, es retira, a principis d’hivern del mateix any, a un quarter militar situat als voltants de Neuburg (Baviera), prop del Danubi.

És aquí, on segons sembla, té lloc la il·luminació (o la primera intuïció) relacionada amb el que serà el seu mètode i la seva concepció de la ciència. Tot just ara s’han complert quatre-cents anys d’aquest episodi cabdal. Sense cap preocupació ni passió que el torbés, es passa tot el dia sol, tancat en una estufa (és a dir, en una cambra escalfada per una estufa), “amb tot el lleure per a donar tombs als meus pensaments”.*

Quan en surt, a principis de primavera, Descartes ja no és el mateix. La filosofia i la ciència, tampoc.

En un dels capítols del Discurs del mètode, publicat quinze anys més tard, descriu les coses necessàries per anar més lluny en la investigació de la natura. Afegeix que cal procurar mantenir el bé general de tots els homes i la conservació de la salut, que és, sens dubte, “el bé primer i el fonament de tots els altres béns d’aquesta vida”. És justament la medicina la disciplina que pot contribuir, a parer seu, a fer els “homes més savis”, més assenyats.

Més que allargar la vida, un objectiu que s’havia marcat però força inviable en aquells moments, va acabar trobant una finalitat més fàcil i segura que és “no témer a la mort”. Tot el que sabem és no res en comparació amb el queda per saber, admetia. Avui coneixem més coses, esclar, però com ahir encara ens queda un munt de coses per saber.

Com serà el mètode de desconfinament? Tindrem en compte el bé comú? De tot això, en sortirà una societat més solidària o es tancarà més en ella mateixa? Haurà nascut un nou ordre internacional? Certs polítics poden donar encara lliçons d’ètica i responsabilitat? Sembla, a vegades, com si la política en majúscules també s’hagués confinat (tot i que de fet és un estat que li és força natural, malauradament). El politiqueig i la misèria s’han accentuat, sobretot a les xarxes socials.

Al dietari Un pensament de sal, un pessic de pebre, de Montserrat Roig, hi trobem l’article “La por a l’altre” (20-1-91), on l’escriptora i periodista ens parla d’això, és a dir, de la malfiança i del temor que sentim cap a l’altre, cap al diferent. Molt sovint, aquest altre han estat els àrabs, en certs moments també els xinesos… En fi, cap novetat. No existeix país o cultura que no siguin estranys a capteniments com aquest. Fins i tot són ben visibles en aquelles societats que s’enorgulleixen de ser les més hospitalàries del món.

Però una societat és constituïda per individus i aquí hi trobem la clau de volta. La por és un sentiment que germina dins de cadascú: “La por a l’altre jeu, només endormiscada, al nostre subconscient. A tota guerra (Roig ho escriu en el context de la primera Guerra del Golf), la raó és la gran vençuda. I haurem de tornar a començar”. Ara no estem en una guerra, tot i que ben sovint certes persones fan ús del llenguatge bèl·lic fins i tot per dir bon dia. Hi ha qui perd la raó aquests dies? Quan tot acabi, potser caldrà repassar l’hemeroteca.

La vida i la mort, cara a cara. Dos contraris que, en veritat, no ho són. De fet, només existeix la vida. La mort, inclosa en aquesta, només n’és una part. Això sí, la darrera, la definitiva. A partir de llavors, ja no podem esmenar res. Per què té aquest poder tan excessiu? És com una mena de compensació per haver tingut, la vida, en el seu si, el naixement i l’evolució (feliç o tràgica), de l’ésser? Quan naixem comencem a morir, com s’acostuma a dir. Per tant, la mort ja hi és, d’alguna manera.

Tot i això, és un disbarat arraconar-la, sinó que cal integrar-la com un component més de la vida i afrontar-la amb dignitat. La revolta contra la mort potser no té massa sentit, és cert, però la revolta contra el sofriment, sí. Una vida autèntica amb llibertat, amor i honestedat, també. Aquí rau, probablement, el sentit de la vida, si és que aquesta té algun sentit.

En aquesta illa havia après la llibertat enfront de la vida tancada de la ciutat, la pobra llibertat d’un cos per fi a l’aire lliure. M’heu plantat l’amor dins la carn, m’heu llançat al món com una bala perduda. Dins de l’amor també hi ha ràbia, la fiblada que fa aixecar-te de la cadira, com tu m’has fet veure. M’has cridat des de fora de mi, Haia. I això només ho podies fer tu, només tu que t’anomenes vida. (Tu, meu. Erri De Luca. Traducció de Jordi Gàlvez. Editorial Empúries). Som en una illa, prop de Nàpols, als anys cinquanta. Haia és una noia jueva. Qui parla és un noi, que descobreix la vida i els secrets de la Història.

Havíem parlat altres setmanes del doctor Rieux i de Raymond Rambert. Tarrou és l’altre gran personatge de La pesta. Hi ha una part important de Camus en cadascun dels seus personatges. Cap a la part final de l’obra, Tarrou, és a dir Camus, diu: “M’he decidit a refusar tot el que, de prop o de lluny, per bones o males raons, fa morir o justifica que es faci morir”. Paraules plenes de significat; com aquestes altres, també dites per Tarrou, les quals, d’alguna manera, resumeixen l’esperit de l’obra: “Solament dic que en aquesta terra hi ha plagues i víctimes, i que, tant com sigui possible, no s’ha de consentir d’estar amb la plaga”.

Isaac Asimov i Ray Bradbury, mestres de la ciència-ficció, van néixer l’any 1920. El primer al gener; el segon, a l’agost. Enguany, doncs, commemorem els cent anys del seu naixement. Què en dirien dels temps actuals? I dels que vindran?

Ens cal potser un nou mètode per intentar guarir el món i fer-lo una mica millor, o tal vegada això no és possible davant la presència sempre inquietant, però també necessària, de l’atzar?


 

*Discurs del mètode. René Descartes. Traducció i edició a cura de Pere Lluís Font. Edicions 62.


 

white

Clarence H. White. Girl with Mirror, 1912.

This entry was posted in: MIRADOR

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s