Autor: La Nau

Habitar

Habitar: viure en un cert indret. O bé: tenir com a lloc ordinari de viure un determinat espai. D’aquesta manera defineixen aquest mot alguns diccionaris. Habitar és viure, d’acord, però és també fer viure. Habitem un pis, una casa, una ciutat o un terreny agrícola. Però l’únic lloc on totes i tots habitem de manera conjunta és la Terra. Tampoc no sembla pertinent anomenar-la “la nostra Terra”, com si els humans haguéssim adquirit uns drets de propietat sobre ella. El planeta és de tots els éssers vius que hi resideixen. I som tots, inclús les pedres, els que hem intervingut fabricant les seves pròpies condicions d’existència. La Terra no ens va venir donada de cop. Fer viure la Terra, dia a dia. Fer viure i guarir les seves ferides que hem provocat. És el mínim que podem fer. Abans no sigui massa tard. Abans que les ferides siguin massa profundes i no puguin cicatritzar. Abans no hi hagi res a fer. Bruno Latour, sociòleg, antropòleg i filòsof de gran prestigi, va dedicar una part important …

Ídols

La societat sempre ha viscut amb ídols i amb déus. És més, hi ha un desig i una necessitat de projectar-se en algú que doni sentit a l’existència, ja sigui cercant imatges intangibles o venerant éssers concrets de carn i ossos. Aquests ídols solen inspirar amor i en ocasions també temor. Les seves intencions no han estat sempre benèvoles. Els antics grecs situaven els seus déus al món Olimp, una creença que no estava massa lluny de la mesura humana. Els seus herois i personatges mítics ens són familiars i han exercit una forta influència sobre la nostra cultura. Al cap i a la fi, ens posaven davant del mirall i projectaven la nostra imatge: podem ser un àngel o un dimoni. O tots dos alhora. En canvi, en la nostra època, almenys en la cultura occidental, les imatges divines tal com les entenien els nostres avantpassats han desertat i el seu lloc ha estat ocupat per uns altres déus: esportistes d’elit, cantants amb més o menys talent, o influencers i youtubers de tota mena. …

Seducció

De bell nou esguardem unes eleccions. Ja fa unes setmanes, però, que percebem agitació, i aquest dijous s’enceta oficialment la campanya. Però ja són entre nosaltres. Els polítics han trucat el timbre de l’edifici on vivim. Els hem obert─ quin remei─. Pugen les escales fent un cert rebombori, saltironejant, se’ls nota eufòrics i com no podia ser d’una altra manera porten a l’esquena una motxilla carregada de promeses i de proclames grandiloqüents. Ara s’aturen davant la nostra porta i truquen. No sabem què fer. Els obrim? Fem veure que no hi som? “Només són cinc minuts”, ens diran. Però és que el que ens direu ja ho sabem, els respondrem. “I no teniu cap pregunta per fer-nos?” Potser sí, però no estem segurs que contesteu exactament allò que us demanem. En fi, ens esperarem una estona darrera la porta, en silenci, i pensarem què fem. La seducció, doncs, ha començat. La qüestió és si hem de participar novament d’aquest ball. Votar té la seva importància, sens dubte, però també hem de tenir en compte que, …

Matèria

Tinc la percepció que en certs moments del dia les coses s’animen o es deixen anar amb més intensitat. Ho he comprovat, especialment, durant els capvespres de primavera o d’estiu ─tot i que també en determinades hores de l’hivern o de la tardor, quan el sol emet una llum trista─. És llavors quan els perfils, les formes i els colors dels objectes s’accentuen amb més claredat. Ho fan poc a poc, d’una manera humil, insinuant-se, però sense exhibir-se impúdicament. La matèria es fa vivent, i projecta una dimensió que ens atreviríem a qualificar d’espiritual. Però si es tracta d’això, és una espiritualitat que preserva la condició terrenal. En altre paraules, la matèria no transcendeix cap a un nou estadi de la realitat. Tampoc no és el mirall o el reflex d’un més enllà, sinó que─ si és que acaba reflectint alguna cosa─ és la representació de les forces íntimes del món, un misteri que potser no arribarem a comprendre mai del tot. El prestigiós astrofísic Hubert Reeves deia que “l’univers és la història d’una matèria …

Compartir

No he acabat d’entendre mai com una persona formada en “lletres”, quan s’enfronta a una qüestió científica, acaba dient: “És que jo soc de lletres”. Així, tal com raja. El desig, i menys l’esforç, per saber coses i assolir una informació veraç, no cotitza a l’alça─ tot i les excepcions─ . La divisió “ciències” i “lletres” és absurda, limitada, i ha fet un mal terrible. Els humans, sempre amb la temptació de dividir, classificar i separar, enlloc d’unir. Justament allò més enriquidor és el coneixement compartit, global, holístic, i la curiositat per saber coses diverses, encara que aparentment siguin alienes a un mateix. Aquesta actitud ens fa comprendre millor el món, afavoreix la relació amb els altres i reforça el plaer per saber cada cop més. Conèixer una matèria en concret hauria de desplegar un conjunt d’infinites ramificacions que ens porten a altres sabers. En general, la situació més habitual és que són més les persones formades en ciències les que s’interessen o saben de “lletres” que no al revés. Per què? Per una mala …

