El 4 de desembre de 1937 Max Planck pronuncia un discurs a l’Escola Superior Tècnica de Munich que porta per títol Determinisme o indeterminisme. Comença amb una pregunta: tot allò que s’esdevé al món està determinat per endavant en tot detall o no ho està? És a dir, en els esdeveniments de la natura o en la vida espiritual i/o intel·lectual hi ha lleis ben determinades o regeix fins a cert punt l’atzar i la llibertat? La voluntat humana és lliure o determinada? No és el lliure albir una mera il·lusió? La resposta és diferent segons ho percebi la pròpia consciència o un observador extern? La física quàntica desmantella dos pilars de la ciència clàssica, la causalitat i el determinisme, ja que quan es treballa en estadístiques i probabilitats abandonem tota idea de que la natura mostri un ordre inexorable de causa i efecte. Hi ha, doncs, un marge d’incertesa. Però també és cert que hi ha fenomens més probables que no pas uns altres, com podem comprovar en la nostra vida diària o …

  De Bill Viola a Giotto, l’origen de gairebé tot. Vasari pensava en ell quan escriu, precisament, que l’art de la pintura “començà a reviure en un poblet proper a Florència, anomenat Vespignano (…) Allí va néixer un infant meravellós, que sabia dibuixar una ovella del natural”. I és que feia segles que ningú no dibuixava una ovella del natural! Per fi, això, començava a ser possible. Joan Fuster a El descrèdit de la realitat ho concreta una mica més: “Un pintor romànic o un pintor gòtic no podien dibuixar, com el Giotto, del natural. I no podien per la simple ꟷo complexaꟷ raó que no volien”. Giotto porta dins seu la llavor del nou humanisme (com el seu amic Dante); un home medieval encara, certament, però que obre el camí, d’aquí el seu geni, al Renaixement, període que assolirà la plenitud un segle i mig després i que tindrà la seva culminació en Leonardo. En l’obra de Giotto hi descobrim moviment, vitalitat, diversitat de sentiments. Tot plegat ens transmet una emoció sincera, amb uns …

  Tales creu trobar en l’aigua el principi (arkhé) de totes les coses. L’aigua és vida, moviment. Per solidificació pot transformar-se en glaç, i per ebullició en vapor. En la magnífica exposició de la Pedrera dedicada a Bill Viola percebem com l’aigua és, també, un tret distintiu de la seva obra. Ho és per un doble motiu, com a mínim: un de biogràfic (en un dels seus vídeos, per exemple, ell mateix, ja adult, es submergeix en l’aigua) i un de simbòlic, on realitza un paper semblant al de l’imaginari dels antics (i que encara perviu en l’actualitat). Aquests veien l’element líquid com un agent purificador, capaç d’obrir-nos a una nova dimensió tan física com espiritual. Precisament l’espiritualitat (amb influències occidentals però també orientals) és allò que caracteritza en essència l’obra de Bill Viola, un dels grans artistes contemporanis, i un dels pioners del videoart. En una època carregada de traumes col·lectius i individuals (sense haver après en bona part, a més, la terrible lliçó que ens va deixar el segle XX), l’home cerca en …

  Tahití era un lloc força atractiu per a qui desitjava apartar-se del món. Sobretot si volia fugir, encara que fos per una curta temporada, de tot el que tenia a veure amb el món occidental. Així, no és difícil imaginar-nos la fascinació que devia sentir, per exemple, un artista com Paul Gauguin quan hi va arribar l’any 1891. Tan fort fou l’impacte que s’hi va estar deu anys. Les seves obres són un testimoni fidedigne d’una bellesa que el va corprendre. Però també altres personalitats es van sentir captivades pel seu encant humà i paisatgístic. Aurora Bertrana va escriure un llibre sobre la seva estada a la Polinèsia, a la dècada dels anys 20, i que es publicà amb el títol de Paradisos oceànics. També un altre escriptor català de renom, Josep Maria de Sagarra, amb la seva companya Mercè Devesa, va visitar Tahití als anys 30. De les seves experiències en va néixer un altre llibre que sortiria a la llum més endavant: La ruta blava. Aquests fets són ben coneguts, i em sembla …

  Epictet era un dels autors predilectes de Pascal, i sembla ser que el va llegir amb fruïció. El filòsof estoic recomanava moderació als seus deixebles. El capteniment i la lucidesa, i el respecte envers els altres, eren actituds que calia encoratjar. La seva lectura, després de vint segles, continua sent reconfortant i necessària. Fou un esclau, més tard alliberat, seduït per la filosofia. Com Sòcrates, no va escriure res. Les seves lliçons van ser recollides per escrit per un deixeble seu, Flavi Arrià. Com a bon estoic, Epictet preconitza la implicació de l’individu en els afers de la societat on viu, ja que som ciutadans i part del món; les responsabilitats s’exerceixen no en belles paraules sinó en fets. D’aquesta manera som cridats a actuar davant dels problemes que avui colpegen la societat. Cal fer-ho, però, amb serenitat i sense violència: “Quan estiguis a punt d’agredir o d’amenaçar algú, recorda de dir-te a tu mateix que ets un ésser civilitzat. I, com que no hauràs comès cap acte violent, aniràs vivint sense penediment i …