Autor: La Nau

Indignació

Deplorem algunes de les coses que dius a les teves cançons. Ho trobem repulsiu. Aixecar la bandera de l’odi o desitjar la mort d’adversaris no porta a una societat millor. T’han qualificat d’artista mediocre; fins i tot han qüestionat si és art el que fas. Algunes de les teves idees ens semblen totalitàries. Però no hi ha dubte que tens tot el dret a expressar-les. I, per tant, no hauries de ser a la presó. L’estat espanyol ha fet, de nou, el ridícul. Les protestes s’han succeït. Rebutgem qualsevol acte violent. No podem aplaudir ni un contenidor cremat ni un aparador trencat. Però encara trobem més greu, només faltaria, que a una persona li hagin buidat un ull (i ja en van unes quantes). En tot cas, el combat de les idees i la lluita contra les injustícies s’hauria de fer amb la paraula i amb la intel·ligència, no a cops de pedra. Les crisis que hem viscut, amb una brutal pandèmia que ja dura un any, han deixat molts joves sense futur ni esperança. …

Deures

L’obra de Piero, El somni de Constantí, probablement el primer nocturn de l’art occidental, m’evoca Marc Aureli. Però no amb la figura de l’emperador, que dorm a l’interior d’una tenda, hores abans d’abraçar el cristianisme, sinó més aviat amb la del seu escorta, assegut a l’espona del llit. M’hi fa pensar per l’actitud reflexiva i melancòlica, qui sap si la mateixa també amb què el pintor contemplava les seves pròpies creacions. Veig, doncs, Marc Aureli amb una lassitud i malenconia semblants, consirós i prenent notes, la nit abans d’una de les batalles que va haver de liderar prop del Danubi. Aquests escrits, que apel·len a la tranquil·litat d’esperit, al deure de ser honest o de com estar amb harmonia amb la comunitat, constitueixen les Meditacions, un llibre que encara avui ens acomboia i fascina. Marc Aureli lloa la sinceritat, la justícia i la moderació. Recomana prescindir del populisme, que cerca l’afalac i l’adulació de les masses, i ser sobri i sensible a la bellesa. Escoltar amb atenció allò que els altres diuen i, en la …

La poma

A la dècada dels anys 30, Walter Benjamin escriu una sèrie de textos per a diversos diaris i revistes evocant els seus primers anys de vida a la seva ciutat natal, Berlín. El resultat són unes belles i líriques estampes, d’una alta qualitat literària, un viatge a les profunditats de la memòria. Deu anys després de la seva mort, el filòsof Theodor Adorno edita el conjunt en forma de llibre: Infància a Berlín cap al 1900. És l’any 1950. En fa cinc que el règim nazi ha estat derrotat. No així les seves idees i altres totalitarismes. Amb una existència oscil·lant i amb unes formes més o menys civilitzades, el feixisme no ha deixat mai d’existir. En un dels relats, «Matí d’hivern», l’autor recorda quan, des del llit estant, veia la mainadera que encenia un petit foc i una poma es coïa al forn: “Davant meu hi tenia aquella fruita fosca i calenta, la poma, que, familiar i alhora transformada, se m’apareixia com un vell conegut que torna de viatge”. La seva olor l’acompanyava fins …

Plantes

Les plantes, com els humans, són éssers de llum i d’ombra. S’inclinen a l’interior de la terra, cercant nutrició i foscor, alhora que creixen cap a la llum i a l’aire. Les plantes d’interior són sofertes, resistents, i s’adapten prou bé a nous entorns. No necessiten ni molta llum ni molta aigua. Algunes, com la sansevièria, poden viure sense aigua durant un mes a l’hivern, i resisteixen els racons més obscurs. Les seves fulles dreçades i gruixudes mantenen la dignitat, fins i tot, en aquestes circumstàncies. Dedicar-se a l’observació i a la cura de les plantes no només és un plaer estètic, sinó que ens ajuda a cultivar la mesura o la paciència en la nostra relació amb la natura i amb els altres éssers humans. Per saber d’elles no n’hi ha prou amb una visió purament científica, com si observador i objecte fossin dos mons a part. És important crear vincles, entrar en comunitat amb l’entorn més immediat. Sabent que hi ha un coneixement que ve del nostre interior, en paraules de Goethe. Ciència …

Erm

Páramo: en català, erm, terra sense cultivar, terra desemparada, terra solitària. Caminem pels carrers d’un poble buit, només habitat per fantasmes que ens parlen d’un món de violència i d’il·lusions no acomplertes. L’amor també és conflictiu, no coneix la plenitud. Regna l’ambigüitat, com el vent que no saps per quin cantó i amb quina força vindrà. La veu dels records són paraules sense so, com les que s’escolten en els somnis. És un món sense lògica, desconcertant, que podia haver lliscat feliç. Com l’univers complex i transparent de Juan Rulfo, la nostra vida transcorre incerta i ambigua, en un territori erm, on la cultura pateix especialment. Sort de la lectura, consol i refugi en temps isolats: “Y aunque no había niños jugando, ni palomas, ni tejados azules, sentí que el pueblo vivía”. La història de la paraula escrita, del llibre, és feta de passió i de destrucció. Els individus que els van escriure, els van llegir i els van preservar, la majoria dones i homes anònims, són les baules d’una cadena que ha unit pobles …

