Autor: La Nau

Fuga mundi

  Qui no ha sentit alguna vegada el desig d’apartar-se del món? Tots hem tingut moments de desànim o de desconcert, ja sigui fruit d’un esdeveniment personal, o bé quan hem cregut percebre el món com a quelcom incomprensible i ple de torbació. És així, doncs, com individus provinents de tota condició o latitud han buscat recer en espais allunyats del món. Els jardins, les muntanyes o els boscos han estat dels llocs més freqüentats (penso ara en Petrarca o en Thoreau), però també no han estat poques les construccions humanes que han afavorit el recolliment, el silenci o la creativitat. Em refereixo als monestirs o a simples cambres, com més senzilles millor. Com diu el sociòleg Rémy Oudghiri a la introducció del seu llibre Petit éloge de la fuite hors du monde* (i que és el motiu principal que ens ha empès a escriure aquest article): “Fugir del món (fuga mundi) no és sinó una altra manera d’iniciar-se en el vertader”. Qui fuig del món, sol portar una vida simple, anònima i frugal, tal …

Jardins literaris

  El primer jardí no va ser el de l’Edèn, ni tan sols el de Babilònia, sinó el que va donar fama a Epicur, situat a les afores de la ciutat d’Atenes. Però aquest, siguem precisos, no era exactament un jardí, sinó un hort on s’hi collien verdures. “Acostumar-se a les dietes senzilles i sòbries és essencial per a la salut (…), i ens prepara per no tenir por davant les envestides de l’atzar”, deia el pensador grec en la seva famosa Carta a Meneceu.* El plaer que cerquem no és exactament el que és propi dels llibertins, sinó aquell que no ens fa “sentir dolor en el cos ni torbament en l’ànima”. Dos mil anys després, l’escèptic Voltaire també va voler que el seu Càndid acabés els seus darrers dies cultivant un hort, després de veure com el mal regnava arreu i arribar a la conclusió que, contràriament el que havia dit Leibniz, aquest no era el millor dels mons possibles, encara que el sol sortís cada dia o que la primavera substituís l’hivern. …

Ocupant places i carrers

  L’aire contaminat regna als carrers i a les places de les nostres ciutats. El fum dels automòbils i el fum del tabac ocupen l’espai públic, que és l’espai de totes i tots i no només d’uns quants. No hi pot haver llibertat sense responsabilitat, ni llibertat sense un mínim de respecte. Tot plegat ho veiem ben normal, ens hi hem acostumat, encara que hi hagi en joc la salut de les persones, especialment de les més vulnerables. També trobàvem normal quan temps enrere es permetia fumar en llocs tancats. Ara, en canvi, això molts ho veiem aberrant. Com vam permetre durant tant de temps aquella situació? Soc lliure, això sí, de marxar d’una terrassa a l’aire lliure si el fum em molesta. Un infant de cinc anys acompanyat de la seva família, per exemple, no pot fer-ho. Som una societat que no protegeix prou els seus membres més joves, ni les persones més grans. Respirar aire net a les ciutats (i també en moltes zones rurals) s’ha convertit en una utopia, quan hauria de …

Inquietud

  Vivim amb tristesa i preocupació la situació política actual. En primer lloc per la mateixa sentència, que condemna a cent anys de presó els nostres representants polítics i els líders socials. Per definir-la finament: és lamentable i injusta, fora de tota lògica. Però també hem vist amb angoixa la violència desfermada per una minoria. És urgent, doncs, retrobar un espai de tranquil·litat, empatia i honestedat. La condemna de la violència ha de ser ferma i contundent, vingui d’on vingui, ja sigui la que han exercit certs grupuscles com la que ha exhibit la policia, fent ús d’una força absolutament desproporcionada, impròpia d’un estat democràtic. N’hi ha que diuen que llançar pedres o cremar contenidors no és violència. Una altres reiteren que colpejar brutalment manifestants pacífics o periodistes tampoc no ho és (o si més no l’han rebutjat). Costa condemnar la violència si ve del bàndol dels “nostres”, però fer-ho és un acte de coratge i d’integritat. És inaudit i intolerable també que uns ultres campint lliurement pels carrers i agredeixin a ciutadans, mentre coregen …

Un estat sota sospita

  El feixisme no va ser derrotat del tot després de 1945. Simplement va esperar temps més favorables per difondre’s de nou, perquè sabia que, tard o d’hora, hi hauria individus que acollirien alguna (o la totalitat) de les seves aberracions. Ho percebem, avui, en molts racons del planeta, com és ben conegut. Però, a més, quan va finalitzar la guerra, el món va deixar que un tipus de feixisme continués governant a Europa, i en concret a la península Ibèrica. Franco va instaurar una cruenta dictadura, va perpetrar una repressió ferotge, i va morir, quatre dècades després, fent allò que tan bé havia sabut fer sempre: matar. Però no només això. Va “dirigir” una suposada transició cap a la democràcia. Els seus efectes encara els arrosseguem: la democràcia no ha estat tan perfecte com ens havien dit. L’exhumació del dictador, prevista per d’aquí pocs dies, provoca la indignació dels més nostàlgics del règim (ja només els ha faltat apel·lar als drets humans!) i una certa incomoditat dels que potser no ho són tant. I …

