Autor: La Nau

Estil

  L’estil fa la persona, diuen. O al revés. Aturem-nos en la figura de l’escriptor que només té un estil, conjunció exacta de treball i naturalitat. Sembla senzill, però no ho és. Així és com s’alça la seva personalitat, coherent, dibuixant uns contorns més precisos. Domènec Guansé pensa en Rovira i Virgili (Retrats de l’exili, Adesiara Editorial). Ja sigui en l’assaig, en la història, en el periodisme o en el gènere epistolar, les característiques de l’escriptor, periodista i polític tarragoní són sempre les mateixes: “frases ben tallades, més aviat robustes, amb poques oracions secundàries, amb tendència lapidària, de manera que en cada una comenci i clogui un pensament”. Aquesta manera, i amb això coincideix per exemple amb Pompeu Fabra, li sembla la que millor respon al geni de la llengua. Hem dit que l’estil fa la persona. O al revés. Segueix Domènec Guansé, parlant de Rovira: “Possiblement és que respon només al seu esperit, a la seva pròpia exigència de claredat, de precisió i de contundència”. D’aquesta manera, és lògica la seva aversió als paràgrafs …

Estrany

  Hi ha un sentiment d’estranyesa i d’absurd gairebé en totes les accions de la vida, la majoria sense adonar-nos-en. El fantàstic s’insereix en la realitat d’una manera ben natural; s’hi enganxa com la part llefiscosa d’un cargol sobre el terra. A la literatura de ficció una història que es percep com a fantàstica pot ser la més realista. El fantàstic, quan troba la pura quotidianitat, pot fer que el món sigui més proper i terrible alhora, com passa en algunes obres de Kafka, per exemple. O de Ray Bradbury. “La pluja no parava. Plovia a dojo, una pluja perpètua, una pluja enganxifosa i vaporosa, un plugim, un xàfec, un doll que fuetejava els ulls, una ressaca als turmells. Era una pluja que ofegava totes les pluges i el record de totes les pluges”. Sí, era una pluja infinita. Mai no havia parat de ploure, a Venus. Semblava que l’home vivia sota l’aigua. Tothom buscava les anomenades cúpules solars, sales d’on penjava un petit sol, en les quals la calor t’era agradable i t’eixugava tot …

Llum

  La llum necessita l’espai per viure, per moure’s. Al final de tot, la vida. Però també la mort. Ser llum vol dir tot això. L’espai, anterior a la llum i als cossos. Un receptacle buit. Lux, llum primigènia, immaterial i incorpòria, habita en la font. D’aquesta primera llum neix el lumen, la llum (visible per uns, considerada encara invisible per uns altres) que es difon fora de la font, envaeix la natura i vivifica les coses i les tenebres més profundes. Hom introdueix també la paraula splendor; aquesta sí, la llum visible, reflexió del lumen sobre els cossos materials. Ficino i Patrizi, en els segles XV i XVI, proposen una metafísica de la llum. Telesi, en canvi, opta més per la física que no pas per la metafísica. Aquest, a diferència dels dos primers, havia dit que la llum no era la naturalesa primera, sinó una propietat de la calor. La llum i la tenebra eren la manifestació de la calor i el fred, els dos únics agents actius. Amb els sentits, pensava, n’hi …

Djémila

  La ciutat morta no porta enlloc ni s’obre a cap paratge. Es troba al final d’una llarga carretera sinuosa, sobre un terraplè, amb els colors esmorteïts. Djémila (o Djemila, que significa “bonica” o “bella” en àrab), es presenta com el símbol d’aquesta “lliçó d’amor i paciència, l’única que pot conduir-nos al cor palpitant del món”. El vent omple tot el paisatge, fueteja les ruïnes, i se’n va esperitat pel fòrum obert al cel. “Soc aquest vent i dins el vent, les columnes i l’arc, les lloses ardents i les muntanyes pàl·lides entorn de la ciutat deserta”. Qui escriu això és Albert Camus. Encara no ha complert els vint-i-cinc anys. El text forma part de Noces, llibre publicat el 1938. Com indica el títol, l’obra revela una admiració i un vincle profunds amb la llum, la bellesa i la cultura mediterrànies, especialment de la seva terra natal (Algèria). Hi ha un dibuix de Leonardo, probablement un autoretrat, on s’hi veu un home ja gran assegut en una roca, amb un bastó amb una mà, i …

α, β, γ

  El 4 de desembre de 1937 Max Planck pronuncia un discurs a l’Escola Superior Tècnica de Munich que porta per títol Determinisme o indeterminisme. Comença amb una pregunta: tot allò que s’esdevé al món està determinat per endavant en tot detall o no ho està? És a dir, en els esdeveniments de la natura o en la vida espiritual i/o intel·lectual hi ha lleis ben determinades o regeix fins a cert punt l’atzar i la llibertat? La voluntat humana és lliure o determinada? No és el lliure albir una mera il·lusió? La resposta és diferent segons ho percebi la pròpia consciència o un observador extern? La física quàntica desmantella dos pilars de la ciència clàssica, la causalitat i el determinisme, ja que quan es treballa en estadístiques i probabilitats abandonem tota idea de que la natura mostri un ordre inexorable de causa i efecte. Hi ha, doncs, un marge d’incertesa. Però també és cert que hi ha fenomens més probables que no pas uns altres, com podem comprovar en la nostra vida diària o …

