Vuit anys després de la revolució que va fer caure el règim dictatorial de Ben Ali, Tunísia viu de nou en l’efervescència. Aleshores, milers de manifestants van reclamar llibertat i dignitat. El detonant es va produir quan un jove, de nom Mohamed Buazizi, es va immolar a Sidi Bouzid, una població del sud del país, fart de la humiliació i de l’abús de poder. Era el 17 de desembre de 2010. Es guanyava la vida venent fruita i verdura al carrer.

Ara, fa poques setmanes, el món va saber que un altre jove, Abderrazak Rezgui, s’havia llevat la vida de la mateixa manera; és a dir, prenent-se foc. Vivia a la població de Kasserine, a l’interior del país. Rezgui era un càmera que treballava en una cadena privada de televisió. Com Buazizi, no estava a l’atur, però vivia en unes condicions laborals deplorables. El seu gest volia ser un acte de protesta davant la situació econòmica que afecta a molts dels seus conciutadans, especialment joves. Poc abans de morir havia deixat un missatge a les xarxes socials: “Protestaré tot sol. M’immolaré amb el foc i, si alguna persona arriba a trobar una feina gràcies a mi, estaré content. Que Déu l’ajudi. Ja n’hi ha prou. Estic fart de les promeses incomplertes… [A Kasserine] hi ha gent que no té res per menjar i mor de fam”.

Després del seu suïcidi hi ha hagut mobilitzacions i aldarulls, al crit de “feina i dignitat”. Hi ha una fractura, una crisi social que s’arrossega durant molt de temps. La il·lusió s’ha convertit en desencís. Farts de les mentides dels dirigents polítics, s’ha convocat una vaga per al 14 de gener, justament el dia que es commemora el vuitè aniversari de la Revolució. Tunísia, l’únic país de les primaveres àrabs que va reeixir, amb més o menys dificultats, en el seu camí cap a la democràcia, mereix també tota la nostra ajuda i solidaritat.

Després de la dictadura, el país va aprovar una constitució que garantia un marc ampli de laïcitat i d’igualtat entre homes i dones. El tractat també incorporava la llibertat d’expressió i d’associació, el dret a la vaga i el lliure accés a la informació, entre d’altres drets humans essencials. En un altre apartat s’hi esmentava que Tunísia pertany a l’appartenance à la civilisation méditerranéenne. Els ciutadans de la riba nord de la Mediterrània hauríem de ser més conscients que formem, amb el sud, part d’una cultura i d’una història comunes.

Tunísia és una societat cohesionada, sense grans diferències d’ordre ètnic, cultural o lingüístic i on es respira un acceptable nivell de tolerància religiosa. Des de fa segles han conviscut pacíficament les diferents tendències musulmanes i els jueus, amb una presència important, sobretot, a l’illa de Djerba. Tunísia ha demostrat que no tenien raó aquells que deien que l’islam era incompatible amb la democràcia i els drets humans. La qüestió es fer conviure la laïcitat amb el sentiment musulmà. La dona ha jugat un paper important en tot el procés democràtic. Tunísia ha estat pionera en la defensa dels drets de la dona en el món àrab (i en altres parts del món), però encara cal seguir avançant. Té raó Sami Naïr quan diu: “El grau de civilització d’una societat es mesura comparant-la amb el grau d’emancipació de la dona dins d’aquesta societat”.

Els governs que s’han succeït en tots aquests anys no han sabut donar, però, una resposta adequada a les inquietuds i a les necessitats de la majoria de la població, sobretot la situada a les zones del centre i del sud del país. La situació econòmica i social és delicada, amb un 35% d’atur entre els joves i amb un fort sentiment d’exclusió. Els que treballen ho fan, molts cops, en condicions força precàries. Tunísia aplica mesures d’austeritat a indicació del Fons Monetari Internacional, a canvi d’un préstec de 2500 milions de dòlars. Aquest organisme, però, ha amenaçat de frenar el finançament si el país no continua amb les polítiques dictades.

La corrupció també és un altre dels mals endèmics, qüestió que ja ve dels temps de la dictadura. Per altra banda, el turisme, la seva font de riquesa més important, va minvar a causa dels atemptats terroristes de fa uns anys. Hi ha hagut en els darrers temps un repunt. El repte és recuperar els nivells que hi havia hagut de turisme europeu. És una llàstima, la bellesa del país i de la seva gent bé val una visita. No hi ajuda tampoc la situació del seu veí, Líbia, un país immers fa temps en el desgovern i el caos. Tot i això, Tunísia va ensenyar al món un camí possible cap a l’estabilitat i la democràcia.

Ara però, a més de consolidar-se com una democràcia laica, ha d’afrontar les demandes econòmiques i socials que reclamen, amb raó, els seus ciutadans. Així, la pobresa continua sacsejant el país, sobretot en alguns punts de l’interior. Caldrà treballar per rebaixar les diferències que hi ha entre les diverses regions de Tunísia, amb un interior pobre, mancat dels serveis bàsics, i un litoral on s’hi concentra la riquesa econòmica del país. Segons informava Ricard Samaranch fa pocs dies a l’Ara: “A regions com Kasserine o Sidi Buzid, on va esclatar la revolució, la taxa de pobresa multiplica per quatre la mitjana nacional com a producte de dècades de marginació per part de l’Estat”. Kasserine és una de les zones més pobres i depriments de l’interior del país. És també en aquestes zones on es registren més suïcidis per motius econòmics i socials.

En el món de l’ensenyament també hi ha revoltes. Els mestres i professors reclamen augments de salari, un major pressupost nacional i una reforma profunda del sistema educatiu. Les protestes sembla que continuaran.

Europa no pot romandre al marge. Desitgem per a Tunísia i pel conjunt de la seva gent un govern que satisfaci, finalment, els seus anhels d’una vida millor: combatre la pobresa i l’atur, garantir la justícia i la dignitat. Aleshores ja podrem dir que la Revolució del gessamí, com se la va anomenar, s’haurà acomplert del tot.

Paul Klee. Tunísia. 1914.