Autor: La Nau

Cosmologies

Published by

  Quan sortim d’aquesta crisi haurem de mirar-nos la natura d’una altra manera. Hem estat profundament agressius i injustos amb ella. I ho estem pagant. La conservació de la biodiversitat hauria de ser una prioritat, per ella mateixa. Però tenir cura del nostre entorn és tenir cura també de nosaltres. Hem imposat criteris absurds i hem bastit uns fonaments contraris al sentit comú, tot per una qüestió monetària. El plaer il·limitat, la disbauxa i l’enriquiment d’uns quants ha provocat que molts s’hagin quedat pel camí, exhaustos, i en la misèria més absoluta. La mateixa natura ha estat testimoni i víctima d’aquesta batalla desigual. Ens cal, doncs, una nova mirada, una profunda reflexió des de la serenitat; preàmbul, en tot cas, d’una acció orientada a la justícia i a la solidaritat amb la terra, amb l’aire, amb l’aigua i, òbviament, amb totes les formes vives que hi habiten. Una mirada transparent, curiosa, respectuosa i plena d’amor i d’anhel de coneixement envers l’entorn. Com els primers filòsofs i poetes que van provar d’estudiar, i expressar amb paraules …

Mètode

Published by

  Cel pur, blau intens, ritme cadenciós, núvols baixos com estrelles joves, estornells perseguint ombres i llum alhora. Estrany, bonic, ombrívol. René Descartes que s’havia allistat a l’exèrcit durant els mesos centrals de l’any 1619, es retira, a principis d’hivern del mateix any, a un quarter militar situat als voltants de Neuburg (Baviera), prop del Danubi. És aquí, on segons sembla, té lloc la il·luminació (o la primera intuïció) relacionada amb el que serà el seu mètode i la seva concepció de la ciència. Tot just ara s’han complert quatre-cents anys d’aquest episodi cabdal. Sense cap preocupació ni passió que el torbés, es passa tot el dia sol, tancat en una estufa (és a dir, en una cambra escalfada per una estufa), “amb tot el lleure per a donar tombs als meus pensaments”.* Quan en surt, a principis de primavera, Descartes ja no és el mateix. La filosofia i la ciència, tampoc. En un dels capítols del Discurs del mètode, publicat quinze anys més tard, descriu les coses necessàries per anar més lluny en la …

Buit

Published by

  Vide, en francès, no significa vida, sinó buit. Una vida buida potser no és joiosa, però el buit, sigui dit en la llengua que sigui, pot omplir tota una vida. És més, sense el buit, la vida fora impossible. Però sí, per a molts, la vida continua sent buida. I terrible. Perquè el buit sigui percebut com quelcom útil i singular, cal renunciar, si més no a una part, al jo, i a vincular-nos més amb la natura? Lao Tse, a el Llibre del Tao, capítol XI, diu:  “Fem un recipient d’argila; és l’espai buit del seu interior el que ens dona la utilitat”. El buit és absència i vida alhora. Possibilita acollir l’aigua. Només el buit pot acollir. Les figures primes i solitàries de Giacometti, amb la seva mirada fixa en el buit. És possible el diàleg? Hi ha un desig, potser, però això és tot. Elles mateixes s’han fet més i més estretes per tal les pugui contenir un buit cada vegada més gran. Un buit que les referma en la seva …

Sentir

Published by

  Anys 1315-17, la fam i la penúria colpegen Europa. Fred, collites dolentes. La vida és un luxe per a molts, però més ho serà al cap de trenta anys. 1348-49, la pesta negra s’escampa pel continent. Por, superstició, dolor. La gent deixa de confiar en la ciència, i la raó entra en crisi. La degradació, el declivi, continuen fins a la fi de la centúria. Però el XIV és, també, el segle de Dante i de Giotto, de Petrarca i de Boccaccio. Laura i diversos amics de Petrarca moren a causa de la pesta. La seva producció literària i filosòfica, tanmateix, no minva, al contrari. La creativitat emergeix amb força, i rep un impuls extraordinari. Immers en la tristesa i l’accídia, cal procurar-se bones lectures, no preferir l’afany de glòria com el de virtut, i tenir present el record de la condició mortal. Això és el que, a grans trets, li aconsella Agustí, en diàleg amb ell mateix, a Secretum, obra escrita a mitjans de segle, i en la qual l’humanista italià prova de …

Separació

Published by

  Dies estranys, inorgànics, desig de sol i de somriures. Monotonia? No exactament, o potser sí. Hi pot haver monotonia en una vida activa, en el treball, en temps de confinament… Pot arribar a ser bonica, però també horrible quan esdevé, en paraules de Simone Weil, una perpetuïtat sense canvis. No veiem el final, però sabem que un dia tornarem a reprendre allò que havíem deixat, i tot girarà de nou. Retrobarem l’harmonia o el caos, segons el cas. És preferible, tanmateix, estar subjectes o no perdre massa de vista un sentit de l’existència circular: “La circumferència és el símbol d’una monotonia bonica, i el vaivé pendular, el d’una monotonia atroç” (S. Weil, La gravetat i la gràcia). El sol, el cel, els núvols, els arbres o els ocells saben el que passa? Saben que són pocs, ara, els ulls que els miren? Senten un buit, com nosaltres? “Al costat de la responsabilitat, hi ha la solidaritat. Més enllà, hi ha l’hospitalitat”. (Edmond Jabès, El llibre de l’hospitalitat, 1989). Hi ha morts cada dia, masses. …

