Autor: La Nau

Descobertes

Sant Jordi, un cop més, i això vol dir novetats i més novetats, de tota mena i condició… Si no fos perquè la novetat també és el llibre publicat fa temps, i que gràcies a l’atzar o per una recomanació afortunada, hom ha descobert fa poc. Que els llibres poden tenir més vides que un gat és una evidència, i una sort immensa. Saber quin o quins, és una incògnita. Esmentem només alguns dels llibres* que hem tingut la sort d’acollir (i llegir) en el darrer any: els de publicació recent, i els nascuts fa més temps i que d’alguna manera han estat recuperats de l’oblit. En tot cas, m’atreveixo a dir que cap ni un d’aquests llibres encapçalaran els rànquings de venda. Fins i tot, alguns d’ells seran els llibres menys venuts, i no s’esmentaran enlloc. Per això els reivindiquem i els guardem en un racó privilegiat de la nostra memòria: Traduir com transhumar (Mireille Gansel), Biofilia (Edward O. Wilson), Nosaltres (I. Zamiatin), Del desierto al libro (Edmond Jabès, entrevista amb M. Cohen), Lo …

Dogmes

El comunisme ─almenys el d’arrel soviètica─ va esdevenir una religió, com el cristianisme. Ambdós amb els seus papes, la seva litúrgia, una estructura piramidal i essencialment dogmàtics. Pel que fa al cristianisme, em refereixo, sobretot, a aquell predicat per l’Església Catòlica i que Jorge Bergoglio prova fa temps de donar-li un rostre més humà, no sense dificultats. Altres, en el seu temps, ja ho havien intentat amb el comunisme i el socialisme marxista més ortodox.  Estem parlant de dos projectes utòpics que han sovintejat la foscor, i no precisament en relació al misteri. En el fons, no deixen de ser ideologies, i ja sabem com han acabat bona part d’elles. Aquesta esperança en un “món millor” ha portat sovint a l’engany i a la decepció. L’un busca el paradís a la Terra; l’altre, la felicitat eterna en un més enllà. En la teoria recullen una gran preocupació pel sofriment humà, però a la pràctica la seva perversió ha provocat desencís i dolor. Els dos van oblidar ben aviat el tarannà llibertari, la vessant humana i …

Connexions

No s’acaba d’entendre com una persona formada en “lletres” i, per tant, suposadament cultivada, quan s’enfronta a una qüestió científica acabi dient: “És que jo soc de lletres”. És una evasiva per evitar un tema que “no és el seu”? Una certa indiferència cap a altres àmbits del coneixement? O una conseqüència d’un petit trauma que va tenir de petit/a amb alguna matèria científica? La divisió ras i curt entre “ciències” i “lletres” (o humanitats) és, com altres tipus de classificacions que es fan i es desfan, un absurd, un disbarat. Ha produït perjudicis i mancances que han afectat a generacions, les quals no han pogut disposar d’una visió global, ni albirar altres perspectives o obrir escletxes per on hi pogués accedir llum amb tonalitats diverses. Els humans sempre hem estat temptats a fer divisions, a classificar o a fer jocs de contraris sovint irreconciliables, sense tenir en compte les connexions entre les coses i la multiplicitat de matisos. En un experiment, la barreja de substàncies, en la seva justa proporció i habilitat, produeix sucoses …

Seguretat

A principis del segle XX, en l’Europa dels imperis, hi havia la sensació de viure en un món relativament segur i estable. En aquesta edat de la raó i de fe en el progrés, “radicalisme i violència semblaven del tot impossibles”, tal com va escriure Stefan Zweig a l’inici de “El món d’ahir”. Però és evident que sota aquesta estructura sòlida, els fonaments, vells i anacrònics, estaven visiblement danyats i que en “el conte de fades” que hom creia viure, pocs havien comptat que l’evolució moral de l’home no s’havia donat de la mateixa manera. Malgrat això, gairebé ningú hagués pensat ─fins i tot durant la primavera del mateix any─, que poc després, el mes de juliol de 1914, esclataria una guerra mundial que va tenir unes conseqüències d’allò més dramàtiques. Possiblement sense aquest conflicte no hi hagués hagut una segona guerra mundial; tot i que és agosarat dir això, ja que el feixisme, el totalitarisme i també l’antisemitisme ─força arrelat des de feia segles en el continent─, sempre esperen el moment oportú per sortir …

Esperança

Un món que pateix, un món afligit i aclaparat, sotmès a les bombes i a la mort. Contra això, la pau, principi vital que evita el sofriment injust d’innocents. Què hi tenen a dir la ciència i el coneixement? Max Born va ser un dels físics més brillants del segle XX, i figura clau de la física quàntica. Però també preocupat per l’esdevenir humà, al costat de la seva dona Hedwig Ehrenberg. Per a Born, no hi podia haver ciència sense consciència ètica. Fugitiu del nazisme i testimoni de la barbàrie humana, sabia de què parlava. Signant del manifest Russell-Einstein, no es considerava, tanmateix, un pacifista radical. Qui pot ser-ho quan hi ha víctimes i botxins? Ara, quan alguns tornen a invocar l’amenaça nuclear, és oportú recuperar algunes de les seves opinions, com les que va posar per escrit en un article l’any 1965; una època, recordem-ho, que va estar a un pas d’un nou cataclisme nuclear. Born no entén com encara la força i la guerra poden solucionar controvèrsies polítiques, econòmiques o ideològiques, en …

