Mes: gener de 2019

Quanta hipocresia

  No pretenc parlar només de Veneçuela. Ni en soc un expert ni en soc capaç d’afegir alguna cosa  més a allò que ja s’ha dit. La situació, certament, és greu i complexa. El conflicte ja s’ha cobrat diverses víctimes mortals. Una cosa és evident, però: en tota crisi política i social la més perjudicada sol ser la població civil, concretament els sectors més vulnerables. Qui no dona una resposta urgent, doncs, a aquesta qüestió no està capacitat ni legitimat per governar. Quan estem davant d’una crisi humanitària no precisament menor i d’un abús per part de les autoritats chavistes, sense garantir les llibertats bàsiques, aleshores no queda altre remei que plegar i convocar unes noves eleccions. Eleccions, això sí, plurals i amb la màxima transparència, sota la supervisió, si cal, d’observadors internacionals. Fou anomenada l’esquerra que havia de portar l’Amèrica Llatina a l’alliberament, un socialisme d’arrel marxista i revolucionari, i que en el seu moment van representar Castro, Chávez i ara Maduro, per posar només uns quants exemples. Doncs bé, la decepció fou majúscula, …

L’home que camina

  Hi va haver un moment, cap a mitjans dels anys 30 del segle passat, que Alberto Giacometti es va allunyar del surrealisme per a “dedicar-se a representar el que veia”,  copsant una realitat més directe, que tindrà la figura humana i la seva problemàtica existencial com a eixos fonamentals. Serà l’època de les figures petites, sovint només el bust, de pocs centímetres d’alçada, on la mirada és l’element primordial. Però tot això, continua dient el mateix artista, “va canviar cap al 1945, gràcies al dibuix. Aquest em desvetllà el desig de fer figures més grosses, però aleshores, per a sorpresa meva, ja només s’hi assemblaven si eren llargues i primes”. Hi ha quelcom comú a totes elles: la fragilitat. Les figures sembla que desapareguin i que es desfacin només en mira-les. Però, paradoxalment, hi trobem una mena de resistència, una determinació que, tot i la seva aparença immòbil i fràgil, són absolutament “vives”. L’obra símbol d’aquest darrer període és, sens dubte, L’home que camina, realitzada l’any 1961, i de la qual existeixen diverses edicions. …

L’esquerra que no pot

  A Catalunya ho hem viscut durant dècades. A Espanya, en menor mesura, també. Parlo de l’eterna divisió dins de l’esquerra i del centreesquerra, sovint traumàtica. Múltiples són els motius, però un fet sembla comú a totes les situacions: les ferides triguen a cicatritzar. El darrer cas que hem conegut: l’enèsima dissensió a Podemos. Aquest cop, però, l’esvoranc és més profund. Íñigo Errejón, un dels seus fundadors, es presentarà a les eleccions a la Comunitat de Madrid sota el paraigua de la plataforma que lidera l’actual alcaldessa de la capital espanyola, Manuela Carmena. No ho farà doncs dins les llistes del seu partit. Tanmateix, allò que ha molestat més als altres líders de Podemos és que ho hagi fet per la porta del darrera, sense avisar-los, ignorant les seves intencions. Errejón ja ha dimitit com a diputat al Congrés dels Diputats per aquesta formació, la qual ja ha anunciat que presentarà la seva pròpia llista electoral a la comunitat madrilenya. Tot plegat, doncs, és una pèssima notícia. A més, es produeix en un moment d’efervescència …

Els vençuts

  “No he oblidat la data del 26 de gener de 1939, dia de l’entrada de les tropes de Franco a Barcelona, perquè em vaig passar la nit plorant (…)”.(1) Qui així s’expressa és Maria Aurèlia Capmany. En els dies que van seguir, altres ciutats catalanes van caure: Granollers (28 de gener), Vic (1 de febrer), Girona (4 de febrer), Figueres (8 de febrer)… Tota Catalunya era ocupada. El feixisme s’havia imposat. El malson va durar, gairebé, quaranta anys. Quaranta anys són molts. No n’haguessin estat tants sense la passivitat o l’ajuda inestimable i vergonyosa de bona part de la comunitat internacional. No oblidem la derrota, no oblidem les víctimes de la guerra i de la postguerra, el patiment de milers i milers de persones. Les que es van quedar a l’interior i les que van haver de marxar. Les imatges del camí cap a l’exili ens segueixen commovent. No oblidem, ni tampoc podem perdonar als seus responsables que, enduts per la revenja i la crueltat, no van ser mai jutjats ni condemnats. Les ferides, diguin …

Kati Horna

El feixisme etern

  Que hem de canviar moltes coses que no funcionen d’aquest món, és evident. El capitalisme ha fracassat, només ha tingut en compte la vessant més competitiva de l’home, obviant que som, sobretot, éssers cooperatius i solidaris. Una minoria concentra la major part de la riquesa, un fet cada vegada més accentuat. Mentre, una gran part de la població del planeta continua immersa en la pobresa. La socialdemocràcia, amb alguna excepció, va deixar de ser d’esquerres i es va dedicar a ser un fidel servidor del neoliberalisme. L’esquerra més a l’esquerra, hereva del comunisme, li ha faltat més convicció, més radicalitat democràtica, menys dogmatisme. L’esquerra ecologista i/o llibertària ha aportat idees engrescadores, però encara segueix sent minoritària. Hi segueix havent un ampli camp per explorar, per seguir avançant en la democràcia i en els drets humans. Tanmateix… Tanmateix, en els darrers temps s’estan imposant arreu tesis ultradretanes. És un fracàs de la mateixa civilització, no una alternativa humana i humanista al capitalisme més salvatge (de fet, molts d’aquells es senten còmodes dins d’aquest sistema). És …