Jo, tu

Published by

  Segons Max Planck no hi ha la més mínima contradicció entre l’acció d’una causalitat estricta i la llibertat de la voluntat humana, ja que ambdues es refereixen a qüestions ben diferents. Així, el lliure albir “sols té el sentit que l’home se sent lliure interiorment”(Conferència a la Physical Society de Londres el 17 de juny de 1932, amb el títol de “La causalitat en la natura”). Nou anys abans, en un altre discurs, intentava aprofundir en la qüestió Hi ha alguna cosa en l’ésser humà que la ciència no pugui assolir? amb una altra pregunta: “Hem d’admetre que hi ha llavors un punt on cessa la línia causal del pensament i és llavors quan la ciència no pot anar més enllà?” Aquest punt, inaccessible a aquesta disciplina, on tot mètode causal d’investigació és inaplicable, és el jo individual, un punt minúscul en la immensitat de l’univers, però que conté tot un món: la vida emocional, la voluntat o els nostres pensaments. Però no només la causalitat és inaplicable pel que fa al jo sinó …

Estil

Published by

  L’estil fa la persona, diuen. O al revés. Aturem-nos en la figura de l’escriptor que només té un estil, conjunció exacta de treball i naturalitat. Sembla senzill, però no ho és. Així és com s’alça la seva personalitat, coherent, dibuixant uns contorns més precisos. Domènec Guansé pensa en Rovira i Virgili (Retrats de l’exili, Adesiara Editorial). Ja sigui en l’assaig, en la història, en el periodisme o en el gènere epistolar, les característiques de l’escriptor, periodista i polític tarragoní són sempre les mateixes: “frases ben tallades, més aviat robustes, amb poques oracions secundàries, amb tendència lapidària, de manera que en cada una comenci i clogui un pensament”. Aquesta manera, i amb això coincideix per exemple amb Pompeu Fabra, li sembla la que millor respon al geni de la llengua. Hem dit que l’estil fa la persona. O al revés. Segueix Domènec Guansé, parlant de Rovira: “Possiblement és que respon només al seu esperit, a la seva pròpia exigència de claredat, de precisió i de contundència”. D’aquesta manera, és lògica la seva aversió als paràgrafs …

Estrany

Published by

  Hi ha un sentiment d’estranyesa i d’absurd gairebé en totes les accions de la vida, la majoria sense adonar-nos-en. El fantàstic s’insereix en la realitat d’una manera ben natural; s’hi enganxa com la part llefiscosa d’un cargol sobre el terra. A la literatura de ficció una història que es percep com a fantàstica pot ser la més realista. El fantàstic, quan troba la pura quotidianitat, pot fer que el món sigui més proper i terrible alhora, com passa en algunes obres de Kafka, per exemple. O de Ray Bradbury. “La pluja no parava. Plovia a dojo, una pluja perpètua, una pluja enganxifosa i vaporosa, un plugim, un xàfec, un doll que fuetejava els ulls, una ressaca als turmells. Era una pluja que ofegava totes les pluges i el record de totes les pluges”. Sí, era una pluja infinita. Mai no havia parat de ploure, a Venus. Semblava que l’home vivia sota l’aigua. Tothom buscava les anomenades cúpules solars, sales d’on penjava un petit sol, en les quals la calor t’era agradable i t’eixugava tot …

Llum

Published by

  La llum necessita l’espai per viure, per moure’s. Al final de tot, la vida. Però també la mort. Ser llum vol dir tot això. L’espai, anterior a la llum i als cossos. Un receptacle buit. Lux, llum primigènia, immaterial i incorpòria, habita en la font. D’aquesta primera llum neix el lumen, la llum (visible per uns, considerada encara invisible per uns altres) que es difon fora de la font, envaeix la natura i vivifica les coses i les tenebres més profundes. Hom introdueix també la paraula splendor; aquesta sí, la llum visible, reflexió del lumen sobre els cossos materials. Ficino i Patrizi, en els segles XV i XVI, proposen una metafísica de la llum. Telesi, en canvi, opta més per la física que no pas per la metafísica. Aquest, a diferència dels dos primers, havia dit que la llum no era la naturalesa primera, sinó una propietat de la calor. La llum i la tenebra eren la manifestació de la calor i el fred, els dos únics agents actius. Amb els sentits, pensava, n’hi …

Djémila

Published by

  La ciutat morta no porta enlloc ni s’obre a cap paratge. Es troba al final d’una llarga carretera sinuosa, sobre un terraplè, amb els colors esmorteïts. Djémila (o Djemila, que significa “bonica” o “bella” en àrab), es presenta com el símbol d’aquesta “lliçó d’amor i paciència, l’única que pot conduir-nos al cor palpitant del món”. El vent omple tot el paisatge, fueteja les ruïnes, i se’n va esperitat pel fòrum obert al cel. “Soc aquest vent i dins el vent, les columnes i l’arc, les lloses ardents i les muntanyes pàl·lides entorn de la ciutat deserta”. Qui escriu això és Albert Camus. Encara no ha complert els vint-i-cinc anys. El text forma part de Noces, llibre publicat el 1938. Com indica el títol, l’obra revela una admiració i un vincle profunds amb la llum, la bellesa i la cultura mediterrànies, especialment de la seva terra natal (Algèria). Hi ha un dibuix de Leonardo, probablement un autoretrat, on s’hi veu un home ja gran assegut en una roca, amb un bastó amb una mà, i …