Mes: Març de 2020

Sentir

  Anys 1315-17, la fam i la penúria colpegen Europa. Fred, collites dolentes. La vida és un luxe per a molts, però més ho serà al cap de trenta anys. 1348-49, la pesta negra s’escampa pel continent. Por, superstició, dolor. La gent deixa de confiar en la ciència, i la raó entra en crisi. La degradació, el declivi, continuen fins a la fi de la centúria. Però el XIV és, també, el segle de Dante i de Giotto, de Petrarca i de Boccaccio. Laura i diversos amics de Petrarca moren a causa de la pesta. La seva producció literària i filosòfica, tanmateix, no minva, al contrari. La creativitat emergeix amb força, i rep un impuls extraordinari. Immers en la tristesa i l’accídia, cal procurar-se bones lectures, no preferir l’afany de glòria com el de virtut, i tenir present el record de la condició mortal. Això és el que, a grans trets, li aconsella Agustí, en diàleg amb ell mateix, a Secretum, obra escrita a mitjans de segle, i en la qual l’humanista italià prova de …

Separació

  Dies estranys, inorgànics, desig de sol i de somriures. Monotonia? No exactament, o potser sí. Hi pot haver monotonia en una vida activa, en el treball, en temps de confinament… Pot arribar a ser bonica, però també horrible quan esdevé, en paraules de Simone Weil, una perpetuïtat sense canvis. No veiem el final, però sabem que un dia tornarem a reprendre allò que havíem deixat, i tot girarà de nou. Retrobarem l’harmonia o el caos, segons el cas. És preferible, tanmateix, estar subjectes o no perdre massa de vista un sentit de l’existència circular: “La circumferència és el símbol d’una monotonia bonica, i el vaivé pendular, el d’una monotonia atroç” (S. Weil, La gravetat i la gràcia). El sol, el cel, els núvols, els arbres o els ocells saben el que passa? Saben que són pocs, ara, els ulls que els miren? Senten un buit, com nosaltres? “Al costat de la responsabilitat, hi ha la solidaritat. Més enllà, hi ha l’hospitalitat”. (Edmond Jabès, El llibre de l’hospitalitat, 1989). Hi ha morts cada dia, masses. …

Jo, tu

  Segons Max Planck no hi ha la més mínima contradicció entre l’acció d’una causalitat estricta i la llibertat de la voluntat humana, ja que ambdues es refereixen a qüestions ben diferents. Així, el lliure albir “sols té el sentit que l’home se sent lliure interiorment”(Conferència a la Physical Society de Londres el 17 de juny de 1932, amb el títol de “La causalitat en la natura”). Nou anys abans, en un altre discurs, intentava aprofundir en la qüestió Hi ha alguna cosa en l’ésser humà que la ciència no pugui assolir? amb una altra pregunta: “Hem d’admetre que hi ha llavors un punt on cessa la línia causal del pensament i és llavors quan la ciència no pot anar més enllà?” Aquest punt, inaccessible a aquesta disciplina, on tot mètode causal d’investigació és inaplicable, és el jo individual, un punt minúscul en la immensitat de l’univers, però que conté tot un món: la vida emocional, la voluntat o els nostres pensaments. Però no només la causalitat és inaplicable pel que fa al jo sinó …

Estil

  L’estil fa la persona, diuen. O al revés. Aturem-nos en la figura de l’escriptor que només té un estil, conjunció exacta de treball i naturalitat. Sembla senzill, però no ho és. Així és com s’alça la seva personalitat, coherent, dibuixant uns contorns més precisos. Domènec Guansé pensa en Rovira i Virgili (Retrats de l’exili, Adesiara Editorial). Ja sigui en l’assaig, en la història, en el periodisme o en el gènere epistolar, les característiques de l’escriptor, periodista i polític tarragoní són sempre les mateixes: “frases ben tallades, més aviat robustes, amb poques oracions secundàries, amb tendència lapidària, de manera que en cada una comenci i clogui un pensament”. Aquesta manera, i amb això coincideix per exemple amb Pompeu Fabra, li sembla la que millor respon al geni de la llengua. Hem dit que l’estil fa la persona. O al revés. Segueix Domènec Guansé, parlant de Rovira: “Possiblement és que respon només al seu esperit, a la seva pròpia exigència de claredat, de precisió i de contundència”. D’aquesta manera, és lògica la seva aversió als paràgrafs …