Perseguits

  Cada època ha tingut els seus perseguits, per raons ideològiques, religioses o ètniques, o simplement perquè algú, en un cert moment, va decidir col·locar-los el penjoll de terroristes (així, en cursiva, ja m’enteneu). Però ja sigui per una cosa o per una altra, la qüestió substancial i dramàtica, al cap i a la fi, es resumeix en dos mots: perseguir i anihilar. Uns objectius que intenten acomplir amb la màxima eficàcia molts estats (dictatorials però també dit democràtics), i grups diversos i llops solitaris encegats de fanatisme. Diríem també que hi ha una idea subjacent a tot això: combatre la dissidència que posa en dubte l’ordre de les coses (el dogmatisme de sempre), el racisme, i que amenaça el modus vivendi d’uns quants privilegiats i la sagrada unitat de la pàtria. En molts casos, actuar de forma pacífica no ha eximit els perseguits de continuar sent perseguits. La repressió no admet matisos. La seva bota ha esclafat, i esclafa encara, sense cap mena de mirament. Vegi’s els efectes col·laterals. A més, és una evidència que un gran nombre …

Vénen dies de calma

  Epictet era un dels autors predilectes de Pascal, i sembla ser que el va llegir amb fruïció. El filòsof estoic recomanava moderació als seus deixebles. El capteniment i la lucidesa, i el respecte envers els altres, eren actituds que calia encoratjar. La seva lectura, després de vint segles, continua sent reconfortant i necessària. Fou un esclau, més tard alliberat, seduït per la filosofia. Com Sòcrates, no va escriure res. Les seves lliçons van ser recollides per escrit per un deixeble seu, Flavi Arrià. Com a bon estoic, Epictet preconitza la implicació de l’individu en els afers de la societat on viu, ja que som ciutadans i part del món; les responsabilitats s’exerceixen no en belles paraules sinó en fets. D’aquesta manera som cridats a actuar davant dels problemes que avui colpegen la societat. Cal fer-ho, però, amb serenitat i sense violència: “Quan estiguis a punt d’agredir o d’amenaçar algú, recorda de dir-te a tu mateix que ets un ésser civilitzat. I, com que no hauràs comès cap acte violent, aniràs vivint sense penediment i …

Les raons del cor

  En els Pensaments, Pascal escriu: “Coneixem la veritat, no solament per la raó, sinó també pel cor (…)” Així, per exemple, “el cor sent que hi ha tres dimensions a l’espai, i que els nombres són infinits; i la raó demostra després que no hi ha dos nombres quadrats tals que un sigui el doble de l’altre”. Per Pascal, doncs, el coneixement dels principis primers (el fet que hi ha espai, moviment, nombres…), és tan sòlid o més que el que ens ofereixen tots els nostres raonaments. El pensador francès no era ecologista ni ho podia ser. En la seva època no hi havia, naturalment, una inquietud ecologista ni tampoc una consciència ecològica o mediambiental. El setge de l’home sobre el seu propi planeta era gairebé inexistent. Faltaven encara poc menys de dos segles per l’inici de la Revolució Industrial i l’ús de combustibles fòssils de forma intensa i sistemàtica. És aquí, justament, quan comença la degradació de la Terra. A més, Pascal no va conèixer tampoc el pensament ecologista avant la lettre de Henry David …

Malenconia i revolta

  En el Diari del viatge als Països Baixos (1520-1521), Albrecht Dürer hi anota: “He regalat un Sant Jeroni assegut i una Melancolia a Laurent Sterck”.* Un segle i mig després aquestes obres encara es trobaven a Holanda? Si fou així, imaginem per un moment que Christiaan Huygens hagués tingut l’ocasió de veure la Melancolia. Recordem que el científic i erudit neerlandès patia precisament de malenconia hipocondríaca (del grec mélas, “negre”, i kholé, “bilis”). La impressió, doncs, hauria estat majúscula, però és possible que l’hagués sobtat també que l’àngel-dona del gravat expressés alhora una mena d’ira. Una reflexió sobre el futur que li esperava a la humanitat, justament en una època de grans canvis, i en ple Renaixement? Però no només en aquest famós gravat s’hi representa el sentiment ombrívol tantes vegades tractat (i habitual en les persones d’estudi, segons Aristòtil), sinó que també hi podem veure un conjunt d’objectes científics i de figures geomètriques que envolten l’àngel-dona de mirada perdura. A més, a Huygens li devia impressionar també el quadrat màgic de característiques molt …

Mirades decisives

  Sembla ser que Vermeer es va inspirar en el científic Anton van Leeuwenhoek per pintar El geògraf, així com el seu homòleg, L’astrònom. No ho sabem segur, és cert, però la hipòtesi és força plausible. Ambdós havien nascut a Delft el mateix any, amb pocs dies de diferència, i van viure sempre a la mateixa ciutat. S’haurien de conèixer, doncs, i és possible que, fins i tot, fossin amics. Van Leeuwenhoek, dependent d’una botiga de teixits, uixer de l’ajuntament de Delft més tard (fins a la seva mort, als 90 anys), fabricava petites lents de vidre com si d’un hobby es tractés. Eren d’una precisió i d’una qualitat tan excepcionals que, amb elles, va descobrir un món ignot, mai vist fins llavors: els bacteris. Així mateix, entre altres observacions, va poder veure com la sang circulava per uns vasos capil·lars, els conductes que connecten les artèries amb les venes. Els seus microscopis van obrir les portes a la comprensió del món cel·lular. Però sense la seva paciència o el seu talent tot això no hagués …