All posts filed under: MIRADOR

Carles Rahola

  Primers de febrer de 1938. Fa un dia rúfol. Un senyor ben vestit, amb el cap cot, cabells blancs, bigoti voluminós també blanc, ulleres pinçades al nas, baixa per un dels carrers del barri antic de Girona. Aixeca per un moment els ulls i mira, gairebé amb tendresa, les pedres velles i immortals. Reprèn el camí, ara amb menys vacil·lació. És Carles Rahola, il·lustre escriptor i historiador. D’aquí a una hora, tornarà a passar pel mateix punt, però ara de retorn cap a casa. Poc abans haurà deixat a la seu del diari L’Autonomista el darrer article que ha escrit, «Refugis i jardins». Un any després, aquest serà un dels escrits que els guanyadors de la guerra utilitzaran contra la seva persona. 15 de març de 1939. La ciutat encara dorm. És de nit. Carles Rahola, que havia estat detingut unes setmanes abans per les autoritats franquistes, i sotmès a un consell de guerra sumaríssim, és afusellat davant les tàpies del cementiri de Girona. Fa exactament 80 anys. Un crim contra la humanitat, un …

Estigmes

  A la pregunta ¿qui ets?, Hannah Arendt respondrà fins al final de la seva vida: una jueva.(1) L’afirmació, tanmateix, no suposa que la inscripció jueva determini la seva visió del món, ja que el primer mandat dels éssers humans és el de pensar per si mateixos, que no vol dir pensar a partir del no-res, en paraules de Fina Birulés. En una entrevista realitzada l’any 1964, Arendt afegeix: “Si a una l’ataquen com a jueva, ha de defensar-se com a jueva. No com a alemanya, ni com a ciutadana del món, ni com a titular dels drets humans ni res per l’estil”. Quan a una persona l’ataquen pel fet de ser jueva, o musulmana, posem per cas, ataquen la seva dignitat, la seva adscripció més íntima; per tant, també colpegen la humanitat sencera. Com altres pàries de la història, el jueu porta la marca del sofriment, l’estigma de la incomprensió, els embats de l’odi. L’antisemitisme ha perdurat en el temps, i ha entrat de ple també en el segle XXI. Després de la Xoà …

L’últim viatge

  Té 63 anys, però sembla que en tingui molts més. És un home abatut, trist, amb el cor malalt: “Cuando ya no hay porvenir por estar cerrado el horizonte a toda esperanza, es ya la muerte lo que llega”, li confessa al seu germà José. Fa pocs dies que ha arribat a Cotlliure, a la Catalunya Nord. L’acompanya la seva mare, Ana Ruiz, també molt debilitada. Gairebé no es pot moure, pesa menys que una nena. La tragèdia l’ha fet desvariar i tornar a la infància: “¿Cuándo llegamos a Sevilla?”. Abans d’emprendre el camí cap a l’exili, Antonio Machado i la seva família havien passat els darrers mesos de la guerra a Barcelona. Rellegeix Maragall, Verdaguer i Ausiàs March, entre d’altres. També escriu diversos articles i poemes, i participa en tertúlies amb amics catalans. Són moments d’una calma relativa, només interromputs pels bombardeigs que de tant en tant colpegen la ciutat. El dia 22 de gener, quan l’entrada de les tropes franquistes és imminent, abandona la capital de Catalunya i, com tants milers i …

Humanitats i humanitat

  Quan l’home ja no hi sigui, encara tindrem Humanitats per anys. A l’hora foscant sempre hi ha una llum que no vol morir. Quan l’home va començar a ser, en aquest precís moment van néixer les Humanitats. No en un sentit com l’actual, naturalment, però sí amb una actitud i una intenció de saber semblants, i amb una consciència anàloga per l’inefable, el misteri i l’emoció. Més enllà del corpus cultural i de l’experiència humana de segles i segles, existeix una necessitat vital que no s’explica només per la raó. Què són, doncs, les Humanitats? Quina actitud i quin gest les van fomentar? Penso, per exemple, en una singular composició entre mirar els astres (la natura), el rostre de l’altre i a un mateix. Són només tres imatges; n’hi ha moltes més. Però deixem que sigui la filòsofa Marina Garcés qui ens ofereixi una definició prou precisa. La podem trobar en el pròleg del llibre col·lectiu de recent aparició, Humanitats en acció, publicat per Raig Verd: “(…) entenem les Humanitats no com un conjunt de …

El diàleg

  Fa pocs dies, en una concentració a Madrid, uns quants milers de ciutadans, bastants menys dels esperats per cert, van clamar contra el diàleg amb els independentistes, amb els quals no s’havia de tenir cap mirament, i van titllar de traïdor el president del govern espanyol. Tot molt assenyat i humanitari, doncs. El manifest final llegit per tres periodistes independents estava farcit de mentides, mitges veritats i d’inexactituds. Costa molt poc inflamar les masses, certament. El diàleg només és possible si reconeixem l’altre. No es pot negar la condició de persona i d’interlocutor a qui pensa diferent de nosaltres. El compromís amb la veritat també ha de ser una baula essencial d’una democràcia. Això sí, els partits que van organitzar l’acte de Colón repetiran, una i una altra vegada, que ells són els autèntics demòcrates, encara que vagin de bracet amb l’extrema dreta. Observem amb inquietud i preocupació l’espectacle grotesc que ens obsequien diàriament tota aquesta colla d’irresponsables, de llengua esmolada i feridora. El diàleg, és a dir, el fet d’asseure’s a parlar amb l’altre, està …

