En un sentit figurat, o no, gairebé tots ens hem sentit exiliats algun cop. Recentment aquesta sensació s’ha accentuat fins uns límits que no hauríem pogut imaginar. Poc o molt ens hem sentit estranys a la situació, al lloc, per familiar que fos, o hem estat lluny de la persona estimada. Però el drama, com podeu suposar, no ha acabat aquí per a moltes persones, quan en no pocs casos aquest ésser estimat, sense poder abraçar-lo ni tan sols acomiadar-lo, ha acabat morint. Però si sentim o veiem escrit exili, o millor, l’exili, és clar a quin fenomen o a quina situació concreta l’associem. Reprenent el magnífic llibre de memòries de Rovira i Virgili, Els darrers dies de la Catalunya republicana, cal que apuntem ni que siguin quatre notes sobre la darrera etapa del seu periple i, de fet, del sofert per centenars de milers de catalans més: la sortida del país i el començament d’una vida incerta. Un dels darrers racons on van poder ser acollides diverses persones refugiades (entre elles destacats polítics …

  Un gest que fem sovint, i potser més durant aquests dies: obrir un llibre a l’atzar, l’hàgim llegit o no, i trobar-nos a la primera amb unes paraules que ens corprenen o ens interpel·len directament. Ahir, per exemple, obrint un volum d’articles que Joseph Roth va escriure a l’exili: “Ha fallecido un mundo, y el que sobrevive ni siquiera concede al muerto una ceremonia funeraria digna”. Així començava l’article escrit a París el 19 de març de 1938. (La filial del infierno en la Tierra, traducció de Berta Vias Mahou i editat per Acantilado). Quan diuen que s’acaba un món i en pot començar un altre, haurem après dels errors? Serà millor? O tot continuarà com abans? De tot això en sortirà una societat més individualista, o més solidària? Tindrem més en compte el bé comú, i l’equilibri social i mediambiental? O no hi ha res a fer: abans desapareixerà el món que no el model capitalista i la desmesura consumista en què estem immersos? El final d’un món i el principi d’un altre… …

  Cel pur, blau intens, ritme cadenciós, núvols baixos com estrelles joves, estornells perseguint ombres i llum alhora. Estrany, bonic, ombrívol. René Descartes que s’havia allistat a l’exèrcit durant els mesos centrals de l’any 1619, es retira, a principis d’hivern del mateix any, a un quarter militar situat als voltants de Neuburg (Baviera), prop del Danubi. És aquí, on segons sembla, té lloc la il·luminació (o la primera intuïció) relacionada amb el que serà el seu mètode i la seva concepció de la ciència. Tot just ara s’han complert quatre-cents anys d’aquest episodi cabdal. Sense cap preocupació ni passió que el torbés, es passa tot el dia sol, tancat en una estufa (és a dir, en una cambra escalfada per una estufa), “amb tot el lleure per a donar tombs als meus pensaments”.* Quan en surt, a principis de primavera, Descartes ja no és el mateix. La filosofia i la ciència, tampoc. En un dels capítols del Discurs del mètode, publicat quinze anys més tard, descriu les coses necessàries per anar més lluny en la …

  Segons Max Planck no hi ha la més mínima contradicció entre l’acció d’una causalitat estricta i la llibertat de la voluntat humana, ja que ambdues es refereixen a qüestions ben diferents. Així, el lliure albir “sols té el sentit que l’home se sent lliure interiorment”(Conferència a la Physical Society de Londres el 17 de juny de 1932, amb el títol de “La causalitat en la natura”). Nou anys abans, en un altre discurs, intentava aprofundir en la qüestió Hi ha alguna cosa en l’ésser humà que la ciència no pugui assolir? amb una altra pregunta: “Hem d’admetre que hi ha llavors un punt on cessa la línia causal del pensament i és llavors quan la ciència no pot anar més enllà?” Aquest punt, inaccessible a aquesta disciplina, on tot mètode causal d’investigació és inaplicable, és el jo individual, un punt minúscul en la immensitat de l’univers, però que conté tot un món: la vida emocional, la voluntat o els nostres pensaments. Però no només la causalitat és inaplicable pel que fa al jo sinó …

  El 4 de desembre de 1937 Max Planck pronuncia un discurs a l’Escola Superior Tècnica de Munich que porta per títol Determinisme o indeterminisme. Comença amb una pregunta: tot allò que s’esdevé al món està determinat per endavant en tot detall o no ho està? És a dir, en els esdeveniments de la natura o en la vida espiritual i/o intel·lectual hi ha lleis ben determinades o regeix fins a cert punt l’atzar i la llibertat? La voluntat humana és lliure o determinada? No és el lliure albir una mera il·lusió? La resposta és diferent segons ho percebi la pròpia consciència o un observador extern? La física quàntica desmantella dos pilars de la ciència clàssica, la causalitat i el determinisme, ja que quan es treballa en estadístiques i probabilitats abandonem tota idea de que la natura mostri un ordre inexorable de causa i efecte. Hi ha, doncs, un marge d’incertesa. Però també és cert que hi ha fenomens més probables que no pas uns altres, com podem comprovar en la nostra vida diària o …