All posts filed under: MIRADOR

Rosa Luxemburg

  Aquella persona menuda, d’ulls brillants i rostre ovalat, ha baixat de la tarima i s’ha assegut a primera fila. És Rosa Luxemburg… Ho sentiu? La gent encara aplaudeix. La seva fama s’ha escampat per tot arreu. Paul Frölich, periodista, activista d’esquerres i un dels seus biògrafs escriurà anys més tard: “Estalviant grans paraules i gestos, arribava a l’auditori només gràcies al contingut dels seus discursos, i l’única ajuda era la seva veu argentina, melòdica i sonora, que omplia sense esforç qualsevol gran sala. Mai no feia servir notes. Quan parlava, li agradava caminar amb indolència d’un cantó a l’altre de la tribuna, perquè així se sentia més a prop del públic. Al cap d’unes poques frases, establia contacte amb les persones, i després les seduïa completament.”* Brillant oradora i notable escriptora, fou una de les grans líders teòriques i activistes revolucionàries del socialisme radical i democràtic alemany. Era admirada per molts, però no eren pocs els que l’odiaven. Va morir assassinada un 15 de gener de 1919, durant la revolta espartaquista, ara fa exactament …

No ens resignem

  Soc pessimista, a desgrat meu. No combrego amb l’optimisme; no seria honest per part meva. En tot cas, ho deixo en un pessimisme no resignat. L’anhel d’amor i de revolta, d’alguna manera, ens acaba redimint. Nou any, doncs, i els mateixos problemes i les mateixes preocupacions de sempre. Seria ingenu pensar que fora d’una altra manera. Deixem una mica de temps. Però tot fa pensar que difícilment les coses que ens són feixugues renunciïn a una part de la seva càrrega. Allò que, fins ara, s’ha aconseguit en matèria de drets individuals i socials no està prou solidificat. Hi ha hagut un excés de confiança, probablement, encara que ja ens havien advertit que vivíem temps líquids. El món no avança tampoc en una línia recta ascendent; diríem que s’assembla més als vaivens d’una funció sinus. Les forces reaccionàries sempre estan expectants. El primer que fan: buscar enemics per tot arreu. I si no els troben, se’ls inventen. No en tots els àmbits de la vida humana les perspectives són tan ombrívoles. Confiem, per posar …

Periodisme, avui

  El periodisme que anomeno càlid, és a dir, lliure, honest, empàtic i compromès amb la veritat, no està de moda. Nous actors, noves realitats, ocupen l’escena política, i periodística. Obrim, per un moment, la finestra: el temps és tèrbol, opac. Tant pot fer molta calor com molt de fred. Se sent cridòria, les veus es superposen: no s’entén res. Tanmateix, una determinada premsa, en comptes de proposar seny, claredat i responsabilitat, entre d’altres coses, encén encara més l’espantall: s’abraça a la mentida, a les invectives falses i a l’insult com la boira a les planes de l’interior. A la novel·la La pesta(1), en una conversa amb el periodista Raymond Rambert i a la pregunta què és l’honestedat, el doctor Rieux respon: “En general, no sé què és. Però, en el meu cas, sé que consisteix a fer el meu ofici”. Poques línies abans ja havia esbrossat el camí: “(…) no es tracta d’heroisme. Es tracta d’honestedat. És una idea que pot fer riure, però l’única manera de lluitar contra la pesta és l’honestedat”. No deixem …

L’art de Velázquez

  L’art ens encoratja, ens empeny, ens provoca. Alguna cosa canvia en nosaltres, encara que no sabem ben bé què. En la pintura succeeix també quan contemplem un rostre o una natura morta, posem per cas, i que no són necessàriament bonics. Potser són les ombres magníficament distribuïdes, enmig de minúsculs esclats de llum, o una mirada malenconiosa, allò que ens fa partícips d’una emoció o d’una veritat. Hi ha un misteri, naturalment, perquè tot art autèntic és, en el fons, un enigma. Això es comprèn o, millor dit, es percep l’incomprensible quan dialoguem modestament amb els grans mestres. Amb Velázquez, per exemple. Del Museu del Prado només podien sortir alhora set obres del genial artista sevillà. Fins al 3 de març seran a Barcelona, al CaixaForum, amb altres peces pictòriques relacionades amb el Segle d’Or espanyol d’artistes de procedències diverses. Tot i la qualitat d’aquestes últimes, l’univers format per les set de Velázquez, col·locades en cada un dels espais temàtics en què s’ha dividit l’exposició, resplendeixen de veritat, d’una veritat, però, humana i senzilla. …

Kiarostami

Fent camí

  La Nau ha complert mig any. La travessia començava, tot just, quan entrevèiem l’estiu. Ara, a punt d’entrar a l’hivern, continua fent camí. Hi ha hagut dificultats, és cert, però la il·lusió i el compromís són més vius que mai. Ens interessen moltes coses. Per això tenim ganes de parlar-ne; la curiositat, ja se sap, pot ser insaciable. La Nau, tot i la seva modèstia, desitja fer sentir la seva veu, serena però contundent alhora, sobre diversos temes i fenomens. Ens preocupen moltes coses que s’esdevenen en el món d’avui. L’hora és feixuga, incerta. La incertesa no necessàriament és negativa (més aviat al contrari), però la realitat, convulsa, on tot sembla que ha de ser blanc o negre, s’acaba imposant. Aquí, i a tot arreu. La mentida i l’exageració deliberades, utilitzades la majoria de vegades com a arma política, apareixen vencedores, en detriment de la veritat. Proliferen discursos inflamats d’odi. La perversió del llenguatge s’ha convertit en quelcom habitual. La desraó es fa camí a cops de colze. Són preocupants, i perillosos, al cap …

