Autor: La Nau

Bosc, oceà, aire

Abans que els diners i l’economia fossin el principi ─i la fi─ de totes les coses, per alguns savis grecs ho van ser l’aigua, l’aire o el foc. I si l’aigua consumeix el foc, el món capitalista destrueix l’aigua, l’aire, la terra i els boscos. En el punt àlgid de la pandèmia vam pensar que una nova manera de fer les coses seria possible quan aquesta desaparegués. Però em temo que no serà ben bé així: el món continuarà girant més o menys igual, al servei d’uns quants privilegiats. Una reflexió de Jean Cocteau, que podem trobar en el seu Diari, encara té, en aquest sentit, tota la vigència: “La gent honrada té totes les dificultats del món per viure en la nostra època. Tan sols hi viuen còmodament els cràpules i els estafadors”. L’any 1972 Ursula K. Le Guin publica la novel·la El nom del món és bosc. En aquesta, uns futurs exploradors procedents de la Terra colonitzen un planeta els habitants del qual viuen en simbiosi amb la natura. Però amb la Terra …

L’intel·lectual

El periodista i escriptor Jean Daniel, tot recordant Albert Camus, definia l’intel·lectual com aquella persona que s’oposa a l’esperit de l’època. La que en algun moment sap dir no. George Orwell, Nicola Chiaromonte, Germaine Tillion, Simone Weil, René Char, David Rousset o el mateix Camus no només van saber dir no, sinó que la seva reflexió, lúcida i serena, anava acompanyada d’un compromís actiu i obstinat, dirigit contra tota mena de fanatismes. La seva condemna de la violència, especialment la que s’exerceix sobre els innocents, i de la mentida, vinguessin d’on vinguessin, resulta il·lustrativa. Testimonis de camins no fressats i aliens, per tant, a deixar-se endur pel corrent, la seva és una revolta de l’amor i la solidaritat. Comprendre el món, sí. No per refer-lo ─sens dubte no el podien canviar: en això calia ser realistes─, però sí evitant que s’acabés desfent. En fi, potser es tracta d’un objectiu modest, però alhora valuós: no causar maldat, resistir-se al mal, i obrir noves esferes de llum i de confiança. Avui molts intel·lectuals estan al servei d’una …

Exili interior

Un dia de novembre de 1945, Isaiah Berlin visita Anna Akhmàtova a Leningrad, l’actual Sant Petersburg *. Berlin no ha tornat a aquesta ciutat des fa vint-i-cinc anys, quan en tenia onze. La ciutat ha patit greus danys, a causa del setge, però encara conserva vestigis d’enorme bellesa. Akhmàtova viu a la planta superior d’un edifici barroc, voltat d’unes reixes de ferro forjat. El pis amb prou feines té mobles. Fa anys que viu reclosa dins del seu propi país; té una llibertat de moviments molt limitada, la seva obra, condemnada al silenci. Berlin ens la descriu com una dona elegant, de gestos pausats, amb uns trets bells i lleugerament durs, i una expressió d’infinita tristesa. La conversa es prolonga durant hores. Parlen de Dostoievski, Blok i Pasternak. Evoca el seu primer marit, el poeta Nikolai Gumiliov, afusellat l’any 1921, acusat de conspiració, i Óssip Mandelstam, que va morir en algun lloc de Sibèria, a finals dels anys 30. La poeta parla amb una veu calmada, monòtona, “com una princesa d’un lloc remot a l’exili, …

L’absurd

Sí, és ell… O potser ella. En el bell mig del carrer s’ha posat a caminar. Es mou amb fragilitat, talment com si anés a caure; i quina mirada! Què ens vol dir? Tot i res, possiblement. Sembla que busca quelcom, però què? L’alteritat, potser? La gent li passa pel costat i ni tan sols fa l’esforç per mirar-lo, ni s’han adonat de la seva existència! Què n’és de difícil tot plegat, quina càrrega més feixuga ha de suportar! Els carrers són més i més estrets… Tanmateix, continua caminant. La dignitat mai no l’ha abandonat. Lleugera i sòlida a la vegada. A on el portarà el destí? Segueix avançant, amb la mirada fixa a l’horitzó. De tant en tant dona un cop d’ull a la dreta i a l’esquerra, però mai no ho fa cap enrere. Sap que, com li va passar a Orfeu, això el podria condemnar. Els carrers per on passa poden ser els de qualsevol ciutat del món. Però també trepitja camins i boscos. Potser cerca amor i comprensió, i no els …

Fum

A quatre platges de Barcelona ja no s’hi pot fumar. Una bona notícia, que esperem que s’estengui a més espais públics. En tot cas, els fumadors podran continuar exercint i imposant el seu vici en altres llocs de l’exterior. Ah, i sense mascareta, quan la resta de ciutadans no ens queda més remei que porta-la. Un fet acceptat i que gairebé ningú no discuteix. Com ens hem acostumat també a la quantitat ingent de burilles de cigarret que embruten i contaminen carrers, platges o parcs. O que en ple confinament els comerços de venda de tabac estiguessin oberts, no així les llibreries. Qüestió de prioritats, suposo. Fa temps, molt abans de la pandèmia, que no m’assec a la terrassa d’un bar. I em sap greu prescindir del que sens dubte és un petit plaer, i més ara quan fa bon temps. Però no estic disposat a empassar-me fum. És cert, soc lliure d’asseure’m o no, però un infant, per exemple, no pot escollir. És un tema de salut pública, hi hagi o no pandèmia, però …

