Autor: David S.B.

L’aire tebi de la indulgència

Joseph Joubert, com Dèdal, es forja unes ales. Les va fent de mica en mica, “afegint-hi una ploma cada dia”. De fet, s’assembla en moltes coses a una papallona: “Com a ella m’agrada la llum, hi cremo la vida, com ella necessito per desplegar les ales que a la societat faci bo al meu voltant, i que el meu esperit s’hi senti envoltat i com penetrat d’una temperatura suau, la de la indulgència”. Una atmosfera propícia, sens dubte, per a un esperit i un caràcter fredolics; això és, un esperit sensible, poètic i espiritual. Joseph Joubert va néixer a Montignac, Périgord, el 1754, i mor a París el 4 de maig de 1824, ara fa 200 anys. Les seves ales, però, continuen ben esteses, movent-se amb precisió i elegància a través de les paraules que ens va deixar. Home de cultura extraordinària i gran lector, va ser un escriptor sense llibre que va menar una vida discreta i apartada. Va deixar una pila d’apunts i de reflexions sobre temes diversos en un diari íntim i …

Concòrdia

Soló, el poeta i legislador de la Grècia arcaica, recomanava la mesura i la moderació, especialment en la política. L’excés, l’insult o l’amenaça eren rebutjats. Una manera de fer que els pensadors grecs posteriors van mirar de preservar. No sempre ha estat així, però. Avui són molts els polítics, per exemple, que haurien d’aprendre d’aquella lliçó gens extravagant, i ben natural per altra banda. Que la política espanyola─ i en part també la catalana─ s’ha fet més tosca i aspra en els darrers anys és un fet difícilment refutable. L’extrema dreta, però també una dreta extrema, ha contribuït de forma decisiva a alimentar l’aire enrarit i poc saludable que impregna la política estatal. En primer lloc, no deixarem d’insistir en el respecte i la cordialitat que ha de tenir un ésser humà envers un altre que pensa diferent, sempre que s’actuï dins els límits del respecte a la dignitat humana. La llibertat de pensament és un bé preuat que ha costat molt d’assolir i, per tant, no s’ha d’assenyalar i difamar a qui opina diferent. …

Llengües

Resulta estrany i impensable que un govern d’un territori sigui hostil a la seva pròpia llengua, i que alhora ignori i menyspreï els seus escriptors. Però sí, això està passant, i no gaire lluny d’aquí. Els partits que avui governen les Balears i, especialment, el País Valencià, no només no protegeixen i promouen el català de les Illes i el català de València, respectivament, sinó que a més els posen pals a les rodes i pedres a les butxaques per enfonsar-los encara més. De fet, no deixen de ser polítiques velles adaptades als nous temps; aquest cop, però, amb l’ajuda directa─ o amb la iniciativa─ de l’extrema dreta. I és que l’objectiu d’aquesta croada de caire ideològic és tot allò que respiri català. Per exemple, quan es va prohibir la presència de revistes en llengua catalana a una biblioteca del País Valencià. Si això hagués passat en un altre lloc amb les revistes en castellà, de ben segur que una delegació europea hauria vingut immediatament a veure què passava. I amb tota la raó. Però …

Lectures

Que l’exercici físic és saludable i convé practicar-lo d’una manera regular, si pot ser diàriament, és una obvietat. El mateix podríem dir de la lectura, la qual resulta òptima i espiritualment profitosa durant tots els dies de l’any, i a qualsevol hora del dia. Harmonitzar el passeig, o l’activitat física en general, amb la cultura─ i en particular amb la lectura─ esdevé una de les formes de vida que, per senzilla i natural, no la fa menys excitant que altres pràctiques aparentment més distretes, divertides o pomposes. Sigui quin sigui el llibre que llegim, cadascú acaba trobant, o no, allò que potser, conscient o inconscientment, troba a faltar, i que li acaba proporcionant un instant de satisfacció indescriptible. Una altra cosa és la qualitat literària, que li hauríem d’exigir a qualsevol llibre. Hi ha grans novel·les però també n’hi ha de mediocres, hi ha textos de no ficció esplèndids i d’altres que de ben segur no hagués calgut haver publicat. I en aquest darrer gènere, el de l’assaig i la no ficció, ens hi podem …

Cultivar

D’això fa gairebé 10 anys… Sortia del Palau Robert, on havia anat a veure una exposició sobre el periodista Eugeni Xammar, i em dirigia, tot caminant, cap al Born Centre Cultural. Allà havia de tenir lloc la segona conferència d’un cicle que volia recordar algunes de les personalitats catalanes condemnades a mort pel règim franquista. Aquell dia tocava parlar de Carles Rahola, l’il·lustre escriptor, periodista i historiador gironí. Pel camí m’havia confiat una tasca difícil, gairebé impossible: intentava cercar carrers tranquils i silenciosos, amb pocs cotxes. I si trepitjava o passava a prop d’espais verds, doncs molt millor. Sigui quina sigui la ciutat on he estat sempre he provat de transitar per vies més reposades, encara que hagi hagut de fer més voltes. En el cas que ens ocupa, crec que ho vaig fer a mitges. Abans d’entrar al barri de la Ribera, una paret pintada amb colors vius em va cridar l’atenció. En el bell mig, algú hi havia escrit els següents mots: Cultiva la teva ciutat. Així, tal qual. L’autor o autora havia fet …