Marquet

Les nostres riqueses

  Sí, el nom és bonic. N’està content. Ha costat, però per fi l’ha trobat. Es dirà Les Vraies Richesses; sona bé, oi? Ha decidit, tanmateix, escriure una carta a Jean Giono per demanar-li permís. Al capdavall, el nom de la llibreria que pensa obrir a Alger fa referència al seu llibre, en el qual Giono convida al lector a tornar a les autèntiques riqueses, que són el mar, el sol i la literatura, entre d’altres coses. Edmond Charlot, aquest és el seu nom, obre la llibreria un 3 de novembre de 1936. Només té vint-i-un anys. En poc temps, el local, més aviat petit, es converteix en un veritable espai cultural, refugi de lletraferits de tota classe i condició. Un personatge i una llibreria que han esdevingut emblemàtics, i que ara, de la mà de la jove escriptora Kaouther Adimi, els dedica una novel-la*. Un text deliciós que barreja passat i present, i que es mou entre la realitat i la ficció. Una autèntica declaració d’amor pels llibres. Edmond Charlot no només va ser …

Gruyaert

Mart ens mira

  La nau Insight ja fa dies que trepitja territori marcià. És el darrer artefacte enviat a l’espai. Aquest cop per estudiar la geologia del planeta vermell. Però com tots els companys i companyes que l’han precedit (la Parker en el seu camí cap al Sol, la New Horizons quan va passar per Plutó….) tindrà un ull posat també damunt la Terra, en concret sobre tots nosaltres. No només per enviar-nos informació valuosa, sinó també perquè, una vegada més, ens estarà dient qui som, amb les nostres misèries i grandeses, i cap on anem. Sense que ho sabem, doncs, farà una mena de crònica diguem-ne històric-filosòfica de la nostra espècie. Una crònica que serà, ho avancem, més aviat crepuscular, amb un lleu matís de nostàlgia. Crec que va decidir fer-la, finalment, quan va contemplar, per primera vegada, la vasta planúria rogenca i deserta de Mart. Va coincidir també amb la notícia que investigadors havien descobert diverses eines de pedra de fa 2,4 milions d’anys a l’est d’Algèria. Les van utilitzar, sembla ser, les primeres espècies del gènere …

Davison

La destrucció

  Quatre són els elements bàsics que, mesclats, constitueixen els éssers i les coses, segons algunes cultures antigues. A dia d’avui, tres ja estan força contaminats: l’aire, la terra i l’aigua. El quart, el foc, per raons òbvies, en queda al marge. Però això no vol dir que no ens sigui útil, i no només per escalfar-nos. Des de temps pretèrits, la humanitat s’ha reunit al voltant del foc per fer comunitat, compartir experiències o intercanviar coneixements. També per reflexionar sobre les qüestions que ens preocupen. Pel que fa al tema d’aquest article, la nostra relació amb la natura i la seva necessària preservació, cal conjuminar pensament i cor, però fer-ho també des de l’acció, si volem que tot plegat acabi donant els fruits desitjats. Quant més haurem de destruir el planeta per satisfer la nostra ambició, el creixement desmesurat i el rendiment immediat? Som realment conscients que fent malbé la biodiversitat, també ens fem mal a nosaltres mateixos? No som un element aïllat, sinó que també formem part de la natura. “Nosaltres som el …

De Beethoven a Bradbury

  El 22 de desembre de 1808, Beethoven estrenava alhora algunes de les seves composicions més extraordinàries, entre les quals el Concert per a piano número 4, la Simfonia núm 5 i la Simfonia núm 6. La revolta i la desesperació de la primera contrasten amb la bellesa, la serenitat i la poesia de la segona. Un sentit cant a la natura, però “més una expressió de sentiments que una pintura”, en paraules del mateix compositor. Cada cop més solitari, s’inspira tot passejant pels boscos propers a Viena, lluny de les multituds. Beethoven estimava profundament la natura, però no era un ecologista, tal com entenem avui la paraula. En aquella època no tenia sentit. El període industrial tot just estava trucant a la porta. Gairebé tres quarts de segle més tard, amb la Revolució Industrial ja en plenitud, Anton Bruckner estrena la seva Quarta Simfonia. És també una commovedora expressió d’amor i d’agraïment a la natura, especialment en el seu primer moviment. El medi natural era pel compositor, creient de tot cor, el mirall en …

Boubat

Els infants també tenen drets

  El proppassat 20 de novembre es va commemorar el Dia Universal dels Drets dels Infants (i dels adolescents). Un bon moment per reflexionar sobre la qüestió (de fet cada dia ho és) i veure què podem fer encara (que és molt). Però sobretot denunciar els escàndols i les violacions que de forma sistemàtica es cometen arreu del món. Uns drets inherents a tota persona humana i que, a més, tenen les seves pròpies particularitats quan atenyen als menors d’edat. El mateix dia de l’any 1989 es va aprovar la Convenció sobre els Drets de l’Infant, a partir d’una altra declaració feta exactament trenta anys abans, aprovada per l’Assemblea General de les Nacions Unides. Al seu torn, aquesta darrera adaptava per als infants i joves els drets de la Declaració Universal dels Drets Humans, aprovada l’any 1948. A la Convenció es va introduir com un dels seus principis bàsics, el dret de tots els nens i les nenes a expressar la seva opinió en els afers del seu interès i que aquesta opinió fos tinguda …