All posts filed under: MIRADOR

Llocs i rostres

  L’italià Michelangelo Antonioni deia que no es cansava mai de mirar. Fer cinema és, d’alguna manera, construir una mirada per intentar comprendre, una forma de projectar-se al món. Fer cinema és viure, naturalment, i viure fa rejovenir. Agnès Varda és una jove de noranta anys. El seu cinema capta l’essència d’un món complex i en descomposició, però al qual li reserva moments de vitalitat. Són fragments acompanyats d’una mirada humanista, fresca i insubornable. En la seva darrera pel·lícula, projectada enguany, Visages, Villages (traduïda aquí com Caras y lugares) rep la col·laboració del fotògraf i artista gràfic JR. Ambdós, com si fos una road movie, recorren la França rural en una furgoneta transformada en fotomaton, amb l’objectiu de conèixer persones i intercanviar històries. Tot seguit, els retrats, gegants, d’aquestes persones són penjats en llocs públics, creant, òbviament, expectació, però sobretot una profunda reflexió. El film, tot ell, té la qualitat i la sensibilitat de les grans obres d’art. Varda fou una figura important de la Nouvelle Vague. La  barreja de ficció i documental impregna la seva obra. …

Turguénev, avui

  Ivan Turguénev, un dels grans de la literatura russa i europea de tots els temps, va néixer un dia de novembre de l’any 1818. Aprofitem l’efemèride, doncs, per recordar la seva figura i intentar situar el seu pensament estètic i social en el món d’avui. Isaiah Berlin, destacat pensador del segle XX, en el seu imprescindible Pensadors russos, ens descriu l’autor rus com un home liberal, cautelós, escèptic i aliè a qualsevol doctrina. Però no es va quedar en la inacció, sinó que va intervenir, a través, sobretot, d’algunes de les seves novel·les, en el debat polític i social del moment. Sovint, però, a desgrat seu. No volia que això pogués interferir en allò que més admirava: l’art i la bellesa. De fet, si llegim alguns dels seus llibres ens adonem com una impressió lírica i malenconiosa travessa no solament la descripció del paisatge sinó també la dels caràcters humans. Turguénev posseïa una virtut que ja molts voldrien: l’empatia, ”la capacitat d’entrar en creences, sentiments i actituds alienes, a vegades agudament antitètics als seus” (Berlin). …

El dia que ho va canviar tot

  Quan Rodolfo Walsh va sentir la frase «Hay un fusilado que vive», la vida li va canviar del tot. Va ser a finals de 1956, en un cafè de la ciutat argentina de La Plata. Fins llavors, Walsh ja era un escriptor important de contes policíacs, a banda de traductor i editor. Amb el temps, però, es convertiria en una de les veus més singulars i renovadores de la literatura llatinoamericana, així com una persona compromesa amb la realitat política i amb la justícia. Tot va començar, doncs, amb aquella frase i amb el reportatge novel·lat que va escriure tot seguit: Operación Masacre, un referent del periodisme narratiu, una obra punyent i impactant que va sacsejar la societat argentina, escrita uns anys abans que Truman Capote donés a conèixer A sang freda. La periodista i escriptora Leila Guerriero, en el pròleg de la nova edició del llibre*, afirma, parlant de Walsh, que tot just un any abans (1955), “la política no era su preocupación, la justicia no era su prioridad y el periodismo de investigación …

Una història de sofriment

  En un dels seus llibres més elogiats (Dos ciutats), el poeta i assagista polonès Adam Zagajewski inclou un breu text en el qual apunta que hi ha com a mínim tres històries de la humanitat diferents: la història de la violència, la de la bellesa i la del sofriment. Però a diferència de les dues primeres, més o menys registrades, amb els seus professors i manuals, el sofriment “no deixa cap petjada. És mut”. Històricament mut. Per això, seguint l’argument de l’autor, és difícil comprendre l’essència dels grans traumes i de les barbàries de la història. “Per desgràcia, la història del sofriment no existeix”, acaba dient. El maltractament psíquic i físic contra les dones pertany a la història de la violència amb majúscules, però és, sobretot, una pàgina ignominiosa de la història del sofriment. Quantes dones han estat agredides, silenciades, amb la impunitat i la injustícia triomfant… Una de les formes d’agressió més repulsives i tràgiques és la violència sexual i/o violació, en particular la que té lloc en el context d’un conflicte bèl·lic. …

Un acte de rebel·lió

  Si mirem enrere, veurem que són diverses les ciutats que durant un temps s’han erigit en baluards de la modernitat, la cultura o el comerç, si podem dir-ne així. Milet va representar, en part, al segle VI a.c allò que va ser Atenes o Alexandria uns segles més tard. En èpoques més posteriors, no podem deixar d’esmentar tampoc la Florència del Renaixement, el París de la Il·lustració o la Viena de principis del segle XX. Són ciutats que van conrear l’humanisme i la llum, tot i les ombres que de ben segur també van existir. En tot cas, si estudiem les ciutats “cinc estrelles” no podem defugir parlar dels seus ciutadans més il·lustres, que són, al cap i a la fi, els que han situat el nom de la vila al capdamunt del cim del reconeixement i de l’admiració. Milet és inseparable de Tales, però sobretot d’Anaximandre. De tot plegat, i en particular de la primera gran “revolució científica” de la història que va néixer en aquesta regió occidental de l’actual Turquia fa vint-i-sis …

