All posts filed under: MIRADOR

Incendis

  Cremava Notre Dame i ens vam esgarrifar. Quan va caure l’agulla temíem el pitjor. Sortosament, l’estructura va aguantar, però caldran anys de rehabilitació. Siguem creients o no, la desgràcia, tanmateix, ha estat enorme. I és que Notre Dame va més enllà de ser un element purament religiós o de ser una catedral emblemàtica: forma part del patrimoni cultural europeu i mundial. Però no només això: ocupa també un lloc especial en el cor i en l’ànima de molta gent. I això s’ha de respectar. No ha estat el cas d’alguns furibunds anticristians, que han celebrat via xarxes socials la catàstrofe. Com poden congratular-se de la destrucció d’un element cultural d’enorme valor, com ho són també, per citar només un exemple, les restes arqueològiques de Palmira, destruïdes per una colla de fanàtics? La polèmica més gran ha vingut, però, de la sobtada generositat en forma de milions d’euros que han ofert algunes de les fortunes més grans de França. Tothom és lliure de fer el que vulgui amb els seus diners, però hom ha recordat …

Forats negres

  Hem pogut observar, fa poc, la primera imatge real d’un forat negre. Situat a la galàxia M87, a una distància d’uns 50 milions d’anys llum de la Terra, se’ns apareix en el seu conjunt com una mena de donut cremós i cruixent, però alhora inaccessible. De fet, és un objecte que viu a tota hora afamat. Qualsevol tipus de matèria, ja sigui estel·lar o planetària, inclosa la llum, que se li posa per davant, és engolida, formant un remolí, talment com l’agua que s’escapa per l’embornal d’una banyera plena a la qual se li ha tret el tap. La massa d’aquest forat negre equival a més de sis milions de masses solars. La fita ha estat possible gràcies a l’acció conjunta de vuit radiotelescopis situats a diversos llocs del planeta; en concret als Estats Units, Mèxic, Xile, Espanya, Hawaii i l’Antàrtida. Així, la ciència ens demostra, una vegada més, que la col·laboració entre països és la millor manera d’assolir objectius d’una gran complexitat, els quals han pogut satisfer la nostra curiositat i de retruc incidir en …

Un home lliure

  Fou l’home de les mil disfresses, l’escriptor ocult amagat sota diversos pseudònims. No se sap a quin país va néixer. Any? És possible que cap al 1890. Viatger infatigable, va viure, entre altres llocs, a Alemanya, Anglaterra i Mèxic, on s’instal·là el 1924. En aquest mateix país hi va morir un 26 de març de 1969. Fa exactament cinquanta anys. Heus aquí alguns dels noms que va fer servir: B.Traven, Ret Marut, Traven Torsvan, Otto Wiencke, Hal Croves… i variacions sobre aquests mateixos noms. Enrique Vila-Matas l’inclou entre els escriptors del No en la seva celebrada obra Bartleby y Compañía: “Tuvo menos nacionalidades que nombres, pero tampoco anduvo corto en este aspecto. Dijo ser inglés, nicaragüense, croata, mexicano, alemán, austriaco, norteamericano, lituano y sueco”. La seva identitat continua sent un misteri, malgrat els intents i les suposicions que s’han efectuat. És un cas gairebé únic a la literatura i a l’art. A Mèxic, signant com a B. Traven, va escriure unes quantes novel·les que van atraure una multitud de lectors: El barco de los muertos, …

Que no ens prenguin el futur

  Serà 2019 un dels anys més càlids? La tendència de les últimes dècades indica que sí. Els vint anys més calorosos s’han registrat en els darrers vint-i-dos. Les emissions de CO2 a l’atmosfera continuen sent molt altes. La gran majoria dels governs incompleixen els Acords de París de 2015. Els qui directament neguen el canvi climàtic ho fan, o bé per ignorància, per interessos econòmics, o bé són captius de les grans companyies energètiques. La salut del planeta i de la seva gent no pot quedar a mans de quatre individus ambiciosos i amb pocs escrúpols que s’escapen de qualsevol control democràtic, sota el paraigües d’uns polítics que perverteixen la mateixa democràcia. L’escalfament del planeta és un fet contrastat. Segons el darrer informe del grup d’experts de l’ONU sobre el canvi climàtic, en les pròximes dues dècades la temperatura global haurà pujat 1, 5 °C respecte l’era preindustrial. Però hi ha qui diu que, fins i tot, es podria arribar als 2 °C. Les conseqüències, doncs, encara serien més catastròfiques. Per això alerten que …

Carles Rahola

  Primers de febrer de 1938. Fa un dia rúfol. Un senyor ben vestit, amb el cap cot, cabells blancs, bigoti voluminós també blanc, ulleres pinçades al nas, baixa per un dels carrers del barri antic de Girona. Aixeca per un moment els ulls i mira, gairebé amb tendresa, les pedres velles i immortals. Reprèn el camí, ara amb menys vacil·lació. És Carles Rahola, il·lustre escriptor i historiador. D’aquí a una hora, tornarà a passar pel mateix punt, però ara de retorn cap a casa. Poc abans haurà deixat a la seu del diari L’Autonomista el darrer article que ha escrit, «Refugis i jardins». Un any després, aquest serà un dels escrits que els guanyadors de la guerra utilitzaran contra la seva persona. 15 de març de 1939. La ciutat encara dorm. És de nit. Carles Rahola, que havia estat detingut unes setmanes abans per les autoritats franquistes, i sotmès a un consell de guerra sumaríssim, és afusellat davant les tàpies del cementiri de Girona. Fa exactament 80 anys. Un crim contra la humanitat, un …