Mites

“Al principi, la idea d’anar-me’n a Espanya, on havia esclatat la insurrecció contra Franco, no va néixer de les ganes d’ajudar la República Espanyola, sinó de la necessitat d’ajudar-me a mi mateix”. Així comença el seu relat Sygmunt Stein, escrit originalment en jiddisch i publicat a París l’any 1961*. Stein, periodista i militant comunista jueu de Praga, trasbalsat pels processos de Moscou, decideix participar a la Guerra Civil i s’incorpora a les Brigades Internacionals. Però la il·lusió i la joia inicials, amb el triomf de la revolució i la unió en la lluita contra el feixisme, aviat fa un tomb i dona lloc a una sèrie d’esdeveniments contradictoris i descoratjadors. Stein des d’una posició més o menys privilegiada observa els canvis que es produeixen i com s’imposen progressivament en el bàndol republicà les disposicions d’Stalin, en el seu afany pel control de la guerra. Per això, el dictador no dubta, amb l’ajuda inestimable sobre el terreny d’una colla de titelles, en crear un estat de terror contra qui es desviï de la fe dogmàtica de …

Censura

Si realment som una democràcia liberal la llibertat d’expressió i l’humor no haurien de tenir (quasi) cap límit. Fer burla contra determinades creences, imatges divines, idees o individus, encara que sigui a través d’un mitjà de comunicació públic, no hauria d’estar penalitzat. El dret a la irreverència, a l’ofensa i, fins i tot, a la blasfèmia, hauria d’estar garantit, encara que no ens agradi allò que veiem o ho considerem de mal gust o inadequat. En tot cas, aquest quasi o gairebé, mirarem d’aprofundir-hi més endavant; sabem que la línia que separa una cosa d’una altra pot ser a vegades extremadament prima. Tot plegat ve a tomb de la darrera polèmica sobre la paròdia d’una figura religiosa en un programa de TV3. Alguns s’han sentit atacats; aquest humor els pot semblar més o menys barroer, poc intel·ligent, però no podem privar el dret a fer mofa, ja sigui de la Verge del Rocío, de la Moreneta o d’algun altre símbol sagrat. No pensem que això pugui atemptar contra el sentiment religiós o íntim de cadascú. …

Mediterrània

El Mediterrani es va humanitzar, les aigües van agitar-se, i ja no hi havia distinció entre transparència i opacitat. La fortuna i la desgràcia, la joia i la tristesa, s’alternaven veloçment, i portades al límit vorejaven l’abisme de la desmesura. Fins i tot la superaven. Massa humà tot plegat. Massa dolor i sofriment. El paradís, la terra somiada, era lluny i inabastable. La salvació, molts cops, ja no era possible. Entremig, el blau del mar era (és) també la porta d’entrada a la mort, la tomba per a milers de persones. El mar que uneix persones i cultures era (és) el trist presagi de la misèria humana, de la dissort que sempre colpeix els més vulnerables. Erri De Luca és un dels autors contemporanis que amb més coneixement ha escrit sobre la Mediterrània, les seves llums i les seves ombres. Ell, que va néixer davant d’aquest mar d’innombrables ressonàncies. L’escriptor italià aplega una sòlida trajectòria literària de més de trenta anys, i és sens dubte una de les veus més destacades del panorama internacional. Excel·leix …

Fragments

La percepció de la nostra realitat i el pensament en el seu conjunt no formen part d’un procés homogeni i continu. Són més aviat un conjunt de fragments, sovint dispersos, amb una relació ambigua entre si. Com les peces d’un trencaclosques que al final del dia intentem ajustar amb més o menys èxit. La realitat, doncs, sovint es presenta com una successió d’imatges ràpides, múltiples, discontínues i sovint inconnexes, encara que hi hàgim esmerçat atenció i concentració. Fins i tot en moments de calma, quan el temps sembla que es dilata, la realitat també és fragmentària. És fruit d’una certa descoordinació entre els sentits i el pensament? O bé per què vivim en un temps fracturat, irregular, que provoca uns salts en la nostra percepció del món? Quan la ment acull esdeveniments que deixen de ser present per esdevenir passat i alhora amb un sediment de futur no és capaç de deixar-nos unes imatges pulcres, nítides. Una certa fidelitat, potser sí, però plena de sotracs. La memòria, com la imaginació, també és fragmentària, per allò …

L’aforisme

Pensament poètic autònom, caçat al vol o bé abandonat, tempta la ment vers l’estupor, la contradicció o la reflexió crítica. Fragment amb cavitats, finestres obertes per on l’aire hi pugui entrar, sempre renovat. Paraules justes, concises, vives, que conviden a una lectura múltiple. L’aforisme ens travessa per tot arreu; el pensem i ens pensa. Però la literatura dita fragmentària adopta també altres formes expressives, de llinatge semblant a l’aforisme: la màxima, la sentència, l’apotegma, el proverbi, el refrany o l’adagi. És cert que, alhora, la podem entendre en un sentit més ampli i incloure altres tipus de reflexions, pensaments i escrits generalment breus sobre determinats temes, o bé certes notes (auto)biogràfiques. Fragments dispersos, doncs, que poden atènyer a diversos gèneres, a vegades presentats de forma deliberadament desordenada, sense cap voluntat de ser sistemàtic. Ha estat l’aforisme el parent pobre de la literatura? No se l’ha qualificat a vegades com una forma literària menor, amb poca substància, fàcil, excessivament tancada en si mateixa, poc airejada, i orientada bàsicament a un ensenyament moral? Un aforisme ─com un …