Montserrat Roig o Josep Maria Espinàs són escriptors que tota cultura voldria tenir. Perquè la dignifiquen, li donen prestigi i aconsegueixen fer-la accessible a amplis sectors de la societat, sense perdre rigor ni qualitat. Això és més clar en el nostre país on, després de la dictadura, calia donar un fort impuls i una major presència a la llengua catalana. Que les persones que no van tenir l’oportunitat d’estudiar la nostra llengua o que procedien d’altres llocs de l’estat s’engresquessin a llegir i escriure en català i que, al capdavall, els pogués arribar al cor tan o més que qualsevol altra llengua.

Espinàs ens ha deixat recentment─ pocs dies després, per cert, que morís un altre gran de la nostra cultura: el filòsof Rubert de Ventós─, però el seu llegat immens perviurà, com un tresor que caldrà ensenyar a les futures generacions. Una obra formada per novel·les, contes, cròniques i milers d’articles, a banda d’altres aportacions artístiques i comunicatives també molt apreciades.

Com Roig, Espinàs seguirà gaudint, doncs, de moltíssims lectors, identificats amb una escriptura senzilla, diàfana i càlida─ amb un domini extraordinari de la llengua─, i també per l’elecció de temes tan vinculats a la vida quotidiana de cadascú, amb una curiositat i una capacitat d’observació admirables. La seva literatura, el seu periodisme─ l’articulisme, sobretot─ va ser el nexe o la baula necessària que connectava amb el que s’havia fet en aquest país abans del franquisme, amb noms tan rellevants com Robert Robert, Carles Rahola, Irene Polo, Rovira i Virgili o Carles Soldevila, a banda, naturalment, de Sagarra, Pla o Gaziel.

Per tant sempre és una bona notícia quan es reediten textos d’autors que van publicar a Catalunya abans de la fi del període republicà i que van continuar o desenvolupar la seva tasca intel·lectual a l’interior o a l’exili. Esmentem, doncs, tres llibres de factura i gènere diversos, però igualment esplèndids. Els seus autors són els periodistes i escriptors Domènec de Bellmunt, Domènec Guansé i Josep M. Poblet.

Del primer va aparèixer fa pocs mesos una antologia dels seus articles, amb el títol de En defensa de la democràcia i la llibertat, i editat per Fonoll. Són de temàtica nacional i internacional, escrits entre el 1925 i el 1993, i conserven una lucidesa i una actualitat remarcables. De Guansé, Adesiara ha reeditat fa molt poc Una nit, una novel·la deliciosa, d’una gran penetració psicològica i amb una prosa depurada. Gairebé de manera simultània, la mateixa editorial també ha tret unes breus cròniques que relaten l’exili, des de que va marxar de Barcelona fins que va arribar a Cuba, de Josep Maria Poblet─ De Barcelona a l’Havana…passant per Darnius─. Mereixen també la nostra atenció, per la seva naturalitat i per una visió optimista, malgrat les penalitats viscudes. També ens interessa per la descripció que fa del Nou Món, en particular de les illes del Carib, amb una gent i uns costums tan diferents dels d’aquí.

Doncs bé, tan Roig com Espinàs, per citar els dos noms abans esmentats, en una tasca que va saber moure’s, amb absoluta destresa, entre la literatura i el periodisme─ i fent del periodisme literatura de gran qualitat─, hereten en bona part la mirada i la prosa de molts dels autors catalans que els van precedir, cadascú amb les seves aportacions. Amb discreció, reflexió i elegància, Roig i Espinàs van excel·lir també en l’art de la conversa i de l’entrevista, facilitant, així, la lliure circulació de la paraula serena i intel·ligent.

La fotografia que encapçala el text és de Mey Rahola. ‘Sense títol [Figueres d’esquena, costa del Cap de Creus]’, 1933 – 1936.