Ronis

Una llum en les tenebres

  El seu nom acompanya sovint el de Franz Kafka, però és evident que fou una dona que va volar molt més enllà. Era, és, Milena Jesenská. Rebel gairebé des de l’alba: no accepta les convencions burgeses de l’època, sobretot les que fan referència a la dona. Fou, doncs, un ésser lliure, palpitant, amant de la cultura, en particular de la literatura. La seva vida és un elogi, també, a l’amor: ”Per ella l’amor era l’única vida autèntica i gran… No tenia por ni considerava que fos cap vergonya sentir intensament. L’amor era per ella una cosa transparent, natural…”, va deixar dit l’escriptora i amiga Margarete Buber-Neumann en la biografia que li va dedicar. En les hores fosques, Milena no va defugir el compromís. S’oposa a l’estalinisme i al nazisme. Precisament, amb l’ocupació nazi de Txecoslovàquia és capturada per la Gestapo i deportada al camp de Ravensbrück, on mor un dia de primavera de l’any 1944. Allà havia conegut precisament Margarete, que sí que va sobreviure a l’horror nazi. Milena Jesenská va néixer a Praga …

Lange

Com l’ull d’una sirena

  La història és ben coneguda. Som a l’abril de 1960. Un escriptor nord-americà famós arriba a la Costa Brava i s’instal·la a Palamós. Desitja un lloc tranquil per escriure. Està immers en una obra basada en fets reals que fa mesos que el té obsedit. Al cap de pocs dies d’arribar-hi, descriu, en una carta, la seva nova llar: “Això és un poble de pescadors, l’aigua és tan clara i blava com l’ull d’una sirena”. I a continuació: “Em llevo d’hora perquè els pescadors surten a les cinc de la matinada i fan tant de soroll que ni Rip Van Wikle podria dormir. Tot això em va perfecte per treballar”. Truman Capote, aquest és el seu nom, havia arribat amb el seu company, Jack Dunphy, i amb un vell buldog. A Palamós hi romandrà un total de divuit mesos, entre els anys 1960 i 1962. Una placa al centre de la població recorda la seva estada en una casa de la platja de la Catifa. També es va allotjar a l’Hotel Trias i en …

Casas

Costums d’ahir i d’avui

  Robert Robert (1830-1873). Us sona? Una mica sí, oi? Bé, ja sabem que som un país que no sol tractar massa bé algunes de les seves figures. Si més no, tenim una certa tendència a l’oblit i a la indiferència. Potser això s’explica, en part, a causa d’alguns avatars històrics especialment cruents que hem hagut de patir. Així, és normal que per certs règims i corrents el personatge en qüestió, proper a idees liberals i republicanes, i partícip de revolucions, no els despertés massa simpaties. Robert Robert va reeixir, sobretot, en el periodisme i en la literatura. Fou un dels fundadors del periodisme modern en llengua catalana. Ho va aconseguir amb una obra molt breu, com veurem, però n’hi va haver prou perquè contribuís a vigoritzar també la prosa en català. Orfe de pare als sis anys, va ser aprenent de joier durant un temps. Decantat més tard envers el periodisme, va viure la bohèmia del Madrid de mitjans de segle XIX. Allà, publica a diversos periòdics i participa activament a la revolució de …

Boubat

El mar més de prop

  S’insisteix molt en l’europeisme (que ja està bé) però poc del sentiment de pertinença a la Mediterrània. Cadascú escull la pàtria que més li agrada o més li convé, i que no sempre coincideix amb les fronteres nacionals. Però després de la infància (en el sentit de Rilke) o de la llengua materna posem per cas, el territori més proper per a molts ciutadans és precisament la Mediterrània. Som fills de la seva història i de la seva diversitat cultural. Per això tot el que s’esdevé a la regió, per bé o per mal, no ens hauria de resultar aliè. Molts fets cabdals de la humanitat han tingut lloc en aquest racó de món o han influenciat en individus procedents d’altres latituds. El mar Mediterrani cabria en una mà si no fos que s’esmuny sempre per entre els dits. S’eixampla per tal de contenir tot el dolor, fruit de la violència i de la indiferència que sovint l’han acompanyat. La felicitat d’uns quants no pot eixugar tantes llàgrimes. Centenars de persones han perdut la …

Turner

Calma i diàleg

  Catalunya necessita serenitat. Una atmosfera tempestuosa i amb forts vents altera la raó. Sobretot si dura massa. Hi ha el risc que sentiments en aparença magnànims puguin desviar-se del seu curs habitual i ocupin els marges del camí, cada cop més enfangats. És recomanable també comptar fins a deu abans de manifestar o de fer quelcom davant de qualsevol notícia. No és just ni òptim que d’una anècdota puguem fer-ne una categoria. Qui tergiversa la veritat i malmet la convivència és un forassenyat, per dir-ho suaument, més si és una persona influent i amb responsabilitats polítiques. Tanmateix, un fet és cert: Catalunya no viu una situació política i social normal. Hi ha presos polítics, i d’altres són fora del país. La repressió, iniciada l’1 d’octubre, no sembla amainar, tot i les formes més relaxades del nou govern socialista. Però l’aparell de l’Estat és el que és: la justícia i la policia espanyoles continuen donant motius de parcialitat. Tot plegat, doncs, continua sent desproporcionat, injust i injustificable. I sí, hem d’acusar l’Estat. El llaç groc …