Hem superat el primer quart del segle XXI, i encara no sabem on anem. El camí és confús, imprecís. No s’albira tampoc cap illa on puguem baixar i pensar amb calma. El dia esdevé nit, i la nit permet somiar un nou dia, que no acaba d’arribar mai. Però resistim, i això, al cap i a la fi, és el que compta. Vivim una època de canvis profunds ─socials, polítics i tecnològics─, amb tota mena d’esdeveniments constants i sorprenents, gairebé sense temps per pair-los. Fem via acompanyats per una incertesa creixent, capficats sobre el futur de la humanitat i del conjunt del planeta. Observem, alhora, amb perplexitat i tristesa moltes coses que tenen lloc diàriament arreu del mon, amb nombroses víctimes innocents. Hi ha qui vol retallar drets fonamentals que semblaven plenament consolidats, i amb l’ajuda, o no, de la IA s’intenta crear un nou ordre mundial basat en la raó de la força ─i dels diners─ més que no pas en la força de la raó ─i del cor─. Les xarxes socials han canviat …

El 1986 fou un any ple d’esdeveniments importants, tant a nivell nacional com internacional, que han quedat fixats en la nostra memòria col·lectiva. A banda de la catàstrofe de la central de Txernòbil i de l’assassinat de Palme, dels quals ja n’hem parlat en els articles precedents, l’any va començar amb l’explosió del transbordador espacial Challenger i la mort dels seus set tripulants. Gairebé per les mateixes dates, Catalunya patia una gran onada de fred i una nevada històrica. En canvi, a l’agost un gran incendi va afectar la muntanya de Montserrat, arribant gairebé a les portes del monestir. Un mes abans havia tingut lloc el Mundial de futbol de Mèxic, recordat, sobretot, per una mà de Déu i un gol estratosfèric en un mateix partit, i a l’octubre Barcelona va ser escollida per organitzar els Jocs Olímpics el 1992. A Sud-àfrica, encara imperava la infàmia de l’apartheid. A mitjans dels anys 80 la repressió era fortíssima, i Nelson Mandela continuava a la presó. Quan fou alliberat el 1990 vam descobrir un líder carismàtic i …

El passat 28 de febrer, el dia que esclatava una nova guerra al món, s’esqueien els 40 anys de l’assassinat del primer ministre suec Olof Palme. Ferm defensor de la pau, els drets humans i el medi ambient, el polític socialdemòcrata creia, enmig d’un món polaritzat per la Guerra Freda, en la cooperació i el dret internacional per a resoldre els conflictes. La seva crida al desarmament o la seva lluita contra el racisme i l’opressió li va crear enemics, però també l’admiració i el respecte de moltes persones. No va abdicar dels seus principis. En una ocasió va manifestar, justament, la seva admiració pel Quixot, “un personatge obstinat, tossut, mogut per una idea. Així s’hauria de ser en la lluita per la pau”, va dir. Avui, quan de nou regnen la barbàrie i la misèria moral, Palme ens recorda que una altra manera de fer política és possible. Rebutgem, doncs, les anomenades fúries èpiques i guiem-nos, més aviat, per conductes ètiques que contribueixin a fer un món millor. A la fotografia s’hi veu Olof …

El món, de cop, es va fer més petit, més vulnerable. El núvol radioactiu va cobrir el cel d’Europa ─i de més enllà─. No només havia esclatat un dels reactors de la central nuclear, sinó també la fe cega que hi havia per la tècnica. Els homes, “alhora racionals i sords a la veu de la raó”, en paraules de l’escriptor Miguel Torga, podien acabar amb el planeta i la vida. Els que van apagar l’incendi, els que van construir el sarcòfag, van ser els primers a morir. A l’interior de la zona d’exclusió la gent ho va enterrar tot: fulles, vehicles, cases, fins i tot la mateixa terra. Els pobles es van buidar. La natura es va quedar sola amb la seva bellesa, però també amb un senyal inquietant i pertorbador que s’hi havia plantat: el trèvol radioactiu. Les fotografies que va fer Igor Kostin ens continuen impactant. Com també el llibre que va escriure Svetlana Aleksiévitx, La pregària de Txernòbil, una obra plena d’humanitat, amor i sofriment, en què dona la veu a …

  Sempre hi ha hagut personatges ignorants i amorals, amb molt de poder, pels quals els mitjans no importen quan es tracta d’assolir un fi profitós per a ells i pel seu cercle més íntim. Però crec que mai com ara un individu d’aquesta mena no ho havia expressat d’una manera tan oberta i desinhibida ni havia pretès anihilar de cop els valors de la democràcia liberal i la convivència, almenys en els últims 80 anys. Mai tampoc no havia rebut tant d’homenatge i vassallatge, fins i tot per part d’aquells als quals ignora o en fa befa. La força bruta s’imposa, alhora que s’afebleix la força institucional, el diàleg i la diplomàcia. Ha reviscolat de nou el colonialisme. Els valors ètics i morals no importen. La democràcia i els drets humans no són prioritaris. Allò essencial és el poder i la influència geopolítica, els diners, el petroli i les terres rares. Un món estrany i inquietant, certament. Tanmateix, cal resistir, i preservar i enfortir més que mai la democràcia, la dignitat i la decència. …

