Autor: La Nau

Kiarostami

Fent camí

Published by

  La Nau ha complert mig any. La travessia començava, tot just, quan entrevèiem l’estiu. Ara, a punt d’entrar a l’hivern, continua fent camí. Hi ha hagut dificultats, és cert, però la il·lusió i el compromís són més vius que mai. Ens interessen moltes coses. Per això tenim ganes de parlar-ne; la curiositat, ja se sap, pot ser insaciable. La Nau, tot i la seva modèstia, desitja fer sentir la seva veu, serena però contundent alhora, sobre diversos temes i fenomens. Ens preocupen moltes coses que s’esdevenen en el món d’avui. L’hora és feixuga, incerta. La incertesa no necessàriament és negativa (més aviat al contrari), però la realitat, convulsa, on tot sembla que ha de ser blanc o negre, s’acaba imposant. Aquí, i a tot arreu. La mentida i l’exageració deliberades, utilitzades la majoria de vegades com a arma política, apareixen vencedores, en detriment de la veritat. Proliferen discursos inflamats d’odi. La perversió del llenguatge s’ha convertit en quelcom habitual. La desraó es fa camí a cops de colze. Són preocupants, i perillosos, al cap …

Pompeu Fabra

Pompeu Fabra, el savi humil

Published by

  De Pompeu Fabra què podem dir-ne que no s’hagi dit encara? Ben poc, certament. Si és que se’n pot dir alguna cosa nova. Enguany es compleixen els 150 anys del seu naixement (i els setanta de la seva mort). Així que volem recordar, encara que sigui breument, el gran renovador i modernitzador de la llengua catalana. Ho farem a partir d’un article que va escriure l’escriptor i periodista Domènec Guansé*. Pompeu Fabra, nascut a Gràcia l’any 1868, va estudiar enginyeria química per satisfer el seu pare, home de profundes conviccions liberals i republicanes. Aquests estudis, però, no el van pas desagradar. De fet, li van ser útils en la tasca lingüística que va emprendre més endavant, la seva veritable vocació. És conegut que les matemàtiques pures també el van complaure. No és pas rara l’afinitat entre la filologia i les anomenades ciències exactes. Hi ha testimonis que afirmen que en el seu temps d’oci o en els viatges en tramvia s’entretenia en raonaments matemàtics. Alguns dels seus deixebles i admiradors han conservat carpetes del …

Muntañola Be negre

El Be Negre, un periòdic seriós

Published by

  Un país que té, com a mínim, un Be Negre, és un país avançat. Si aquest Be pot dir allò que vulgui i les autoritats competents no s’hi fiquen, encara que no els agradi allò que diu, podem dir que estem en un país molt avançat. El nostre país, fa molts anys, ja va tenir un Be Negre, que es deia precisament amb aquest nom. Era un setmanari satíric i polític editat a Catalunya i fet en català, en els temps de la Segona República; de fet, gairebé va néixer i va morir amb aquesta (1931-1936), pocs dies abans que es produís el cop d’estat feixista i comencés la Guerra Civil. Si aquest Be, ja sigui en format paper i/o digital, tornés avui a les nostres contrades, podria vagar amb tota llibertat o seria emmordassat? El seu responsable, en Josep Maria Planes, podria seguir fent la seva feina amb tranquil·litat o seria detingut per la guàrdia civil, emmanillat i portat davant del jutge Llarena, el qual, amb tota probabilitat, dictaria presó preventiva? Quin pecat …

Persona Bergman

Record de Bergman

Published by

  Aquests dies, Ingmar Bergman hauria fet cent anys. El 2003 s’havia retirat a l’illa de Farö, i estrenava el seu testament fílmic: Saraband. Acabava així una de les trajectòries més sòlides i personals del cinema contemporani. El director suec (però també escriptor) havia fet una mena de pacte amb la mort. Ho va palesar en unes imatges que ja han quedat per a l’eternitat, les que formen part de El setè segell; però, de fet, tot el seu cinema és un combat serè i angoixant alhora contra la mort i una reflexió sobre els misteris que envolten l’ésser humà. Però, enmig dels dubtes i les incerteses, persisteix a la vida una evidència terrible, i és, precisament, la mort. El sorprèn a l’estiu de 2007, també en un mes de juliol, el mateix dia que mor, per cert, un altre dels grans cineastes europeus, i que van indagar més sobre l’existència humana, l’italià Michelangelo Antonioni. La contribució d’ambdós al cinema modern fou decisiva. Bergman va tenir una educació molt rígida, en una societat on la …

Kiarostami

La cultura és l’aire que hom respira

Published by

  No podem viure sense cultura. És una necessitat vital. Però no sempre s’ha entès així i no sempre ha estat ben tractada. Més aviat al contrari. Com donar-li, doncs, més valor? Com motivar especialment els joves perquè la cultura, en totes les seves dimensions, sigui un puntal de la seva vida? Cadascú, tanmateix, sigui de la condició que sigui, ha de fer el seu camí lliurement, no hem de forçar els gustos, només faltaria, però sí oferir i facilitar nous camins. Els polítics han de ser els primers que s’ho han de creure, no veient només un rendiment monetari, i menys de manera immediata. En una entrevista a Mundo Diario (29-12-78), Montserrat Roig dona unes certes coordenades com entén ella la cultura. Al llarg del franquisme “fer cultura significava sobreviure. Potser semblava un acte d’heroïcitat, però en realitat era divertit i estimulant”. Hi havia unes màximes que havien ajudat a subsistir : 1) que Franquisme i cultura eren incompatibles; 2) que la cultura no era pas l’acumulació de coneixements sinó l’aire que hom respira; …

