All posts filed under: MIRADOR

Espera

  És recomanable avançar amb passos curts i segurs, que no fent-ho amb una gran camallada i trobar-se de cop amb el camí barrat. L’atzucac equivaldria a una nova clatellada, més profunda que la primera i, en conseqüència, un nou confinament, amb tot el que implica de desànim i frustració. Xino-xano, doncs. Apel·lem a la responsabilitat i a la consciència individual. No només per la protecció i la cura d’un mateix, sinó també tenint present els altres, en especial les persones més vulnerables. I, tanmateix, hi ha un desig de tocar-se, d’abraçar-se… Mentre, podem anat temptejant una forma de vida alternativa, en què el seny, la mesura i un consum responsable siguin factors a tenir més en compte. Més que una possibilitat, és una necessitat vital i urgent. Aturem el món, o serà el món, enfollit per tota mena d’estímuls dissonants, el que ens arrossegarà a l’abisme. A la Terra li convé que el món deixi de rodar tan de pressa. Aturem, una mica, el temps, i comprimim, una mica, l’espai. Fem una pausa i …

Exilis

  En un sentit figurat, o no, gairebé tots ens hem sentit exiliats algun cop. Recentment aquesta sensació s’ha accentuat fins uns límits que no hauríem pogut imaginar. Poc o molt ens hem sentit estranys a la situació, al lloc, per familiar que fos, o hem estat lluny de la persona estimada. Però el drama, com podeu suposar, no ha acabat aquí per a moltes persones, quan en no pocs casos aquest ésser estimat, sense poder abraçar-lo ni tan sols acomiadar-lo, ha acabat morint. Però si sentim o veiem escrit exili, o millor, l’exili, és clar a quin fenomen o a quina situació concreta l’associem. Reprenent el magnífic llibre de memòries de Rovira i Virgili, Els darrers dies de la Catalunya republicana, cal que apuntem ni que siguin quatre notes sobre la darrera etapa del seu periple i, de fet, del sofert per centenars de milers de catalans més: la sortida del país i el començament d’una vida incerta. Un dels darrers racons on van poder ser acollides diverses persones refugiades (entre elles destacats polítics …

Canvis

  Un gest que fem sovint, i potser més durant aquests dies: obrir un llibre a l’atzar, l’hàgim llegit o no, i trobar-nos a la primera amb unes paraules que ens corprenen o ens interpel·len directament. Ahir, per exemple, obrint un volum d’articles que Joseph Roth va escriure a l’exili: “Ha fallecido un mundo, y el que sobrevive ni siquiera concede al muerto una ceremonia funeraria digna”. Així començava l’article escrit a París el 19 de març de 1938. (La filial del infierno en la Tierra, traducció de Berta Vias Mahou i editat per Acantilado). Quan diuen que s’acaba un món i en pot començar un altre, haurem après dels errors? Serà millor? O tot continuarà com abans? De tot això en sortirà una societat més individualista, o més solidària? Tindrem més en compte el bé comú, i l’equilibri social i mediambiental? O no hi ha res a fer: abans desapareixerà el món que no el model capitalista i la desmesura consumista en què estem immersos? El final d’un món i el principi d’un altre… …

Cosmologies

  Quan sortim d’aquesta crisi haurem de mirar-nos la natura d’una altra manera. Hem estat profundament agressius i injustos amb ella. I ho estem pagant. La conservació de la biodiversitat hauria de ser una prioritat, per ella mateixa. Però tenir cura del nostre entorn és tenir cura també de nosaltres. Hem imposat criteris absurds i hem bastit uns fonaments contraris al sentit comú, tot per una qüestió monetària. El plaer il·limitat, la disbauxa i l’enriquiment d’uns quants ha provocat que molts s’hagin quedat pel camí, exhaustos, i en la misèria més absoluta. La mateixa natura ha estat testimoni i víctima d’aquesta batalla desigual. Ens cal, doncs, una nova mirada, una profunda reflexió des de la serenitat; preàmbul, en tot cas, d’una acció orientada a la justícia i a la solidaritat amb la terra, amb l’aire, amb l’aigua i, òbviament, amb totes les formes vives que hi habiten. Una mirada transparent, curiosa, respectuosa i plena d’amor i d’anhel de coneixement envers l’entorn. Com els primers filòsofs i poetes que van provar d’estudiar, i expressar amb paraules …

Mètode

  Cel pur, blau intens, ritme cadenciós, núvols baixos com estrelles joves, estornells perseguint ombres i llum alhora. Estrany, bonic, ombrívol. René Descartes que s’havia allistat a l’exèrcit durant els mesos centrals de l’any 1619, es retira, a principis d’hivern del mateix any, a un quarter militar situat als voltants de Neuburg (Baviera), prop del Danubi. És aquí, on segons sembla, té lloc la il·luminació (o la primera intuïció) relacionada amb el que serà el seu mètode i la seva concepció de la ciència. Tot just ara s’han complert quatre-cents anys d’aquest episodi cabdal. Sense cap preocupació ni passió que el torbés, es passa tot el dia sol, tancat en una estufa (és a dir, en una cambra escalfada per una estufa), “amb tot el lleure per a donar tombs als meus pensaments”.* Quan en surt, a principis de primavera, Descartes ja no és el mateix. La filosofia i la ciència, tampoc. En un dels capítols del Discurs del mètode, publicat quinze anys més tard, descriu les coses necessàries per anar més lluny en la …

