Autor: La Nau

Penombra

Estan massa il·luminades les ciutats? Més llum significa més seguretat o, contràriament, deixa al ciutadà més exposat? L’excés de llum infon bellesa i irradia felicitat o, en canvi, encega i pertorba? No serà, justament, que l’abundància i la persistència de llum (artificial) crea un món més obscur, un decorat que posem per amagar els racons foscos, dins i fora de nosaltres? Com el silenci i la paraula poden ser complementaris, també ho haurien de ser la llum, l’ombra i la foscor. És la mesura i l’equilibri que anhelaven els grecs, per exemple. Cadascú ho pot veure diferent, però no excel·leix la bellesa, precisament, en aquesta justa proporció de llum i foscor? No la trobem inclús en la mateixa obscuritat solitària o en la penombra que la precedeix? Quan, a la nit, no se’ns permet contemplar la plenitud i la fondària del cel, amb totes les estrelles, també se’ns està negant un dret adquirit des de temps històrics. A la contaminació de l’aire durant el dia s’hi afegeix la contaminació lumínica en les hores nocturnes. En …

Contaminació

És un cas greu de salut pública, un mal crònic que afecta gairebé la totalitat del planeta. Però no té l’interès i el tractament adequats: ja sigui per impotència o per desídia. Tampoc no hi ha ni hi haurà grans mobilitzacions. Molts cops invisible i inodora, és com si no existís. Ens referim a la contaminació atmosfèrica. Fa pocs mesos, Sant Joan de Déu alertava que les embarassades i els infants, fins i tot abans de néixer, són els més exposats a la contaminació. De fet, bona part de la població mundial està sotmesa a tota mena d’agents contaminants, especialment perjudicials pels infants: nou de cada deu respiren un aire de baixa qualitat. No només els ocasionen problemes respiratoris i cardiovasculars sinó que afecta també el seu neurodesenvolupament. Ens hem de resignar, un cop més, davant d’aquest problema? Quin preu més hem de pagar? El nostre futur queda hipotecat, ja no només per les conseqüències del canvi climàtic, sinó també perquè els habitants del futur, els que ara són infants, seguiran patint els estralls d’aquest …

La paraula

Václav Havel(1), l’any 1989, alertava del caràcter ambigu de la paraula, i com “al costat d’una paraula que estimula les persones amb la seva llibertat i veracitat n’hi ha una altra que hipnotitza i fanatitza”. Una reflexió que pren encara més transcendència avui amb les xarxes socials i amb l’auge de discursos ultres. A més, l’excés d’informació, ens porta, paradoxalment, a una certa paràlisi i incomunicació. Costa distingir a vegades les paraules honestes al servei de la veritat del llenguatge virulent, al servei de la difamació i la mentida, sovint generosament finançat, i que utilitza tota mena d’estratègies per fer-se sentir . Com podem fer front als discursos d’odi en què sovinteja aquesta paraula “perillosa, mortal”? No podem deixar de reconèixer, en primer lloc, una sensació d’impotència i desolació. Però la pura resignació és una derrota. Cal no abaixar el cap: altrament perdrien la llibertat d’expressió i la democràcia. Aleshores, abans d’escriure o propagar res, potser hauríem de preguntar-nos si contribuïm a la veritat, al respecte i al bon ús de les paraules. La crítica …

El món

El començament de l’estiu pot suposar alegria, il·lusió, nostàlgia, el tancament d’una etapa o també l’estímul per pensar o consolidar nous projectes i aventures. En fi, que cadascú ho viu a la seva manera. Hi ha persones, en canvi, que el seu desig és fugir de la regió o del país on viuen, a causa d’una guerra, d’una epidèmia o per l’escassetat d’aliments. Conserven la il·lusió de començar una altra vida, més tranquil·la i en pau, en un altre país, sigui on sigui. Per això arrisquen, si cal, la vida, creuant deserts, mars i murs, sabent que durant el seu recorregut es trobaran persones armades fins al capdamunt, i que no les rebran precisament amb entusiasme. La violència viscuda a Melilla fa pocs dies ─amb nombrosos morts i ferits─, amb la complicitat de l’estat espanyol i de la UE─, ens hauria d’omplir de vergonya. La hipocresia ha assolit els seus nivells màxims. Les reaccions de determinats polítics davant d’aquest drama han estat fredes i inhumanes. Així mateix, a causa─o amb l’excusa─ de la invasió russa …

Identitat

Hi ha moltes maneres de ser català, espanyol o francès. També de ser jueu. Per un pot tenir a veure amb l’herència cultural i històrica; per un altre, amb la part religiosa. O per un tercer amb una qüestió més personal, però relacionada amb la primera: la memòria, sovint dolorosa, transmesa pels familiars més propers. El periodista francès Piotr Smolar va ser corresponsal a Israel del diari Le Monde del 2014 al 2019. D’origen jueu, va ser criticat per algunes de les seves cròniques, no sempre condescendents amb el govern israelià. Fa tres anys va publicar el seu segon llibre, traduït l’any passat al català.* És un text brillant, ric i suggestiu, una indagació sobre la identitat jueva, a partir de les trajectòries vitals del seu avi i del seu pare ─testimonis d’alguns dels episodis més convulsos i dramàtics del segle XX─, i de la pròpia experiència de l’autor al Pròxim Orient─amb entrevistes a diverses personalitats jueves i àrabs─. El seu avi, Hersh Smolar, va tenir un paper destacat en el gueto de Minsk, on …

