No he acabat d’entendre mai com una persona formada en “lletres”, quan s’enfronta a una qüestió científica, acaba dient: “És que jo soc de lletres”. Així, tal com raja. El desig, i menys l’esforç, per saber coses i assolir una informació veraç, no cotitza a l’alça─ tot i les excepcions─ . La divisió “ciències” i “lletres” és absurda, limitada, i ha fet un mal terrible. Els humans, sempre amb la temptació de dividir, classificar i separar, enlloc d’unir. Justament allò més enriquidor és el coneixement compartit, global, holístic, i la curiositat per saber coses diverses, encara que aparentment siguin alienes a un mateix. Aquesta actitud ens fa comprendre millor el món, afavoreix la relació amb els altres i reforça el plaer per saber cada cop més. Conèixer una matèria en concret hauria de desplegar un conjunt d’infinites ramificacions que ens porten a altres sabers. En general, la situació més habitual és que són més les persones formades en ciències les que s’interessen o saben de “lletres” que no al revés. Per què? Per una mala …

La percepció de la nostra realitat i el pensament en el seu conjunt no formen part d’un procés homogeni i continu. Són més aviat un conjunt de fragments, sovint dispersos, amb una relació ambigua entre si. Com les peces d’un trencaclosques que al final del dia intentem ajustar amb més o menys èxit. La realitat, doncs, sovint es presenta com una successió d’imatges ràpides, múltiples, discontínues i sovint inconnexes, encara que hi hàgim esmerçat atenció i concentració. Fins i tot en moments de calma, quan el temps sembla que es dilata, la realitat també és fragmentària. És fruit d’una certa descoordinació entre els sentits i el pensament? O bé per què vivim en un temps fracturat, irregular, que provoca uns salts en la nostra percepció del món? Quan la ment acull esdeveniments que deixen de ser present per esdevenir passat i alhora amb un sediment de futur no és capaç de deixar-nos unes imatges pulcres, nítides. Una certa fidelitat, potser sí, però plena de sotracs. La memòria, com la imaginació, també és fragmentària, per allò …

Pensament poètic autònom, caçat al vol o bé abandonat, tempta la ment vers l’estupor, la contradicció o la reflexió crítica. Fragment amb cavitats, finestres obertes per on l’aire hi pugui entrar, sempre renovat. Paraules justes, concises, vives, que conviden a una lectura múltiple. L’aforisme ens travessa per tot arreu; el pensem i ens pensa. Però la literatura dita fragmentària adopta també altres formes expressives, de llinatge semblant a l’aforisme: la màxima, la sentència, l’apotegma, el proverbi, el refrany o l’adagi. És cert que, alhora, la podem entendre en un sentit més ampli i incloure altres tipus de reflexions, pensaments i escrits generalment breus sobre determinats temes, o bé certes notes (auto)biogràfiques. Fragments dispersos, doncs, que poden atènyer a diversos gèneres, a vegades presentats de forma deliberadament desordenada, sense cap voluntat de ser sistemàtic. Ha estat l’aforisme el parent pobre de la literatura? No se l’ha qualificat a vegades com una forma literària menor, amb poca substància, fàcil, excessivament tancada en si mateixa, poc airejada, i orientada bàsicament a un ensenyament moral? Un aforisme ─com un …

El tenim, d’habitud, per una qualitat. Aquí, se l’associa o se l’identifica amb el seny. Diderot, a L’Encyclopédie, el concep com “la mesura de judici i d’intel·ligència que una persona pot fer servir a favor seu en el tracte social”. En canvi se li ha retret de ser un fre al progrés i, per tant, que l’ordre de les coses es mantingués inalterat. Així, el sentit comú, aliat del costum i poc procliu a la novetat i al risc, ens ha privat, sovint, de conèixer i aprofundir altres realitats i perspectives. Prenem com a exemple el que va significar en el seu moment el pas de la física newtoniana a la relativista. Aquest fet va requerir situar-se en un nivell nou, situar la ment cap a noves formes de coneixement i, per tant, allunyar-se del sentit comú. Quan treballem amb velocitats grans i camps gravitatoris poderosos hem d’anar a cercar Einstein i deixar Newton. Aleshores ens trobem amb espais encorbats o temps dilatats, fenòmens sorprenents que atemptaven contra el sentit comú. Així, podem constatar que …

La fotografia és de l’any 1942. Al mig, hi ha una noia. El seu nom és Sophie Scholl. Hi ha també dos nois, tots si fa no fa de la mateixa edat. Sabem qui són. A l’esquerra, el seu germà Hans; a la dreta, un amic comú, Christoph Probst. La Sophie estudia biologia i filosofia a la Universitat de Munic. Té una gran afició pels llibres. En Hans, en Christoph i també en Willi Graf i l’Alexander Schmorell, dos companys més, estudien medicina. Alguns d’ells han tornat fa poc del front; allà han topat de ple amb la misèria humana, i com la manca de compassió i l’excés de mentida i de crueltat s’han apoderat de l’home. Però l’home també és això. I, tanmateix, això és insuportable. Homes convertits en màquines, el fanatisme sembla regnar arreu: al camp de batalla i a la rereguarda. És possible fer caure l’estat d’hipnosi col·lectiva que el règim nazi ha implantat?  L’estiu del 42, formen, a Munic, el grup de la resistència La Rosa Blanca. No es tracta precisament …

