All posts filed under: MIRADOR

La Terra

Avui, 22 d’abril, és el Dia Mundial de la Mare Terra. L’afegitó Mare és significatiu. No es tracta de veure la natura com una cosa externa, separada de l’ésser humà, un objecte que podem disposar a la nostra conveniència. Sinó que constituïm una unitat, enriquida per cada una de les parts, relacionades entre si. Hi ha un vincle que uneix tota la vida, animal i vegetal, i la Terra en el seu conjunt. És una idea que ja havien desenvolupat diverses cultures antigues, i que persisteix a l’actualitat. Per exemple, els indis d’Amèrica: “Nosaltres som una part de la Terra, i ella és una part de nosaltres”. No tenir present això ens porta a considerar el nostre planeta com un simple recurs que cal explotar fins a exhaurir-lo, tot alimentant l’ego i l’ambició humanes, i no només per cobrir les necessitats bàsiques, amb mesura i respecte. Raimon Panikkar diu: “En la lluita contra la Terra l’home perdrà. Som nosaltres els qui estem en perill. L’home sense la Terra no seria home. No ens podem dissociar …

Ferides

Mai mort i vida no es reconciliaran, escrivia Edmond Jabès. I, tanmateix─ afegia─, que no estan, indissolublement, lligades l’una a l’altra? Hi ha mort perquè hi ha vida. Hi ha vida perquè abans hi ha hagut mort. Però no naixem de la mort sinó del no-res, que no és exactament el mateix. Excepte quan s’esdevé la pròpia mort. Al no-res tornem, després de recórrer planes, rius, valls i muntanyes. I després, la caiguda en l’abisme. El no-res. Saber, de sobte, que algú ja no hi és ens agafa sempre desprevinguts. Si aquest algú era una persona a la qual admiràvem, el xoc és encara més brutal. Ignoro quantes persones van morir el passat 21 de març, i quantes més van plorar la seva mort. Érem tot just a l’alba de la primavera. Dues de les persones que van morir aquest dia tenien per ofici mitigar el dolor i combatre la mort. Un metge i un poeta. Josep Baselga i Adam Zagajewski. La mort s’ha emportat qui havia fet tant per la vida. Ells, que havien …

La veritat

Fra Angelico no podia saber que la llum divina que travessa la seva Anunciació feia petits salts. Vam haver d’esperar cinc segles perquè la natura confessés un dels seus secrets més amagats: l’energia s’emet en paquets discrets. Els quants tenien una realitat física, i un nou món va néixer de sobte. Tot i així, com pensaven els neoplatònics, el reflex pot ser més bell que la llum mateixa. Si el monjo artista, diuen, s’agenollava per pintar el cel, Simone Weil imagina la investigació científica com una forma de contemplació religiosa. Però no es tracta de posseir la veritat, i ni tan sols de sentir-hi una afecció a ultrança. Així, “en lloc de parlar d’amor a la veritat, hauríem de parlar d’un esperit de veritat en l’amor”. O en paraules de Max Planck: “No és la possessió de la veritat, aquella llum que ens esperona en la llunyania, sinó la lluita per aconseguir-la allò que empeny i fa feliç l’investigador”. Així, l’objectiu de la ciència esdevé “una lluita sense treva vers una meta que mai no …

Un crim

Estocolm, 28 de febrer de 1986. Han disparat contra un home, poc abans de la mitjanit. És Olof Palme, el primer ministre suec. Traslladat a l’hospital, mor pocs minuts després. Com és habitual al país, no portava protecció policial. El carismàtic polític socialdemòcrata, defensor del pacifisme i de l’ecologisme, pensava que una altra manera de fer política era possible. Admirava el Quixot, “un personatge obstinat, tossut, mogut per una idea. Així s’hauria de ser en la lluita per la pau”. Trenta-cinc anys després encara no s’ha aclarit del tot el motiu ni l’autor o autors del crim. L’any passat la Fiscalia de Suècia va donar per tancada la investigació, ja que el principal sospitós havia mort feia dues dècades. No tothom va donar per bona la conclusió. Al marge de l’oficial, hi havia l’exhaustiu treball que va fer en el seu moment el periodista Stieg Larsson, el qual apuntava als serveis secrets de la Sud-àfrica de l’apartheid i a l’extrema dreta sueca. Palme no és l’únic. L’assassinat de personatges incòmodes ha estat habitual i, en …

Deures

L’obra de Piero, El somni de Constantí, probablement el primer nocturn de l’art occidental, m’evoca Marc Aureli. Però no amb la figura de l’emperador, que dorm a l’interior d’una tenda, hores abans d’abraçar el cristianisme, sinó més aviat amb la del seu escorta, assegut a l’espona del llit. M’hi fa pensar per l’actitud reflexiva i melancòlica, qui sap si la mateixa també amb què el pintor contemplava les seves pròpies creacions. Veig, doncs, Marc Aureli amb una lassitud i malenconia semblants, consirós i prenent notes, la nit abans d’una de les batalles que va haver de liderar prop del Danubi. Aquests escrits, que apel·len a la tranquil·litat d’esperit, al deure de ser honest o de com estar amb harmonia amb la comunitat, constitueixen les Meditacions, un llibre que encara avui ens acomboia i fascina. Marc Aureli lloa la sinceritat, la justícia i la moderació. Recomana prescindir del populisme, que cerca l’afalac i l’adulació de les masses, i ser sobri i sensible a la bellesa. Escoltar amb atenció allò que els altres diuen i, en la …

