Autor: La Nau

Sàtira

Els Viatges de Gulliver van ser escrits fa tres-cents anys, però semblen sortits del forn avui mateix. I és que el món que descriu té moltes coses del nostre. És tant actual que si el seu autor, Jonathan Swift, mestre i referent de la prosa anglesa, aixequés el cap i fes un tomb pel nostre dissortat planeta, és probable que no dubtés a engrossir la seva obra, conservant el mateix esperit. La seva crítica mordaç i ferotge dels vicis de l’espècie humana no té parangó. Així, s’ha vist com una venjança de la humanitat el fet que aquest llibre es consideri sovint un llibre per a infants i joves. Òbviament el seu abast és molt més ampli, i són els adults─ en particular els que són els guardians del poder─ els que poden sentir-se més al·ludits. Alhora, la seva imaginació desbordant és d’allò més versemblant. No és més aviat, doncs, una magnífica crònica del seu temps, que també és el nostre? No en va, l’autor─ per mitjà del seu protagonista, el curiós i intrèpid doctor …

Sentit comú

El tenim, d’habitud, per una qualitat. Aquí, se l’associa o se l’identifica amb el seny. Diderot, a L’Encyclopédie, el concep com “la mesura de judici i d’intel·ligència que una persona pot fer servir a favor seu en el tracte social”. En canvi se li ha retret de ser un fre al progrés i, per tant, que l’ordre de les coses es mantingués inalterat. Així, el sentit comú, aliat del costum i poc procliu a la novetat i al risc, ens ha privat, sovint, de conèixer i aprofundir altres realitats i perspectives. Prenem com a exemple el que va significar en el seu moment el pas de la física newtoniana a la relativista. Aquest fet va requerir situar-se en un nivell nou, situar la ment cap a noves formes de coneixement i, per tant, allunyar-se del sentit comú. Quan treballem amb velocitats grans i camps gravitatoris poderosos hem d’anar a cercar Einstein i deixar Newton. Aleshores ens trobem amb espais encorbats o temps dilatats, fenòmens sorprenents que atemptaven contra el sentit comú. Així, podem constatar que …

Realitats

Sortim del CCCB. El dia és clar, sense ni un núvol. Aquest centre cosmopolita, de prestigi internacional, és un dels millors obsequis que ha rebut Barcelona, i Catalunya─ l’any que ve ja farà 30 anys!─. Hi hem viscut moments extraordinaris. En repassem alguns mentre fem via pel carrer Montalegre i voregem la plaça dels Àngels, amb el MACBA observant-nos de perfil. Tot seguit agafem el carrer d’Elisabets. Allà ens aturem una estona a la Central del Raval, un altre lloc especial. Joan Margarit deia, en un poema, que la llibertat és una llibreria. Nosaltres hi afegim també serenor i felicitat. Prosseguim en direcció a la Rambla. Ens fa una mica de mandra, és cert, però allà, en el número 115, un edifici singular ens crida l’atenció. Sí, d’aquests encara en podem trobar a les ciutats. I a més és justament el que buscàvem. Té un estil eclèctic, que beu tan del classicisme com del modernisme. Fou inaugurat l’any 1894, i és obra de l’arquitecte Josep Domènech i Estopà. Ho heu endevinat, és la seu de la Reial …

Llibertat

La fotografia és de l’any 1942. Al mig, hi ha una noia. El seu nom és Sophie Scholl. Hi ha també dos nois, tots si fa no fa de la mateixa edat. Sabem qui són. A l’esquerra, el seu germà Hans; a la dreta, un amic comú, Christoph Probst. La Sophie estudia biologia i filosofia a la Universitat de Munic. Té una gran afició pels llibres. En Hans, en Christoph i també en Willi Graf i l’Alexander Schmorell, dos companys més, estudien medicina. Alguns d’ells han tornat fa poc del front; allà han topat de ple amb la misèria humana, i com la manca de compassió i l’excés de mentida i de crueltat s’han apoderat de l’home. Però l’home també és això. I, tanmateix, això és insuportable. Homes convertits en màquines, el fanatisme sembla regnar arreu: al camp de batalla i a la rereguarda. És possible fer caure l’estat d’hipnosi col·lectiva que el règim nazi ha implantat?  L’estiu del 42, formen, a Munic, el grup de la resistència La Rosa Blanca. No es tracta precisament …

Literatura

Montserrat Roig o Josep Maria Espinàs són escriptors que tota cultura voldria tenir. Perquè la dignifiquen, li donen prestigi i aconsegueixen fer-la accessible a amplis sectors de la societat, sense perdre rigor ni qualitat. Això és més clar en el nostre país on, després de la dictadura, calia donar un fort impuls i una major presència a la llengua catalana. Que les persones que no van tenir l’oportunitat d’estudiar la nostra llengua o que procedien d’altres llocs de l’estat s’engresquessin a llegir i escriure en català i que, al capdavall, els pogués arribar al cor tan o més que qualsevol altra llengua. Espinàs ens ha deixat recentment─ pocs dies després, per cert, que morís un altre gran de la nostra cultura: el filòsof Rubert de Ventós─, però el seu llegat immens perviurà, com un tresor que caldrà ensenyar a les futures generacions. Una obra formada per novel·les, contes, cròniques i milers d’articles, a banda d’altres aportacions artístiques i comunicatives també molt apreciades. Com Roig, Espinàs seguirà gaudint, doncs, de moltíssims lectors, identificats amb una escriptura …