Vermeer

Un cel més humà

  Dies i dies d’anticicló. Per fi s’ha acabat, i em sento més feliç, més lleugera. Visc dels canvis i dels colors; la monotonia m’exaspera. No cal ser un artista, un meteoròleg o un metge per verificar com un temps estable d’altes pressions i amb l’aire enclotat, no és el que més ens convé. En aquestes jornades feixugues i inacabables, sentia com si habités a l’interior d’una bola de vidre radiant, però amb una capa de polsim a mitja alçada. Ens aixecàvem amb boirines matinals i tornàvem a casa, al migdia, sota un cel aparentment serè, però desconcertant. El blau havia canviat; estava impregnat de tons terrossos. Caminant amunt i avall sentia com una mena de malestar i impaciència. No era tan una qüestió física com mental. Creia percebre com els altres rostres expressaven una inquietud semblant. Això sí, veia vehicles i més vehicles. Semblava que s’haguessin multiplicat per deu o per vint. L’aire brut s’acumulava, el neguit també. Ningú, però, no estava fent res. Pura inacció. Com si viure en un entorn així fos …

Estigmes

  A la pregunta ¿qui ets?, Hannah Arendt respondrà fins al final de la seva vida: una jueva.(1) L’afirmació, tanmateix, no suposa que la inscripció jueva determini la seva visió del món, ja que el primer mandat dels éssers humans és el de pensar per si mateixos, que no vol dir pensar a partir del no-res, en paraules de Fina Birulés. En una entrevista realitzada l’any 1964, Arendt afegeix: “Si a una l’ataquen com a jueva, ha de defensar-se com a jueva. No com a alemanya, ni com a ciutadana del món, ni com a titular dels drets humans ni res per l’estil”. Quan a una persona l’ataquen pel fet de ser jueva, o musulmana, posem per cas, ataquen la seva dignitat, la seva adscripció més íntima; per tant, també colpegen la humanitat sencera. Com altres pàries de la història, el jueu porta la marca del sofriment, l’estigma de la incomprensió, els embats de l’odi. L’antisemitisme ha perdurat en el temps, i ha entrat de ple també en el segle XXI. Després de la Xoà …

L’últim viatge

  Té 63 anys, però sembla que en tingui molts més. És un home abatut, trist, amb el cor malalt: “Cuando ya no hay porvenir por estar cerrado el horizonte a toda esperanza, es ya la muerte lo que llega”, li confessa al seu germà José. Fa pocs dies que ha arribat a Cotlliure, a la Catalunya Nord. L’acompanya la seva mare, Ana Ruiz, també molt debilitada. Gairebé no es pot moure, pesa menys que una nena. La tragèdia l’ha fet desvariar i tornar a la infància: “¿Cuándo llegamos a Sevilla?”. Abans d’emprendre el camí cap a l’exili, Antonio Machado i la seva família havien passat els darrers mesos de la guerra a Barcelona. Rellegeix Maragall, Verdaguer i Ausiàs March, entre d’altres. També escriu diversos articles i poemes, i participa en tertúlies amb amics catalans. Són moments d’una calma relativa, només interromputs pels bombardeigs que de tant en tant colpegen la ciutat. El dia 22 de gener, quan l’entrada de les tropes franquistes és imminent, abandona la capital de Catalunya i, com tants milers i …

Humanitats i humanitat

  Quan l’home ja no hi sigui, encara tindrem Humanitats per anys. A l’hora foscant sempre hi ha una llum que no vol morir. Quan l’home va començar a ser, en aquest precís moment van néixer les Humanitats. No en un sentit com l’actual, naturalment, però sí amb una actitud i una intenció de saber semblants, i amb una consciència anàloga per l’inefable, el misteri i l’emoció. Més enllà del corpus cultural i de l’experiència humana de segles i segles, existeix una necessitat vital que no s’explica només per la raó. Què són, doncs, les Humanitats? Quina actitud i quin gest les van fomentar? Penso, per exemple, en una singular composició entre mirar els astres (la natura), el rostre de l’altre i a un mateix. Són només tres imatges; n’hi ha moltes més. Però deixem que sigui la filòsofa Marina Garcés qui ens ofereixi una definició prou precisa. La podem trobar en el pròleg del llibre col·lectiu de recent aparició, Humanitats en acció, publicat per Raig Verd: “(…) entenem les Humanitats no com un conjunt de …

El diàleg

  Fa pocs dies, en una concentració a Madrid, uns quants milers de ciutadans, bastants menys dels esperats per cert, van clamar contra el diàleg amb els independentistes, amb els quals no s’havia de tenir cap mirament, i van titllar de traïdor el president del govern espanyol. Tot molt assenyat i humanitari, doncs. El manifest final llegit per tres periodistes independents estava farcit de mentides, mitges veritats i d’inexactituds. Costa molt poc inflamar les masses, certament. El diàleg només és possible si reconeixem l’altre. No es pot negar la condició de persona i d’interlocutor a qui pensa diferent de nosaltres. El compromís amb la veritat també ha de ser una baula essencial d’una democràcia. Això sí, els partits que van organitzar l’acte de Colón repetiran, una i una altra vegada, que ells són els autèntics demòcrates, encara que vagin de bracet amb l’extrema dreta. Observem amb inquietud i preocupació l’espectacle grotesc que ens obsequien diàriament tota aquesta colla d’irresponsables, de llengua esmolada i feridora. El diàleg, és a dir, el fet d’asseure’s a parlar amb l’altre, està …