Estan massa il·luminades les ciutats? Més llum significa més seguretat o, contràriament, deixa al ciutadà més exposat? L’excés de llum infon bellesa i irradia felicitat o, en canvi, encega i pertorba? No serà, justament, que l’abundància i la persistència de llum (artificial) crea un món més obscur, un decorat que posem per amagar els racons foscos, dins i fora de nosaltres?

Com el silenci i la paraula poden ser complementaris, també ho haurien de ser la llum, l’ombra i la foscor. És la mesura i l’equilibri que anhelaven els grecs, per exemple. Cadascú ho pot veure diferent, però no excel·leix la bellesa, precisament, en aquesta justa proporció de llum i foscor? No la trobem inclús en la mateixa obscuritat solitària o en la penombra que la precedeix?

Quan, a la nit, no se’ns permet contemplar la plenitud i la fondària del cel, amb totes les estrelles, també se’ns està negant un dret adquirit des de temps històrics. A la contaminació de l’aire durant el dia s’hi afegeix la contaminació lumínica en les hores nocturnes. En un món cada cop més accelerat i digitalitzat contemplem massa poc, escoltem massa poc i, a diferència d’altres cultures, la bellesa de la foscor i de les ombres es va perdent, com tantes altres coses. També un cert gust per la imperfecció, la qual resulta ser, sovint, més “perfecte” que el món aparentment més perfecte, excessivament polit i postís.

Un carrer mig fosc i solitari té el seu encant. Una finestra que vessa una llum càlida i humil. A mig camí entre la llum i la foscor, una penombra, l’equilibri tants cops desitjat.

La fotografia que encapçala el text és de Brassai. Paris vu de Notre-Dame, 1934.