La percepció de la nostra realitat i el pensament en el seu conjunt no formen part d’un procés homogeni i continu. Són més aviat un conjunt de fragments, sovint dispersos, amb una relació ambigua entre si. Com les peces d’un trencaclosques que al final del dia intentem ajustar amb més o menys èxit. La realitat, doncs, sovint es presenta com una successió d’imatges ràpides, múltiples, discontínues i sovint inconnexes, encara que hi hàgim esmerçat atenció i concentració. Fins i tot en moments de calma, quan el temps sembla que es dilata, la realitat també és fragmentària. És fruit d’una certa descoordinació entre els sentits i el pensament? O bé per què vivim en un temps fracturat, irregular, que provoca uns salts en la nostra percepció del món? Quan la ment acull esdeveniments que deixen de ser present per esdevenir passat i alhora amb un sediment de futur no és capaç de deixar-nos unes imatges pulcres, nítides. Una certa fidelitat, potser sí, però plena de sotracs. La memòria, com la imaginació, també és fragmentària, per allò …

Pensament poètic autònom, caçat al vol o bé abandonat, tempta la ment vers l’estupor, la contradicció o la reflexió crítica. Fragment amb cavitats, finestres obertes per on l’aire hi pugui entrar, sempre renovat. Paraules justes, concises, vives, que conviden a una lectura múltiple. L’aforisme ens travessa per tot arreu; el pensem i ens pensa. Però la literatura dita fragmentària adopta també altres formes expressives, de llinatge semblant a l’aforisme: la màxima, la sentència, l’apotegma, el proverbi, el refrany o l’adagi. És cert que, alhora, la podem entendre en un sentit més ampli i incloure altres tipus de reflexions, pensaments i escrits generalment breus sobre determinats temes, o bé certes notes (auto)biogràfiques. Fragments dispersos, doncs, que poden atènyer a diversos gèneres, a vegades presentats de forma deliberadament desordenada, sense cap voluntat de ser sistemàtic. Ha estat l’aforisme el parent pobre de la literatura? No se l’ha qualificat a vegades com una forma literària menor, amb poca substància, fàcil, excessivament tancada en si mateixa, poc airejada, i orientada bàsicament a un ensenyament moral? Un aforisme ─com un …

El tenim, d’habitud, per una qualitat. Aquí, se l’associa o se l’identifica amb el seny. Diderot, a L’Encyclopédie, el concep com “la mesura de judici i d’intel·ligència que una persona pot fer servir a favor seu en el tracte social”. En canvi se li ha retret de ser un fre al progrés i, per tant, que l’ordre de les coses es mantingués inalterat. Així, el sentit comú, aliat del costum i poc procliu a la novetat i al risc, ens ha privat, sovint, de conèixer i aprofundir altres realitats i perspectives. Prenem com a exemple el que va significar en el seu moment el pas de la física newtoniana a la relativista. Aquest fet va requerir situar-se en un nivell nou, situar la ment cap a noves formes de coneixement i, per tant, allunyar-se del sentit comú. Quan treballem amb velocitats grans i camps gravitatoris poderosos hem d’anar a cercar Einstein i deixar Newton. Aleshores ens trobem amb espais encorbats o temps dilatats, fenòmens sorprenents que atemptaven contra el sentit comú. Així, podem constatar que …