Month: Juny de 2018

Stieglitz

Tracta’m bé (prou violència contra les dones!)

Published by

  Ningú recorda quan va ser aixecat per primer cop. Devia ser en temps prehistòrics. Avui, entre nosaltres, el veiem rovellat, ha perdut vigor. Continua resistint, però sap que, més d’hora que tard, acabarà per terra. I, aleshores, la humanitat haurà fet un pas de gegant. El patriarcat té els dies comptats, així com la seva versió heavy, el masclisme. Per això, cal també desmantellar el capitalisme més salvatge. Hi haurà encara sofriment, no ho podem negar, però la igualtat entre dones i homes serà un fet ben aviat, com a mínim en el nostre entorn més proper. Amb la fi del patriarcat, també les guerres aniran a menys. La venda d’armes caurà en picat, i la feminització, tan de la vida quotidiana com de la geopolítica, farà disminuir les relacions basades en la força per altres sustentades en la cooperació i el pacifisme. No és una boutade. Sincerament ho crec així. No ens amaguem més o fem veure que no va amb nosatres; sortim i resistim. El combat de totes i tots ha de …

Harry Gruyaert

Un món feliç

Published by

  Fa uns anys podíem sentir expressions d’aquest tipus: “L’extrema dreta està pujant a Europa, però és impossible que pugui governar. La memòria no és tan feble”. Tanmateix, el temps anava refutant, de mica en mica, aquesta asseveració. L’extremisme creixia i creixia, fins que, en determinats països es va convertir en una alternativa real de govern. Avui ja determina les polítiques de seguretat i d’immigració de la dreta, de la UE o, fins i tot,  d’una part de l’esquerra. En d’altres llocs, directament ja s’ha fet amb el poder. No és majoritària, és cert, però té la seva força, basada, sobretot, en la por i en la demagògia. Les idees extremistes i xenòfobes no van desaparèixer amb els feixismes del segle XX. Estaven com somortes, i només esperaven la seva oportunitat. Això sí, moviments emergents que s’adherien a aquest ideari havien de procurar donar una imatge més civilitzada, educada, si se’n pot dir així, i per això calia portar corbata o vestir d’una manera més informal, desbordant simpatia i repartint somriures. Però molts ja no …

Sortir de l’absurd

Published by

  L’actor Pere Arquillué debuta com a director a La Villarroel, en el marc del Festival Grec. Ho fa amb les obres Audiència i Vernissatge, de Václav Havel, dos magnífics textos de l’anomenat teatre de l’absurd, amb rerefons polític, però sobretot ètic. El dramaturg txec Václav Havel (1936-2011) ha estat un dels intel·lectuals europeus més brillants de les darreres dècades. Va acabar tenint una responsabilitat política de primer nivell: fou nomenat president del seu país, just després de la caiguda del mur de Berlín. Però abans, des de finals dels 60, havia estat un destacat dissident. El seu teatre exposa justament aquest compromís polític i moral. Va treballar en una fàbrica de cervesa entre els anys 1970 i 1975. Aquesta experiència li va servir d’inspiració i de marc en textos com Audiència, precisament. Els protagonistes de les dues obres són un alter ego del mateix Havel. Són individus que es neguen a escollir entre comunisme i materialisme. Desitgen, com l’autor, ser coherents amb ells mateixos, viure en la veritat i tenir un alt sentit de …

Escenes d’una vida

Published by

  Després de l’èxit de la novel-la Patria, Fernando Aramburu (Donostia, 1959) ens captiva amb un llibre bell, íntim: Autorretrato sin mí. Són textos breus que evoquen quadres significatius de la seva vida, escrits amb una prosa poètica precisa i acurada. Les seves paraules, les seves vivències, reforcen la vinculació amb el món, la seva i la nostra. L’autor observa tot allò que l’envolta, hi ha una part de misteri en tot plegat: “Los pájaros del invierno son por lo general negros (…) Sueltos, silenciosos…” O bé quan evoca la imatge del pare, “sentado en aquel banco con la calva encendida por la luz de la mañana”. Quan marxa de la seva ciutat, ja fa molts anys, per anar a viure a Alemanya. El motiu: l’amor per una dona: “El tren entró después en un túnel del que todavía, transcurridos los años, ignoro si ha salido”. S’atura prop d’un piano solitari, en el qual hi tocava la seva filla quan era petita. Els records s’acumulen: un antic amor, els amics, la mare: “El abrazo de …

Nicolas de Staël.

Europa i l’acollida de refugiats

Published by

  Com tothom sap, els murs immaterials són més difícils de fer caure que no els que estan fets de pedra o de ciment. No dic que aquests darrers no siguin perniciosos, ni que no puguin fer mal. Tenim ben a prop un cas especialment dramàtic: la tanca de Melilla, amb els seus filferros de pues. Tot plegat és impropi d’una societat civilitzada. Les barreres invisibles atenyen, però, a la part més profunda de les nostres ments, i això sí que és més difícil d’escapçar. Quan un govern nega l’ajuda humanitària o el dret a acollir envia un missatge humanament preocupant, tot i fer feliç, naturalment, als seus acòlits. És propi dels anomenats moviments populistes i/o extremistes oferir solucions simples a problemes complexos. És ben cert que no resolen ni de bon tros la qüestió, però acaben guanyen un grapat de vots; això sí, fent demagògia i incitant a la por i a l’odi. Així que cal anar amb compte quan es tracta d’apel-lar de forma miserable a la part més ombrívola de l’ésser humà. …

