Els Viatges de Gulliver van ser escrits fa tres-cents anys, però semblen sortits del forn avui mateix. I és que el món que descriu té moltes coses del nostre. És tant actual que si el seu autor, Jonathan Swift, mestre i referent de la prosa anglesa, aixequés el cap i fes un tomb pel nostre dissortat planeta, és probable que no dubtés a engrossir la seva obra, conservant el mateix esperit.

La seva crítica mordaç i ferotge dels vicis de l’espècie humana no té parangó. Així, s’ha vist com una venjança de la humanitat el fet que aquest llibre es consideri sovint un llibre per a infants i joves. Òbviament el seu abast és molt més ampli, i són els adults─ en particular els que són els guardians del poder─ els que poden sentir-se més al·ludits. Alhora, la seva imaginació desbordant és d’allò més versemblant. No és més aviat, doncs, una magnífica crònica del seu temps, que també és el nostre? No en va, l’autor─ per mitjà del seu protagonista, el curiós i intrèpid doctor Gulliver─ actua talment com un periodista, un sociòleg o un antropòleg.

Tal com s’esmenta en la presentació d’aquesta edició catalana*, l’obra la podem llegir “com una al·legoria política, una burla dels llibres de viatge o com les reflexions d’un home conscient dels abusos de la raó humana”. En paraules atribuïdes a Swift, no havia escrit l’obra per tal  de divertir el món sinó per a vexar-lo.

Això sí, la visió pessimista és atenuada per un desig de l’autor de perfeccionar l’ésser humà i fer-lo més assenyat. El protagonista─l’autor─, afegeix: “Escric amb una finalitat noble, per tal d’informar i d’instruir la humanitat (...)”

Però això no és fàcil, certament. La realitat és com és: vicis, crims i tota mena d’absurds paralitzen la condició humana. Guerres i corrupció, estupidesa i dolenteria, lluites entre partits polítics… Tot plegat cobreix de glòria l’ésser humà.

Però és en el quart viatge on la sàtira esdevé més incisiva, i on la misantropia de Gulliver assoleix el cim. Després de visitar en els dos primers viatges marítims el país de Lil·liput, on els seus habitants no fan ni un pam d’alçària, i el país dels Gegants, respectivament, el doctor anirà a parar al País dels Huyhnhnms, uns cavalls nobles i virtuosos i que cultiven la raó. Ignoren, a més, la mentida, la maldat i el fals testimoni. No és estrany que Gulliver, que ha après la seva llengua i ha conegut la seva bonhomia afirmi: “No feia encara un any que estava en aquell país quan vaig experimentar un amor i una veneració tan grans envers els seus habitants que vaig adoptar la ferma resolució de no tornar mai més entre els homes…”. Ja que si tornés tindria “por de tornar a patir els vicis i les corrupcions de la seva espècie”. Al país hi viuen també els Yahús, uns animals estranys, semblant als humans, depravats i repulsius, fins i tot amb els de la seva pròpia espècie.

L’autor, amb la descripció d’aquests dos éssers, ens intenta contraposar la filosofia de Locke amb la de Hobbes? La corrupció de la facultat de la raó pot ser pitjor que la mateixa bestialitat? Quin futur li espera a la condició humana? Les qualitats dels Huyhnhnms s’imposaran sobre els defectes dels Yahús? O ens haurem de conformar amb Yahús una mica més suportables?

*Viatges de Gulliver. Jonathan Swift. Presentació de Marta Pessarrodona. Traducció de J. Farran i Mayoral (amb les revisions de Maria Antònia Oliver, Joan Costa i Francesc Vallverdú). Edicions 62 (3a. edició, 1986). Aquest volum inclou el primer, el segon i el quart viatge. Actualment hi ha una edició més recent en català, publicada per Adesiara l’any 2015.

El dibuix que il·lustra el text és de Honoré Daumier. Les Gens de Justice, mitjans segle XIX.