Autor: La Nau

Governar

Fa gairebé set mesos que no hi ha president de la Generalitat. Fa dos mesos que hi va haver eleccions i encara no s’ha format govern. Els ciutadans no s’ho mereixen. Però l’aspecte més trist és que ja ens hi hem acostumat. Dostoievski deia, amb força encert, que l’home és l’ésser que s’acostuma pràcticament a tot. Són tantes les coses a les quals ens hem hagut d’adaptar. Fins i tot en situacions d’incoherència. La paciència, ja se sap, pot arribar a ser infinita. La sensació, doncs, és més de desídia i d’indiferència que no pas d’indignació. Així, pensem que quan hagin arribat a un acord i puguin formar govern ja ens ho faran saber. Però aleshores ja no valdran més dilacions: cal afrontar d’una vegada per totes, amb decisió i coratge, els reptes enormes que té el país. La situació de la sanitat, l’ensenyament, la cultura o les polítiques que cal emprendre per la protecció del medi ambient no poden esperar més. És necessari, més que mai, un executiu que governi per tothom, que tingui …

Noms

A qui se li ha donat un nom propi, hi ha hagut, prèviament, una mirada que l’ha reconegut. “No hi ha millor revelació de l’humà que la del nom”, diu Josep Maria Esquirol en el seu darrer llibre, Humà, més humà: una antropologia de la ferida infinita. Per això qui et vol deshumanitzar et pren el nom, i ja no ets ningú. És el triomf de la violència i la barbàrie. Quan naixem, rebre un nom és “rebre la primera empara, i la primera cura”. Quan anem fent vida som conscients encara més de la pregonesa d’allò humà, però també de la seva fragilitat. Quantes persones, tanmateix, se les recorda a través del nom. La mateixa tarda que llegia el llibre del professor Esquirol llegia també algunes de les primeres obres d’Eugène Ionesco, protagonitzades per personatges sense nom, i/o amb una absència de persones. Existències i societats buides, on el llenguatge es fossilitza, incapaç d’expressar cap pensament ni emoció. A la nit, el programa Crims, de Catalunya Ràdio, tractava el cas de la noia que …

Ferides

Mai mort i vida no es reconciliaran, escrivia Edmond Jabès. I, tanmateix─ afegia─, que no estan, indissolublement, lligades l’una a l’altra? Hi ha mort perquè hi ha vida. Hi ha vida perquè abans hi ha hagut mort. Però no naixem de la mort sinó del no-res, que no és exactament el mateix. Excepte quan s’esdevé la pròpia mort. Al no-res tornem, després de recórrer planes, rius, valls i muntanyes. I després, la caiguda en l’abisme. El no-res. Saber, de sobte, que algú ja no hi és ens agafa sempre desprevinguts. Si aquest algú era una persona a la qual admiràvem, el xoc és encara més brutal. Ignoro quantes persones van morir el passat 21 de març, i quantes més van plorar la seva mort. Érem tot just a l’alba de la primavera. Dues de les persones que van morir aquest dia tenien per ofici mitigar el dolor i combatre la mort. Un metge i un poeta. Josep Baselga i Adam Zagajewski. La mort s’ha emportat qui havia fet tant per la vida. Ells, que havien …

La veritat

Fra Angelico no podia saber que la llum divina que travessa la seva Anunciació feia petits salts. Vam haver d’esperar cinc segles perquè la natura confessés un dels seus secrets més amagats: l’energia s’emet en paquets discrets. Els quants tenien una realitat física, i un nou món va néixer de sobte. Tot i així, com pensaven els neoplatònics, el reflex pot ser més bell que la llum mateixa. Si el monjo artista, diuen, s’agenollava per pintar el cel, Simone Weil imagina la investigació científica com una forma de contemplació religiosa. Però no es tracta de posseir la veritat, i ni tan sols de sentir-hi una afecció a ultrança. Així, “en lloc de parlar d’amor a la veritat, hauríem de parlar d’un esperit de veritat en l’amor”. O en paraules de Max Planck: “No és la possessió de la veritat, aquella llum que ens esperona en la llunyania, sinó la lluita per aconseguir-la allò que empeny i fa feliç l’investigador”. Així, l’objectiu de la ciència esdevé “una lluita sense treva vers una meta que mai no …

La ciutat

La ciutat, tal com la coneixem, té els dies comptats. Els fums i els sorolls que ara la cobreixen acabaran per desfer-se, com un trist record. Si volem sobreviure com a espècie, les urbs del demà hauran de ser menys agressives i més saludables. Algunes ja ho han entès així. L’escriptor Gabi Martínez reflexiona en el seu darrer llibre, Naturalmente urbano, un text clar i avinent, sobre la necessitat de transformar les ciutats, deixar enrere un model caduc i inviable, i gaudir d’una vida més sana. Martínez es fixa sobretot en el concepte de superilla, aspecte clau de tot l’entramat, que vol promoure, entre altres coses, que els nens puguin jugar al carrer, més zones verdes o passejar i parlar sense haver de cridar. Com deia un dels impulsors d’aquest moviment transformador, Salvador Rueda, les superilles estan concebudes per “posar la naturalesa en el centre de tot”. Així, més que mai, ens cal omplir d’arbres i de plantes els nostres carrers (i no només per fer bonic) i no oblidar els infants i els animals …