Instants

Entrem en un món petit i humil, fascinant i ple de significat. D’un fet proper o d’un gest minúscul, quotidià, aparentment banal, hi ha una voluntat de ser universal. En aquests poemes*, que recorden els haikus, hi percebem la mateixa mirada poètica que en les pel·lícules i fotografies del mateix artista. L’artista és Abbas Kiarostami (1940-2016), reconegut cineasta iranià, autor de films distingits per la seva bellesa, sensibilitat i minimalisme. També destacà com a fotògraf: les seves imatges, la majoria en blanc i negre, són excel·lents. Potser és menys coneguda la seva vessant com a poeta, però aquí el seu art també adquireix una gran qualitat i precisió. És més, aquesta altra faceta artística consolida i enalteix una obra del tot coherent, una de les més rellevants de les últimes dècades. La curiositat i l’amor per allò més pròxim ─ja sigui pels éssers vius o pels objectes─, s’obre també als paisatges i als fenòmens meteorològics. De cada detall, per més petit que sigui, de cada instant capturat, en sap treure poesia. Ens ensenya a veure, …

Penombra

Estan massa il·luminades les ciutats? Més llum significa més seguretat o, contràriament, deixa al ciutadà més exposat? L’excés de llum infon bellesa i irradia felicitat o, en canvi, encega i pertorba? No serà, justament, que l’abundància i la persistència de llum (artificial) crea un món més obscur, un decorat que posem per amagar els racons foscos, dins i fora de nosaltres? Com el silenci i la paraula poden ser complementaris, també ho haurien de ser la llum, l’ombra i la foscor. És la mesura i l’equilibri que anhelaven els grecs, per exemple. Cadascú ho pot veure diferent, però no excel·leix la bellesa, precisament, en aquesta justa proporció de llum i foscor? No la trobem inclús en la mateixa obscuritat solitària o en la penombra que la precedeix? Quan, a la nit, no se’ns permet contemplar la plenitud i la fondària del cel, amb totes les estrelles, també se’ns està negant un dret adquirit des de temps històrics. A la contaminació de l’aire durant el dia s’hi afegeix la contaminació lumínica en les hores nocturnes. En …

Contaminació

És un cas greu de salut pública, un mal crònic que afecta gairebé la totalitat del planeta. Però no té l’interès i el tractament adequats: ja sigui per impotència o per desídia. Tampoc no hi ha ni hi haurà grans mobilitzacions. Molts cops invisible i inodora, és com si no existís. Ens referim a la contaminació atmosfèrica. Fa pocs mesos, Sant Joan de Déu alertava que les embarassades i els infants, fins i tot abans de néixer, són els més exposats a la contaminació. De fet, bona part de la població mundial està sotmesa a tota mena d’agents contaminants, especialment perjudicials pels infants: nou de cada deu respiren un aire de baixa qualitat. No només els ocasionen problemes respiratoris i cardiovasculars sinó que afecta també el seu neurodesenvolupament. Ens hem de resignar, un cop més, davant d’aquest problema? Quin preu més hem de pagar? El nostre futur queda hipotecat, ja no només per les conseqüències del canvi climàtic, sinó també perquè els habitants del futur, els que ara són infants, seguiran patint els estralls d’aquest …

La paraula

Václav Havel(1), l’any 1989, alertava del caràcter ambigu de la paraula, i com “al costat d’una paraula que estimula les persones amb la seva llibertat i veracitat n’hi ha una altra que hipnotitza i fanatitza”. Una reflexió que pren encara més transcendència avui amb les xarxes socials i amb l’auge de discursos ultres. A més, l’excés d’informació, ens porta, paradoxalment, a una certa paràlisi i incomunicació. Costa distingir a vegades les paraules honestes al servei de la veritat del llenguatge virulent, al servei de la difamació i la mentida, sovint generosament finançat, i que utilitza tota mena d’estratègies per fer-se sentir . Com podem fer front als discursos d’odi en què sovinteja aquesta paraula “perillosa, mortal”? No podem deixar de reconèixer, en primer lloc, una sensació d’impotència i desolació. Però la pura resignació és una derrota. Cal no abaixar el cap: altrament perdrien la llibertat d’expressió i la democràcia. Aleshores, abans d’escriure o propagar res, potser hauríem de preguntar-nos si contribuïm a la veritat, al respecte i al bon ús de les paraules. La crítica …

El món

El començament de l’estiu pot suposar alegria, il·lusió, nostàlgia, el tancament d’una etapa o també l’estímul per pensar o consolidar nous projectes i aventures. En fi, que cadascú ho viu a la seva manera. Hi ha persones, en canvi, que el seu desig és fugir de la regió o del país on viuen, a causa d’una guerra, d’una epidèmia o per l’escassetat d’aliments. Conserven la il·lusió de començar una altra vida, més tranquil·la i en pau, en un altre país, sigui on sigui. Per això arrisquen, si cal, la vida, creuant deserts, mars i murs, sabent que durant el seu recorregut es trobaran persones armades fins al capdamunt, i que no les rebran precisament amb entusiasme. La violència viscuda a Melilla fa pocs dies ─amb nombrosos morts i ferits─, amb la complicitat de l’estat espanyol i de la UE─, ens hauria d’omplir de vergonya. La hipocresia ha assolit els seus nivells màxims. Les reaccions de determinats polítics davant d’aquest drama han estat fredes i inhumanes. Així mateix, a causa─o amb l’excusa─ de la invasió russa …