Estan massa il·luminades les ciutats? Més llum significa més seguretat o, contràriament, deixa al ciutadà més exposat? L’excés de llum infon bellesa i irradia felicitat o, en canvi, encega i pertorba? No serà, justament, que l’abundància i la persistència de llum (artificial) crea un món més obscur, un decorat que posem per amagar els racons foscos, dins i fora de nosaltres? Com el silenci i la paraula poden ser complementaris, també ho haurien de ser la llum, l’ombra i la foscor. És la mesura i l’equilibri que anhelaven els grecs, per exemple. Cadascú ho pot veure diferent, però no excel·leix la bellesa, precisament, en aquesta justa proporció de llum i foscor? No la trobem inclús en la mateixa obscuritat solitària o en la penombra que la precedeix? Quan, a la nit, no se’ns permet contemplar la plenitud i la fondària del cel, amb totes les estrelles, també se’ns està negant un dret adquirit des de temps històrics. A la contaminació de l’aire durant el dia s’hi afegeix la contaminació lumínica en les hores nocturnes. En …

És un cas greu de salut pública, un mal crònic que afecta gairebé la totalitat del planeta. Però no té l’interès i el tractament adequats: ja sigui per impotència o per desídia. Tampoc no hi ha ni hi haurà grans mobilitzacions. Molts cops invisible i inodora, és com si no existís. Ens referim a la contaminació atmosfèrica. Fa pocs mesos, Sant Joan de Déu alertava que les embarassades i els infants, fins i tot abans de néixer, són els més exposats a la contaminació. De fet, bona part de la població mundial està sotmesa a tota mena d’agents contaminants, especialment perjudicials pels infants: nou de cada deu respiren un aire de baixa qualitat. No només els ocasionen problemes respiratoris i cardiovasculars sinó que afecta també el seu neurodesenvolupament. Ens hem de resignar, un cop més, davant d’aquest problema? Quin preu més hem de pagar? El nostre futur queda hipotecat, ja no només per les conseqüències del canvi climàtic, sinó també perquè els habitants del futur, els que ara són infants, seguiran patint els estralls d’aquest …

El començament de l’estiu pot suposar alegria, il·lusió, nostàlgia, el tancament d’una etapa o també l’estímul per pensar o consolidar nous projectes i aventures. En fi, que cadascú ho viu a la seva manera. Hi ha persones, en canvi, que el seu desig és fugir de la regió o del país on viuen, a causa d’una guerra, d’una epidèmia o per l’escassetat d’aliments. Conserven la il·lusió de començar una altra vida, més tranquil·la i en pau, en un altre país, sigui on sigui. Per això arrisquen, si cal, la vida, creuant deserts, mars i murs, sabent que durant el seu recorregut es trobaran persones armades fins al capdamunt, i que no les rebran precisament amb entusiasme. La violència viscuda a Melilla fa pocs dies ─amb nombrosos morts i ferits─, amb la complicitat de l’estat espanyol i de la UE─, ens hauria d’omplir de vergonya. La hipocresia ha assolit els seus nivells màxims. Les reaccions de determinats polítics davant d’aquest drama han estat fredes i inhumanes. Així mateix, a causa─o amb l’excusa─ de la invasió russa …

Avui volem recordar les pàtries perdures, els països esquinçats i aixafats per la guerra i la fam. Però sobretot la seva gent, les persones innocents que pateixen i són massacrades sense pietat per individus que mai no respondran dels seus crims. Pensem en Ucraïna, naturalment, però també en altres llocs dissortats del planeta que s’han convertit en pous sense aigua, víctimes de la barbàrie i de la indiferència. D’aquí sorgeix una certa enyorança, una remembrança del passat, la impotència però també el desig que tota aquesta desgràcia acabi com més aviat millor. Zbigniew Herbert ho va saber expressar a la perfecció en el següent poema en prosa, «Un país», de l’any 1957:   Just en aquest racó d’aquest mapa vell hi ha un país que enyoro. És la pàtria de les pomes, els pujols, els rius mandrosos, del vi agre i de l’amor. Per desgràcia una gran aranya va teixir sobre seu la seva tela i amb la saliva viscosa va tancar les portes del somni.        I és sempre així: un àngel amb l’espasa …

Fa uns anys, en una entrevista, el físic Rolf Tarrach afirmava que “Déu només existeix en el nostre cervell”. És una bona reflexió, però com sempre caldria precisar què entenem per Déu, i si de qualsevol misteri o fet inexplicable podem  fer-lo partícip. En tot cas, tothom és lliure, naturalment, de creure o no en quelcom superior, però ningú no hauria d’imposar la seva existència a les altres persones. Molts no han sentit mai Déu, ni n’han tingut mai la necessitat, fins i tot en moments de solitud, de dolor o de sofriment. Cal ser honest amb un mateix, encara que per alguns això porti més neguit i desemparament. No ens cal tampoc cap transcendència per explicar l’existència de les coses. No ignorem que la natura ─inclòs l’ésser humà─, com hem dit, té una part de misteri. Això resulta atractiu, com l’atzar que ens ha portat fins aquí. La ciència n’ha desvetllat alguns secrets, però sempre restarà alguna cosa inconeguda i que potser no sabrem mai. L’ésser humà, ple de contradiccions, atret alhora per l’amor …