Enyorança

Avui volem recordar les pàtries perdures, els països esquinçats i aixafats per la guerra i la fam. Però sobretot la seva gent, les persones innocents que pateixen i són massacrades sense pietat per individus que mai no respondran dels seus crims. Pensem en Ucraïna, naturalment, però també en altres llocs dissortats del planeta que s’han convertit en pous sense aigua, víctimes de la barbàrie i de la indiferència. D’aquí sorgeix una certa enyorança, una remembrança del passat, la impotència però també el desig que tota aquesta desgràcia acabi com més aviat millor. Zbigniew Herbert ho va saber expressar a la perfecció en el següent poema en prosa, «Un país», de l’any 1957:   Just en aquest racó d’aquest mapa vell hi ha un país que enyoro. És la pàtria de les pomes, els pujols, els rius mandrosos, del vi agre i de l’amor. Per desgràcia una gran aranya va teixir sobre seu la seva tela i amb la saliva viscosa va tancar les portes del somni.        I és sempre així: un àngel amb l’espasa …

Edèn

A l fons de la petita vall formada pel MNAC i l’Anella Olímpica hi ha un Edèn. Per sort, no és massa concorregut. La major part de la gent hi passa de llarg─ segueixen habitualment el camí traçat en línia recta que uneix els dos vèrtexs superiors de la vall─, i són comptades les persones que hi baixen. És per això que s’hi està de meravella: el silenci i els sons de la natura, les olors i el verd exuberant, et fan pensar per moments en un petit Montseny enclotat al bell mig de la voràgine i la voracitat de la gran ciutat. És cert que acabem de creuar les portes de Montjuïc, però trobar-se un oasi enmig d’un altre oasi té la seva gràcia i el seu encant. Però de quin Edèn estem parlant? Doncs del Jardí botànic històric, i del seu germà petit─situat just al seu costat─, el Jardí sensorial. El primer fou creat als anys 30 per l’eminent botànic Pius Font i Quer, i conté, entre altres tresors, els arbres més alts …

Afecte

Heus aquí un llibre sobre l’amor. L’amor per un gos. Per un gos mort. I perquè aquest gos és mort el llibre existeix. Si encara fos viu, l’autor no hagués parlat d’ell. Però gràcies a la literatura, el gos disposa d’una segona vida. Una vida que transcorre a través d’uns textos commovedors i d’una bellesa que corprèn. Hi ha desolació, dolor i absència, sí, però sobretot hi ha vida. L’autor, amo i criat també de l’animal enyorat, és el filòsof i escriptor Jean Grenier (1898-1971). Un estil sobri i gairebé aforístic caracteritza aquest breu tractat sobre l’amor, la pèrdua i el dol.(1) L’escriptor lamenta com la vida humana resta eternament separada de la vida animal i com, per altra banda, resulta tan fàcil però alhora tan difícil desfer-se dels animals. Aleshores reflexiona sobre el sofriment animal, i en particular sobre el que li va tocar viure al seu gos: “Taïaut (aquest és el seu nom) sufría como yo cuando estoy enfermo. Incluso creo que durante su última enfermedad sufría también moralmente”. És així com Grenier, …

Misèria

L’estat espanyol és un despropòsit. Precisem-ho bé, però. No em refereixo a l’Espanya de la gent honesta i treballadora, naturalment, o a les coses que funcionen bé. Espanya em meravella per la seva riquesa lingüística i cultural, sovint ignorada i menystinguda per cert pels més patriotes de la classe. És més, Espanya no mereix el que li estan fent certs individus, hereus de temps foscos, i amb molt pocs escrúpols. Algunes d’aquestes persones, justament, formen part d’aquest conglomerat de poders poc transparents, units entre si per cables oxidats i passats de rosca. Però, com podem percebre, encara altament efectius. En aquest estat, doncs, la il·legalitat i la manca d’ètica cotitzen a l’alça. Sobretot si estan al servei de la lluita contra l’independentisme i els moviments socials alternatius. I no passa res. La qüestió suposa tristesa i indignació. La sensació d’impotència i de desemparament són absoluts. Espionatge, corrupció endèmica, tribunals polititzats, notícies falses propagades per mitjans afins, els negocis tèrbols del rei emèrit,… Sembla que amb tot plegat ja ens hi hem acostumat i ho trobem …

Contenció

Entro en un món interior format per ampolles, tasses i gerros. La distribució és senzilla, austera, però està feta amb molt d’afecte. Les figures ─podrien ser humanes─ estan l’una al costat de l’altra, lleugerament separades entre si. Aquest buit encara les fa més vives. Els seus colors són més aviat discrets: ocres, grisos, grocs i verds pàl·lids, una gradació subtil de blancs, i un blau o un vermell que de tant en tant treuen el cap. Surto a l’exterior. Els paisatges potser no són molt bonics, el verd sembla com si l’haguessin empolsinat, els contorns són indefinits. Passejo pel costat d’una casa perduda entre turons; la llum és escassa, endormiscada─ en paraules de Giorgio Bassani─. Tanmateix, tot em resulta familiar. Hi estic bé. En cadascun d’aquests bocins de realitat─pintures, aquarel·les, aiguaforts─ hi ha tendresa i pulcritud, calma i soledat, misteri i poesia. S’hi nota la mà d’un pintor pacient. Però no m’oblido del silenci que transmeten aquestes obres. Un silenci que esmorteeix les ferides del món. No hi ha dubte, doncs, que es tracta d’un …