Autor: La Nau

Paraules

  Les paraules provoquen vincles, però també poden sembrar odi. Hi ha ocasions en què fa la impressió que la batalla per la paraula s’està perdent, però on hi ha humanitat (i bondat) hi ha resistència i esperança. Per començar, cal ser prudents sobre l’ús del llenguatge. Convé escollir amb precisió i responsabilitat quins mots descriuen millor i amb més exactitud un determinat fenomen. I, sobretot, no exagerar, i menys enganyar. Les paraules tenen un pes i una significació que apel·len al subconscient humà i no deixen indiferent, tal com ja havia expressat Václav Havel en el seu discurs de recepció del Premi de la Pau de l’any 1989 ( i que tenia per títol justament “Paraules sobre la paraula”). Enduts per la militància política o mediàtica n’hi ha que obliden això o ho ignoren conscientment. Aleshores, ja hem traspassat un límit i tot s’hi val per enderrocar i subjugar el suposat enemic. Quan la paraula deriva del poder, sigui el que sigui, l’hauríem de sotmetre, sense dilació, a una anàlisi minuciosa de la seva …

Vincles

  A L’arrelament, Simone Weil escriu: “L’esperit de veritat pot residir en la ciència a condició que el mòbil del savi sigui l’amor per l’objecte matèria del seu estudi. Aquest objecte és l’univers en què vivim. Què en podem estimar, sinó la bellesa? La vera definició de ciència és que és l’estudi de la bellesa del món”. Unes línies enrere, l’autora puntualitza que “en lloc de parlar d’amor a la veritat, hauríem de parlar d’un esperit de veritat en l’amor”. Què ho fa que avui (però de fet des de gairebé sempre, hauríem de dir) la justícia, la veritat, l’amor o la bellesa, tan units entre sí (a parer de Simone Weil), restin desemparats, divorciats i, sovint, en la més absoluta indigència? És l’esperit de veritat absent de la ciència, de la religió o d’altres formes de pensament, com afirmava la pensadora francesa del seu temps? Què pot aportar, doncs, la ciència en relació amb les qüestions precedents, quan sabem que en ocasions ha servit a causes poc nobles, i molt sovint és víctima del …

La llum que neix de les tenebres

  Què amaga la natura? Per què s’oculta? El nostre coneixement no és, de fet, limitat? Tanmateix, la nostra curiositat sembla no tenir fi. No només volem saber tot allò que és observable sinó també descobrir l’inobservable. Com gaudiria Isaac Newton investigant més i més sobre l’energia fosca, els forats negres o sobre les immenses propietats de certs materials, poc proclius a mostrar la seva intimitat. La física quàntica, és cert, potser l’hauria rebut amb molt d’escepticisme, però com a amant de les ciències ocultes que era, és possible que finalment s’hagués sentit meravellat per la seva màgia. Efectivament, Newton, probablement el científic més gran de la història, no només va mostrar interès en les ciències formals, amb aportacions determinants en fenomens com la gravetat, la llum o el càlcul infinitesimal. També és molt destacable la seva dedicació a les anomenades ciències ocultes, i en especial a l’alquímia (amb il·lustres precedents com Paracels o Roger Bacon). No és la seva faceta més coneguda, sens dubte, però no és tampoc la menys copiosa. En aquest sentit, …

El racó de pensar

  Vam fracassar ahir, i hem fracassat avui, tot i les victòries (momentànies) dels que no conceben la llibertat sense la justícia (i viceversa). Així és; hi ha un pòsit amarg en els triomfs, perquè sabem que no hi ha res definitiu. I més en els temps actuals, època de corredisses i de vertigens. Novament hem constatat que l’ambició i la voracitat humanes no tenen límit. Ha arribat un moment, fins i tot, en què les victòries ja només poden ser fútils. El resultat: un grapat d’engrunes, qualificades, en unes altres circumstàncies, com a concessions doloroses. La darrera frustració que hem rebut, diguem-ho així, ens ve de la cimera sobre el clima celebrada recentment a Madrid. Les conclusions que s’han adoptat han estat molt per sota d’allò que s’esperava, si és que pensàvem que hi podien haver resultats tangibles, d’acord amb la urgència climàtica que vivim (o que patim, més ben dit). Les grans empreses relacionades amb els combustibles fòssils continuen imposant la seva llei, aliena als principis de la democràcia i contrària als drets …

Vam fracassar

  L’escriptora i periodista Hilde Spiel, en el tram final del seu llibre Retorn a Viena*, descriu un breu viatge que realitza pel nord d’Itàlia. Allà comprova en alguns dels seus habitants com “les emocions flueixen a les faccions sense cap filtre de repressió, els gestos encara segueixen el model d’un art dramàtic codificat fa molt de temps”. És com si l’art que ve del Giotto s’hagués imprès en el caràcter i en la fisonomia dels ciutadans d’aquella terra. Però en l’article d’aquesta setmana no parlarem del país transalpí ni de la seva cultura. El nostre interès recaurà més aviat en la ciutat del títol de l’obra abans esmentada, en concret en la Viena devastada per la Segona Guerra Mundial. El 1946, Spiel torna a la capital austríaca com a corresponsal del diari anglès New Statesman per escriure una sèrie de reportatges sobre la vida a la ciutat. No hi havia estat des de feia deu anys, quan en va fugir a causa dels senyals cada cop més amenaçadors que el feixisme deixava anar al …