Salomon

La vida, tanmateix

  He sortit a la Diagonal. El cel és gris, exceptuant algunes clapes d’un blau pàl·lid. Em sembla que ja no veuré el sol. Demano per l’avinguda de Pedralbes. Per estalviar-me el trànsit, pujo una bona estona per un dels carrers paral·lels. La retrobo, però, en el seu darrer tram, quan la ciutat ja comença a desaparèixer. Aleshores, el verd s’imposa. Entro en una altra modernitat: l’Edat Mitjana, Monestir de Pedralbes. És estrany: soc o no soc a Barcelona? Fins al 17 de febrer, el seu interior acull l’obra de l’artista jueva Charlotte Salomon. Fa un temps m’havia trobat, per casualitat, amb el seu nom, però de la seva obra no en coneixia pràcticament res. Ben poca cosa també de la seva vida; recordava, això sí, que havia mort jove, assassinada a Auschwitz. Travesso algunes de les sales del monestir antigament habitades. Absència, presència. Llibres, manuscrits, objectes, olors. La darrera llum del dia. Surto al claustre. Silenci. Només trencat pel cant estrany d’un ocell del qual no en sé el nom, invisible, amagat entre els …

Tunísia, vuit anys després

  Vuit anys després de la revolució que va fer caure el règim dictatorial de Ben Ali, Tunísia viu de nou en l’efervescència. Aleshores, milers de manifestants van reclamar llibertat i dignitat. El detonant es va produir quan un jove, de nom Mohamed Buazizi, es va immolar a Sidi Bouzid, una població del sud del país, fart de la humiliació i de l’abús de poder. Era el 17 de desembre de 2010. Es guanyava la vida venent fruita i verdura al carrer. Ara, fa poques setmanes, el món va saber que un altre jove, Abderrazak Rezgui, s’havia llevat la vida de la mateixa manera; és a dir, prenent-se foc. Vivia a la població de Kasserine, a l’interior del país. Rezgui era un càmera que treballava en una cadena privada de televisió. Com Buazizi, no estava a l’atur, però vivia en unes condicions laborals deplorables. El seu gest volia ser un acte de protesta davant la situació econòmica que afecta a molts dels seus conciutadans, especialment joves. Poc abans de morir havia deixat un missatge a …

Rosa Luxemburg

  Aquella persona menuda, d’ulls brillants i rostre ovalat, ha baixat de la tarima i s’ha assegut a primera fila. És Rosa Luxemburg… Ho sentiu? La gent encara aplaudeix. La seva fama s’ha escampat per tot arreu. Paul Frölich, periodista, activista d’esquerres i un dels seus biògrafs escriurà anys més tard: “Estalviant grans paraules i gestos, arribava a l’auditori només gràcies al contingut dels seus discursos, i l’única ajuda era la seva veu argentina, melòdica i sonora, que omplia sense esforç qualsevol gran sala. Mai no feia servir notes. Quan parlava, li agradava caminar amb indolència d’un cantó a l’altre de la tribuna, perquè així se sentia més a prop del públic. Al cap d’unes poques frases, establia contacte amb les persones, i després les seduïa completament.”* Brillant oradora i notable escriptora, fou una de les grans líders teòriques i activistes revolucionàries del socialisme radical i democràtic alemany. Era admirada per molts, però no eren pocs els que l’odiaven. Va morir assassinada un 15 de gener de 1919, durant la revolta espartaquista, ara fa exactament …

No ens resignem

  Soc pessimista, a desgrat meu. No combrego amb l’optimisme; no seria honest per part meva. En tot cas, ho deixo en un pessimisme no resignat. L’anhel d’amor i de revolta, d’alguna manera, ens acaba redimint. Nou any, doncs, i els mateixos problemes i les mateixes preocupacions de sempre. Seria ingenu pensar que fora d’una altra manera. Deixem una mica de temps. Però tot fa pensar que difícilment les coses que ens són feixugues renunciïn a una part de la seva càrrega. Allò que, fins ara, s’ha aconseguit en matèria de drets individuals i socials no està prou solidificat. Hi ha hagut un excés de confiança, probablement, encara que ja ens havien advertit que vivíem temps líquids. El món no avança tampoc en una línia recta ascendent; diríem que s’assembla més als vaivens d’una funció sinus. Les forces reaccionàries sempre estan expectants. El primer que fan: buscar enemics per tot arreu. I si no els troben, se’ls inventen. No en tots els àmbits de la vida humana les perspectives són tan ombrívoles. Confiem, per posar …

Contra els absoluts

  Joan-Carles Mèlich és un dels pensadors més importants que tenim a Catalunya. La seva trajectòria intel·lectual ha adquirit una coherència i una consistència molt notables. El seu corpus bibliogràfic és força extens. Contra els absoluts és una magnífica porta d’entrada al seu pensament. A més, la forma que pren aquest volum és molt accessible: són unes converses que l’autor manté amb Ignasi Moreta, professor de literatura catalana i editor de Fragmenta, i que ens permet conèixer (o reconèixer si ja l’hem llegit) alguns dels temes essencials de la seva filosofia, així com part de la seva singladura intel·lectual i vital. Mèlich és un filòsof, però també un escriptor, “perquè quan dona forma escrita al seu pensament, prefereix el fragment que el sistema, l’assaig que el tractat, la prosa que la metafísica”, esmenta Moreta en el pròleg del llibre. Mèlich dona valor a l’estètica d’un text. No és casual. És un pensador que ha dialogat àmpliament amb la tradició literària, no només amb la filosofia acadèmica. En aquest sentit, Dostoievski i Kafka són dos dels …