Arcaics

Un mar púrpura que bull. Uns rossinyols es desperten a l’alba, un corb aleteja. Les rodes aixequen pols. L’orgull i la cobdícia dels homes. Els que només pensen en els guanys. L’arrogància dels cabdills. Assistiré al desastre de la meva pàtria. El bell so de la cítara. Mar endins, implores el retorn. L’amor, dolç i amarg, irresistible. Sacseja l’ànima com un vent que s’abat sobre els arbres. El cor que es va gelar i es va encendre de desig. Eros, que mana sobre els déus i subjuga els homes. Atis, Cleide… És bonica la equitat en els amants. Caps tocats per un raig de vi. Els cabells blancs. La poma vermella que no han pogut agafar. El llorer de fulla negra i l’olivera verda. La mort atrapa fins i tot el que evita el combat. El plor per la mort d’un infant. Mocadors de colors. Amalgama de versos que el temps ha conservat. La modernitat i la frescor dels lírics grecs arcaics. Soló, Arquíloc, Safo, Alcmà, Simònides… Els seus cants són de fa més de …

Somnis

Quan hem franquejat la porta de l’any 21, la pandèmia, com el dinosaure de Monterroso, seguia allà. No podia ser d’una altra manera. Hi conviurem encara uns mesos més. Hem engegat a dida el 2020, sense tenir en compte que, com a mínim, ens ha deixat la vacuna. El 2021 ha començat, si fa no fa, igual. El virus no hi entén de fronteres, tampoc de calendaris ni d’anys, purs invents dels humans per dominar l’espai i el temps. Exigim als governs unes mesures de contenció que siguin més coherents, així com una major claredat comunicativa. També que els partits de l’oposició siguin més constructius, menys hipòcrites. La cultura és essencial. Queda clar que el món polític no s’ha cregut mai que la cultura és una necessitat vital, i no un luxe. Ens deslliurem de Trump, que ha acabat engolit pel mateix monstre que ha creat─el trumpisme─. Les imatges inaudites i esperpèntiques de l’ocupació del Capitoli són un avís del que el feixisme és capaç de fer per abatre una democràcia. Poc valenta, sigui dit …

Tornem-hi

La Nau torna després d’uns mesos confinada i muda, i ho farà més encongida. Alguns potser l’havien imaginat desballestada, arraconada al port i presa d’un somni etern. No ha estat ben bé així. La Nau reprèn la marxa, just amb el canvi d’any, però alleugerint la seva càrrega. No podrà navegar per aigües profundes ─no té la capacitat ni l’audàcia─ però això no vol dir que lliscar per aigües superficials sigui sinònim de superficialitat. La Nau és viva, lliure. A cada expedició s’endurà les paraules justes: vetllarà a cada moment per què no hi hagi més de mil caràcters, sense comptar els silencis─és a dir, els espais─. Com fins ara, sortirà els dijous, al migdia de la setmana, equidistant de l’alba i del crepuscle. En fi, que La Nau reapareix de bell nou, encetant una altra etapa, dibuixant en el blau del mar i del cel petits fragments de política, periodisme i cultura─i amb ella els llibres─, una mostra de la creació d’homes i dones. Aquesta setmana La Nau ha comprovat que pot tornar a …

No sabem què li passa…

La Nau ha provat de sortir de nou, tal com s’havia compromès, però no aconsegueix trobar un camí atractiu, i navegar de la manera que ens tenia acostumats. Va donant voltes amunt i avall, li està costant afermar-se en alguna clariana òptima, cercar un bon aixopluc per pensar amb calma i fer, sobretot fer. També és possible que s’hagi quedat finalment a port i no hagi pogut llevar l’àncora. Pot ser una cosa com una altra. Tanmateix, és ara una nau capcota, una mica melancòlica, que deambula sense rumb o, simplement, com hem dit, roman quieta, esperant recuperar alguna mena d’estímul que li permeti assaborir l’energia i l’empenta necessàries. Potser hi té a veure l’època que vivim, però tampoc no és segur del tot. Deixem-li una mica de temps, doncs. La Nau desitja de tot cor que sigueu comprensius. Li sap greu, és evident. És una situació estranya que no hauria volgut que s’hagués donat. Però les coses són així. En tot cas seguirem informant, i més d’hora que tard esperem veure La Nau navegant …

Pausa

Som al juliol i, com l’any passat, La Nau fa una pausa de dos mesos. Si preferiu podem dir-ne vacances, descans, aturada, parèntesi o, fins i tot, sojorn. Tant se val, però ens sembla que pausa potser sigui el mot que més s’hi escau, tot i que la resta, en un cert sentit, poden ser sinònims. La Nau, doncs, torna altre cop a port, i deixarà de navegar durant aquest temps; encara que siguem a l’estiu, o precisament per això. Si no hi ha res de nou, tornarem el dijous 10 de setembre*. Hi haurà alguns canvis, provarem noves rutes, viatjarem per racons que encara no hem explorat. Si més no, ho intentarem. És saludable anar fent variacions, petites ziga-zagues, amb el risc de no encertar l’objectiu, si és que n’hi ha, però amb la convicció que no ens allunyarem massa de l’esperit original del projecte. Justament fa uns dies, La Nau ha complert els dos anys d’existència. En aquest temps pensem que han tingut lloc tres etapes ben diferenciades: En la primera, la que …