All posts filed under: MIRADOR

Perseguits

  Cada època ha tingut els seus perseguits, per raons ideològiques, religioses o ètniques, o simplement perquè algú, en un cert moment, va decidir col·locar-los el penjoll de terroristes (així, en cursiva, ja m’enteneu). Però ja sigui per una cosa o per una altra, la qüestió substancial i dramàtica, al cap i a la fi, es resumeix en dos mots: perseguir i anihilar. Uns objectius que intenten acomplir amb la màxima eficàcia molts estats (dictatorials però també dit democràtics), i grups diversos i llops solitaris encegats de fanatisme. Diríem també que hi ha una idea subjacent a tot això: combatre la dissidència que posa en dubte l’ordre de les coses (el dogmatisme de sempre), el racisme, i que amenaça el modus vivendi d’uns quants privilegiats i la sagrada unitat de la pàtria. En molts casos, actuar de forma pacífica no ha eximit els perseguits de continuar sent perseguits. La repressió no admet matisos. La seva bota ha esclafat, i esclafa encara, sense cap mena de mirament. Vegi’s els efectes col·laterals. A més, és una evidència que un gran nombre …

Vénen dies de calma

  Epictet era un dels autors predilectes de Pascal, i sembla ser que el va llegir amb fruïció. El filòsof estoic recomanava moderació als seus deixebles. El capteniment i la lucidesa, i el respecte envers els altres, eren actituds que calia encoratjar. La seva lectura, després de vint segles, continua sent reconfortant i necessària. Fou un esclau, més tard alliberat, seduït per la filosofia. Com Sòcrates, no va escriure res. Les seves lliçons van ser recollides per escrit per un deixeble seu, Flavi Arrià. Com a bon estoic, Epictet preconitza la implicació de l’individu en els afers de la societat on viu, ja que som ciutadans i part del món; les responsabilitats s’exerceixen no en belles paraules sinó en fets. D’aquesta manera som cridats a actuar davant dels problemes que avui colpegen la societat. Cal fer-ho, però, amb serenitat i sense violència: “Quan estiguis a punt d’agredir o d’amenaçar algú, recorda de dir-te a tu mateix que ets un ésser civilitzat. I, com que no hauràs comès cap acte violent, aniràs vivint sense penediment i …

Malenconia i revolta

  En el Diari del viatge als Països Baixos (1520-1521), Albrecht Dürer hi anota: “He regalat un Sant Jeroni assegut i una Melancolia a Laurent Sterck”.* Un segle i mig després aquestes obres encara es trobaven a Holanda? Si fou així, imaginem per un moment que Christiaan Huygens hagués tingut l’ocasió de veure la Melancolia. Recordem que el científic i erudit neerlandès patia precisament de malenconia hipocondríaca (del grec mélas, “negre”, i kholé, “bilis”). La impressió, doncs, hauria estat majúscula, però és possible que l’hagués sobtat també que l’àngel-dona del gravat expressés alhora una mena d’ira. Una reflexió sobre el futur que li esperava a la humanitat, justament en una època de grans canvis, i en ple Renaixement? Però no només en aquest famós gravat s’hi representa el sentiment ombrívol tantes vegades tractat (i habitual en les persones d’estudi, segons Aristòtil), sinó que també hi podem veure un conjunt d’objectes científics i de figures geomètriques que envolten l’àngel-dona de mirada perdura. A més, a Huygens li devia impressionar també el quadrat màgic de característiques molt …

Mirades decisives

  Sembla ser que Vermeer es va inspirar en el científic Anton van Leeuwenhoek per pintar El geògraf, així com el seu homòleg, L’astrònom. No ho sabem segur, és cert, però la hipòtesi és força plausible. Ambdós havien nascut a Delft el mateix any, amb pocs dies de diferència, i van viure sempre a la mateixa ciutat. S’haurien de conèixer, doncs, i és possible que, fins i tot, fossin amics. Van Leeuwenhoek, dependent d’una botiga de teixits, uixer de l’ajuntament de Delft més tard (fins a la seva mort, als 90 anys), fabricava petites lents de vidre com si d’un hobby es tractés. Eren d’una precisió i d’una qualitat tan excepcionals que, amb elles, va descobrir un món ignot, mai vist fins llavors: els bacteris. Així mateix, entre altres observacions, va poder veure com la sang circulava per uns vasos capil·lars, els conductes que connecten les artèries amb les venes. Els seus microscopis van obrir les portes a la comprensió del món cel·lular. Però sense la seva paciència o el seu talent tot això no hagués …

Un altre cop aquí, però…

  S’han acabat les vacances, i La Nau reprèn la navegació. Amb dos mesos ja n’hi ha hagut prou. No trobeu? Ho farà, però, amb alguns canvis. S’inaugura una segona etapa en la qual sondejarem noves rutes, cercant altres mirades. Per començar, La Nau portarà una càrrega més simple: un gir cap a la brevetat, optant per l’essencial. A més, deixarem de banda, de moment, els pseudònims-heterònims que havien caracteritzat, en part, la primera etapa. A partir d’ara els articles aniran signats simplement com La Nau. Així mateix, en comptes de dos articles setmanals, habitualment un sobre política i un altre sobre cultura, n’hi haurà un o dos, segons la setmana, i amb una perspectiva diferent. En un tractarem l’actualitat política i cultural alhora; en un altre partirem d’un fet històric concret, d’un personatge o bé d’un llibre, i, literàriament, intentarem trobar o donar pistes sobre aspectes de la vida i la realitat més actuals. D’aquí set dies en tindreu el primer tast. Aquest cop ho farem d’aquesta manera, com s’hagués pogut fer d’una altra. …

