Autor: La Nau

Indiferència

Finals de març de 1933. Fa dos mesos que els nazis han conquerit el poder. En una carta a Stefan Zweig, el també escriptor Joseph Roth, emigrat fa poc a França, considera que l’ofuscament del món és més gran que el 1914: “L’home ja no es commou quan es vulnera i s’assassina la condició humana”. Principis de gener de 1939. En un article al Pariser Tageszeitung, Roth es sorprèn, bé que d’una forma relativa, que la societat qualifiqui sovint com a acte noble allò que és natural: “Si l’humanitarisme es percep com a excepcional, això significa que la inhumanitat és el costum”. I allò natural, afegeix, s’acaba convertint, sense més, en una cosa sobrenatural. D’actes sobrenaturals n’hi va haver, i tant! Però aquests actes coratjosos no van reeixir, almenys a l’inici, a causa de la força i crueltat de l’enemic, i la manca d’una acció conjunta i majoritària de les persones de bona fe. Sense tanta indiferència, potser la guerra i el feixisme no haguessin durat tants anys. Roth ja ens ho havia alertat: “Res …

Llegir

En temps de pandèmia, el llibre i la lectura han experimentat un auge notable. Ens felicitem, però esperem que aquesta tendència continuï quan ens hàgim deslliurat del virus o que aquest s’hagi convertit en endèmic. A part del llibre (físic) i la lectura, un factor important és el procés o ritual seguit per adquirir un llibre, que s’inicia amb la visita a una llibreria (o biblioteca): mirar, tocar, remenar, fullejar, olorar, dubtar, ara cap aquí, ara cap allà, emocionar-se… Fins que trobem un o més llibres que potser formaran part de les nostres vides. Dels darrers llibres publicats, destacaria Hi ha un país on la boira (Tushita edicions), de Gemma Gorga. L’obra, que neix a partir de l’estada que va fer l’autora a la ciutat de San Francisco, ens ofereix una bella i estimulant reflexió sobre el món del llibre, la lectura o les llibreries, amb referències també a la pintura i al cinema. “Llegir és viatjar”. Però també “viatjar és llegir”, encara que no tothom ho faci amb aquesta intenció. Per què optem per …

Referents

No tothom veu la vida com un do, un donar-se als altres. Hi ha persones sense les quals el món seria una mica millor i, fins i tot,  infinitament millor. Són una minoria, per sort, però són les que tenen la força de la violència i el poder. En canvi, hi ha persones que han contribuït a bastir una societat més humana, alçant la veu contra tota mena d’abusos i injustícies, i negant-se a ser còmplices de la barbàrie. I si no han pogut canviar el món com haurien desitjat, sí que n’han frenat la seva caiguda o han pogut aconseguir petites victòries. És per això que la mort d’aquests últims, quan s’esdevé, ens deixa una mica orfes i amb un pòsit de tristesa. L’últim d’aquests referents ha estat Desmond Tutu, incansable lluitador contra l’apartheid a Sud-àfrica i contra tota forma de discriminació i d’injustícia. Home cordial i somrient, dotat d’un sentit de l’humor fi i intel·ligent, congeniava aquest caràcter afable amb la contundència en les seves paraules i accions. Tenia clar en quin lloc …

Bosc, oceà, aire

Abans que els diners i l’economia fossin el principi ─i la fi─ de totes les coses, per alguns savis grecs ho van ser l’aigua, l’aire o el foc. I si l’aigua consumeix el foc, el món capitalista destrueix l’aigua, l’aire, la terra i els boscos. En el punt àlgid de la pandèmia vam pensar que una nova manera de fer les coses seria possible quan aquesta desaparegués. Però em temo que no serà ben bé així: el món continuarà girant més o menys igual, al servei d’uns quants privilegiats. Una reflexió de Jean Cocteau, que podem trobar en el seu Diari, encara té, en aquest sentit, tota la vigència: “La gent honrada té totes les dificultats del món per viure en la nostra època. Tan sols hi viuen còmodament els cràpules i els estafadors”. L’any 1972 Ursula K. Le Guin publica la novel·la El nom del món és bosc. En aquesta, uns futurs exploradors procedents de la Terra colonitzen un planeta els habitants del qual viuen en simbiosi amb la natura. Però amb la Terra …

L’intel·lectual

El periodista i escriptor Jean Daniel, tot recordant Albert Camus, definia l’intel·lectual com aquella persona que s’oposa a l’esperit de l’època. La que en algun moment sap dir no. George Orwell, Nicola Chiaromonte, Germaine Tillion, Simone Weil, René Char, David Rousset o el mateix Camus no només van saber dir no, sinó que la seva reflexió, lúcida i serena, anava acompanyada d’un compromís actiu i obstinat, dirigit contra tota mena de fanatismes. La seva condemna de la violència, especialment la que s’exerceix sobre els innocents, i de la mentida, vinguessin d’on vinguessin, resulta il·lustrativa. Testimonis de camins no fressats i aliens, per tant, a deixar-se endur pel corrent, la seva és una revolta de l’amor i la solidaritat. Comprendre el món, sí. No per refer-lo ─sens dubte no el podien canviar: en això calia ser realistes─, però sí evitant que s’acabés desfent. En fi, potser es tracta d’un objectiu modest, però alhora valuós: no causar maldat, resistir-se al mal, i obrir noves esferes de llum i de confiança. Avui molts intel·lectuals estan al servei d’una …