L’estepa

L’ésser humà se sent impressionat. Percep, més que mai, la seva petitesa; ha guanyat humilitat. Però ara és la terra, una terra infinita, qui el crida, no el mar ni el cel: “Enfront de l’extensa planura l’home està perdut, però consolat (…), protegit enmig d’una quietud sense límits”, diu Joseph Roth, en una de les seves cròniques, inclosa en el llibre Viatge a Rússia. L’ànima fa eco a aquests paratges profunds, immensos, però austers. Ànima russa, un terme no exempt de misteri i de regust nostàlgic, i que evoca la immensitat del territori. Hi ha, tanmateix, una fe que no es deixa rompre fàcilment. L’habitant d’aquestes terres pensa que tot ho pot fer, hi ha temps de sobra per portar-ho a terme, i alhora no tem res. “El més escèptic dels russos acull una esperança en el fons de la seva ànima”, escriu el filòsof Lev Shestov.  D’aquí, potser, la veracitat i la senzillesa, tan distintius, i que impregnen la literatura i l’art rus en general. L’estepa respira, viu: “Voldria volar sobre l’estepa com els …

Fruites estranyes

Avui, de fruites estranyes*, ja no és habitual trobar-ne. Fa un temps, sí que n’hi havia. Fins i tot, en els dies de collita, “una collita estranya i amarga”, al voltant dels arbres s’hi reunia un gran nombre de persones enfervorides i fanàtiques, però també n’hi havia mogudes per la curiositat o que fugien de l’avorriment. En els rostres dels més exaltats hi solia haver expressions d’odi i de revenja. Els únics que no entenien massa què passava eren els infants, però aviat ho sabrien. Ara, l’odi es mostra d’una manera més subtil, més civilitzada. Sobretot si el propaga un senyor distingit, vestit elegantment. Porta corbata, té la cara fina i blanca. El cabell, llis, té un color pastanaga, però també pot ser ros o negre. L’odi té la rara virtut, com l’amor, que pot brotar a l’interior de qualsevol individu. Li cal només una mica d’aliment, una llum adequada i un terreny fèrtil. Aleshores, pot propagar-se com el foc. Manipular les masses resulta ben senzill. Els temps han canviat, sí. Però l’odi continua. El …

Liberal

Liberal es confon amb neoliberal. Liberalisme s’associa amb la dreta o amb el centre-dreta, quan existeix també un liberalisme d’esquerres, important i amb una llarga tradició. Liberal no és assumir ni practicar una llibertat sense límits. En altres paraules: fer el que a un li doni la gana. Aquesta llibertat és buida de contingut si no hi ha responsabilitat, solidaritat, justícia, tolerància o empatia. En la base del liberalisme hi ha una posició humanista, però també “l’humanisme porta lògicament al liberalisme”, deia Nicolau d’Olwer.  El liberal s’oposa amb decisió al despotisme i al fanatisme. Té una certa desconfiança del poder i treballa per la seva limitació. Judith Shklar pensa que un govern liberal és la millor manera de protegir la gent dels abusos de poder. Prefereix que l’estat sigui just que no que pretengui fer-nos feliços. El liberalisme fomenta la iniciativa dels individus, però rebutja l’egoisme. S’oposa a la lliure competència; és a dir, al neoliberalisme, o del que se’n vulgui dir. Té cura, en canvi, del bé comú, del medi ambient i mira de …

La Terra

Avui, 22 d’abril, és el Dia Mundial de la Mare Terra. L’afegitó Mare és significatiu. No es tracta de veure la natura com una cosa externa, separada de l’ésser humà, un objecte que podem disposar a la nostra conveniència. Sinó que constituïm una unitat, enriquida per cada una de les parts, relacionades entre si. Hi ha un vincle que uneix tota la vida, animal i vegetal, i la Terra en el seu conjunt. És una idea que ja havien desenvolupat diverses cultures antigues, i que persisteix a l’actualitat. Per exemple, els indis d’Amèrica: “Nosaltres som una part de la Terra, i ella és una part de nosaltres”. No tenir present això ens porta a considerar el nostre planeta com un simple recurs que cal explotar fins a exhaurir-lo, tot alimentant l’ego i l’ambició humanes, i no només per cobrir les necessitats bàsiques, amb mesura i respecte. Raimon Panikkar diu: “En la lluita contra la Terra l’home perdrà. Som nosaltres els qui estem en perill. L’home sense la Terra no seria home. No ens podem dissociar …

Governar

Fa gairebé set mesos que no hi ha president de la Generalitat. Fa dos mesos que hi va haver eleccions i encara no s’ha format govern. Els ciutadans no s’ho mereixen. Però l’aspecte més trist és que ja ens hi hem acostumat. Dostoievski deia, amb força encert, que l’home és l’ésser que s’acostuma pràcticament a tot. Són tantes les coses a les quals ens hem hagut d’adaptar. Fins i tot en situacions d’incoherència. La paciència, ja se sap, pot arribar a ser infinita. La sensació, doncs, és més de desídia i d’indiferència que no pas d’indignació. Així, pensem que quan hagin arribat a un acord i puguin formar govern ja ens ho faran saber. Però aleshores ja no valdran més dilacions: cal afrontar d’una vegada per totes, amb decisió i coratge, els reptes enormes que té el país. La situació de la sanitat, l’ensenyament, la cultura o les polítiques que cal emprendre per la protecció del medi ambient no poden esperar més. És necessari, més que mai, un executiu que governi per tothom, que tingui …