Interludi
Quan va començar el confinament vaig recordar un dels pensaments de Pascal, escrit a mitjans del segle XVII: “He descobert que tota la desgràcia dels homes ve d’una sola cosa, que és no saber estar-se en repòs en una habitació”. No poca veritat hi ha en aquestes paraules, encara que en l’època dels mòbils i demés pantalles, puguin ser, en part, desmentides, o no. En tot cas, calia afrontar la nova situació amb tranquil·litat i coratge, per no acabar trastocat. Sobretot perquè davant nostre s’obria un oceà no exempt de riscos i d’incerteses, però també amb algunes informacions i contrainformacions poc sòlides. Des del primer dia se’m van presentar a casa dues monotonies ben diferents. L’una, que ha resultat ser una lleial i entranyable companya, m’ha donat serenor i una felicitat modesta. L’altra, a despit meu, també ha tingut el seu lloc a taula. Feia pinta, ja des del moment que va traspassar el llindar de la porta, d’una perpetuïtat sense canvis. Com podia amainar el poder d’aquesta última? La solució em va venir, …