Pensament poètic autònom, caçat al vol o bé abandonat, tempta la ment vers l’estupor, la contradicció o la reflexió crítica. Fragment amb cavitats, finestres obertes per on l’aire hi pugui entrar, sempre renovat. Paraules justes, concises, vives, que conviden a una lectura múltiple. L’aforisme ens travessa per tot arreu; el pensem i ens pensa.

Però la literatura dita fragmentària adopta també altres formes expressives, de llinatge semblant a l’aforisme: la màxima, la sentència, l’apotegma, el proverbi, el refrany o l’adagi. És cert que, alhora, la podem entendre en un sentit més ampli i incloure altres tipus de reflexions, pensaments i escrits generalment breus sobre determinats temes, o bé certes notes (auto)biogràfiques. Fragments dispersos, doncs, que poden atènyer a diversos gèneres, a vegades presentats de forma deliberadament desordenada, sense cap voluntat de ser sistemàtic.

Ha estat l’aforisme el parent pobre de la literatura? No se l’ha qualificat a vegades com una forma literària menor, amb poca substància, fàcil, excessivament tancada en si mateixa, poc airejada, i orientada bàsicament a un ensenyament moral? Un aforisme ─com un conte o un microrelat─ requereix una saviesa, una complexitat i una concentració si més no del mateix nivell que altres gèneres. No és fàcil suggerir el màxim dient el mínim.

L’aforisme, malgrat que se li ha atribuït erròniament un caràcter doctrinari o moralista, com sí podria admetre’s en part en algunes manifestacions de la seva mateixa família, parteix de la subjectivitat del mateix autor, fomenta el pensament lliure i és oberta a una multitud d’interpretacions. És un pensament que convida al diàleg i a la discussió. Un pensament concentrat, sense accessoris, fruit d’una experiència que pot donar la lectura i la vida en el seu conjunt. I és per això que és plenament vigent en temps d’incerteses. No exempt d’ironia, és un antídot contra el dogmatisme, perquè el seu origen resideix en el dubte. I aquesta actitud com a mínim escèptica s’acaba contagiant en els mateixos lectors.

L’aforisme pot ser ètica però és sobretot estètica, no per què busqui la bellesa per ella mateixa sinó per la seva poesia sovint amagada, sense ser un poema breu o un haiku tal com els entenem. En tot cas podríem parlar d’un pensament que combina poesia i filosofia alhora. L’escriptor Cristóbal Serra definia l’aforisme com “la poesía que de líquida pasó a sólida. La poesía puede ofrecerse líquida en verso y sólida en aforismo”.

L’aforisme qüestiona la mateixa escriptura? Com que no podem expressar-ho tot, és possible dir allò essencial? Però com explicitar, justament, l’essencial? Aquí rau el talent de l’artesà, en aquest cas el creador d’aforismes.

Hom ha relacionat el tuit com un retorn a l’aforisme. Però si aquell es basa en la immediatesa i té un punt d’urgència i de celeritat, l’aforisme sol viure en la reflexió i requereix un sentit de la pausa més elevat. Els tuits generalment solen expressar una opinió, una notícia breu o una simple idea. Però l’aforisme és fruit d’un pensament a vegades llargament meditat o d’una inspiració o intuïció brillants. La majoria de tuits solen tenir un nivell de vida baixíssim; molts aforismes, en canvi, són de llarga durada i conviden a ser rellegits una i altra vegada.

Certament, l’aforisme té una tradició antiquíssima; possiblement va néixer amb les mateixes formes orals que volien atrapar un pensament o oferir un consell per a la vida quotidiana. En un determinat moment algú els va posar per escrit. Les sentències i/o els aforismes dels anomenats Set Savis de l’antiga Grècia, dels presocràtics o bé de la tradició oriental són els primers que recordem.

Esmentem també els estoics, i ja molt més endavant ─segles XVI, XVII i XVIII─ els tornem a trobar amb força en els anomenats moralistes francesos i en els il·lustrats ─Montaigne, Pascal, La Rouchefoucald, Chamfort, Vauvenargues, Lichtenberg, Joubert, Novalis…─. En els segles XIX i XX podem citar a Nietzsche, Renard, Kafka, Pessoa, Wittgenstein, Canetti, Simone Weil, Cioran, Jerzy Lec o Porchia. I tampoc no ens oblidem d’autors peninsulars com Ramon Gómez de la Serna, amb les seves conegudes greguerías, Juan Ramón Jiménez, Antonio Machado, Joan Fuster o Jorge Wagensberg. És a dir, filòsofs, novel·listes, poetes, científics, periodistes… Fet que ens demostra com escriptors procedents d’àmbits diversos han fet ús de l’aforisme o de la literatura fragmentària en general.

No serà l’escriptura fragmentària la més propera al silenci però en canvi amb un desig de totalitat, d’infinit? Sempre hi ha hagut una necessitat de narrar, d’explicar, però en no poder donar compte de tot plegat o de la dificultat molts cops d’expressar l’inexpressable, què hi podria haver d’alternativa que no sigui el silenci? L’aforisme, per descomptat, ha estat un dels pretendents més qualificats i brillants per fer aquesta funció. Que ens continuï seduint per molts anys.

La pintura que encapçala el text és de Pic Adrian. Sense títol, 1967.