L’orgull, l’ambició o, fins i tot, la malícia dels homes no té límits: “Res del que hi ha sobre la Terra quedarà sense ser perseguit, incomodat o fet malbé”, profetitzava fa més de cinc segles Leonardo da Vinci. Els seus dibuixos sobre diluvis i catàstrofes naturals permeten aprofundir en aquesta visió pessimista sobre el futur. El dolor que un ésser humà pot infringir a un altre ésser humà, fins a provocar-li la mort, és un acte que ens segueix colpint. Ho veiem cada dia, i no només en els conflictes bèl·lics. Però el món ho oblida ràpidament, si no és que la indiferència ja ha fet la seva comesa: estendre’s com una riuada per tota la vall, cada vegada amb més força i amplitud. Als governs ─hipòcrites i miserables en molts casos─, els mouen interessos més sucosos, ja siguin econòmics o patriòtics, sense tenir una visió global pel bé comú. “Sovint comet injustícia aquell qui no fa res, no solament aquell qui fa alguna cosa”, havia escrit Marc Aureli. Tanmateix, les espurnes de bondat, la …

El diàleg resulta imprescindible per resoldre conflictes i arribar a solucions més o menys estables. Això que sembla tan evident, no s’ha aprofundit del tot. Si bé els diàlegs polític i/o social solen ser els més prolixos, en algunes situacions també és imprescindible el diàleg interreligiós. Perquè en els conflictes on les religions hi tenen un pes important, aquest diàleg pot ser un impuls a la mateixa política i, per tant, a la resolució plena dels conflictes en qüestió. Però no ens enganyem, allò que possibilita un diàleg interreligiós resideix en unes normes anàlogues als altres tipus de diàleg. És a dir, treballar allò que hi ha en comú entre les diverses creences i no insistir en allò que les separa. També, naturalment, una bona dosi de tolerància i de paciència, així com deixar de banda tota actitud de supèrbia i de dogmatisme. És a partir d’un substrat comú─ o ètica primigènia─, a partir del qual s’han desenvolupat les religions─ en la línia de Hans Küng─ , i no aixecant la bandera del monopoli de …

Som a principis de novembre de 1985. Al Teatre Museu Dalí de Figueres té lloc un fòrum sobre atzar i determinisme, amb la presència de científics i filòsofs de prestigi internacional, sota la direcció de Jorge Wagensberg. El mateix Dalí ha mostrat interès. Recordem que la seva passió per la ciència ve de lluny i que aquesta és present d’una forma explícita en alguns dels seus quadres. Tanmateix, el pintor empordanès no hi ha pogut assistir presencialment. El seu delicat estat de salut l’ha obligat a recloure’s a la seva habitació. No obstant això segueix els debats per un circuit tancat de televisió. La qüestió de fons és: “És l’atzar un producte de la nostra ignorància o un dret intrínsec de la naturalesa?” La funció que juga l’atzar en el nostre món i en la nostra vida ha estat sempre un tema excitant i ha donat lloc a controvèrsies de tota mena. El químic Ilya Prigogine subscriu el paper creatiu del temps i la presència de l’atzar en la vida de l’ésser humà i en …

La societat sempre ha viscut amb ídols i amb déus. És més, hi ha un desig i una necessitat de projectar-se en algú que doni sentit a l’existència, ja sigui cercant imatges intangibles o venerant éssers concrets de carn i ossos. Aquests ídols solen inspirar amor i en ocasions també temor. Les seves intencions no han estat sempre benèvoles. Els antics grecs situaven els seus déus al món Olimp, una creença que no estava massa lluny de la mesura humana. Els seus herois i personatges mítics ens són familiars i han exercit una forta influència sobre la nostra cultura. Al cap i a la fi, ens posaven davant del mirall i projectaven la nostra imatge: podem ser un àngel o un dimoni. O tots dos alhora. En canvi, en la nostra època, almenys en la cultura occidental, les imatges divines tal com les entenien els nostres avantpassats han desertat i el seu lloc ha estat ocupat per uns altres déus: esportistes d’elit, cantants amb més o menys talent, o influencers i youtubers de tota mena. …

Tinc la percepció que en certs moments del dia les coses s’animen o es deixen anar amb més intensitat. Ho he comprovat, especialment, durant els capvespres de primavera o d’estiu ─tot i que també en determinades hores de l’hivern o de la tardor, quan el sol emet una llum trista─. És llavors quan els perfils, les formes i els colors dels objectes s’accentuen amb més claredat. Ho fan poc a poc, d’una manera humil, insinuant-se, però sense exhibir-se impúdicament. La matèria es fa vivent, i projecta una dimensió que ens atreviríem a qualificar d’espiritual. Però si es tracta d’això, és una espiritualitat que preserva la condició terrenal. En altre paraules, la matèria no transcendeix cap a un nou estadi de la realitat. Tampoc no és el mirall o el reflex d’un més enllà, sinó que─ si és que acaba reflectint alguna cosa─ és la representació de les forces íntimes del món, un misteri que potser no arribarem a comprendre mai del tot. El prestigiós astrofísic Hubert Reeves deia que “l’univers és la història d’una matèria …

