Aquella persona menuda, d’ulls brillants i rostre ovalat, ha baixat de la tarima i s’ha assegut a primera fila. És Rosa Luxemburg… Ho sentiu? La gent encara aplaudeix. La seva fama s’ha escampat per tot arreu. Paul Frölich, periodista, activista d’esquerres i un dels seus biògrafs escriurà anys més tard: “Estalviant grans paraules i gestos, arribava a l’auditori només gràcies al contingut dels seus discursos, i l’única ajuda era la seva veu argentina, melòdica i sonora, que omplia sense esforç qualsevol gran sala. Mai no feia servir notes. Quan parlava, li agradava caminar amb indolència d’un cantó a l’altre de la tribuna, perquè així se sentia més a prop del públic. Al cap d’unes poques frases, establia contacte amb les persones, i després les seduïa completament.”*

Brillant oradora i notable escriptora, fou una de les grans líders teòriques i activistes revolucionàries del socialisme radical i democràtic alemany. Era admirada per molts, però no eren pocs els que l’odiaven. Va morir assassinada un 15 de gener de 1919, durant la revolta espartaquista, ara fa exactament cent anys, juntament amb el seu company de partit, Karl Liebknecht.

Rosa Luxemburg neix a Zamosc, a la regió polonesa de la Galítsia, l’any 1871. Pertany a una família d’origen jueu. Als dos anys es trasllada a Varsòvia. De ben jove té inquietuds socials i intel·lectuals. Estudia tot el que pot, escriu. Se sentirà bé parlant davant de les multituds, però també necessita moments de calma. A Berlín, on viu un curt període de temps a principis del segle XX, escriu: “M’agrada sobretot estar-me a casa, asseguda davant el meu escriptori, en l’habitació silenciosa i càlida, sota el llum de pantalla vermella, i llegir. Em temo que cada vegada puc prescindir més de la societat humana i em tanco en mi mateixa. Sé que això no és normal, però no sé…, dintre meu sempre tinc tantes coses en què pensar i viure, que mai no em sento buida”. La seva activitat política, lligada al socialisme i a l’antimilitarisme, li porta molts maldecaps, però no s’arronsa i resisteix. Serà empresonada diversos cops. Coneixerà, en total, nou presons.

Precisament, l’any 1904, des de la presó de Zwickau, on havia estat condemnada per haver injuriat suposadament l’emperador Guillem II, escriu a un company: “… quan l’ésser humà es veu pobre de veritat per una vegada, el que ha de fer és asseure’s i fer un “inventari” dels seus béns terrenals: fins que no ho faci no descobrirà fins a quin punt és ric”. La seva passió per la cultura i per la natura no té límits: en la seva vida lliure, en els seus captiveris, Rosa pinta, planta lilàs al pati del presidi o fa herbaris. La revolució, malauradament, no es fa només amb flors.

Luxemburg, amb l’esclat de la I Guerra Mundial, es declara pacifista. S’oposa a la mobilització dels soldats. A finals de juliol de 1914, participa en un míting internacional contra la guerra a Brussel·les. Jean Jaurès, dirigent socialista francès, s’adreça a ella amb aquestes paraules: “Vous me permettez de saluer encore la femme vaillante Rosa Luxemburg qui fait passer dans le coeur du prolétariat allemand la flamme de sa pensée.” Jaurès, també antibel·licista, moriria assassinat pocs dies després.

Rosa Luxemburg havia pretès alguna vegada que la Internacional fos una força motriu antimilitarista. És partidària, a més, de l’acció des de baix: “Les decisions sobre guerra i pau, sobre la Internacional, sobre la fam massiva, no s’han de prendre al Parlament, sinó a les fàbriques, als tallers, al carrer”. Critica la socialdemocràcia reformista, i s’afanya per constituir un nou partit social-revolucionari. El món bull, els esdeveniments es succeeixen, com l’esclat de la Revolució Russa, que inicialment acull amb entusiasme: “Espero dels propers anys moltes altres grans coses; però, això sí, no m’agrada haver de contemplar la història universal a través d’una reixa…”

Tanmateix, des de la presó de Breslau, a l’estiu de 1918, escriu un seguit d’articles en els quals adopta una actitud crítica envers la política centralista dels bolxevics, el seu concepte de llibertat, la falta de democràcia o sobre la qüestió agrària que no elimina del tot el sentit de la propietat. Entre altres coses, afirma: ”(…) Sense una premsa lliure i desproveïda de traves, sense una vida associacionista i assembleària lliure de coaccions, és impensable la predominança de les àmplies masses populars…. La llibertat reservada als partidaris del govern, als membres d’un partit ─per nombrosos que siguin─ no és llibertat. Llibertat és sempre la llibertat dels que pensen d’una altra manera…”

Pocs dies abans de la seva mort, encara escriurà: “La revolució proletària només arribarà a una plena claredat i maduresa mitjançant una lluita fase per fase i pas a pas, pel viacrucis de moltes experiències amargues, derrotes i victòries.” La lluita serà llarga i dura. Creu en un procés gradual, però ferm.

En una societat fortament masclista com la d’aquells anys, inclús en certs àmbits de l’esquerra, Rosa Luxemburg s’erigeix com una figura singular, una llum sense interferències, que es va apagar, tanmateix, massa ràpid.

La pregunta és inevitable: Com hauria estat el futur d’Alemanya (i d’Europa) si no s’hagués produït el seu assassinat? El seu cos va ser trobat al canal, on havia estat llançada, mesos després de la seva mort, en plena primavera. Dies abans, un altre dels més destacats revolucionaris alemanys, l’anarquista Gustav Landauer, també havia estat assassinat. Temps d’ultratges, de mort i de violència. El preàmbul d’una època que encara havia de ser pitjor.

Clara Zetkin, una de les seves companyes de lluita, la recordava pocs dies després de la seva mort: “La petita i fràgil Rosa era, fins a un punt inigualable, l’energia personificada. En tot moment s’exigia el màxim i l’obtenia. Quan corria perill d’enfonsar-se a causa d’un esforç excessiu, es “recuperava” mitjançant un altre esforç encara més gran. A l’hora de treballar i lluitar, li creixien ales”.

*Aquesta cita, així com les altres que trobareu en el text, es troba en el llibre Rosa Luxemburg, de Helmut Hirsch, amb traducció de Joan Parra i Judith Vilar i publicat per Edicions 62 (1992).

Rosa Luxemburg parla als assistents al Congrés de la Internacional Socialista a Stuttgart, el 1907.