Autor: La Nau

No sabem què li passa…

Published by

La Nau ha provat de sortir de nou, tal com s’havia compromès, però no aconsegueix trobar un camí atractiu, i navegar de la manera que ens tenia acostumats. Va donant voltes amunt i avall, li està costant afermar-se en alguna clariana òptima, cercar un bon aixopluc per pensar amb calma i fer, sobretot fer. També és possible que s’hagi quedat finalment a port i no hagi pogut llevar l’àncora. Pot ser una cosa com una altra. Tanmateix, és ara una nau capcota, una mica melancòlica, que deambula sense rumb o, simplement, com hem dit, roman quieta, esperant recuperar alguna mena d’estímul que li permeti assaborir l’energia i l’empenta necessàries. Potser hi té a veure l’època que vivim, però tampoc no és segur del tot. Deixem-li una mica de temps, doncs. La Nau desitja de tot cor que sigueu comprensius. Li sap greu, és evident. És una situació estranya que no hauria volgut que s’hagués donat. Però les coses són així. En tot cas seguirem informant, i més d’hora que tard esperem veure La Nau navegant …

Pausa

Published by

Som al juliol i, com l’any passat, La Nau fa una pausa de dos mesos. Si preferiu podem dir-ne vacances, descans, aturada, parèntesi o, fins i tot, sojorn. Tant se val, però ens sembla que pausa potser sigui el mot que més s’hi escau, tot i que la resta, en un cert sentit, poden ser sinònims. La Nau, doncs, torna altre cop a port, i deixarà de navegar durant aquest temps; encara que siguem a l’estiu, o precisament per això. Si no hi ha res de nou, tornarem el dijous 10 de setembre*. Hi haurà alguns canvis, provarem noves rutes, viatjarem per racons que encara no hem explorat. Si més no, ho intentarem. És saludable anar fent variacions, petites ziga-zagues, amb el risc de no encertar l’objectiu, si és que n’hi ha, però amb la convicció que no ens allunyarem massa de l’esperit original del projecte. Justament fa uns dies, La Nau ha complert els dos anys d’existència. En aquest temps pensem que han tingut lloc tres etapes ben diferenciades: En la primera, la que …

Aire

Published by

  Ningú no va saber mai quant de temps portava allà. Alguns deien que va néixer amb la ciutat. D’altres, que ja hi era de molt abans. Allò que sobtava més era el seu moviment, força peculiar: es desplaçava seguint el perímetre urbà, dia sí, dia també. Desafiava el vent. A les nits serenes, s’aturava. Semblava un drap deixat de qualsevol manera damunt d’un mirall resplendent. Podia prendre múltiples formes. Tothom hi havia dit la seva: una gavina esmaperduda, un rostre devastat, una nau futurista. Els científics no sabien com explicar el seu comportament, ni la seva suposada immortalitat. S’havien proposat diverses teories, però no n’hi havia cap que fos plenament satisfactòria. Els poetes li havien dedicat versos, però cap d’ells no havia sabut captar el seu esperit. En aquests segles, la seva mirada va ser testimoni de tota mena d’esdeveniments, i per tant, del dolor i de l’alegria dels habitants de la ciutat. N’havia escollit uns quants a l’atzar: el noi gras que sempre anava sol, la noia bonica d’expressió trista o l’infant que …

Safo

Published by

  És com una remor transparent, un salt d’aigua en un dia radiant. La sentim propera, la seva és una veu íntima, càlida. Com Homer, hi descobrim una amalgama de realitat i llegenda, mentre llegim admirats el que ens diuen d’ella diversos testimonis. Però la seva obra fragmentària, els seus versos solts, ens parlen d’un ésser humà concret de carn i ossos, una poeta que comunica el desig d’amor i de bellesa, la soledat o el pas del temps. Com Odiseas Elitis, nosaltres també podem parlar de Safo com d’una contemporània nostra: “En la poesia, com en els somnis, ningú no envelleix”. Safo és de Lesbos. Floreix cap al 600 a.c, en plena època arcaica, compatriota d’un altre gran poeta, Alceu, i de Pítac, legislador de l’illa durant deu anys i considerat un dels set savis. També és l’època de Soló, Tales o Anaximandre. Si fem cas de la data de la seva mort, el 580 a.c., enguany commemorem els 2600 anys. Sabem que va tenir una filla de la qual només en sabem el …

Interludi

Published by

  Quan va començar el confinament vaig recordar un dels pensaments de Pascal, escrit a mitjans del segle XVII: “He descobert que tota la desgràcia dels homes ve d’una sola cosa, que és no saber estar-se en repòs en una habitació”. No poca veritat hi ha en aquestes paraules, encara que en l’època dels mòbils i demés pantalles, puguin ser, en part, desmentides, o no. En tot cas, calia afrontar la nova situació amb tranquil·litat i coratge, per no acabar trastocat. Sobretot perquè davant nostre s’obria un oceà no exempt de riscos i d’incerteses, però també amb algunes informacions i contrainformacions poc sòlides. Des del primer dia se’m van presentar a casa dues monotonies ben diferents. L’una, que ha resultat ser una lleial i entranyable companya, m’ha donat serenor i una felicitat modesta. L’altra, a despit meu, també ha tingut el seu lloc a taula. Feia pinta, ja des del moment que va traspassar el llindar de la porta, d’una perpetuïtat sense canvis. Com podia amainar el poder d’aquesta última? La solució em va venir, …

