Mes: Juny de 2019

El verd que ve

  El verd no és només un color que està de moda. Perquè si només fos un color que està de moda hi hauria el risc que fóssim davant d’una moda passatgera. Però no, el verd ha vingut per quedar-se. El verd, naturalment, que beu de la preservació del medi ambient i de l’ecologisme. El moviment verd, el sentiment de respecte i de comunió amb la natura, no és pas nou. Va aflorar amb força, especialment a la dècada dels 70 i 80 del segle passat, en el context d’un món nuclearitzat i amb successives onades capitalistes. Però és ara quan ha abraçat una dimensió desconeguda i esperançadora. Ara que el planeta marxa, confiem tanmateix que no d’una manera irreversible, cap al desastre. Per això, tota acció per evitar-ho és més necessària i urgent que mai. Un jove habitant del nostre dissortat planeta que visqui d’aquí unes quantes dècades, podrà acusar-nos, amb raó, de no haver fet gairebé res per revertir la situació. Però alguns adults d’aleshores també els diran: “Bé, nosaltres quan vam ser …

Cosmologia, ahir i avui

  La cosmologia és, probablement, la més filosòfica de les ciències. De fet, la primera filosofia, la de Tales o la d’Anaximandre, fou anomenada filosofia natural, és a dir, s’ocupava essencialment de l’estudi de la natura, de la física (physis) i, en particular, de la cosmologia. Aquells presocràtics es demanaven, s’interessaven sobretot, per l’origen i la formació de l’univers (cosmogonia) i de totes les coses. Les seves preguntes, més importants que les seves respostes, han viatjat fins a nosaltres, tot i les mancances tècniques i tecnològiques de què disposaven. Però la cosmologia no és saborosa només pel seu pòsit filosòfic, sinó també per la poesia i pel seu sentit estètic. I qui diu poesia, diu, òbviament, bellesa o caos. Per això, creiem, atrau tants admiradors. Tot i el complex substrat matemàtic que hi ha al seu darrera, imprescindible per altra banda, sempre hi ha aquesta arrel filosòfica que té alhora un caràcter màgic i enlluernador: D’on venim? On anem? Per què som aquí? Són qüestions que ni el Hubble, els acceleradors de partícules o les …

La batalla de Barcelona

  Els ajuntaments esperen els nous inquilins, però molts no saben encara qui els dirigirà. Pactes a corre-cuita, moviments diversos, i pressions, moltes pressions. El 15 de juny veurem com acaba tot plegat: és el dia que s’hauran d’acabar de bastir els consistoris sorgits de les eleccions del 26-M. Barcelona és la cirereta del pastís, la més preuada pels poders fàctics. La dimensió internacional que té és indubtable. Durant mesos i mesos han sovintejat els atacs a Ada Colau i a les seves polítiques. La major part, creiem, excessius o sense massa fonament. Alguns d’aquests crítics han caracteritzat Barcelona gairebé com una urbs de la delinqüència, on la llei hi és absent, una ciutat sense futur, estancada des d’un punt de vista econòmic. A tot això hi ha ajudat, segons aquestes mateixes veus, el moviment independentista, titllat de perniciós i de provincià. S’apel·la a una suposada Barcelona cosmopolita, motor econòmic i garant de l’ordre, idealitzant un passat però deixant el seu futur, el de la ciutat, en mans d’un capitalisme agressiu que pretén homogeneïtzar la …

Una forma de vida

  Fa pocs dies, el poeta, assagista i traductor menorquí Ponç Pons va visitar Vic, convidat pel Fòrum de Debats. Hi va oferir la conferència De la poesia com una forma de vida. No en va, l’autor defineix la seva activitat amb el mot “escriviure”: escriure i viure són una sola cosa. La poesia, per Pons, ha de commoure. Si no emociona, no funciona. Estem davant d’un art que serveix per il·luminar les parts fosques de l’ésser humà. La curiositat de l’escriptor illenc és infinita: “Soc poeta però m’interessa tot”. Baudelaire deia que la millor inspiració és el treball. Tanmateix, potser això últim s’adiu més amb la prosa que no pas amb la poesia, segons el parer de Ponç Pons. Treball, sí, però amb regularitat: Saramago escrivia dues pàgines exactes cada dia. La correcció també forma part del treball. És més, per Pons, escriure és corregir. Hi ha un moment, però, que l’obra l’hem de deixar. Paul Valéry afegia: “Les obres no s’acaben, s’abandonen”. Si no hi ha passió i talent, no arribarem massa lluny. …