La Nau se’n va de vacances

  O el que és el mateix: es queda al port. Durant dos mesos no sortirà a navegar. Atent a la realitat política i cultural, cercant punts d’interès, captivada per un llibre, per una fotografia, per una pintura o per una música, ara toca descansar. A la llunyania ens seguiran acompanyant els nostres autors/es predilectes. Però ara necessitem fer vacances. Més ben dit, necessito fer vacances. A La Nau hi continua havent un sol tripulant, com s’esmenta a l’apartat Qui som? Els noms que signen els articles són pseudònims-heterònims. No sé si existeix una paraula concreta que els pugui definir; de fet, es mouen entre un mot i l’altre. Cada nom amb la seva personalitat i, més o menys, amb el seu estil i amb els seus temes. Evoquen personatges reals i ficticis, però també elements mitològics o de la pròpia Mediterrània. Com heu comprovat, tres dels quatre noms són femenins. Així, la Naia Roig deriva, d’una banda, de les nàiades que, com sabeu, eren les nimfes de l’aigua dolça, lliures i independents, i amants …

Pensament viu, pensament crític

  Quan Marx i Engels van començar El Manifest amb els mots “un fantasma recorre Europa: el fantasma del comunisme”, no devien pensar que, com tots els fantasmes, aquell també s’acabaria desfent tard o d’hora, com un glaçó de gel submergit en una tassa de xocolata calenta. Avui, alguns creuen que el fantasma que recorre Europa és el populisme de dretes, altrament dit també extrema dreta. Sigui afinada o no la comparació, li augurem una fi semblant. La tasca serà àrdua, és clar, però la intolerància i la mentida no poden imposar-se a tants caps i a tants cors. Així, només hem d’esperar que, en aquest cas, el gel es fongui molt més ràpid, potser en un riu de lava. Ho desitgem de tot cor. A la pregunta de si el món és millor avui que no pas fa unes quantes dècades no sabríem què respondre. És cert que en molts àmbits hem millorat: la consciència feminista i ecologista, la disminució del nombre de conflictes o l’avenç en el tractament de moltes malalties; tot i …

Notes sobre cultura

  Hem substituït la cultura pel pur entreteniment, sense adonar-nos que la cultura és també entreteniment i diversió, i un magnífic remei contra el dogmatisme i el fanatisme (encara que, com és obvi, no és suficient). La cultura és evasió? I si és evasió, evasió de què? De la rutina, de l’absurd de l’existència, d’un entorn hostil i insuportable… Sí, però…fugim amb i cap a la cultura per trobar una il·lusió, per saber que existim, tot i la manca de sentit de tot plegat? Habitualment, quan llegim un llibre, posem per cas, recuperem una vella tradició ancestral: un acte humà i humanista, un lligam amb nosaltres i amb l’entorn. Però no com dues coses separades, sinó que també som natura. I això sovint ho oblidem. Destruint la natura ens estem destruint a nosaltres mateixos. No es tracta de felicitat, només, quan gaudim de la cultura. És alguna cosa més, indefinible. Cadascú ha d’escollir lliurement el seu camí. Una persona pot ser extremadament feliç sense haver llegit mai un llibre ni haver escoltat mai una peça …

I ara, què?

  Després de dues comtesses electorals, més aviat de caire tempestiu, hauríem de tenir, per fi, un període de calma. Tanmateix, en un país acostumat els últims anys a forts vents i onatge, això més aviat sembla una quimera. No hi ha dia que no quedem desconcertats per una nova notícia. Després del regal enverinat de Valls a Ada Colau, recordant-li que sense els seus vots “no seria alcaldessa”, Ciutadans ha trencat amb l’ex primer ministre francès. Trist paper, per cert, el de Ciutadans que, en un temps rècord, ha passat, a Catalunya, de fer el cim a ser gairebé marginal. Cada cop més escorat a la dreta, no fa escarafalls, però, a pactar amb els ultres. Núvols negres acompanyen fa mesos als taronges. Van caient les etiquetes que ells mateixos es van anar penjant: socialdemòcrata, liberal… La seva contribució al benestar i a la calma de la gent ha estat nul·la. Europa ja li ha picat la cresta. No entenen com poden posar un cordó sanitari als socialistes i no a l’extrema dreta. També …

El verd que ve

  El verd no és només un color que està de moda. Perquè si només fos un color que està de moda hi hauria el risc que fóssim davant d’una moda passatgera. Però no, el verd ha vingut per quedar-se. El verd, naturalment, que beu de la preservació del medi ambient i de l’ecologisme. El moviment verd, el sentiment de respecte i de comunió amb la natura, no és pas nou. Va aflorar amb força, especialment a la dècada dels 70 i 80 del segle passat, en el context d’un món nuclearitzat i d’un capitalisme agressiu. Però és ara quan ha abraçat una dimensió desconeguda i esperançadora. Ara que el planeta marxa, confiem tanmateix que no d’una manera irreversible, cap al desastre. Per això, tota acció per evitar-ho és més necessària i urgent que mai. Un jove habitant del nostre dissortat planeta que visqui d’aquí unes quantes dècades, podrà acusar-nos, amb raó, de no haver fet gairebé res per revertir la situació. Però alguns adults d’aleshores també els diran: “Bé, nosaltres quan vam ser joves …