Mes: Desembre de 2019

El racó de pensar

  Vam fracassar ahir, i hem fracassat avui, tot i les victòries (momentànies) dels que no conceben la llibertat sense la justícia (i viceversa). Així és; hi ha un pòsit amarg en els triomfs, perquè sabem que no hi ha res definitiu. I més en els temps actuals, època de corredisses i de vertigens. Novament hem constatat que l’ambició i la voracitat humanes no tenen límit. Ha arribat un moment, fins i tot, en què les victòries ja només poden ser fútils. El resultat: un grapat d’engrunes, qualificades, en unes altres circumstàncies, com a concessions doloroses. La darrera frustració que hem rebut, diguem-ho així, ens ve de la cimera sobre el clima celebrada recentment a Madrid. Les conclusions que s’han adoptat han estat molt per sota d’allò que s’esperava, si és que pensàvem que hi podien haver resultats tangibles, d’acord amb la urgència climàtica que vivim (o que patim, més ben dit). Les grans empreses relacionades amb els combustibles fòssils continuen imposant la seva llei, aliena als principis de la democràcia i contrària als drets …

Vam fracassar

  L’escriptora i periodista Hilde Spiel, en el tram final del seu llibre Retorn a Viena*, descriu un breu viatge que realitza pel nord d’Itàlia. Allà comprova en alguns dels seus habitants com “les emocions flueixen a les faccions sense cap filtre de repressió, els gestos encara segueixen el model d’un art dramàtic codificat fa molt de temps”. És com si l’art que ve del Giotto s’hagués imprès en el caràcter i en la fisonomia dels ciutadans d’aquella terra. Però en l’article d’aquesta setmana no parlarem del país transalpí ni de la seva cultura. El nostre interès recaurà més aviat en la ciutat del títol de l’obra abans esmentada, en concret en la Viena devastada per la Segona Guerra Mundial. El 1946, Spiel torna a la capital austríaca com a corresponsal del diari anglès New Statesman per escriure una sèrie de reportatges sobre la vida a la ciutat. No hi havia estat des de feia deu anys, quan en va fugir a causa dels senyals cada cop més amenaçadors que el feixisme deixava anar al …

Miracle Giotto

  De Bill Viola a Giotto, l’origen de gairebé tot. Vasari pensava en ell quan escriu, precisament, que l’art de la pintura “començà a reviure en un poblet proper a Florència, anomenat Vespignano (…) Allí va néixer un infant meravellós, que sabia dibuixar una ovella del natural”. I és que feia segles que ningú no dibuixava una ovella del natural! Per fi, això, començava a ser possible. Joan Fuster a El descrèdit de la realitat ho concreta una mica més: “Un pintor romànic o un pintor gòtic no podien dibuixar, com el Giotto, del natural. I no podien per la simple ꟷo complexaꟷ raó que no volien”. Giotto porta dins seu la llavor del nou humanisme (com el seu amic Dante); un home medieval encara, certament, però que obre el camí, d’aquí el seu geni, al Renaixement, període que assolirà la plenitud un segle i mig després i que tindrà la seva culminació en Leonardo. En l’obra de Giotto hi descobrim moviment, vitalitat, diversitat de sentiments. Tot plegat ens transmet una emoció sincera, amb uns …