Entrem en un món petit i humil, fascinant i ple de significat. D’un fet proper o d’un gest minúscul, quotidià, aparentment banal, hi ha una voluntat de ser universal. En aquests poemes^*, que recorden els haikus, hi percebem la mateixa mirada poètica que en les pel·lícules i fotografies del mateix artista.

L’artista és Abbas Kiarostami (1940-2016), reconegut cineasta iranià, autor de films distingits per la seva bellesa, sensibilitat i minimalisme. També destacà com a fotògraf: les seves imatges, la majoria en blanc i negre, són excel·lents. Potser és menys coneguda la seva vessant com a poeta, però aquí el seu art també adquireix una gran qualitat i precisió. És més, aquesta altra faceta artística consolida i enalteix una obra del tot coherent, una de les més rellevants de les últimes dècades.

La curiositat i l’amor per allò més pròxim ─ja sigui pels éssers vius o pels objectes─, s’obre també als paisatges i als fenòmens meteorològics. De cada detall, per més petit que sigui, de cada instant capturat, en sap treure poesia. Ens ensenya a veure, a observar i a valorar allò que a priori no li donem massa significat o importància. Hi ha un anhel de veritat i essència. No és això també una de les funcions del periodisme?

Kiarostami celebra la vida i la poesia en cada racó de la terra i del cel, en certes persones o també quan parla d’ell mateix:

No sabia llegir/ ni escriure/però deia coses/que jo no havia llegit/ni ningú no havia escrit.

Aquell any/els pagesos,/de tot el que havien sembrat,/en van collir poesia.

Faig una muntanya/ de palla/ Ascensió al cim de l’absurd.

Com he de témer el vent/si tinc arrels a la terra.

Com fotogrames d’una pel·lícula, les imatges, múltiples i variades, es van succeint, d’una manera tranquil·la: Una dona de cabells blancs que mira les flors de cirerer. Un poltre blanc enmig de la boira. Una gota que rodola per una fulla. Una aigua contaminada que va cap a la planura plena de tulipes vermelles. L’últim corredor de la marató mira enrere.

Totes ens conviden a la reflexió. Com la darrera, per exemple. El corredor s’ha girat amb l’esperança de no ser potser l’últim? O ha volgut donar un cop d’ull al camí fet i així afrontar amb més vigor el tram que li resta? O, en canvi, ara és més conscient de la seva solitud i desemparament?

Sí, el vent se’ns emportarà, però les noces que hem establert amb la terra tenen uns llaços profunds. Atrapar la màgia d’un instant requereix paciència i talent. No és poc per a una vida.

És la primera vegada que es tradueix al català una antologia dels seus poemes, en una bella edició bilingüe, i des d’aquí ho celebrem i felicitem totes les persones que ho han fet possible.

*El vent se m’endurà. Selecció de poemes d’Abbas Kiarostami. Traducció del persa de Ryma Sheermohammadi Motlaq i Xavier Valls Guinovart. Editorial Karwán.

La fotografia que encapçala el text és del mateix A. Kiarostami i pertany a la sèrie Snow (2002).