All posts filed under: MIRADOR

Notes sobre cultura

  Hem substituït la cultura pel pur entreteniment, sense adonar-nos que la cultura és també entreteniment i diversió, i un magnífic remei contra el dogmatisme i el fanatisme (encara que, com és obvi, no és suficient). La cultura és evasió? I si és evasió, evasió de què? De la rutina, de l’absurd de l’existència, d’un entorn hostil i insuportable… Sí, però…fugim amb i cap a la cultura per trobar una il·lusió, per saber que existim, tot i la manca de sentit de tot plegat? Habitualment, quan llegim un llibre, posem per cas, recuperem una vella tradició ancestral: un acte humà i humanista, un lligam amb nosaltres i amb l’entorn. Però no com dues coses separades, sinó que també som natura. I això sovint ho oblidem. Destruint la natura ens estem destruint a nosaltres mateixos. No es tracta de felicitat, només, quan gaudim de la cultura. És alguna cosa més, indefinible. Cadascú ha d’escollir lliurement el seu camí. Una persona pot ser extremadament feliç sense haver llegit mai un llibre ni haver escoltat mai una peça …

I ara, què?

  Després de dues comtesses electorals, més aviat de caire tempestiu, hauríem de tenir, per fi, un període de calma. Tanmateix, en un país acostumat els últims anys a forts vents i onatge, això més aviat sembla una quimera. No hi ha dia que no quedem desconcertats per una nova notícia. Després del regal enverinat de Valls a Ada Colau, recordant-li que sense els seus vots “no seria alcaldessa”, Ciutadans ha trencat amb l’ex primer ministre francès. Trist paper, per cert, el de Ciutadans que, en un temps rècord, ha passat, a Catalunya, de fer el cim a ser gairebé marginal. Cada cop més escorat a la dreta, no fa escarafalls, però, a pactar amb els ultres. Núvols negres acompanyen fa mesos als taronges. Van caient les etiquetes que ells mateixos es van anar penjant: socialdemòcrata, liberal… La seva contribució al benestar i a la calma de la gent ha estat nul·la. Europa ja li ha picat la cresta. No entenen com poden posar un cordó sanitari als socialistes i no a l’extrema dreta. També …

El verd que ve

  El verd no és només un color que està de moda. Perquè si només fos un color que està de moda hi hauria el risc que fóssim davant d’una moda passatgera. Però no, el verd ha vingut per quedar-se. El verd, naturalment, que beu de la preservació del medi ambient i de l’ecologisme. El moviment verd, el sentiment de respecte i de comunió amb la natura, no és pas nou. Va aflorar amb força, especialment a la dècada dels 70 i 80 del segle passat, en el context d’un món nuclearitzat i d’un capitalisme agressiu. Però és ara quan ha abraçat una dimensió desconeguda i esperançadora. Ara que el planeta marxa, confiem tanmateix que no d’una manera irreversible, cap al desastre. Per això, tota acció per evitar-ho és més necessària i urgent que mai. Un jove habitant del nostre dissortat planeta que visqui d’aquí unes quantes dècades, podrà acusar-nos, amb raó, de no haver fet gairebé res per revertir la situació. Però alguns adults d’aleshores també els diran: “Bé, nosaltres quan vam ser joves …

Cosmologia, ahir i avui

La cosmologia és, probablement, la més filosòfica de les ciències. De fet, la primera filosofia, la de Tales o la d’Anaximandre, fou anomenada filosofia natural, és a dir, s’ocupava essencialment de l’estudi de la natura, de la física (physis) i, en particular, de la cosmologia. Aquells presocràtics es demanaven, s’interessaven sobretot, per l’origen i la formació de l’univers (cosmogonia) i de totes les coses. Les seves preguntes, més importants que les respostes, han viatjat fins a nosaltres, tot i les mancances tècniques i tecnològiques de què disposaven. Però la cosmologia no és saborosa només pel seu pòsit filosòfic, sinó també per la poesia i pel seu sentit estètic. I qui diu poesia, diu, òbviament, bellesa o caos. Per això, creiem, atrau tants admiradors. Tot i el complex substrat matemàtic que hi ha al seu darrera, imprescindible per altra banda, sempre hi ha aquesta arrel filosòfica que té alhora un caràcter màgic i enlluernador: D’on venim? On anem? Per què som aquí? Són qüestions que ni el Hubble, els acceleradors de partícules o les computadores més …

Una forma de vida

  Fa pocs dies, el poeta, assagista i traductor menorquí Ponç Pons va visitar Vic, convidat pel Fòrum de Debats. Hi va oferir la conferència De la poesia com una forma de vida. No en va, l’autor defineix la seva activitat amb el mot “escriviure”: escriure i viure són una sola cosa. La poesia, per Pons, ha de commoure. Si no emociona, no funciona. Estem davant d’un art que serveix per il·luminar les parts fosques de l’ésser humà. La curiositat de l’escriptor illenc és infinita: “Soc poeta però m’interessa tot”. Baudelaire deia que la millor inspiració és el treball. Tanmateix, potser això últim s’adiu més amb la prosa que no pas amb la poesia, segons el parer de Ponç Pons. Treball, sí, però amb regularitat: Saramago escrivia dues pàgines exactes cada dia. La correcció també forma part del treball. És més, per Pons, escriure és corregir. Hi ha un moment, però, que l’obra l’hem de deixar. Paul Valéry afegia: “Les obres no s’acaben, s’abandonen”. Si no hi ha passió i talent, no arribarem massa lluny. …