Coratge

Fa setmanes que líders polítics ens alerten sobre la possibilitat que hi pugui haver un esclat bèl·lic d’abast europeu. Un conflicte entre l’OTAN i Rússia, ens diuen, és ben real. No hem d’ignorar les advertències llançades per Macron, Tusk o Robles, sinó que cal prendre-les seriosament o, com a mínim, amb una certa precaució. Tanmateix no deixen de ser, pensem, un punt irreflexives i imprudents. No és una bona solució generar a l’opinió pública una sensació de por i de preocupació, i menys fer front a l’amenaça de Rússia amb un augment desorbitat de la despesa militar (la indústria militar deu ser de les poques del món que tenen grans beneficis tan en temps de pau com en temps de guerra). Per descomptat, condemnem el govern autoritari de Rússia, el màxim responsable d’una guerra que ens avergonyeix a tots i que ja fa més de dos anys que dura. Tanmateix, és més necessari que mai rebaixar la tensió, mostrar sensatesa i oferir propostes concretes de pau, malgrat els deliris bèl·lics de Putin i les amenaces …

Responsabilitat

Altre cop haurem d’anar a votar. Fa temps que no podem completar una legislatura. Aquest cop, la causa ha estat la no aprovació per part de la cambra catalana dels pressupostos d’enguany. Una altra cosa és la força minsa que té i ha tingut el govern en els darrers temps, que no li ha permès desplegar totes les seves polítiques. Que no hagin tirat endavant els comptes és un fracàs que podem atribuir, penso, a tota la classe política del país. Jo tampoc combrego amb el Hard Rock i amb altres grans projectes que suposin un impacte en la salut i el medi ambient, i més encara en un context d’emergència climàtica, amb una sequera persistent i amb una qualitat de l’aire força deficient. Som un país petit, vulnerable i ja prou masegat. Alhora, no sempre creixement econòmic significa progrés, un terme que també té els seus clarobscurs. Tot i això, no aprovar els comptes ha estat un error, un cop dur per la sanitat, l’acció social, l’educació, la cultura o el medi ambient, peces …

Construir

El rabí Nachman de Breslau, que va viure entre els segles XVIII i XIX, va escriure: “Si penses que ets capaç de destruir, pensa també que ets capaç de construir”1. Una frase d’allò més pertinent per a Netanyahu i els ultres del seu govern, encara que aquests deuen pensar que destruint l’altre construiran un país més segur. Però ja han perdut tota legitimitat, i amb la mort de persones innocents i l’anorreament d’edificis i infraestructures, l’únic que fan és construir una societat més rígida, dividida i militaritzada, consolidant, cada dia que passa, un mur d’odi i de ressentiment.  Incapaç de construir la pau ─només cal veure com sempre l’ha boicotejat─, Netanyahu espera que la destrucció total de Gaza, amb el desplaçament de milers i milers de persones, sobrevivint en condicions deplorables, sigui una realitat, i que la inacció de bona part del món faci la resta, malgrat els tímids intents d’uns quants actors polítics. Però si en la situació actual de violència i dolor percebem clarament el rostre de la desconfiança, no per això ens …

Recordar

Salvador Puig Antich. Un nom que forma part de la memòria col·lectiva d’aquest país, i que les generacions més joves no haurien d’oblidar. Qui diu el seu nom diu també el de tota aquella gent que va viure i va patir la ignomínia i la violència del franquisme. No es tracta d’idealitzar-lo o de fer-lo passar per un heroi. Obrant així no li fem cap favor. El veiem com un jove revolucionari i idealista, amb els seus anhels i les seves contradiccions que, en un moment determinat, va escollir un camí de lluita i d’esperança enmig d’un context de repressió ferotge. La seva militància antifranquista cohabitava també amb la lluita contra el capitalisme, encara que això darrer potser no s’ha destacat prou. Pel que fa a la seva personalitat, la gent que el va estimar el recorda com un jove amb un bon caràcter, alegre i divertit. Una colla de circumstàncies funestes s’uneixen en la seva trajectòria, i l’acaben portant a un carreró sense sortida. Uns apunts compromesos oblidats en un bar, una baralla confusa …

Memòries

Deixem-ho ben clar d’entrada: benvinguda la lectura i l’augment de lectors, però no creieu que es publiquen massa llibres? La qüestió no és nova. Ja fa temps que la trobem sobre la taula. La nostra opinió no ha canviat, però el convenciment és major encara quan constatem que una part important dels llibres que surten podrien ser perfectament prescindibles. La societat actual, àvida de novetats i de reclams de tota mena, que no troba repòs sinó en el moviment constant, s’hi posa bé, encara que de tant en tant renegui del sistema que la té captivada i captiva alhora. Hi ha autors, per exemple, que prescriuen fórmules miraculoses per assolir la felicitat. Altres, s’atreveixen a cuinar un caldo barrejant-hi diversos ingredients, escollits amb cura, i en treuen un producte que els han dit, o que creuen, que funcionarà segur, seguint la moda del moment. La novel·la ─sí, al capdavall, és una novel·la─, serà un èxit i potser acabarà sent encimbellada del tot amb la concessió d’algun premi literari important. Qualitat literària? Bé, això és secundari, …