La societat sempre ha viscut amb ídols i amb déus. És més, hi ha un desig i una necessitat de projectar-se en algú que doni sentit a l’existència, ja sigui cercant imatges intangibles o venerant éssers concrets de carn i ossos. Aquests ídols solen inspirar amor i en ocasions també temor. Les seves intencions no han estat sempre benèvoles. Els antics grecs situaven els seus déus al món Olimp, una creença que no estava massa lluny de la mesura humana. Els seus herois i personatges mítics ens són familiars i han exercit una forta influència sobre la nostra cultura. Al cap i a la fi, ens posaven davant del mirall i projectaven la nostra imatge: podem ser un àngel o un dimoni. O tots dos alhora. En canvi, en la nostra època, almenys en la cultura occidental, les imatges divines tal com les entenien els nostres avantpassats han desertat i el seu lloc ha estat ocupat per uns altres déus: esportistes d’elit, cantants amb més o menys talent, o influencers i youtubers de tota mena. …

Tinc la percepció que en certs moments del dia les coses s’animen o es deixen anar amb més intensitat. Ho he comprovat, especialment, durant els capvespres de primavera o d’estiu ─tot i que també en determinades hores de l’hivern o de la tardor, quan el sol emet una llum trista─. És llavors quan els perfils, les formes i els colors dels objectes s’accentuen amb més claredat. Ho fan poc a poc, d’una manera humil, insinuant-se, però sense exhibir-se impúdicament. La matèria es fa vivent, i projecta una dimensió que ens atreviríem a qualificar d’espiritual. Però si es tracta d’això, és una espiritualitat que preserva la condició terrenal. En altre paraules, la matèria no transcendeix cap a un nou estadi de la realitat. Tampoc no és el mirall o el reflex d’un més enllà, sinó que─ si és que acaba reflectint alguna cosa─ és la representació de les forces íntimes del món, un misteri que potser no arribarem a comprendre mai del tot. El prestigiós astrofísic Hubert Reeves deia que “l’univers és la història d’una matèria …

No he acabat d’entendre mai com una persona formada en “lletres”, quan s’enfronta a una qüestió científica, acaba dient: “És que jo soc de lletres”. Així, tal com raja. El desig, i menys l’esforç, per saber coses i assolir una informació veraç, no cotitza a l’alça─ tot i les excepcions─ . La divisió “ciències” i “lletres” és absurda, limitada, i ha fet un mal terrible. Els humans, sempre amb la temptació de dividir, classificar i separar, enlloc d’unir. Justament allò més enriquidor és el coneixement compartit, global, holístic, i la curiositat per saber coses diverses, encara que aparentment siguin alienes a un mateix. Aquesta actitud ens fa comprendre millor el món, afavoreix la relació amb els altres i reforça el plaer per saber cada cop més. Conèixer una matèria en concret hauria de desplegar un conjunt d’infinites ramificacions que ens porten a altres sabers. En general, la situació més habitual és que són més les persones formades en ciències les que s’interessen o saben de “lletres” que no al revés. Per què? Per una mala …

La percepció de la nostra realitat i el pensament en el seu conjunt no formen part d’un procés homogeni i continu. Són més aviat un conjunt de fragments, sovint dispersos, amb una relació ambigua entre si. Com les peces d’un trencaclosques que al final del dia intentem ajustar amb més o menys èxit. La realitat, doncs, sovint es presenta com una successió d’imatges ràpides, múltiples, discontínues i sovint inconnexes, encara que hi hàgim esmerçat atenció i concentració. Fins i tot en moments de calma, quan el temps sembla que es dilata, la realitat també és fragmentària. És fruit d’una certa descoordinació entre els sentits i el pensament? O bé per què vivim en un temps fracturat, irregular, que provoca uns salts en la nostra percepció del món? Quan la ment acull esdeveniments que deixen de ser present per esdevenir passat i alhora amb un sediment de futur no és capaç de deixar-nos unes imatges pulcres, nítides. Una certa fidelitat, potser sí, però plena de sotracs. La memòria, com la imaginació, també és fragmentària, per allò …

Pensament poètic autònom, caçat al vol o bé abandonat, tempta la ment vers l’estupor, la contradicció o la reflexió crítica. Fragment amb cavitats, finestres obertes per on l’aire hi pugui entrar, sempre renovat. Paraules justes, concises, vives, que conviden a una lectura múltiple. L’aforisme ens travessa per tot arreu; el pensem i ens pensa. Però la literatura dita fragmentària adopta també altres formes expressives, de llinatge semblant a l’aforisme: la màxima, la sentència, l’apotegma, el proverbi, el refrany o l’adagi. És cert que, alhora, la podem entendre en un sentit més ampli i incloure altres tipus de reflexions, pensaments i escrits generalment breus sobre determinats temes, o bé certes notes (auto)biogràfiques. Fragments dispersos, doncs, que poden atènyer a diversos gèneres, a vegades presentats de forma deliberadament desordenada, sense cap voluntat de ser sistemàtic. Ha estat l’aforisme el parent pobre de la literatura? No se l’ha qualificat a vegades com una forma literària menor, amb poca substància, fàcil, excessivament tancada en si mateixa, poc airejada, i orientada bàsicament a un ensenyament moral? Un aforisme ─com un …