Quan et posen la corona, t’enlairen ben amunt, tens una colla d’aduladors que et fan la pilota i et van dient que, sense tu, no hauríem tingut democràcia, doncs t’acabes pensant que ets un semidéu. Però, esclar, de cara a la gent, feies tot el possible per semblar un rei campechano, popular, en el sentit de ser proper al poble i gaudir del seu favor. Encara que després t’envoltessis d’or, de luxe i de menjars suculents, a costa de l’erari públic, per no dir altres coses, diguem-ne, més delicades. Hi havia, certament, indicis de negocis poc clars i d’actituds poc edificants. Tota crítica, però, era silenciada; els governs de torn no volien (o no podien) netejar la brutícia acumulada que ja venia de l’antic règim. La monarquia era intocable, com les estrelles; una rèmora que no trencava amb el passat, de profundes arrels masclistes i militaristes, i que no s’adeia amb una democràcia moderna (de fet la monarquia no ha passat mai per les urnes). No cal oblidar qui et va elegir: un dictador …