LLIBRES
Feu un comentari

Escenes d’una vida

 

Després de l’èxit de la novel-la Patria, Fernando Aramburu (Donostia, 1959) ens captiva amb un llibre bell, íntim: Autorretrato sin mí. Són textos breus que evoquen quadres significatius de la seva vida, escrits amb una prosa poètica precisa i acurada. Les seves paraules, les seves vivències, reforcen la vinculació amb el món, la seva i la nostra.

L’autor observa tot allò que l’envolta, hi ha una part de misteri en tot plegat: “Los pájaros del invierno son por lo general negros (…) Sueltos, silenciosos…” O bé quan evoca la imatge del pare, “sentado en aquel banco con la calva encendida por la luz de la mañana”.

Quan marxa de la seva ciutat, ja fa molts anys, per anar a viure a Alemanya. El motiu: l’amor per una dona: “El tren entró después en un túnel del que todavía, transcurridos los años, ignoro si ha salido”.

S’atura prop d’un piano solitari, en el qual hi tocava la seva filla quan era petita. Els records s’acumulen: un antic amor, els amics, la mare: “El abrazo de la madre, que es el calor más antiguo de mi vida”.

No pot deixar de mirar tampoc el nen que tots portem dins, amb els records de l’escola i les joguines que el van captivar, la pèrdua de la joventut, els moments plaents de la lectura i de la música, els seus morts, la poma que pren al matí abans d’escriure i que l’envigoreix, la bellesa, el mar: “Tu compañía perdurable, tu poderosa hermosura despojada de adorno, tus vastas y azules dimensiones”. Però també la terra, l’herba i… l’amor, novament: “Amar, lo que se dice amar, he amado a pocos; pero juraría que a esos pocos los he amado mucho”.

La lectura i l’escriptura, les seves passions, solen fer-se en solitud, però l’autor sempre acaba retrobant la companyia de les persones estimades i dels seus llibres. Una biblioteca creix amb nosaltres, amb les nostres inquietuds i anhels.

Invoca també a alguns dels seus referents morals i literaris: ”Contagiado por Federico García Lorca, he contraído el fervor incurable por la poesía. Ya nunca nada será lo mismo”. O bé: “Agradezco a Albert Camus que me enseñara a amar al hombre por encima de la idea”.

De tot allò que ha viscut, l’escriptor basc n‘ha tret algunes lliçons que li han estat útils a la vida: “El ejercicio frecuente de la imaginación fue la primera, seguida de la práctica del humor, antídoto del dogmatismo, y del hábito, que a veces es afán, de buscarles el lado poético de las cosas”.

Aquest llibre és, precisament, una celebració de la vida i del goig de viure, fins i tot si hi afegim la malenconia que desprèn.


 

Autorretrato sin mí. Fernando Aramburu. Editorial Tusquets, 2018.


 

kiarostami9

De la sèrie “Neu”. Abbas Kiarostami.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s