Exili interior

Un dia de novembre de 1945, Isaiah Berlin visita Anna Akhmàtova a Leningrad, l’actual Sant Petersburg *. Berlin no ha tornat a aquesta ciutat des fa vint-i-cinc anys, quan en tenia onze. La ciutat ha patit greus danys, a causa del setge, però encara conserva vestigis d’enorme bellesa. Akhmàtova viu a la planta superior d’un edifici barroc, voltat d’unes reixes de ferro forjat. El pis amb prou feines té mobles. Fa anys que viu reclosa dins del seu propi país; té una llibertat de moviments molt limitada, la seva obra, condemnada al silenci. Berlin ens la descriu com una dona elegant, de gestos pausats, amb uns trets bells i lleugerament durs, i una expressió d’infinita tristesa. La conversa es prolonga durant hores. Parlen de Dostoievski, Blok i Pasternak. Evoca el seu primer marit, el poeta Nikolai Gumiliov, afusellat l’any 1921, acusat de conspiració, i Óssip Mandelstam, que va morir en algun lloc de Sibèria, a finals dels anys 30. La poeta parla amb una veu calmada, monòtona, “com una princesa d’un lloc remot a l’exili, …

L’absurd

Sí, és ell… O potser ella. En el bell mig del carrer s’ha posat a caminar. Es mou amb fragilitat, talment com si anés a caure; i quina mirada! Què ens vol dir? Tot i res, possiblement. Sembla que busca quelcom, però què? L’alteritat, potser? La gent li passa pel costat i ni tan sols fa l’esforç per mirar-lo, ni s’han adonat de la seva existència! Què n’és de difícil tot plegat, quina càrrega més feixuga ha de suportar! Els carrers són més i més estrets… Tanmateix, continua caminant. La dignitat mai no l’ha abandonat. Lleugera i sòlida a la vegada. A on el portarà el destí? Segueix avançant, amb la mirada fixa a l’horitzó. De tant en tant dona un cop d’ull a la dreta i a l’esquerra, però mai no ho fa cap enrere. Sap que, com li va passar a Orfeu, això el podria condemnar. Els carrers per on passa poden ser els de qualsevol ciutat del món. Però també trepitja camins i boscos. Potser cerca amor i comprensió, i no els …

Fum

A quatre platges de Barcelona ja no s’hi pot fumar. Una bona notícia, que esperem que s’estengui a més espais públics. En tot cas, els fumadors podran continuar exercint i imposant el seu vici en altres llocs de l’exterior. Ah, i sense mascareta, quan la resta de ciutadans no ens queda més remei que porta-la. Un fet acceptat i que gairebé ningú no discuteix. Com ens hem acostumat també a la quantitat ingent de burilles de cigarret que embruten i contaminen carrers, platges o parcs. O que en ple confinament els comerços de venda de tabac estiguessin oberts, no així les llibreries. Qüestió de prioritats, suposo. Fa temps, molt abans de la pandèmia, que no m’assec a la terrassa d’un bar. I em sap greu prescindir del que sens dubte és un petit plaer, i més ara quan fa bon temps. Però no estic disposat a empassar-me fum. És cert, soc lliure d’asseure’m o no, però un infant, per exemple, no pot escollir. És un tema de salut pública, hi hagi o no pandèmia, però …

L’estepa

L’ésser humà se sent impressionat. Percep, més que mai, la seva petitesa; ha guanyat humilitat. Però ara és la terra, una terra infinita, qui el crida, no el mar ni el cel: “Enfront de l’extensa planura l’home està perdut, però consolat (…), protegit enmig d’una quietud sense límits”, diu Joseph Roth, en una de les seves cròniques, inclosa en el llibre Viatge a Rússia. L’ànima fa eco a aquests paratges profunds, immensos, però austers. Ànima russa, un terme no exempt de misteri i de regust nostàlgic, i que evoca la immensitat del territori. Hi ha, tanmateix, una fe que no es deixa rompre fàcilment. L’habitant d’aquestes terres pensa que tot ho pot fer, hi ha temps de sobra per portar-ho a terme, i alhora no tem res. “El més escèptic dels russos acull una esperança en el fons de la seva ànima”, escriu el filòsof Lev Shestov.  D’aquí, potser, la veracitat i la senzillesa, tan distintius, i que impregnen la literatura i l’art rus en general. L’estepa respira, viu: “Voldria volar sobre l’estepa com els …

Fruites estranyes

Avui, de fruites estranyes*, ja no és habitual trobar-ne. Fa un temps, sí que n’hi havia. Fins i tot, en els dies de collita, “una collita estranya i amarga”, al voltant dels arbres s’hi reunia un gran nombre de persones enfervorides i fanàtiques, però també n’hi havia mogudes per la curiositat o que fugien de l’avorriment. En els rostres dels més exaltats hi solia haver expressions d’odi i de revenja. Els únics que no entenien massa què passava eren els infants, però aviat ho sabrien. Ara, l’odi es mostra d’una manera més subtil, més civilitzada. Sobretot si el propaga un senyor distingit, vestit elegantment. Porta corbata, té la cara fina i blanca. El cabell, llis, té un color pastanaga, però també pot ser ros o negre. L’odi té la rara virtut, com l’amor, que pot brotar a l’interior de qualsevol individu. Li cal només una mica d’aliment, una llum adequada i un terreny fèrtil. Aleshores, pot propagar-se com el foc. Manipular les masses resulta ben senzill. Els temps han canviat, sí. Però l’odi continua. El …