Miracle Giotto

  De Bill Viola a Giotto, l’origen de gairebé tot. Vasari pensava en ell quan escriu, precisament, que l’art de la pintura “començà a reviure en un poblet proper a Florència, anomenat Vespignano (…) Allí va néixer un infant meravellós, que sabia dibuixar una ovella del natural”. I és que feia segles que ningú no dibuixava una ovella del natural! Per fi, això, començava a ser possible. Joan Fuster a El descrèdit de la realitat ho concreta una mica més: “Un pintor romànic o un pintor gòtic no podien dibuixar, com el Giotto, del natural. I no podien per la simple ꟷo complexaꟷ raó que no volien”. Giotto porta dins seu la llavor del nou humanisme (com el seu amic Dante); un home medieval encara, certament, però que obre el camí, d’aquí el seu geni, al Renaixement, període que assolirà la plenitud un segle i mig després i que tindrà la seva culminació en Leonardo. En l’obra de Giotto hi descobrim moviment, vitalitat, diversitat de sentiments. Tot plegat ens transmet una emoció sincera, amb uns …

Fer visible l’invisible

  Tales creu trobar en l’aigua el principi (arkhé) de totes les coses. L’aigua és vida, moviment. Per solidificació pot transformar-se en glaç, i per ebullició en vapor. En la magnífica exposició de la Pedrera dedicada a Bill Viola percebem com l’aigua és, també, un tret distintiu de la seva obra. Ho és per un doble motiu, com a mínim: un de biogràfic (en un dels seus vídeos, per exemple, ell mateix, ja adult, es submergeix en l’aigua) i un de simbòlic, on realitza un paper semblant al de l’imaginari dels antics (i que encara perviu en l’actualitat). Aquests veien l’element líquid com un agent purificador, capaç d’obrir-nos a una nova dimensió tan física com espiritual. Precisament l’espiritualitat (amb influències occidentals però també orientals) és allò que caracteritza en essència l’obra de Bill Viola, un dels grans artistes contemporanis, i un dels pioners del videoart. En una època carregada de traumes col·lectius i individuals (sense haver après en bona part, a més, la terrible lliçó que ens va deixar el segle XX), l’home cerca en …

Paradisos perduts

  Tahití era un lloc força atractiu per a qui desitjava apartar-se del món. Sobretot si volia fugir, encara que fos per una curta temporada, de tot el que tenia a veure amb el món occidental. Així, no és difícil imaginar-nos la fascinació que devia sentir, per exemple, un artista com Paul Gauguin quan hi va arribar l’any 1891. Tan fort fou l’impacte que s’hi va estar deu anys. Les seves obres són un testimoni fidedigne d’una bellesa que el va corprendre. Però també altres personalitats es van sentir captivades pel seu encant humà i paisatgístic. Aurora Bertrana va escriure un llibre sobre la seva estada a la Polinèsia, a la dècada dels anys 20, i que es publicà amb el títol de Paradisos oceànics. També un altre escriptor català de renom, Josep Maria de Sagarra, amb la seva companya Mercè Devesa, va visitar Tahití als anys 30. De les seves experiències en va néixer un altre llibre que sortiria a la llum més endavant: La ruta blava. Aquests fets són ben coneguts, i em sembla …

Fuga mundi

  Qui no ha sentit alguna vegada el desig d’apartar-se del món? Tots hem tingut moments de desànim o de desconcert, ja sigui fruit d’un esdeveniment personal, o bé quan hem cregut percebre el món com a quelcom incomprensible i ple de torbació. És així, doncs, com individus provinents de tota condició o latitud han buscat recer en espais allunyats del món. Els jardins, les muntanyes o els boscos han estat dels llocs més freqüentats (penso ara en Petrarca o en Thoreau), però també no han estat poques les construccions humanes que han afavorit el recolliment, el silenci o la creativitat. Em refereixo als monestirs o a simples cambres, com més senzilles millor. Com diu el sociòleg Rémy Oudghiri a la introducció del seu llibre Petit éloge de la fuite hors du monde* (i que és el motiu principal que ens ha empès a escriure aquest article): “Fugir del món (fuga mundi) no és sinó una altra manera d’iniciar-se en el vertader”. Qui fuig del món, sol portar una vida simple, anònima i frugal, tal …

Jardins literaris

  El primer jardí no va ser el de l’Edèn, ni tan sols el de Babilònia, sinó el que va donar fama a Epicur, situat a les afores de la ciutat d’Atenes. Però aquest, siguem precisos, no era exactament un jardí, sinó un hort on s’hi collien verdures. “Acostumar-se a les dietes senzilles i sòbries és essencial per a la salut (…), i ens prepara per no tenir por davant les envestides de l’atzar”, deia el pensador grec en la seva famosa Carta a Meneceu.* El plaer que cerquem no és exactament el que és propi dels llibertins, sinó aquell que no ens fa “sentir dolor en el cos ni torbament en l’ànima”. Dos mil anys després, l’escèptic Voltaire també va voler que el seu Càndid acabés els seus darrers dies cultivant un hort, després de veure com el mal regnava arreu i arribar a la conclusió que, contràriament el que havia dit Leibniz, aquest no era el millor dels mons possibles, encara que el sol sortís cada dia o que la primavera substituís l’hivern. …