Plantes

Les plantes, com els humans, són éssers de llum i d’ombra. S’inclinen a l’interior de la terra, cercant nutrició i foscor, alhora que creixen cap a la llum i a l’aire. Les plantes d’interior són sofertes, resistents, i s’adapten prou bé a nous entorns. No necessiten ni molta llum ni molta aigua. Algunes, com la sansevièria, poden viure sense aigua durant un mes a l’hivern, i resisteixen els racons més obscurs. Les seves fulles dreçades i gruixudes mantenen la dignitat, fins i tot, en aquestes circumstàncies. Dedicar-se a l’observació i a la cura de les plantes no només és un plaer estètic, sinó que ens ajuda a cultivar la mesura o la paciència en la nostra relació amb la natura i amb els altres éssers humans. Per saber d’elles no n’hi ha prou amb una visió purament científica, com si observador i objecte fossin dos mons a part. És important crear vincles, entrar en comunitat amb l’entorn més immediat. Sabent que hi ha un coneixement que ve del nostre interior, en paraules de Goethe. Ciència …

Tornem-hi

La Nau torna després d’uns mesos confinada i muda, i ho farà més encongida. Alguns potser l’havien imaginat desballestada, arraconada al port i presa d’un somni etern. No ha estat ben bé així. La Nau reprèn la marxa, just amb el canvi d’any, però alleugerint la seva càrrega. No podrà navegar per aigües profundes ─no té la capacitat ni l’audàcia─ però això no vol dir que lliscar per aigües superficials sigui sinònim de superficialitat. La Nau és viva, lliure. A cada expedició s’endurà les paraules justes: vetllarà a cada moment per què no hi hagi més de mil caràcters, sense comptar els silencis─és a dir, els espais─. Com fins ara, sortirà els dijous, al migdia de la setmana, equidistant de l’alba i del crepuscle. En fi, que La Nau reapareix de bell nou, encetant una altra etapa, dibuixant en el blau del mar i del cel petits fragments de política, periodisme i cultura─i amb ella els llibres─, una mostra de la creació d’homes i dones. Aquesta setmana La Nau ha comprovat que pot tornar a …

No sabem què li passa…

La Nau ha provat de sortir de nou, tal com s’havia compromès, però no aconsegueix trobar un camí atractiu, i navegar de la manera que ens tenia acostumats. Va donant voltes amunt i avall, li està costant afermar-se en alguna clariana òptima, cercar un bon aixopluc per pensar amb calma i fer, sobretot fer. També és possible que s’hagi quedat finalment a port i no hagi pogut llevar l’àncora. Pot ser una cosa com una altra. Tanmateix, és ara una nau capcota, una mica melancòlica, que deambula sense rumb o, simplement, com hem dit, roman quieta, esperant recuperar alguna mena d’estímul que li permeti assaborir l’energia i l’empenta necessàries. Potser hi té a veure l’època que vivim, però tampoc no és segur del tot. Deixem-li una mica de temps, doncs. La Nau desitja de tot cor que sigueu comprensius. Li sap greu, és evident. És una situació estranya que no hauria volgut que s’hagués donat. Però les coses són així. En tot cas seguirem informant, i més d’hora que tard esperem veure La Nau navegant …

Pausa

Som al juliol i, com l’any passat, La Nau fa una pausa de dos mesos. Si preferiu podem dir-ne vacances, descans, aturada, parèntesi o, fins i tot, sojorn. Tant se val, però ens sembla que pausa potser sigui el mot que més s’hi escau, tot i que la resta, en un cert sentit, poden ser sinònims. La Nau, doncs, torna altre cop a port, i deixarà de navegar durant aquest temps; encara que siguem a l’estiu, o precisament per això. Si no hi ha res de nou, tornarem el dijous 10 de setembre*. Hi haurà alguns canvis, provarem noves rutes, viatjarem per racons que encara no hem explorat. Si més no, ho intentarem. És saludable anar fent variacions, petites ziga-zagues, amb el risc de no encertar l’objectiu, si és que n’hi ha, però amb la convicció que no ens allunyarem massa de l’esperit original del projecte. Justament fa uns dies, La Nau ha complert els dos anys d’existència. En aquest temps pensem que han tingut lloc tres etapes ben diferenciades: En la primera, la que …

Aire

  Ningú no va saber mai quant de temps portava allà. Alguns deien que va néixer amb la ciutat. D’altres, que ja hi era de molt abans. Allò que sobtava més era el seu moviment, força peculiar: es desplaçava seguint el perímetre urbà, dia sí, dia també. Desafiava el vent. A les nits serenes, s’aturava. Semblava un drap deixat de qualsevol manera damunt d’un mirall resplendent. Podia prendre múltiples formes. Tothom hi havia dit la seva: una gavina esmaperduda, un rostre devastat, una nau futurista. Els científics no sabien com explicar el seu comportament, ni la seva suposada immortalitat. S’havien proposat diverses teories, però no n’hi havia cap que fos plenament satisfactòria. Els poetes li havien dedicat versos, però cap d’ells no havia sabut captar el seu esperit. En aquests segles, la seva mirada va ser testimoni de tota mena d’esdeveniments, i per tant, del dolor i de l’alegria dels habitants de la ciutat. N’havia escollit uns quants a l’atzar: el noi gras que sempre anava sol, la noia bonica d’expressió trista o l’infant que …