Sentir

  Anys 1315-17, la fam i la penúria colpegen Europa. Fred, collites dolentes. La vida és un luxe per a molts, però més ho serà al cap de trenta anys. 1348-49, la pesta negra s’escampa pel continent. Por, superstició, dolor. La gent deixa de confiar en la ciència, i la raó entra en crisi. La degradació, el declivi, continuen fins a la fi de la centúria. Però el XIV és, també, el segle de Dante i de Giotto, de Petrarca i de Boccaccio. Laura i diversos amics de Petrarca moren a causa de la pesta. La seva producció literària i filosòfica, tanmateix, no minva, al contrari. La creativitat emergeix amb força, i rep un impuls extraordinari. Immers en la tristesa i l’accídia, cal procurar-se bones lectures, no preferir l’afany de glòria com el de virtut, i tenir present el record de la condició mortal. Això és el que, a grans trets, li aconsella Agustí, en diàleg amb ell mateix, a Secretum, obra escrita a mitjans de segle, i en la qual l’humanista italià prova de …

Jo, tu

  Segons Max Planck no hi ha la més mínima contradicció entre l’acció d’una causalitat estricta i la llibertat de la voluntat humana, ja que ambdues es refereixen a qüestions ben diferents. Així, el lliure albir “sols té el sentit que l’home se sent lliure interiorment”(Conferència a la Physical Society de Londres el 17 de juny de 1932, amb el títol de “La causalitat en la natura”). Nou anys abans, en un altre discurs, intentava aprofundir en la qüestió Hi ha alguna cosa en l’ésser humà que la ciència no pugui assolir? amb una altra pregunta: “Hem d’admetre que hi ha llavors un punt on cessa la línia causal del pensament i és llavors quan la ciència no pot anar més enllà?” Aquest punt, inaccessible a aquesta disciplina, on tot mètode causal d’investigació és inaplicable, és el jo individual, un punt minúscul en la immensitat de l’univers, però que conté tot un món: la vida emocional, la voluntat o els nostres pensaments. Però no només la causalitat és inaplicable pel que fa al jo sinó …

Llum

  La llum necessita l’espai per viure, per moure’s. Al final de tot, la vida. Però també la mort. Ser llum vol dir tot això. L’espai, anterior a la llum i als cossos. Un receptacle buit. Lux, llum primigènia, immaterial i incorpòria, habita en la font. D’aquesta primera llum neix el lumen, la llum (visible per uns, considerada encara invisible per uns altres) que es difon fora de la font, envaeix la natura i vivifica les coses i les tenebres més profundes. Hom introdueix també la paraula splendor; aquesta sí, la llum visible, reflexió del lumen sobre els cossos materials. Ficino i Patrizi, en els segles XV i XVI, proposen una metafísica de la llum. Telesi, en canvi, opta més per la física que no pas per la metafísica. Aquest, a diferència dels dos primers, havia dit que la llum no era la naturalesa primera, sinó una propietat de la calor. La llum i la tenebra eren la manifestació de la calor i el fred, els dos únics agents actius. Amb els sentits, pensava, n’hi …

Djémila

  La ciutat morta no porta enlloc ni s’obre a cap paratge. Es troba al final d’una llarga carretera sinuosa, sobre un terraplè, amb els colors esmorteïts. Djémila (o Djemila, que significa “bonica” o “bella” en àrab), es presenta com el símbol d’aquesta “lliçó d’amor i paciència, l’única que pot conduir-nos al cor palpitant del món”. El vent omple tot el paisatge, fueteja les ruïnes, i se’n va esperitat pel fòrum obert al cel. “Soc aquest vent i dins el vent, les columnes i l’arc, les lloses ardents i les muntanyes pàl·lides entorn de la ciutat deserta”. Qui escriu això és Albert Camus. Encara no ha complert els vint-i-cinc anys. El text forma part de Noces, llibre publicat el 1938. Com indica el títol, l’obra revela una admiració i un vincle profunds amb la llum, la bellesa i la cultura mediterrànies, especialment de la seva terra natal (Algèria). Hi ha un dibuix de Leonardo, probablement un autoretrat, on s’hi veu un home ja gran assegut en una roca, amb un bastó amb una mà, i …

α, β, γ

  El 4 de desembre de 1937 Max Planck pronuncia un discurs a l’Escola Superior Tècnica de Munich que porta per títol Determinisme o indeterminisme. Comença amb una pregunta: tot allò que s’esdevé al món està determinat per endavant en tot detall o no ho està? És a dir, en els esdeveniments de la natura o en la vida espiritual i/o intel·lectual hi ha lleis ben determinades o regeix fins a cert punt l’atzar i la llibertat? La voluntat humana és lliure o determinada? No és el lliure albir una mera il·lusió? La resposta és diferent segons ho percebi la pròpia consciència o un observador extern? La física quàntica desmantella dos pilars de la ciència clàssica, la causalitat i el determinisme, ja que quan es treballa en estadístiques i probabilitats abandonem tota idea de que la natura mostri un ordre inexorable de causa i efecte. Hi ha, doncs, un marge d’incertesa. Però també és cert que hi ha fenomens més probables que no pas uns altres, com podem comprovar en la nostra vida diària o …