Mentides

Published by

  No és un fenomen nou ni fa pinta que arribi a exhaurir-se mai del tot. Hi ha periodistes de partit, devots a ultrança d’una ideologia concreta. D’altres, ni això: són tan mediocres que, segons com bufi el vent, es posen un barret o un altre. Per sort, la immensa majoria, amb més o menys passió, això sí, prenen partit per la veritat, i exerceixen amb rigor i honestedat la seva professió. Aquests dies, revisant la magnífica antologia de les entrades més rellevants de L’Enciclopedie*, el magne projecte il·lustrat dirigit per D’Alembert i Diderot, hi he trobat un article que porta per títol Periodista, signat precisament per aquest últim. En aquella època, almenys en el sentit que li dona Diderot, periodista s’entén com l’autor que escriu resums i emet judicis sobre obres literàries a mesura que s’escriuen i es publiquen. Si resseguim autors anteriors que hagin destacat en aquesta professió probablement destacaríem l’anglès Daniel Defoe, per la innovació i l’amplitud de la seva obra. L’article esmentat de Diderot el trobo molt vigent encara. Un periodista, …

Excloure

Published by

  Llibre profund, de tast lent. Millor, doncs, glop a glop, i amb veu alta, com si recitéssim un poema. Pensaments a la vora de la llum d’una espelma: són llum, ja. De sobte, una flama més intensa, gairebé com un llampec: La vida s’escriu amb la saba dels nostres arbres. La mort es llegeix en les seves fulles esgrogueïdes. La vida i la mort també es poden llegir en una espelma. Al cap i a la fi, les formes de les fulles de molts arbres les veiem en una flama, com breus fotogrames. A més, la fulla i la flama, s’estremeixen de manera semblant amb el vent, i amb el pas del temps. Llegeixo que Edmond Jabès, el seu autor, és l’escriptor de l’exili, del desarrelament, del desert, de la paraula, del traç i del silenci, de la tradició jueva del llibre. Per primera vegada s’ha traduït una obra seva al català, El llibre de l’hospitalitat*. L’odi és clausura. Filferros espinosos. La fraternitat, una mirada; l’hospitalitat, una mà. Si apartem la mirada, difícilment donarem …

Abdera

Published by

  Abdera fa molt de temps que va deixar d’existir. Del segle V a.c., per exemple, només en queden unes quantes ruïnes. El temps i l’home en són responsables. Les úniques coses que no s’han mogut i s’han conservat intactes són el mar, la llum i el vent. A Abdera, polis situada a la costa de Tràcia, hi va néixer un dels grans savis de la humanitat. No sembla exagerat afirmar que gairebé tota l’enciclopèdia del saber d’aquella època estava concentrada en la seva persona. El seu nom: Demòcrit. Va escriure nombrosos llibres, sobre temes d’allò més diversos. Però, com la seva ciutat, no se n’ha conservat pràcticament res, només alguns fragments i testimonis de filòsofs posteriors. El mateix Aristòtil en parla, encara que només sigui per refutar les seves teories. Les pedres que resten, les pedres que canvien de lloc, les pedres que marxen i vénen. Temps de les pedres mogudes pel temps, pels homes i pel vent. Però també poden prendre un altre significat: Primer va ser el temps de les plantes, després …

Espera

Published by

  És recomanable avançar amb passos curts i segurs, que no fent-ho amb una gran camallada i trobar-se de cop amb el camí barrat. L’atzucac equivaldria a una nova clatellada, més profunda que la primera i, en conseqüència, un nou confinament, amb tot el que implica de desànim i frustració. Xino-xano, doncs. Apel·lem a la responsabilitat i a la consciència individual. No només per la protecció i la cura d’un mateix, sinó també tenint present els altres, en especial les persones més vulnerables. I, tanmateix, hi ha un desig de tocar-se, d’abraçar-se… Mentre, podem anat temptejant una forma de vida alternativa, en què el seny, la mesura i un consum responsable siguin factors a tenir més en compte. Més que una possibilitat, és una necessitat vital i urgent. Aturem el món, o serà el món, enfollit per tota mena d’estímuls dissonants, el que ens arrossegarà a l’abisme. A la Terra li convé que el món deixi de rodar tan de pressa. Aturem, una mica, el temps, i comprimim, una mica, l’espai. Fem una pausa i …

Exilis

Published by

  En un sentit figurat, o no, gairebé tots ens hem sentit exiliats algun cop. Recentment aquesta sensació s’ha accentuat fins uns límits que no hauríem pogut imaginar. Poc o molt ens hem sentit estranys a la situació, al lloc, per familiar que fos, o hem estat lluny de la persona estimada. Però el drama, com podeu suposar, no ha acabat aquí per a moltes persones, quan en no pocs casos aquest ésser estimat, sense poder abraçar-lo ni tan sols acomiadar-lo, ha acabat morint. Però si sentim o veiem escrit exili, o millor, l’exili, és clar a quin fenomen o a quina situació concreta l’associem. Reprenent el magnífic llibre de memòries de Rovira i Virgili, Els darrers dies de la Catalunya republicana, cal que apuntem ni que siguin quatre notes sobre la darrera etapa del seu periple i, de fet, del sofert per centenars de milers de catalans més: la sortida del país i el començament d’una vida incerta. Un dels darrers racons on van poder ser acollides diverses persones refugiades (entre elles destacats polítics …