El rabí Nachman de Breslau, que va viure entre els segles XVIII i XIX, va escriure: “Si penses que ets capaç de destruir, pensa també que ets capaç de construir”1. Una frase d’allò més pertinent per a Netanyahu i els ultres del seu govern, encara que aquests deuen pensar que destruint l’altre construiran un país més segur. Però ja han perdut tota legitimitat, i amb la mort de persones innocents i l’anorreament d’edificis i infraestructures, l’únic que fan és construir una societat més rígida, dividida i militaritzada, consolidant, cada dia que passa, un mur d’odi i de ressentiment.  Incapaç de construir la pau ─només cal veure com sempre l’ha boicotejat─, Netanyahu espera que la destrucció total de Gaza, amb el desplaçament de milers i milers de persones, sobrevivint en condicions deplorables, sigui una realitat, i que la inacció de bona part del món faci la resta, malgrat els tímids intents d’uns quants actors polítics. Però si en la situació actual de violència i dolor percebem clarament el rostre de la desconfiança, no per això ens …

Salvador Puig Antich. Un nom que forma part de la memòria col·lectiva d’aquest país, i que les generacions més joves no haurien d’oblidar. Qui diu el seu nom diu també el de tota aquella gent que va viure i va patir la ignomínia i la violència del franquisme. No es tracta d’idealitzar-lo o de fer-lo passar per un heroi. Obrant així no li fem cap favor. El veiem com un jove revolucionari i idealista, amb els seus anhels i les seves contradiccions que, en un moment determinat, va escollir un camí de lluita i d’esperança enmig d’un context de repressió ferotge. La seva militància antifranquista cohabitava també amb la lluita contra el capitalisme, encara que això darrer potser no s’ha destacat prou. Pel que fa a la seva personalitat, la gent que el va estimar el recorda com un jove amb un bon caràcter, alegre i divertit. Una colla de circumstàncies funestes s’uneixen en la seva trajectòria, i l’acaben portant a un carreró sense sortida. Uns apunts compromesos oblidats en un bar, una baralla confusa …

L’any 1925, Eugeni Xammar i Josep Pla van viatjar a Rússia. El periodista empordanès va publicar les seves impressions al diari La Publicitat. Amb el material acumulat en va fer un llibre. En canvi, de la ploma del periodista vallesà en van sortir tan sols una mitja dotzena d’articles*, agrupats sota el títol «La Rússia d’avui» i publicats a La Veu de Catalunya. En tot cas, no deixa de ser una mostra rica i literàriament impecable d’un dels grans del periodisme català. En un d’aquests articles (16-8-25), Xammar ens fa saber de la construcció de nous edificis a la perifèria i al centre de Moscou. En un d’aquests s’hi traslladarà en breu la nova seu de l’Institut Lenin. És tanta la producció escrita sobre el líder rus─ mort tot just l’any anterior─ i sobre el leninisme en general, que s’ha decidit construir un nou espai per encabir-hi la quantitat immensa de llibres i documents─ elaborats a Rússia i a fora─, a banda dels seus incomptables manuscrits. Ja fa un temps que el leninisme s’ha convertit …

És difícil dir si estem vivint una època dominada per la fatiga i la resignació o bé per l’esperança. O una altra on preval directament l’horror. Tot depèn de cada individu o poble, però és evident que el món segueix patint greus amenaces: conflictes i penúries sense una solució imminent, la crisi climàtica o els fanatismes, que no deixen d’alimentar l’odi, la mentida i de rebaixar la dignitat humana, i que tenen en les xarxes socials el mitjà més eficient per a propagar les seves idees. També resulta un fre a la millora del benestar general la indiferència d’una part força important de la població, bàsicament perquè hi ha la sensació que poca cosa es pot fer. Deia Bertrand Russell que l’ètica estoica era adequada per a l’època d’Epictet i Marc Aureli perquè era un missatge de resignació i no d’esperança. Els estoics miraven de viure amb serenor i harmonia, guiats per la raó. A això hi afegim l’anhel d’una llibertat interior, una visió cosmopolita i el conreu de valors com la compassió o la …

No recordo quan va ser l’últim cop que va ploure intensament, la delícia de sentir com les gotes crepiten embogides contra els vidres o les llambordes del carrer. I així durant hores o, potser, dies ─tot i que això ja és més rar─. Tenim tantes ganes de tornar-ho a viure! L’aigua és un do de la Natura, un dels més preuats: “Quan el déu de la pluja deixa de plorar tot es torna trist, macilent, apagat. Els verds es moren aviat i la terra s’esquerda com si se la mengés la lepra”, escrivia fa quaranta anys el periodista Manuel Ibáñez Escofet en un magnífic article*. Hem inventat moltes coses, però restem units a les ofrenes essencials que brollen de la Natura. Abans, quan no hi havia rentadores ni rentaplats ni agricultura intensiva, poques dutxes o zero camps de golf, hom no consumia tanta aigua. Hi havia, potser, una veneració més gran per l’aigua. No es tracta, però, d’enaltir o mitificar el passat; el progrés ha tingut coses positives i, és clar, hem guanyat en qualitat …