Ecosofia

Amb tanta tragèdia humana, i ecològica, hi ha un desig de natura i de lectura, una necessitat de silenci i de reflexió. Mirar dins un mateix per mirar –comprendre–­ millor el món. Això no significa defugir l’alteritat, i cercar l’aïllament. Hi ha soledat, és cert, però també hi ha solidaritat. No vivim en una bombolla. El primer pas és, justament, reconèixer i aprofundir el vincle que ens uneix amb el món, amb la natura, amb els altres éssers. Reconstruir la nostra relació amb la Terra, com a ésser vivent que és, i integrar-nos, amb respecte i humilitat, en el conjunt de la biosfera. Aquesta nova consciència ecològica, aquest saber radical –d’arrels profundes–, anomenada ecosofia (o ecofilosofia, si parlem d’una disciplina humanística), afavoreix també el diàleg intercultural i la cultura de la pau. Ja no n’hi ha prou en resoldre només els problemes mediambientals, sinó que cal canviar la relació que tenim amb la Terra, considerant l’ésser humà com un integrant més, com una extensió de la mateixa natura. D’aquesta manera podem entendre la realitat d’una …

Paraules

Assistim incrèduls a l’esclat de la guerra, amb tota la virulència. Ucraïna, Europa, 2022. Però ja des de 2014 la regió bull, i la sang vessa sobre les seves terres. No hi ha paraules per expressar tant de sofriment, tanta violència, tanta mort. El desfici imperialista i l’urc bel·licós del Kremlin s’abat sobre tot un poble, sotmès a les bombes i a l’escassetat, però les conseqüències d’aquesta tragèdia afectarà també al poble rus, i a tot el món. Cal aturar la guerra com sigui. Cal insistir en la pau i en el diàleg. Václav Havel(1), l’any 1989, alertava del caràcter ambigu de la paraula, i com “al costat d’una paraula que estimula les persones amb la seva llibertat i veracitat n’hi ha una altra que hipnotitza i fanatitza”. Com fer front a aquesta paraula “perillosa, mortal”? Com transformar-la? Amb ètica, amb esperit crític i responsabilitat, cal cercar aquells mots humils que ens apropen a la pau, a la compassió, a l’entesa entre els pobles. Una tasca encomiable, certament, i que mai no podrem donar del …

Memòria

El 1947* Arnold Schönberg publica A survivor from Warsow, per a narrador, cor masculí i orquestra. L’obra és un homenatge a les víctimes de la Xoà. El narrador utilitza una tècnica entre la declamació i el cant, anomenada Sprechstimme. Ens vol explicar una experiència terrible viscuda al gueto construït pels nazis, a finals del 1940, a la capital polonesa. La peça mostra elements extrets de diverses històries sobre la Xoà.L’assagista David Schiller sosté que el compositor austríac havia “combinat” dues etapes de la història del gueto de Varsòvia: la deportació del 1942 i de gener del 1943 de bona part dels seus habitants cap a Treblinka, i la sublevació, a la primavera del 43, que va durar un mes i que va provocar una cruel repressió per part de les autoritats nazis (incendi del gueto i la seva destrucció). Schönberg crea una obra que apel·la a la memòria i esdevé un document contra l’oblit. El text, tanmateix, s’obre amb el narrador immers en una memòria desmemoriada; ell mateix diu que no ho pot recordar tot, …

Resistència

El franquisme continua coartant la democràcia espanyola. Ho veiem com es manté i influeix encara, amb més o menys tebior, en moltes estructures del poder, començant per la mateixa monarquia. És un fre a la plena modernització del país, sobretot quan impugna o anul·la lleis que donen més drets a persones i a col·lectius vulnerables. Alhora els hereus de Franco odien les lleis de memòria històrica, que miren de fer justícia i dignificar les víctimes de la dictadura, massa anys oblidades. Però l’oblit està ple de memòria, com deia Mario Benedetti, una memòria obstinada que no vol oblidar els qui van lluitar contra el feixisme. L’antifeixisme és democràcia i alguns encara no se n’han adonat. El nou llibre del periodista Antoni Batista, Memòria de la resistència antifranquista, publicat per Pagès, és un acte de memòria i de (re)coneixement. L’autor ha reunit un conjunt d’històries breus, que ell va viure de jove o que ha investigat a fons, i ho fa amb un estil narratiu viu, proper a la crònica o al relat de no-ficció. Per …

Sensibilitat

Un poder que controla la població, i desitja eradicar la sensibilitat i la imaginació és un poder totalitari. Així ho veia Ivan Bunin(1), poc després de la revolució de 1917, quan els seus dirigents havien escollit el camí de la repressió. Vint anys més tard, ja amb Stalin, arribaran les detencions, les purgues i els assassinats en massa de ciutadans sospitosos de ser massa sensibles i imaginatius. Finals de 1937. Són moltes les persones, la majoria dones, que fan cua davant d’una presó o d’un palau governamental, per tal que algú els digui alguna cosa. La gran majoria de vegades se’n tornen a casa sense saber si el seu fill, el seu pare o el seu amant és viu o mort. La futura escriptora Lídia Txukóvskaia és una d’aquestes dones. Vol saber què se n’ha fet del seu marit, Matvei Bronstein, físic teòric, pioner de la gravitació quàntica i escriptor de llibres de divulgació científica per infants, que havia estat detingut a l’agost.          13 de febrer de 1921. La Lídia, aleshores una adolescent de catorze …