Fer política

  Eleccions, una vegada més, anòmales. Hem de recordar en quin context s’ha votat, a les municipals i a les europees: repressió, amb exiliats i presos polítics, i amb una extrema dreta embogida. Unes eleccions, alhora, que hem de considerar com la segona part d’un cicle electoral que va començar molt abans del 28-A. La derrota a les generals de les dues dretes extremes i de l’extrema dreta espanyoles semblava que havia de portar menys agror, menys bel·ligerància. Però no ha estat ben bé així. En quin moment PP i C’s deixaran de fer de Vox o d’estar pendents del que fan? És més, tot fa pensar que pactaran novament amb els ultres, per treure el centre esquerra del govern de la Comunitad de Madrid i de l’Ajuntament de la capital espanyola. És cert que C’s, a nivell espanyol, ha millorat els seus resultats. Però gairebé no tocarà poder si no pacta amb l’extrema dreta. Trista realitat la dels que gosen anomenar-se, encara, liberals. A Catalunya, triomf municipal inapel·lable d’Esquerra Republicana, un partit molt ben …

Simone Weil: últims mesos

  Quan les llums d’Europa es van apagar, Simone Weil, des de Nova York, va proclamar un desig: tornar al vell continent i “formar part del sofriment del meu país”. Havia arribat a la ciutat nord-americana el 14 de maig de 1942, procedent de Marsella. En una carta dirigida a Maurice Schumann, periodista i conegut membre de la Resistència, i datada el 30 de juliol, li fa saber el seu projecte de crear un cos d’infermeres de primera línia de foc, en els combats contra els nazis. L’acció té un perill evident, ja que aquestes dones, dotades d’un coratge especial, estaran també exposades a morir com els soldats. En tot cas, representa un desafiament moral a la destrucció i a la brutalitat, un acte de compassió però també de propaganda perquè, al cap i a la fi, triomfi la causa de la llibertat i de la justícia. Sembla, però, que quan De Gaulle va assabentar-se de la idea, va dir: “Elle est folle”. Efectivament, el projecte no es va portar a terme, però això no …

Ciutats verdes

  La revolució verda i feminista ja ha començat i no hi ha qui l’aturi. Un nou ordre mundial va agafant forma. En alguns llocs, amb més presses, avançant sense demora; en altres, més a poc a poc. Les forces reaccionàries tractaran d’impedir-ho, però serà en va. Són els signes dels nous temps, una època de vents favorables que ha vingut per quedar-se. Tot allò que semblava irrealitzable (és a dir, fer un món més humà i sostenible), ara ja és possible. És per això que el patriarcat i el capitalisme salvatge tenen els dies comptats. La lluita comença des de la base: les persones que no tenen poder però sí força i convicció, els col·lectius més vulnerables, i en les lluites que neixen en els pobles i en les ciutats, veritables motors del canvi. Tot just quan tenim a tocar les eleccions municipals, fem nostre el compromís per un model que es basa, segons el nostre parer, en quatre o cinc eixos fonamentals: l’eix verd, el feminista, el social, el cultural i el de participació …

Solidaritat i soledat

  Hi ha països que porten una història trista, nacions que han sofert, sobretot en la darrera centúria, períodes d’opressió i de vulneració dels drets democràtics, alguns especialment tràgics. Polònia és un d’aquests països i, per això, també hi ha, en molts sectors de la seva societat, un elevat sentit de la llibertat. Un territori marcat per la barbàrie del nazisme i per una dictadura comunista viu, avui, immers en l’ultranacionalisme catòlic i euroescèptic, actualment en el govern, caracteritzat per unes maneres de fer populistes i, certament, autoritàries. Enmig de tot plegat, però, emergeixen moviments progressistes i proeuropeus, els quals, amb coratge i determinació, es resisteixen a perdre espais de llibertat i de democràcia. Durant el comunisme, contra una vida exterior, cenyida per l’armadura del totalitarisme, lluitava una vida interior, contemplativa, ubèrrima, fins i tot, i que cercava en l’art i en la cultura en general possibles subterfugis. És extraordinària la collita d’un país com Polònia. Citem només uns quants noms, universals tots ells:  Kieślowski, Kapuściński , Miłosz , Herbert, Preisner, Szymborska o Zagajewski. El cinema, la …

La mirada lúcida

  En un article publicat al diari algerià Le Soir républicain (25 de novembre de 1939), Albert Camus exposa els quatre punts cardinals que, segons ell, constitueixen el periodisme lliure: lucidesa, desobediència, ironia i obstinació. El periodista Albert Lladó reprèn aquests conceptes i les reflexions de l’escriptor nascut a Algèria, i reivindica, a partir d’un breu assaig, la seva necessitat en el món d’avui; un món immers de ple en l’ús de les xarxes socials i en el perill de les fake news i de la propaganda interessada. En el preàmbul del llibre en qüestió (per cert, amb un títol ben significatiu: La mirada lúcida*), Lladó ja deixa prou clares les seves intencions: “El periodisme és una qüestió de mirada. Però no n’hi ha prou amb una mirada qualsevol. Ens cal una mirada lúcida.” I per fer això, com ja ens ho deixa dit també des del primer capítol, el periodisme ha de ser una forma de resistència. Més endavant ens mostra què entén ell per una actitud lúcida: “La lucidesa és un diàleg, tens i …