La causa de la llibertat

  Manuel Chaves Nogales va ser un dels periodistes més lúcids i brillants del seu temps. No només és autor de cròniques i reportatges punyents, incòmodes, traspassats per una emoció continguda, sinó que la seva escriptura beu d’una ploma precisa, bella i elegant. Tanmateix, en el terreny (moral) on ell es va moure hi va trobar ben poca gent. En temps d’extremismes i de dogmes, tallants com un ganivet afilat, dir les coses pel seu nom, prioritzant el diàleg i la no violència, i condemnant tota mena d’assassinats, no era massa ben vist. Van haver de passar unes quantes dècades des de la mort del dictador, perquè el periodista sevillà fos reconegut i apreciat amb justesa. La seva ombra s’ha tenyit, finalment, d’una llum persistent. Tota l’obra editada en els darrers anys així ho corrobora. A sangre y fuego és un dels seus llibres més importants. El formen un conjunt de relats basats en fets verídics, extrets d’una realitat que ell mateix havia conegut. L’obra esdevé una de les aportacions literàries més importants que s’han …

Paraules

  Les paraules provoquen vincles, però també poden sembrar odi. Hi ha ocasions en què fa la impressió que la batalla per la paraula s’està perdent, però on hi ha humanitat (i bondat) hi ha resistència i esperança. Per començar, cal ser prudents sobre l’ús del llenguatge. Convé escollir amb precisió i responsabilitat quins mots descriuen millor i amb més exactitud un determinat fenomen. I, sobretot, no exagerar, i menys enganyar. Les paraules tenen un pes i una significació que apel·len al subconscient humà i no deixen indiferent, tal com ja havia expressat Václav Havel en el seu discurs de recepció del Premi de la Pau de l’any 1989 ( i que tenia per títol justament “Paraules sobre la paraula”). Enduts per la militància política o mediàtica n’hi ha que obliden això o ho ignoren conscientment. Aleshores, ja hem traspassat un límit i tot s’hi val per enderrocar i subjugar el suposat enemic. Quan la paraula deriva del poder, sigui el que sigui, l’hauríem de sotmetre, sense dilació, a una anàlisi minuciosa de la seva …

Vincles

  A L’arrelament, Simone Weil escriu: “L’esperit de veritat pot residir en la ciència a condició que el mòbil del savi sigui l’amor per l’objecte matèria del seu estudi. Aquest objecte és l’univers en què vivim. Què en podem estimar, sinó la bellesa? La vera definició de ciència és que és l’estudi de la bellesa del món”. Unes línies enrere, l’autora puntualitza que “en lloc de parlar d’amor a la veritat, hauríem de parlar d’un esperit de veritat en l’amor”. Què ho fa que avui (però de fet des de gairebé sempre, hauríem de dir) la justícia, la veritat, l’amor o la bellesa, tan units entre sí (a parer de Simone Weil), restin desemparats, divorciats i, sovint, en la més absoluta indigència? És l’esperit de veritat absent de la ciència, de la religió o d’altres formes de pensament, com afirmava la pensadora francesa del seu temps? Què pot aportar, doncs, la ciència en relació amb les qüestions precedents, quan sabem que en ocasions ha servit a causes poc nobles, i molt sovint és víctima del …

La llum que neix de les tenebres

  Què amaga la natura? Per què s’oculta? El nostre coneixement no és, de fet, limitat? Tanmateix, la nostra curiositat sembla no tenir fi. No només volem saber tot allò que és observable sinó també descobrir l’inobservable. Com gaudiria Isaac Newton investigant més i més sobre l’energia fosca, els forats negres o sobre les immenses propietats de certs materials, poc proclius a mostrar la seva intimitat. La física quàntica, és cert, potser l’hauria rebut amb molt d’escepticisme, però com a amant de les ciències ocultes que era, és possible que finalment s’hagués sentit meravellat per la seva màgia. Efectivament, Newton, probablement el científic més gran de la història, no només va mostrar interès en les ciències formals, amb aportacions determinants en fenomens com la gravetat, la llum o el càlcul infinitesimal. També és molt destacable la seva dedicació a les anomenades ciències ocultes, i en especial a l’alquímia (amb il·lustres precedents com Paracels o Roger Bacon). No és la seva faceta més coneguda, sens dubte, però no és tampoc la menys copiosa. En aquest sentit, …

El racó de pensar

  Vam fracassar ahir, i hem fracassat avui, tot i les victòries (momentànies) dels que no conceben la llibertat sense la justícia (i viceversa). Així és; hi ha un pòsit amarg en els triomfs, perquè sabem que no hi ha res definitiu. I més en els temps actuals, època de corredisses i de vertigens. Novament hem constatat que l’ambició i la voracitat humanes no tenen límit. Ha arribat un moment, fins i tot, en què les victòries ja només poden ser fútils. El resultat: un grapat d’engrunes, qualificades, en unes altres circumstàncies, com a concessions doloroses. La darrera frustració que hem rebut, diguem-ho així, ens ve de la cimera sobre el clima celebrada recentment a Madrid. Les conclusions que s’han adoptat han estat molt per sota d’allò que s’esperava, si és que pensàvem que hi podien haver resultats tangibles, d’acord amb la urgència climàtica que vivim (o que patim, més ben dit). Les grans empreses relacionades amb els combustibles fòssils continuen imposant la seva llei, aliena als principis de la democràcia i contrària als drets …