Escenes d’una vida

Published by

  Després de l’èxit de la novel-la Patria, Fernando Aramburu (Donostia, 1959) ens captiva amb un llibre bell, íntim: Autorretrato sin mí. Són textos breus que evoquen quadres significatius de la seva vida, escrits amb una prosa poètica precisa i acurada. Les seves paraules, les seves vivències, reforcen la vinculació amb el món, la seva i la nostra. L’autor observa tot allò que l’envolta, hi ha una part de misteri en tot plegat: “Los pájaros del invierno son por lo general negros (…) Sueltos, silenciosos…” O bé quan evoca la imatge del pare, “sentado en aquel banco con la calva encendida por la luz de la mañana”. Quan marxa de la seva ciutat, ja fa molts anys, per anar a viure a Alemanya. El motiu: l’amor per una dona: “El tren entró después en un túnel del que todavía, transcurridos los años, ignoro si ha salido”. S’atura prop d’un piano solitari, en el qual hi tocava la seva filla quan era petita. Els records s’acumulen: un antic amor, els amics, la mare: “El abrazo de …

Brassaï

Temps de nit i de boira

Published by

  José Marfil Peralta tenia 97 anys. Gena Turgel, 95. Han mort amb pocs dies de diferència. La seva vida va quedar per sempre més marcada per una ferida abismal, quan tenien més o menys vint anys: els camps d’extermini nazis. En José va ser deportat a Mauthausen i a Gusen. La Gena va sobreviure a Auschwitz, a Buchenwald i a Bergen-Belsen. José Marfil és capturat pels alemanys a la batalla de Dunkerque (maig-juny de 1940), juntament amb el seu pare, José Marfil Escalona. Amb milers de presoners més caminen hores i hores, sota una calor intensa, en direcció a l’est. El pare no pot seguir el ritme. Tot d’una, arriben uns camions en els quals pugen els que ja no poden més. “Mi padre se subió a uno de ellos y yo traté de seguirle, pero ellos me miraron y me empujaron abajo. El camión se marchó y nunca más le volví a ver”. José Marfil Escalona moriria a Mauthausen poc després, el 26 d’agost de 1940. Va ser el primer espanyol. En els …

Fotografia de Karl Struss.

La Nau ja és aquí!

Published by

  La Nau lleva àncores i es posa en marxa. Ho fa a poc a poc, amb atenció i precisió. Mirar no és veure. Porta una càrrega modesta, lleugera. El viatge s’albira fascinant, també incert; la mar és plena d’incògnites. Pel camí es trobarà milers d’illes, tantes com històries humanes hi ha. Té la seva lògica; la realitat és multiforme, insegura, canviant. La Nau no es deixarà guiar per ningú ni per cap ideologia concreta; és una publicació independent i aliena a interessos econòmics i polítics. Tampoc no pretén ser guia de ningú. Això no vol dir que no pugui tenir les seves idees, sempre dins la radicalitat democràtica. No defugirà la subjectivitat, d’altra banda imprescindible en un periodisme que vol tenir una mirada pròpia. El vagareig el farà amb tota llibertat i determinació, però amb responsabilitat i respecte envers totes les idees, sempre que no atemptin contra els drets humans i el medi ambient. La Nau és un mitjà senzill, sense ànim de lucre. No té publicitat ni subvenció de cap mena. Anirem a …

Jackson Pollock

Catalunya, després del 155

Published by

  Catalunya no va votar prou bé. Això sembla que ens vulgui dir l’Estat, dia sí, dia també. La majoria de les mesures repressives que es van posar en marxa a finals de setembre de l’any passat no semblen que tinguin data de caducitat, tot i el canvi de govern a Espanya. S’ha desendollat el 155, és cert, però encara queda molt per fer. Encomanar a la justícia allò que no ha pogut solucionar la política no és, com s’ha vist, la millor manera de resoldre el conflicte. El diàleg que faci possible assolir espais comuns, reclamat fa temps per molts, continua sent, a hores d’ara, una quimera, però és imprescindible per sortir de l’atzucac. Per això, cal que amollin algunes de les peces de la maquinària que sostenen a cada bàndol. Començant per què s’ofereixin gestos d’aproximació (sobretot per part de l’Estat), els quals no haurien de ser una mostra de debilitat sinó de coratge polític. Fa mesos que unes persones són en presó preventiva. La situació és injusta i injustificable, cruel fins i …

Sólo se puede tener fe en la duda, de Jorge Wagensberg.

L’ètica és l’estètica del comportament

Published by

  Fa poc més de tres mesos, el 3 de març, ens deixava un dels grans de la cultura del nostre país, Jorge Wagensberg. La seva mort va tenir un cert ressò mediàtic, és cert, però no amb la magnitud que una personalitat de les seves característiques i la seva obra haurien merescut. Som encara un país que no honora amb prou justícia els seus savis, dones i homes d’indubtable prestigi que fan gran, aquests sí, una nació. En canvi, encimbella mediocres individus, sense la meitat de les qualitats humanes i intel·lectuals dels primers. Wagensberg és un savi, un humanista, per qui la ciència, en diàleg permanent amb la resta de disciplines, té el deure de contribuir a una societat millor. Definir-lo només de físic, científic o d’agitador de la ciència i de la cultura en general, en el bon sentit de la paraula, fora només una visió parcial. Estem parlant d’una persona que creia que només podríem avançar des d’un sentit interdisciplinari del coneixement, i des d’una concepció ètica de la ciència i de …