No he acabat d’entendre mai com una persona formada en “lletres”, quan s’enfronta a una qüestió científica, acaba dient: “És que jo soc de lletres”. Així, tal com raja. El desig, i menys l’esforç, per saber coses i assolir una informació veraç, no cotitza a l’alça─ tot i les excepcions─ . La divisió “ciències” i “lletres” és absurda, limitada, i ha fet un mal terrible. Els humans, sempre amb la temptació de dividir, classificar i separar, enlloc d’unir. Justament allò més enriquidor és el coneixement compartit, global, holístic, i la curiositat per saber coses diverses, encara que aparentment siguin alienes a un mateix. Aquesta actitud ens fa comprendre millor el món, afavoreix la relació amb els altres i reforça el plaer per saber cada cop més. Conèixer una matèria en concret hauria de desplegar un conjunt d’infinites ramificacions que ens porten a altres sabers. En general, la situació més habitual és que són més les persones formades en ciències les que s’interessen o saben de “lletres” que no al revés. Per què? Per una mala …

La percepció de la nostra realitat i el pensament en el seu conjunt no formen part d’un procés homogeni i continu. Són més aviat un conjunt de fragments, sovint dispersos, amb una relació ambigua entre si. Com les peces d’un trencaclosques que al final del dia intentem ajustar amb més o menys èxit. La realitat, doncs, sovint es presenta com una successió d’imatges ràpides, múltiples, discontínues i sovint inconnexes, encara que hi hàgim esmerçat atenció i concentració. Fins i tot en moments de calma, quan el temps sembla que es dilata, la realitat també és fragmentària. És fruit d’una certa descoordinació entre els sentits i el pensament? O bé per què vivim en un temps fracturat, irregular, que provoca uns salts en la nostra percepció del món? Quan la ment acull esdeveniments que deixen de ser present per esdevenir passat i alhora amb un sediment de futur no és capaç de deixar-nos unes imatges pulcres, nítides. Una certa fidelitat, potser sí, però plena de sotracs. La memòria, com la imaginació, també és fragmentària, per allò …

Pensament poètic autònom, caçat al vol o bé abandonat, tempta la ment vers l’estupor, la contradicció o la reflexió crítica. Fragment amb cavitats, finestres obertes per on l’aire hi pugui entrar, sempre renovat. Paraules justes, concises, vives, que conviden a una lectura múltiple. L’aforisme ens travessa per tot arreu; el pensem i ens pensa. Però la literatura dita fragmentària adopta també altres formes expressives, de llinatge semblant a l’aforisme: la màxima, la sentència, l’apotegma, el proverbi, el refrany o l’adagi. És cert que, alhora, la podem entendre en un sentit més ampli i incloure altres tipus de reflexions, pensaments i escrits generalment breus sobre determinats temes, o bé certes notes (auto)biogràfiques. Fragments dispersos, doncs, que poden atènyer a diversos gèneres, a vegades presentats de forma deliberadament desordenada, sense cap voluntat de ser sistemàtic. Ha estat l’aforisme el parent pobre de la literatura? No se l’ha qualificat a vegades com una forma literària menor, amb poca substància, fàcil, excessivament tancada en si mateixa, poc airejada, i orientada bàsicament a un ensenyament moral? Un aforisme ─com un …

El tenim, d’habitud, per una qualitat. Aquí, se l’associa o se l’identifica amb el seny. Diderot, a L’Encyclopédie, el concep com “la mesura de judici i d’intel·ligència que una persona pot fer servir a favor seu en el tracte social”. En canvi se li ha retret de ser un fre al progrés i, per tant, que l’ordre de les coses es mantingués inalterat. Així, el sentit comú, aliat del costum i poc procliu a la novetat i al risc, ens ha privat, sovint, de conèixer i aprofundir altres realitats i perspectives. Prenem com a exemple el que va significar en el seu moment el pas de la física newtoniana a la relativista. Aquest fet va requerir situar-se en un nivell nou, situar la ment cap a noves formes de coneixement i, per tant, allunyar-se del sentit comú. Quan treballem amb velocitats grans i camps gravitatoris poderosos hem d’anar a cercar Einstein i deixar Newton. Aleshores ens trobem amb espais encorbats o temps dilatats, fenòmens sorprenents que atemptaven contra el sentit comú. Així, podem constatar que …

La fotografia és de l’any 1942. Al mig, hi ha una noia. El seu nom és Sophie Scholl. Hi ha també dos nois, tots si fa no fa de la mateixa edat. Sabem qui són. A l’esquerra, el seu germà Hans; a la dreta, un amic comú, Christoph Probst. La Sophie estudia biologia i filosofia a la Universitat de Munic. Té una gran afició pels llibres. En Hans, en Christoph i també en Willi Graf i l’Alexander Schmorell, dos companys més, estudien medicina. Alguns d’ells han tornat fa poc del front; allà han topat de ple amb la misèria humana, i com la manca de compassió i l’excés de mentida i de crueltat s’han apoderat de l’home. Però l’home també és això. I, tanmateix, això és insuportable. Homes convertits en màquines, el fanatisme sembla regnar arreu: al camp de batalla i a la rereguarda. És possible fer caure l’estat d’hipnosi col·lectiva que el règim nazi ha implantat?  L’estiu del 42, formen, a Munic, el grup de la resistència La Rosa Blanca. No es tracta precisament …