La pau definitiva a Palestina i a Ucraïna, malgrat el compromís adquirit en el seu moment per l’actual president dels EEUU i el seu equip, resta encara lluny de ser una realitat. Els acords de pau per a Gaza tot just van començar fa un parell de mesos, però cada dia continuen morint persones sota el foc de l’exèrcit israelià. La situació a Cisjordània també és molt delicada. L’atac dels colons contra els palestins no s’aturen, i les seves accions queden impunes. Pel que fa a Ucraïna, Trump està disposat a acceptar molts dels punts exigits per Putin. Una manera de legitimar la invasió per part de Rússia. De moment, però, la població civil continua sofrint els desastres d’una guerra que ja fa anys que dura. La qüestió rau també en saber si més enllà de la pau hi podrà haver justícia. Tot fa pensar que això serà encara més difícil. Més que res perquè som escèptics i cautelosos sobre el fet que la comunitat internacional tindrà la voluntat, la capacitat i la força d’aplicar-la. …

La cultura ofereix un espai de repòs i serenitat davant la confusió i les desgràcies que hipotequen el món. Però això no vol dir que ens desconnecti de la realitat; al contrari. A part que ens fa ser més conscients dels problemes de la societat, la cultura ens vincula, d’una manera íntima diria jo, amb el millor de la humanitat. És una revolta interna que ens convida a aprofundir en l’amor i en l’acció. Ho he comprovat després de veure recentment dues pel·lícules que m’han commogut i que voldria recomanar. La primera és Acabades de néixer, la nova cinta dels germans Dardenne, sobre unes noies adolescents que han estat mares, i que vaig poder veure en versió original subtitulada en català. L’altra és Leo & Lou, el debut en el llargmetratge de Carlos Solano, sobre una nena muda que fuig d’un centre d’acollida. Més enllà del tema i de les seves qualitats cinematogràfiques, allò que m’agradaria destacar d’aquests films és la seva mirada humanista, en particular com els directors acompanyen els seus personatges amb respecte, …

A la vida, i en particular en la política, trobem a faltar més tendresa, cor ─ inclòs el coratge─ i confiança. “Ser tendre i al mateix temps subversiu”, havia dit l’activista i política alemanya Petra Kelly, per la qual era imprescindible una nova relació entre els éssers humans, però també amb els altres animals i les plantes, basada en la tendresa, la cooperació i la no-violència. És obvi que en tota aquesta concepció hi ha un capteniment ètic, en la teoria i en la praxis, i un compromís ineludible amb el principi d’inviolabilitat de la vida. Tanmateix, observem perplexos com aquestes qualitats no cotitzen massa en el tauler de joc de la geopolítica mundial. Les grans potències, per exemple, ─ algunes de les quals són en teoria democràcies─ fan cas omís fins i tot de lleis avalades pel dret internacional i que tenen a veure amb els drets humans o el canvi climàtic. Molt trist i deplorable tot plegat. A més a més, la Unió Europea que es declara hereva dels valors humanístics i il·lustrats, …

Amb motiu del saqueig que ha patit el Louvre, s’ha recordat el darrer furt que havia tingut lloc a l’esmentat museu. Va ser el maig de 1998, i la peça robada va ser una pintura de Camille Corot: Le chemin de Sèvres. No s’ha trobat mai més. Corot, precursor de l’impressionisme, va ser elogiat per Baudelaire, Cézanne i Picasso. Utilitzava colors suaus (verds, ocres, blaus i grisos) i defugia la grandiloqüència. La seva obra transmet una bellesa serena i elegant que ens desvetlla una emoció continguda. Cada objecte, per més simple que pugui semblar, vibra de vida. Diversos testimonis afirmen que fou una persona discreta, sensible, generosa i humil. Unes qualitats que no sobren, precisament, en el món d’avui. El pintor francès va sentir sempre un amor sincer per la natura. Pocs van saber pintar com ell l’aire, l’aigua, els núvols o els arbres. Capaç de crear atmosferes dolçament poètiques, havia dit que el seu secret consistia en “no perdre mai la primera impressió que ens ha commogut”. És una altra lliçó que ens va …

El president dels EEUU va dir, fa tot just un mes, que no era un dictador però va suggerir que molts ciutadans voldrien que ho fos. Així que ja s’ha posat en el camí de ser-ho, i ha pres una sèrie de mesures autoritàries que fan estremir. Qualsevol persona, col·lectiu o idea que no combregui amb la seva visió del món ha de ser perseguida. La llista comença a ser llarga: els immigrants, el moviment LGTB+, les universitats, els mitjans de comunicació crítics, els grups d’esquerra, el moviment antifeixista, el Partit Demòcrata, els republicans moderats… No amaga tampoc el seu odi a l’educació i a la cultura (inclosa la ciència). Aquesta caça de bruixes podria fer petita, esperem que no, a la que es va produir als anys 50 coneguda amb el nom de maccarthisme. No sabem, tanmateix, on pot arribar aquest deliri antidemocràtic conduit per un individu que es creu el rei del món ─beneït per tota una cort d’aduladors escampats arreu del món─. Davant d’això, doncs, només ens resta posar-hi més seny, més …