No s’acaba d’entendre com una persona formada en “lletres” i, per tant, suposadament cultivada, quan s’enfronta a una qüestió científica acabi dient: “És que jo soc de lletres”. És una evasiva per evitar un tema que “no és el seu”? Una certa indiferència cap a altres àmbits del coneixement? O una conseqüència d’un petit trauma que va tenir de petit/a amb alguna matèria científica? La divisió ras i curt entre “ciències” i “lletres” (o humanitats) és, com altres tipus de classificacions que es fan i es desfan, un absurd, un disbarat. Ha produït perjudicis i mancances que han afectat a generacions, les quals no han pogut disposar d’una visió global, ni albirar altres perspectives o obrir escletxes per on hi pogués accedir llum amb tonalitats diverses. Els humans sempre hem estat temptats a fer divisions, a classificar o a fer jocs de contraris sovint irreconciliables, sense tenir en compte les connexions entre les coses i la multiplicitat de matisos. En un experiment, la barreja de substàncies, en la seva justa proporció i habilitat, produeix sucoses …

Un món que pateix, un món afligit i aclaparat, sotmès a les bombes i a la mort. Contra això, la pau, principi vital que evita el sofriment injust d’innocents. Què hi tenen a dir la ciència i el coneixement? Max Born va ser un dels físics més brillants del segle XX, i figura clau de la física quàntica. Però també preocupat per l’esdevenir humà, al costat de la seva dona Hedwig Ehrenberg. Per a Born, no hi podia haver ciència sense consciència ètica. Fugitiu del nazisme i testimoni de la barbàrie humana, sabia de què parlava. Signant del manifest Russell-Einstein, no es considerava, tanmateix, un pacifista radical. Qui pot ser-ho quan hi ha víctimes i botxins? Ara, quan alguns tornen a invocar l’amenaça nuclear, és oportú recuperar algunes de les seves opinions, com les que va posar per escrit en un article l’any 1965; una època, recordem-ho, que va estar a un pas d’un nou cataclisme nuclear. Born no entén com encara la força i la guerra poden solucionar controvèrsies polítiques, econòmiques o ideològiques, en …

Amb tanta tragèdia humana, i ecològica, hi ha un desig de natura i de lectura, una necessitat de silenci i de reflexió. Mirar dins un mateix per mirar –comprendre–­ millor el món. Això no significa defugir l’alteritat, i cercar l’aïllament. Hi ha soledat, és cert, però també hi ha solidaritat. No vivim en una bombolla. El primer pas és, justament, reconèixer i aprofundir el vincle que ens uneix amb el món, amb la natura, amb els altres éssers. Reconstruir la nostra relació amb la Terra, com a ésser vivent que és, i integrar-nos, amb respecte i humilitat, en el conjunt de la biosfera. Aquesta nova consciència ecològica, aquest saber radical –d’arrels profundes–, anomenada ecosofia (o ecofilosofia, si parlem d’una disciplina humanística), afavoreix també el diàleg intercultural i la cultura de la pau. Ja no n’hi ha prou en resoldre només els problemes mediambientals, sinó que cal canviar la relació que tenim amb la Terra, considerant l’ésser humà com un integrant més, com una extensió de la mateixa natura. D’aquesta manera podem entendre la realitat d’una …

El 1947* Arnold Schönberg publica A survivor from Warsow, per a narrador, cor masculí i orquestra. L’obra és un homenatge a les víctimes de la Xoà. El narrador utilitza una tècnica entre la declamació i el cant, anomenada Sprechstimme. Ens vol explicar una experiència terrible viscuda al gueto construït pels nazis, a finals del 1940, a la capital polonesa. La peça mostra elements extrets de diverses històries sobre la Xoà.L’assagista David Schiller sosté que el compositor austríac havia “combinat” dues etapes de la història del gueto de Varsòvia: la deportació del 1942 i de gener del 1943 de bona part dels seus habitants cap a Treblinka, i la sublevació, a la primavera del 43, que va durar un mes i que va provocar una cruel repressió per part de les autoritats nazis (incendi del gueto i la seva destrucció). Schönberg crea una obra que apel·la a la memòria i esdevé un document contra l’oblit. El text, tanmateix, s’obre amb el narrador immers en una memòria desmemoriada; ell mateix diu que no ho pot recordar tot, …

Un poder que controla la població, i desitja eradicar la sensibilitat i la imaginació és un poder totalitari. Així ho veia Ivan Bunin(1), poc després de la revolució de 1917, quan els seus dirigents havien escollit el camí de la repressió. Vint anys més tard, ja amb Stalin, arribaran les detencions, les purgues i els assassinats en massa de ciutadans sospitosos de ser massa sensibles i imaginatius. Finals de 1937. Són moltes les persones, la majoria dones, que fan cua davant d’una presó o d’un palau governamental, per tal que algú els digui alguna cosa. La gran majoria de vegades se’n tornen a casa sense saber si el seu fill, el seu pare o el seu amant és viu o mort. La futura escriptora Lídia Txukóvskaia és una d’aquestes dones. Vol saber què se n’ha fet del seu marit, Matvei Bronstein, físic teòric, pioner de la gravitació quàntica i escriptor de llibres de divulgació científica per infants, que havia estat detingut a l’agost.          13 de febrer de 1921. La Lídia, aleshores una adolescent de catorze …