Fotografia

A la plaça trobaràs el mar

Published by

  Són les 10 del matí i el sol ja pica. La llum té un matís or brut. El cel, una mica enterbolit. Avui és dissabte i això a Vic vol dir que hi ha mercat, i gent, molta gent. ─ A dos euritos, guapa! La veu és potent, rogallosa. L’home té el cos corpulent, però és més aviat rabassut. La pell, morena, i el cabell, enrinxolat. Davant seu, unes quantes dones regiren bruses, pantalons, roba esportiva… Les peces pugen i baixen, sense treva, com els colors d’una pintura de Kandinski. L’anunci, amb petites variacions, l’anirà repetint durant tot el matí. A la dreta, la seva dona, impertorbable, cercant les talles requerides. O potser és la seva germana? Les veus baixes, els crits, es barregen amb olors d’espècies, de plantes medicinals, d’olives o de formatges. Els flaires són múltiples. Alguns els evitareu, però els que són més intensos i exquisits, us entraran ben endins. A mercat, millor anar-hi ben d’hora. Els carrers no són encara inundats per les multituds i la calma se us farà més …

Adéu, oh, Rússia estimada…

Published by

  Quan la pilota s’ha començat a bellugar, la resta del món ha oblidat, de cop, els pecats de Rússia. Mentre duri el Mundial, com a mínim, no es parlarà de drets humans en el país governat pel tsar dels nous temps, Vladimir Putin. És l’hora perfecta, en canvi, per què els estats mostrin la faç més nacionalista, encara que no convé barrejar política i futbol, ens repetiran una i una altra vegada. Hi havia una època, però, en què els ídols no eren els futbolistes professionals, la gran majoria obsedits per la seva imatge i pel compte corrent, sinó els poetes i escriptors, més aviat pobres de butxaca, però rics d’esperit. Rússia, com tantes altres societats, necessita la literatura, com les abelles el nèctar i el pol·len. Mikhaïl Lérmontov, com Puixkin, va morir jove. Com ell també va morir en un duel. Tots dos foren perseguits i s’hagueren d’exiliar al Caucas. Trista història la de Rússia. Trista història la dels seus artistes. El poder, temorós de la dissidència i de la paraula lliure, sempre ha …

Brassaï

Temps de nit i de boira

Published by

  José Marfil Peralta tenia 97 anys. Gena Turgel, 95. Han mort amb pocs dies de diferència. La seva vida va quedar per sempre més marcada per una ferida abismal, quan tenien més o menys vint anys: els camps d’extermini nazis. En José va ser deportat a Mauthausen i a Gusen. La Gena va sobreviure a Auschwitz, a Buchenwald i a Bergen-Belsen. José Marfil és capturat pels alemanys a la batalla de Dunkerque (maig-juny de 1940), juntament amb el seu pare, José Marfil Escalona. Amb milers de presoners més caminen hores i hores, sota una calor intensa, en direcció a l’est. El pare no pot seguir el ritme. Tot d’una, arriben uns camions en els quals pugen els que ja no poden més. “Mi padre se subió a uno de ellos y yo traté de seguirle, pero ellos me miraron y me empujaron abajo. El camión se marchó y nunca más le volví a ver”. José Marfil Escalona moriria a Mauthausen poc després, el 26 d’agost de 1940. Va ser el primer espanyol. En els …

Fotografia de Karl Struss.

La Nau ja és aquí!

Published by

  La Nau lleva àncores i es posa en marxa. Ho fa a poc a poc, amb atenció i precisió. Mirar no és veure. Porta una càrrega modesta, lleugera. El viatge s’albira fascinant, també incert; la mar és plena d’incògnites. Pel camí es trobarà milers d’illes, tantes com històries humanes hi ha. Té la seva lògica; la realitat és multiforme, insegura, canviant. La Nau no es deixarà guiar per ningú ni per cap ideologia concreta; és una publicació independent i aliena a interessos econòmics i polítics. Tampoc no pretén ser guia de ningú. Això no vol dir que no pugui tenir les seves idees, sempre dins la radicalitat democràtica. No defugirà la subjectivitat, d’altra banda imprescindible en un periodisme que vol tenir una mirada pròpia. El vagareig el farà amb tota llibertat i determinació, però amb responsabilitat i respecte envers totes les idees, sempre que no atemptin contra els drets humans i el medi ambient. La Nau és un mitjà senzill, sense ànim de lucre. No té publicitat ni subvenció de cap mena. Anirem a …

Boubat, París.

Les victòries del 68

Published by

  No hi vaig ser, no ho vaig viure. De fet, encara no havia nascut. Tanmateix, hi soc, hi som. Com és possible això? La història és contínua; tothom, d’alguna manera o una altra, n’és captiu. Una papallona no pot sostreure’s a l’influx que porta dins seu. El passat viu en el present i en el futur, com un fet connatural a la vida. Hi ha dates, però, que per la seva major transcendència, estan dibuixades amb un color especial. És el cas de l’any 1968. Els grans desafiaments que van aflorar aleshores no s’han pansit cinquanta anys després: una dissidència política i intel-lectual més o menys estructurada, una mirada de malfiança i de rebuig cap a l’autoritat o el clam per una existència viscuda en llibertat, sense tuteles institucionals. Avui, les lluites contra el racisme, la guerra, el capitalisme o les noves formes de colonialisme continuen en bona part vigents, tot i que no van néixer de cop. Qualsevol malestar abans no esclata necessita un període d’incubació d’unes quantes dècades o anys. El 68 …