Autor: La Nau

Un estat sota sospita

Published by

  El feixisme no va ser derrotat del tot després de 1945. Simplement va esperar temps més favorables per difondre’s de nou, perquè sabia que, tard o d’hora, hi hauria individus que acollirien alguna (o la totalitat) de les seves aberracions. Ho percebem, avui, en molts racons del planeta, com és ben conegut. Però, a més, quan va finalitzar la guerra, el món va deixar que un tipus de feixisme continués governant a Europa, i en concret a la península Ibèrica. Franco va instaurar una cruenta dictadura, va perpetrar una repressió ferotge, i va morir, quatre dècades després, fent allò que tan bé havia sabut fer sempre: matar. Però no només això. Va “dirigir” una suposada transició cap a la democràcia. Els seus efectes encara els arrosseguem: la democràcia no ha estat tan perfecte com ens havien dit. L’exhumació del dictador, prevista per d’aquí pocs dies, provoca la indignació dels més nostàlgics del règim (ja només els ha faltat apel·lar als drets humans!) i una certa incomoditat dels que potser no ho són tant. I …

Perseguits

Published by

  Cada època ha tingut els seus perseguits, per raons ideològiques, religioses o ètniques, o simplement perquè algú, en un cert moment, va decidir col·locar-los el penjoll de terroristes (així, en cursiva, ja m’enteneu). Però ja sigui per una cosa o per una altra, la qüestió substancial i dramàtica, al cap i a la fi, es resumeix en dos mots: perseguir i anihilar. Uns objectius que intenten acomplir amb la màxima eficàcia molts estats (dictatorials però també dit democràtics), i grups diversos i llops solitaris encegats de fanatisme. Diríem també que hi ha una idea subjacent a tot això: combatre la dissidència que posa en dubte l’ordre de les coses (el dogmatisme de sempre), el racisme, i que amenaça el modus vivendi d’uns quants privilegiats i la sagrada unitat de la pàtria. En molts casos, actuar de forma pacífica no ha eximit els perseguits de continuar sent perseguits. La repressió no admet matisos. La seva bota ha esclafat, i esclafa encara, sense cap mena de mirament. Vegi’s els efectes col·laterals. A més, és una evidència que un gran nombre …

Vénen dies de calma

Published by

  Epictet era un dels autors predilectes de Pascal, i sembla ser que el va llegir amb fruïció. El filòsof estoic recomanava moderació als seus deixebles. El capteniment i la lucidesa, i el respecte envers els altres, eren actituds que calia encoratjar. La seva lectura, després de vint segles, continua sent reconfortant i necessària. Fou un esclau, més tard alliberat, seduït per la filosofia. Com Sòcrates, no va escriure res. Les seves lliçons van ser recollides per escrit per un deixeble seu, Flavi Arrià. Com a bon estoic, Epictet preconitza la implicació de l’individu en els afers de la societat on viu, ja que som ciutadans i part del món; les responsabilitats s’exerceixen no en belles paraules sinó en fets. D’aquesta manera som cridats a actuar davant dels problemes que avui colpegen la societat. Cal fer-ho, però, amb serenitat i sense violència: “Quan estiguis a punt d’agredir o d’amenaçar algú, recorda de dir-te a tu mateix que ets un ésser civilitzat. I, com que no hauràs comès cap acte violent, aniràs vivint sense penediment i …

Les raons del cor

Published by

  En els Pensaments, Pascal escriu: “Coneixem la veritat, no solament per la raó, sinó també pel cor (…)” Així, per exemple, “el cor sent que hi ha tres dimensions a l’espai, i que els nombres són infinits; i la raó demostra després que no hi ha dos nombres quadrats tals que un sigui el doble de l’altre”. Per Pascal, doncs, el coneixement dels principis primers (el fet que hi ha espai, moviment, nombres…), és tan sòlid o més que el que ens ofereixen tots els nostres raonaments. El pensador francès no era ecologista ni ho podia ser. En la seva època no hi havia, naturalment, una inquietud ecologista ni tampoc una consciència ecològica o mediambiental. El setge de l’home sobre el seu propi planeta era gairebé inexistent. Faltaven encara poc menys de dos segles per l’inici de la Revolució Industrial i l’ús de combustibles fòssils de forma intensa i sistemàtica. És aquí, justament, quan comença la degradació de la Terra. A més, Pascal no va conèixer tampoc el pensament ecologista avant la lettre de Henry David …

Malenconia i revolta

Published by

  En el Diari del viatge als Països Baixos (1520-1521), Albrecht Dürer hi anota: “He regalat un Sant Jeroni assegut i una Melancolia a Laurent Sterck”.* Un segle i mig després aquestes obres encara es trobaven a Holanda? Si fou així, imaginem per un moment que Christiaan Huygens hagués tingut l’ocasió de veure la Melancolia. Recordem que el científic i erudit neerlandès patia precisament de malenconia hipocondríaca (del grec mélas, “negre”, i kholé, “bilis”). La impressió, doncs, hauria estat majúscula, però és possible que l’hagués sobtat també que l’àngel-dona del gravat expressés alhora una mena d’ira. Una reflexió sobre el futur que li esperava a la humanitat, justament en una època de grans canvis, i en ple Renaixement? Però no només en aquest famós gravat s’hi representa el sentiment ombrívol tantes vegades tractat (i habitual en les persones d’estudi, segons Aristòtil), sinó que també hi podem veure un conjunt d’objectes científics i de figures geomètriques que envolten l’àngel-dona de mirada perdura. A més, a Huygens li devia impressionar també el quadrat màgic de característiques molt …