L’orgull, l’ambició o, fins i tot, la malícia dels homes no té límits: “Res del que hi ha sobre la Terra quedarà sense ser perseguit, incomodat o fet malbé”, profetitzava fa més de cinc segles Leonardo da Vinci. Els seus dibuixos sobre diluvis i catàstrofes naturals permeten aprofundir en aquesta visió pessimista sobre el futur. El dolor que un ésser humà pot infringir a un altre ésser humà, fins a provocar-li la mort, és un acte que ens segueix colpint. Ho veiem cada dia, i no només en els conflictes bèl·lics. Però el món ho oblida ràpidament, si no és que la indiferència ja ha fet la seva comesa: estendre’s com una riuada per tota la vall, cada vegada amb més força i amplitud. Als governs ─hipòcrites i miserables en molts casos─, els mouen interessos més sucosos, ja siguin econòmics o patriòtics, sense tenir una visió global pel bé comú. “Sovint comet injustícia aquell qui no fa res, no solament aquell qui fa alguna cosa”, havia escrit Marc Aureli. Tanmateix, les espurnes de bondat, la …

El diàleg resulta imprescindible per resoldre conflictes i arribar a solucions més o menys estables. Això que sembla tan evident, no s’ha aprofundit del tot. Si bé els diàlegs polític i/o social solen ser els més prolixos, en algunes situacions també és imprescindible el diàleg interreligiós. Perquè en els conflictes on les religions hi tenen un pes important, aquest diàleg pot ser un impuls a la mateixa política i, per tant, a la resolució plena dels conflictes en qüestió. Però no ens enganyem, allò que possibilita un diàleg interreligiós resideix en unes normes anàlogues als altres tipus de diàleg. És a dir, treballar allò que hi ha en comú entre les diverses creences i no insistir en allò que les separa. També, naturalment, una bona dosi de tolerància i de paciència, així com deixar de banda tota actitud de supèrbia i de dogmatisme. És a partir d’un substrat comú─ o ètica primigènia─, a partir del qual s’han desenvolupat les religions─ en la línia de Hans Küng─ , i no aixecant la bandera del monopoli de …

Som a principis de novembre de 1985. Al Teatre Museu Dalí de Figueres té lloc un fòrum sobre atzar i determinisme, amb la presència de científics i filòsofs de prestigi internacional, sota la direcció de Jorge Wagensberg. El mateix Dalí ha mostrat interès. Recordem que la seva passió per la ciència ve de lluny i que aquesta és present d’una forma explícita en alguns dels seus quadres. Tanmateix, el pintor empordanès no hi ha pogut assistir presencialment. El seu delicat estat de salut l’ha obligat a recloure’s a la seva habitació. No obstant això segueix els debats per un circuit tancat de televisió. La qüestió de fons és: “És l’atzar un producte de la nostra ignorància o un dret intrínsec de la naturalesa?” La funció que juga l’atzar en el nostre món i en la nostra vida ha estat sempre un tema excitant i ha donat lloc a controvèrsies de tota mena. El químic Ilya Prigogine subscriu el paper creatiu del temps i la presència de l’atzar en la vida de l’ésser humà i en …

La societat sempre ha viscut amb ídols i amb déus. És més, hi ha un desig i una necessitat de projectar-se en algú que doni sentit a l’existència, ja sigui cercant imatges intangibles o venerant éssers concrets de carn i ossos. Aquests ídols solen inspirar amor i en ocasions també temor. Les seves intencions no han estat sempre benèvoles. Els antics grecs situaven els seus déus al món Olimp, una creença que no estava massa lluny de la mesura humana. Els seus herois i personatges mítics ens són familiars i han exercit una forta influència sobre la nostra cultura. Al cap i a la fi, ens posaven davant del mirall i projectaven la nostra imatge: podem ser un àngel o un dimoni. O tots dos alhora. En canvi, en la nostra època, almenys en la cultura occidental, les imatges divines tal com les entenien els nostres avantpassats han desertat i el seu lloc ha estat ocupat per uns altres déus: esportistes d’elit, cantants amb més o menys talent, o influencers i youtubers de tota mena. …

Tinc la percepció que en certs moments del dia les coses s’animen o es deixen anar amb més intensitat. Ho he comprovat, especialment, durant els capvespres de primavera o d’estiu ─tot i que també en determinades hores de l’hivern o de la tardor, quan el sol emet una llum trista─. És llavors quan els perfils, les formes i els colors dels objectes s’accentuen amb més claredat. Ho fan poc a poc, d’una manera humil, insinuant-se, però sense exhibir-se impúdicament. La matèria es fa vivent, i projecta una dimensió que ens atreviríem a qualificar d’espiritual. Però si es tracta d’això, és una espiritualitat que preserva la condició terrenal. En altre paraules, la matèria no transcendeix cap a un nou estadi de la realitat. Tampoc no és el mirall o el reflex d’un més enllà, sinó que─ si és que acaba reflectint alguna cosa─ és la representació de les forces íntimes del món, un misteri que potser no arribarem a comprendre mai del tot. El prestigiós astrofísic Hubert Reeves deia que “l’univers és la història d’una matèria …