Segons Max Planck no hi ha la més mínima contradicció entre l’acció d’una causalitat estricta i la llibertat de la voluntat humana, ja que ambdues es refereixen a qüestions ben diferents. Així, el lliure albir “sols té el sentit que l’home se sent lliure interiorment”(Conferència a la Physical Society de Londres el 17 de juny de 1932, amb el títol de “La causalitat en la natura”).

Nou anys abans, en un altre discurs, intentava aprofundir en la qüestió Hi ha alguna cosa en l’ésser humà que la ciència no pugui assolir? amb una altra pregunta: “Hem d’admetre que hi ha llavors un punt on cessa la línia causal del pensament i és llavors quan la ciència no pot anar més enllà?”

Aquest punt, inaccessible a aquesta disciplina, on tot mètode causal d’investigació és inaplicable, és el jo individual, un punt minúscul en la immensitat de l’univers, però que conté tot un món: la vida emocional, la voluntat o els nostres pensaments. Però no només la causalitat és inaplicable pel que fa al jo sinó també en la relació amb els nostres semblants. Fins i tot en la mateixa ciència, com es va percebre en el segle passat, hi pot haver un àmbit no determinista (la mecànica quàntica, per exemple).

Agost de 1936. Simone Weil arriba a Barcelona, procedent de París. La revolució ha triomfat. Hi ha exaltació, tothom hi és acceptat. Al cap d’uns dies, al front d’Aragó, podrà comprovar, per experiència pròpia, com al costat de persones idealistes i de bon cor, també s’hi refugien criminals i persones amb un gust especial per la revenja. Però hi ha moments que els primers, fins i tot, quan són enmig de la multitud, també queden contagiats per l’entusiasme general. Simone no tindrà l’oportunitat de matar, però se sentirà moralment còmplice d’alguns crims.

En un fragment de la seva famosa carta a Georges Bernanos diu: “La CNT, la FAI eren una barreja sorprenent on s’admetia qualsevol, i on, en conseqüència, s’hi trobaven la immoralitat, el cinisme, el fanatisme, la crueltat, però també l’amor, l’esperit de fraternitat, i sobretot la reivindicació d’aquell honor tan admirable propi dels homes humiliats; em semblava que els que hi arribaven animats per un ideal, el feien prevaler contra els qui estimulaven el gust per la violència i el desordre”.

Hi ha una ètica, no cal buscar-la massa endins, un jo que hauria de ser inseparable d’aquella, encara que estigui contaminat per un nosaltres totalitari. El fanatisme, sigui en la ideologia o creença que sigui, i més concretament el feixisme (el d’ahir però també el d’avui ) utilitzen la por per ennegrir el cor de persones innocents o la d’altres ja predisposades a creure’s qualsevol fet inversemblant o a seguir tota mena d’infàmia a ulls clucs. El repte, doncs, és immens.

Més que a un nosaltres (que sovint exclou), cal apel·lar èticament a un tu que ens reclama l’atenció. I després a un altre tu,  i a un altre. És a dir, a un vosaltres.

Willy Ronis. Le mendiant-musicien du pont des arts, Paris, 1957.