No tothom veu la vida com un do, un donar-se als altres. Hi ha persones sense les quals el món seria una mica millor i, fins i tot,  infinitament millor. Són una minoria, per sort, però són les que tenen la força de la violència i el poder. En canvi, hi ha persones que han contribuït a bastir una societat més humana, alçant la veu contra tota mena d’abusos i injustícies, i negant-se a ser còmplices de la barbàrie. I si no han pogut canviar el món com haurien desitjat, sí que n’han frenat la seva caiguda o han pogut aconseguir petites victòries. És per això que la mort d’aquests últims, quan s’esdevé, ens deixa una mica orfes i amb un pòsit de tristesa. L’últim d’aquests referents ha estat Desmond Tutu, incansable lluitador contra l’apartheid a Sud-àfrica i contra tota forma de discriminació i d’injustícia. Home cordial i somrient, dotat d’un sentit de l’humor fi i intel·ligent, congeniava aquest caràcter afable amb la contundència en les seves paraules i accions. Tenia clar en quin lloc …

Abans que els diners i l’economia fossin el principi ─i la fi─ de totes les coses, per alguns savis grecs ho van ser l’aigua, l’aire o el foc. I si l’aigua consumeix el foc, el món capitalista destrueix l’aigua, l’aire, la terra i els boscos. En el punt àlgid de la pandèmia vam pensar que una nova manera de fer les coses seria possible quan aquesta desaparegués. Però em temo que no serà ben bé així: el món continuarà girant més o menys igual, al servei d’uns quants privilegiats. Una reflexió de Jean Cocteau, que podem trobar en el seu Diari, encara té, en aquest sentit, tota la vigència: “La gent honrada té totes les dificultats del món per viure en la nostra època. Tan sols hi viuen còmodament els cràpules i els estafadors”. L’any 1972 Ursula K. Le Guin publica la novel·la El nom del món és bosc. En aquesta, uns futurs exploradors procedents de la Terra colonitzen un planeta els habitants del qual viuen en simbiosi amb la natura. Però amb la Terra …

Un dia de novembre de 1945, Isaiah Berlin visita Anna Akhmàtova a Leningrad, l’actual Sant Petersburg *. Berlin no ha tornat a aquesta ciutat des fa vint-i-cinc anys, quan en tenia onze. La ciutat ha patit greus danys, a causa del setge, però encara conserva vestigis d’enorme bellesa. Akhmàtova viu a la planta superior d’un edifici barroc, voltat d’unes reixes de ferro forjat. El pis amb prou feines té mobles. Fa anys que viu reclosa dins del seu propi país; té una llibertat de moviments molt limitada, la seva obra, condemnada al silenci. Berlin ens la descriu com una dona elegant, de gestos pausats, amb uns trets bells i lleugerament durs, i una expressió d’infinita tristesa. La conversa es prolonga durant hores. Parlen de Dostoievski, Blok i Pasternak. Evoca el seu primer marit, el poeta Nikolai Gumiliov, afusellat l’any 1921, acusat de conspiració, i Óssip Mandelstam, que va morir en algun lloc de Sibèria, a finals dels anys 30. La poeta parla amb una veu calmada, monòtona, “com una princesa d’un lloc remot a l’exili, …

L’ésser humà se sent impressionat. Percep, més que mai, la seva petitesa; ha guanyat humilitat. Però ara és la terra, una terra infinita, qui el crida, no el mar ni el cel: “Enfront de l’extensa planura l’home està perdut, però consolat (…), protegit enmig d’una quietud sense límits”, diu Joseph Roth, en una de les seves cròniques, inclosa en el llibre Viatge a Rússia. L’ànima fa eco a aquests paratges profunds, immensos, però austers. Ànima russa, un terme no exempt de misteri i de regust nostàlgic, i que evoca la immensitat del territori. Hi ha, tanmateix, una fe que no es deixa rompre fàcilment. L’habitant d’aquestes terres pensa que tot ho pot fer, hi ha temps de sobra per portar-ho a terme, i alhora no tem res. “El més escèptic dels russos acull una esperança en el fons de la seva ànima”, escriu el filòsof Lev Shestov.  D’aquí, potser, la veracitat i la senzillesa, tan distintius, i que impregnen la literatura i l’art rus en general. L’estepa respira, viu: “Voldria volar sobre l’estepa com els …

Avui, de fruites estranyes*, ja no és habitual trobar-ne. Fa un temps, sí que n’hi havia. Fins i tot, en els dies de collita, “una collita estranya i amarga”, al voltant dels arbres s’hi reunia un gran nombre de persones enfervorides i fanàtiques, però també n’hi havia mogudes per la curiositat o que fugien de l’avorriment. En els rostres dels més exaltats hi solia haver expressions d’odi i de revenja. Els únics que no entenien massa què passava eren els infants, però aviat ho sabrien. Ara, l’odi es mostra d’una manera més subtil, més civilitzada. Sobretot si el propaga un senyor distingit, vestit elegantment. Porta corbata, té la cara fina i blanca. El cabell, llis, té un color pastanaga, però també pot ser ros o negre. L’odi té la rara virtut, com l’amor, que pot brotar a l’interior de qualsevol individu. Li cal només una mica d’aliment, una llum adequada i un terreny fèrtil. Aleshores, pot propagar-se com el foc. Manipular les masses resulta ben senzill. Els temps han canviat, sí. Però l’odi continua. El …