Mirades decisives

Published by

  Sembla ser que Vermeer es va inspirar en el científic Anton van Leeuwenhoek per pintar El geògraf, així com el seu homòleg, L’astrònom. No ho sabem segur, és cert, però la hipòtesi és força plausible. Ambdós havien nascut a Delft el mateix any, amb pocs dies de diferència, i van viure sempre a la mateixa ciutat. S’haurien de conèixer, doncs, i és possible que, fins i tot, fossin amics. Van Leeuwenhoek, dependent d’una botiga de teixits, uixer de l’ajuntament de Delft més tard (fins a la seva mort, als 90 anys), fabricava petites lents de vidre com si d’un hobby es tractés. Eren d’una precisió i d’una qualitat tan excepcionals que, amb elles, va descobrir un món ignot, mai vist fins llavors: els bacteris. Així mateix, entre altres observacions, va poder veure com la sang circulava per uns vasos capil·lars, els conductes que connecten les artèries amb les venes. Els seus microscopis van obrir les portes a la comprensió del món cel·lular. Però sense la seva paciència o el seu talent tot això no hagués …

Un altre cop aquí, però…

Published by

  S’han acabat les vacances, i La Nau reprèn la navegació. Amb dos mesos ja n’hi ha hagut prou. No trobeu? Ho farà, però, amb alguns canvis. S’inaugura una segona etapa en la qual sondejarem noves rutes, cercant altres mirades. Per començar, La Nau portarà una càrrega més simple: un gir cap a la brevetat, optant per l’essencial. A més, deixarem de banda, de moment, els pseudònims-heterònims que havien caracteritzat, en part, la primera etapa. A partir d’ara els articles aniran signats simplement com La Nau. Així mateix, en comptes de dos articles setmanals, habitualment un sobre política i un altre sobre cultura, n’hi haurà un o dos, segons la setmana, i amb una perspectiva diferent. En un tractarem l’actualitat política i cultural alhora; en un altre partirem d’un fet històric concret, d’un personatge o bé d’un llibre, i, literàriament, intentarem trobar o donar pistes sobre aspectes de la vida i la realitat més actuals. D’aquí set dies en tindreu el primer tast. Aquest cop ho farem d’aquesta manera, com s’hagués pogut fer d’una altra. …

La Nau se’n va de vacances

Published by

  O el que és el mateix: es queda al port. Durant dos mesos no sortirà a navegar. Atent a la realitat política i cultural, cercant punts d’interès, captivada per un llibre, per una fotografia, per una pintura o per una música, ara toca descansar. A la llunyania ens seguiran acompanyant els nostres autors/es predilectes. Però ara necessitem fer vacances. Més ben dit, necessito fer vacances. A La Nau hi continua havent un sol tripulant, com s’esmenta a l’apartat Qui som? Els noms que signen els articles són pseudònims-heterònims. No sé si existeix una paraula concreta que els pugui definir; de fet, es mouen entre un mot i l’altre. Cada nom amb la seva personalitat i, més o menys, amb el seu estil i amb els seus temes. Evoquen personatges reals i ficticis, però també elements mitològics o de la pròpia Mediterrània. Com heu comprovat, tres dels quatre noms són femenins. Així, la Naia Roig deriva, d’una banda, de les nàiades que, com sabeu, eren les nimfes de l’aigua dolça, lliures i independents, i amants …

Kiarostami

Fent camí

Published by

  La Nau ha complert mig any. La travessia començava, tot just, quan entrevèiem l’estiu. Ara, a punt d’entrar a l’hivern, continua fent camí. Hi ha hagut dificultats, és cert, però la il·lusió i el compromís són més vius que mai. Ens interessen moltes coses. Per això tenim ganes de parlar-ne; la curiositat, ja se sap, pot ser insaciable. La Nau, tot i la seva modèstia, desitja fer sentir la seva veu, serena però contundent alhora, sobre diversos temes i fenomens. Ens preocupen moltes coses que s’esdevenen en el món d’avui. L’hora és feixuga, incerta. La incertesa no necessàriament és negativa (més aviat al contrari), però la realitat, convulsa, on tot sembla que ha de ser blanc o negre, s’acaba imposant. Aquí, i a tot arreu. La mentida i l’exageració deliberades, utilitzades la majoria de vegades com a arma política, apareixen vencedores, en detriment de la veritat. Proliferen discursos inflamats d’odi. La perversió del llenguatge s’ha convertit en quelcom habitual. La desraó es fa camí a cops de colze. Són preocupants, i perillosos, al cap …

Kiarostami

La cultura és l’aire que hom respira

Published by

  No podem viure sense cultura. És una necessitat vital. Però no sempre s’ha entès així i no sempre ha estat ben tractada. Més aviat al contrari. Com donar-li, doncs, més valor? Com motivar especialment els joves perquè la cultura, en totes les seves dimensions, sigui un puntal de la seva vida? Cadascú, tanmateix, sigui de la condició que sigui, ha de fer el seu camí lliurement, no hem de forçar els gustos, només faltaria, però sí oferir i facilitar nous camins. Els polítics han de ser els primers que s’ho han de creure, no veient només un rendiment monetari, i menys de manera immediata. En una entrevista a Mundo Diario (29-12-78), Montserrat Roig dona unes certes coordenades com entén ella la cultura. Al llarg del franquisme “fer cultura significava sobreviure. Potser semblava un acte d’heroïcitat, però en realitat era divertit i estimulant”. Hi havia unes màximes que havien ajudat a subsistir : 1) que Franquisme i cultura eren incompatibles; 2) que la cultura no era pas l’acumulació de coneixements sinó l’aire que hom respira; …