Cultura i educació

  La frase, àmpliament difosa, té més vigència que mai: la política, els drets humans i la democràcia són massa importants per a deixar-los, només, en mans dels polítics. Tampoc no els podem fiar a un cap d’estat que ha estat escollit sense passar per les urnes, i amb un suport tan escàs sobretot entre els joves. La Constitució, que també perpetua els privilegis d’uns quants, hauria de ser un punt de partença cap a quotes de més democràcia i transparència. He volgut insistir en la paraula joves perquè són les noves generacions les que tenen la clau de volta, aquella que ens ha de permetre entrar i avançar en una estança més assolellada, de més profunditat democràtica, i no en una on regnin la foscúria i el sutge. En aquest punt, doncs, cal tornar a insistir en els tres pilars imprescindibles d’una societat del benestar: la sanitat, la cultura i l’educació. Les dues darreres no ens salven, és cert, no ens fan ser ni més bons, ni més feliços. Però sense elles som més …

L’home que camina

  Hi va haver un moment, cap a mitjans dels anys 30 del segle passat, que Alberto Giacometti es va allunyar del surrealisme per a “dedicar-se a representar el que veia”,  copsant una realitat més directe, que tindrà la figura humana i la seva problemàtica existencial com a eixos fonamentals. Serà l’època de les figures petites, sovint només el bust, de pocs centímetres d’alçada, on la mirada és l’element primordial. Però tot això, continua dient el mateix artista, “va canviar cap al 1945, gràcies al dibuix. Aquest em desvetllà el desig de fer figures més grosses, però aleshores, per a sorpresa meva, ja només s’hi assemblaven si eren llargues i primes”. Hi ha quelcom comú a totes elles: la fragilitat. Les figures sembla que desapareguin i que es desfacin només en mira-les. Però, paradoxalment, hi trobem una mena de resistència, una determinació que, tot i la seva aparença immòbil i fràgil, són absolutament “vives”. L’obra símbol d’aquest darrer període és, sens dubte, L’home que camina, realitzada l’any 1961, i de la qual existeixen diverses edicions. …

L’esquerra que no pot

  A Catalunya ho hem viscut durant dècades. A Espanya, en menor mesura, també. Parlo de l’eterna divisió dins de l’esquerra i del centreesquerra, sovint traumàtica. Múltiples són els motius, però un fet sembla comú a totes les situacions: les ferides triguen a cicatritzar. El darrer cas que hem conegut: l’enèsima dissensió a Podemos. Aquest cop, però, l’esvoranc és més profund. Íñigo Errejón, un dels seus fundadors, es presentarà a les eleccions a la Comunitat de Madrid sota el paraigua de la plataforma que lidera l’actual alcaldessa de la capital espanyola, Manuela Carmena. No ho farà doncs dins les llistes del seu partit. Tanmateix, allò que ha molestat més als altres líders de Podemos és que ho hagi fet per la porta del darrera, sense avisar-los, ignorant les seves intencions. Errejón ja ha dimitit com a diputat al Congrés dels Diputats per aquesta formació, la qual ja ha anunciat que presentarà la seva pròpia llista electoral a la comunitat madrilenya. Tot plegat, doncs, és una pèssima notícia. A més, es produeix en un moment d’efervescència …

Els vençuts

  “No he oblidat la data del 26 de gener de 1939, dia de l’entrada de les tropes de Franco a Barcelona, perquè em vaig passar la nit plorant (…)”.(1) Qui així s’expressa és Maria Aurèlia Capmany. En els dies que van seguir, altres ciutats catalanes van caure: Granollers (28 de gener), Vic (1 de febrer), Girona (4 de febrer), Figueres (8 de febrer)… Tota Catalunya era ocupada. El feixisme s’havia imposat. El malson va durar, gairebé, quaranta anys. Quaranta anys són molts. No n’haguessin estat tants sense la passivitat o l’ajuda inestimable i vergonyosa de bona part de la comunitat internacional. No oblidem la derrota, no oblidem les víctimes de la guerra i de la postguerra, el patiment de milers i milers de persones. Les que es van quedar a l’interior i les que van haver de marxar. Les imatges del camí cap a l’exili ens segueixen commovent. No oblidem, ni tampoc podem perdonar als seus responsables que, enduts per la revenja i la crueltat, no van ser mai jutjats ni condemnats. Les ferides, diguin …

Kati Horna

El feixisme etern

  Que hem de canviar moltes coses que no funcionen d’aquest món, és evident. El capitalisme ha fracassat, només ha tingut en compte la vessant més competitiva de l’home, obviant que som, sobretot, éssers cooperatius i solidaris. Una minoria concentra la major part de la riquesa, un fet cada vegada més accentuat. Mentre, una gran part de la població del planeta continua immersa en la pobresa. La socialdemocràcia, amb alguna excepció, va deixar de ser d’esquerres i es va dedicar a ser un fidel servidor del neoliberalisme. L’esquerra més a l’esquerra, hereva del comunisme, li ha faltat més convicció, més radicalitat democràtica, menys dogmatisme. L’esquerra ecologista i/o llibertària ha aportat idees engrescadores, però encara segueix sent minoritària. Hi segueix havent un ampli camp per explorar, per seguir avançant en la democràcia i en els drets humans. Tanmateix… Tanmateix, en els darrers temps s’estan imposant arreu tesis ultradretanes. És un fracàs de la mateixa civilització, no una alternativa humana i humanista al capitalisme més salvatge (de fet, molts d’aquells es senten còmodes dins d’aquest sistema). És …