Es percep que en un ampli sector de la ciutadania hi ha indignació i desencís. No n’hi ha per menys. Els problemes, les deficiències i una inversió insuficient colpegen àmbits tan diversos com l’educació, la sanitat, l’habitatge o les infraestructures. A més cal afegir-hi el canvi climàtic, els conflictes bèl·lics, l’autoritarisme creixent i la incertesa al voltant de la IA. Tanmateix, les solucions a tots aquests problemes no ens vindran pel camí de l’extremisme, els discursos d’odi i la mentida. Tampoc quedant-nos en la indiferència i la resignació. Ens resta l’esperança ─sobretot amb la que té a veure amb un progrés moral i amb una vida digna per a tothom─ i la solidaritat envers els menys afavorits. Efectivament, ens cal esperança i il·lusió; una il·lusió que no sigui simplement il·lusòria, sinó ben arrelada a la realitat. I una esperança que no és, com deia Václav Havel, “la convicció que les coses sortiran bé sinó la sensació que hi ha coses que val la pena defensar passi el que passi.” És en aquest sentit que podem …