Contenció
Entro en un món interior format per ampolles, tasses i gerros. La distribució és senzilla, austera, però està feta amb molt d’afecte. Les figures ─podrien ser humanes─ estan l’una al costat de l’altra, lleugerament separades entre si. Aquest buit encara les fa més vives. Els seus colors són més aviat discrets: ocres, grisos, grocs i verds pàl·lids, una gradació subtil de blancs, i un blau o un vermell que de tant en tant treuen el cap. Surto a l’exterior. Els paisatges potser no són molt bonics, el verd sembla com si l’haguessin empolsinat, els contorns són indefinits. Passejo pel costat d’una casa perduda entre turons; la llum és escassa, endormiscada─ en paraules de Giorgio Bassani─. Tanmateix, tot em resulta familiar. Hi estic bé. En cadascun d’aquests bocins de realitat─pintures, aquarel·les, aiguaforts─ hi ha tendresa i pulcritud, calma i soledat, misteri i poesia. S’hi nota la mà d’un pintor pacient. Però no m’oblido del silenci que transmeten aquestes obres. Un silenci que esmorteeix les ferides del món. No hi ha dubte, doncs, que es tracta d’un …