Un crim

Estocolm, 28 de febrer de 1986. Han disparat contra un home, poc abans de la mitjanit. És Olof Palme, el primer ministre suec. Traslladat a l’hospital, mor pocs minuts després. Com és habitual al país, no portava protecció policial. El carismàtic polític socialdemòcrata, defensor del pacifisme i de l’ecologisme, pensava que una altra manera de fer política era possible. Admirava el Quixot, “un personatge obstinat, tossut, mogut per una idea. Així s’hauria de ser en la lluita per la pau”. Trenta-cinc anys després encara no s’ha aclarit del tot el motiu ni l’autor o autors del crim. L’any passat la Fiscalia de Suècia va donar per tancada la investigació, ja que el principal sospitós havia mort feia dues dècades. No tothom va donar per bona la conclusió. Al marge de l’oficial, hi havia l’exhaustiu treball que va fer en el seu moment el periodista Stieg Larsson, el qual apuntava als serveis secrets de la Sud-àfrica de l’apartheid i a l’extrema dreta sueca. Palme no és l’únic. L’assassinat de personatges incòmodes ha estat habitual i, en …

Indignació

Deplorem algunes de les coses que dius a les teves cançons. Ho trobem repulsiu. Aixecar la bandera de l’odi o desitjar la mort d’adversaris no porta a una societat millor. T’han qualificat d’artista mediocre; fins i tot han qüestionat si és art el que fas. Algunes de les teves idees ens semblen totalitàries. Però no hi ha dubte que tens tot el dret a expressar-les. I, per tant, no hauries de ser a la presó. L’estat espanyol ha fet, de nou, el ridícul. Les protestes s’han succeït. Rebutgem qualsevol acte violent. No podem aplaudir ni un contenidor cremat ni un aparador trencat. Però encara trobem més greu, només faltaria, que a una persona li hagin buidat un ull (i ja en van unes quantes). En tot cas, el combat de les idees i la lluita contra les injustícies s’hauria de fer amb la paraula i amb la intel·ligència, no a cops de pedra. Les crisis que hem viscut, amb una brutal pandèmia que ja dura un any, han deixat molts joves sense futur ni esperança. …

Deures

L’obra de Piero, El somni de Constantí, probablement el primer nocturn de l’art occidental, m’evoca Marc Aureli. Però no amb la figura de l’emperador, que dorm a l’interior d’una tenda, hores abans d’abraçar el cristianisme, sinó més aviat amb la del seu escorta, assegut a l’espona del llit. M’hi fa pensar per l’actitud reflexiva i melancòlica, qui sap si la mateixa també amb què el pintor contemplava les seves pròpies creacions. Veig, doncs, Marc Aureli amb una lassitud i malenconia semblants, consirós i prenent notes, la nit abans d’una de les batalles que va haver de liderar prop del Danubi. Aquests escrits, que apel·len a la tranquil·litat d’esperit, al deure de ser honest o de com estar amb harmonia amb la comunitat, constitueixen les Meditacions, un llibre que encara avui ens acomboia i fascina. Marc Aureli lloa la sinceritat, la justícia i la moderació. Recomana prescindir del populisme, que cerca l’afalac i l’adulació de les masses, i ser sobri i sensible a la bellesa. Escoltar amb atenció allò que els altres diuen i, en la …

La poma

A la dècada dels anys 30, Walter Benjamin escriu una sèrie de textos per a diversos diaris i revistes evocant els seus primers anys de vida a la seva ciutat natal, Berlín. El resultat són unes belles i líriques estampes, d’una alta qualitat literària, un viatge a les profunditats de la memòria. Deu anys després de la seva mort, el filòsof Theodor Adorno edita el conjunt en forma de llibre: Infància a Berlín cap al 1900. És l’any 1950. En fa cinc que el règim nazi ha estat derrotat. No així les seves idees i altres totalitarismes. Amb una existència oscil·lant i amb unes formes més o menys civilitzades, el feixisme no ha deixat mai d’existir. En un dels relats, «Matí d’hivern», l’autor recorda quan, des del llit estant, veia la mainadera que encenia un petit foc i una poma es coïa al forn: “Davant meu hi tenia aquella fruita fosca i calenta, la poma, que, familiar i alhora transformada, se m’apareixia com un vell conegut que torna de viatge”. La seva olor l’acompanyava fins …

Plantes

Les plantes, com els humans, són éssers de llum i d’ombra. S’inclinen a l’interior de la terra, cercant nutrició i foscor, alhora que creixen cap a la llum i a l’aire. Les plantes d’interior són sofertes, resistents, i s’adapten prou bé a nous entorns. No necessiten ni molta llum ni molta aigua. Algunes, com la sansevièria, poden viure sense aigua durant un mes a l’hivern, i resisteixen els racons més obscurs. Les seves fulles dreçades i gruixudes mantenen la dignitat, fins i tot, en aquestes circumstàncies. Dedicar-se a l’observació i a la cura de les plantes no només és un plaer estètic, sinó que ens ajuda a cultivar la mesura o la paciència en la nostra relació amb la natura i amb els altres éssers humans. Per saber d’elles no n’hi ha prou amb una visió purament científica, com si observador i objecte fossin dos mons a part. És important crear vincles, entrar en comunitat amb l’entorn més immediat. Sabent que hi ha un coneixement que ve del nostre interior, en paraules de Goethe. Ciència …