Mes: Juny de 2019

Pensament viu, pensament crític

  Quan Marx i Engels van començar El Manifest amb els mots “un fantasma recorre Europa: el fantasma del comunisme”, no devien pensar que, com tots els fantasmes, aquell també s’acabaria desfent tard o d’hora, com un glaçó de gel submergit en una tassa de xocolata calenta. Avui, alguns creuen que el fantasma que recorre Europa és el populisme de dretes, altrament dit també extrema dreta. Sigui afinada o no la comparació, li augurem una fi semblant. La tasca serà àrdua, és clar, però la intolerància i la mentida no poden imposar-se a tants caps i a tants cors. Així, només hem d’esperar que, en aquest cas, el gel es fongui molt més ràpid, potser en un riu de lava. Ho desitgem de tot cor. A la pregunta de si el món és millor avui que no pas fa unes quantes dècades no sabríem què respondre. És cert que en molts àmbits hem millorat: la consciència feminista i ecologista, la disminució del nombre de conflictes o l’avenç en el tractament de moltes malalties; tot i …

Notes sobre cultura

  Hem substituït la cultura pel pur entreteniment, sense adonar-nos que la cultura és també entreteniment i diversió, i un magnífic remei contra el dogmatisme i el fanatisme (encara que, com és obvi, no és suficient). La cultura és evasió? I si és evasió, evasió de què? De la rutina, de l’absurd de l’existència, d’un entorn hostil i insuportable… Sí, però…fugim amb i cap a la cultura per trobar una il·lusió, per saber que existim, tot i la manca de sentit de tot plegat? Habitualment, quan llegim un llibre, posem per cas, recuperem una vella tradició ancestral: un acte humà i humanista, un lligam amb nosaltres i amb l’entorn. Però no com dues coses separades, sinó que també som natura. I això sovint ho oblidem. Destruint la natura ens estem destruint a nosaltres mateixos. No es tracta de felicitat, només, quan gaudim de la cultura. És alguna cosa més, indefinible. Cadascú ha d’escollir lliurement el seu camí. Una persona pot ser extremadament feliç sense haver llegit mai un llibre ni haver escoltat mai una peça …

I ara, què?

  Després de dues comtesses electorals, més aviat de caire tempestiu, hauríem de tenir, per fi, un període de calma. Tanmateix, en un país acostumat els últims anys a forts vents i onatge, això més aviat sembla una quimera. No hi ha dia que no quedem desconcertats per una nova notícia. Després del regal enverinat de Valls a Ada Colau, recordant-li que sense els seus vots “no seria alcaldessa”, Ciutadans ha trencat amb l’ex primer ministre francès. Trist paper, per cert, el de Ciutadans que, en un temps rècord, ha passat, a Catalunya, de fer el cim a ser gairebé marginal. Cada cop més escorat a la dreta, no fa escarafalls, però, a pactar amb els ultres. Núvols negres acompanyen fa mesos als taronges. Van caient les etiquetes que ells mateixos es van anar penjant: socialdemòcrata, liberal… La seva contribució al benestar i a la calma de la gent ha estat nul·la. Europa ja li ha picat la cresta. No entenen com poden posar un cordó sanitari als socialistes i no a l’extrema dreta. També …

La Catalunya pintoresca

  Editat per Salvat Papasseit l’any 1919*, fou reeditat unes quantes vegades. L’edició de 1979 és la que em vaig trobar, un dissabte assolellat de principis de juny, en una parada de llibre vell i antic del mercat de Vic. No saps com però sempre hi ha alguna joia bibliogràfica que t’espera, després de ser ignorada o inadvertida per molta altra gent que ha passat abans de tu. El llibre motiu de comentari, La Catalunya pintoresca, és un conjunt esplèndid de dibuixos de Xavier Nogués, amb textos del no menys il·lustre Francesc Pujols. Sí, el filòsof, aquell que va dir, entre altres anècdotes i profecies, que algun dia els catalans ho tindríem tot pagat quan viatgem pel món. Nogués fou un dels millors dibuixants del segle XX. Va ser també un important gravador i pintor. Va conèixer Nonell. Goya el va impressionar. A partir del 1909 col·labora en una de les publicacions satíriques més emblemàtiques que ha tingut el país: “Papitu”. Signa els seus treballs amb el pseudònim de Babel. A partir de 1914 col·labora …

El verd que ve

  El verd no és només un color que està de moda. Perquè si només fos un color que està de moda hi hauria el risc que fóssim davant d’una moda passatgera. Però no, el verd ha vingut per quedar-se. El verd, naturalment, que beu de la preservació del medi ambient i de l’ecologisme. El moviment verd, el sentiment de respecte i de comunió amb la natura, no és pas nou. Va aflorar amb força, especialment a la dècada dels 70 i 80 del segle passat, en el context d’un món nuclearitzat i d’un capitalisme agressiu. Però és ara quan ha abraçat una dimensió desconeguda i esperançadora. Ara que el planeta marxa, confiem tanmateix que no d’una manera irreversible, cap al desastre. Per això, tota acció per evitar-ho és més necessària i urgent que mai. Un jove habitant del nostre dissortat planeta que visqui d’aquí unes quantes dècades, podrà acusar-nos, amb raó, de no haver fet gairebé res per revertir la situació. Però alguns adults d’aleshores també els diran: “Bé, nosaltres quan vam ser joves …

Cosmologia, ahir i avui

La cosmologia és, probablement, la més filosòfica de les ciències. De fet, la primera filosofia, la de Tales o la d’Anaximandre, fou anomenada filosofia natural, és a dir, s’ocupava essencialment de l’estudi de la natura, de la física (physis) i, en particular, de la cosmologia. Aquells presocràtics es demanaven, s’interessaven sobretot, per l’origen i la formació de l’univers (cosmogonia) i de totes les coses. Les seves preguntes, més importants que les respostes, han viatjat fins a nosaltres, tot i les mancances tècniques i tecnològiques de què disposaven. Però la cosmologia no és saborosa només pel seu pòsit filosòfic, sinó també per la poesia i pel seu sentit estètic. I qui diu poesia, diu, òbviament, bellesa o caos. Per això, creiem, atrau tants admiradors. Tot i el complex substrat matemàtic que hi ha al seu darrera, imprescindible per altra banda, sempre hi ha aquesta arrel filosòfica que té alhora un caràcter màgic i enlluernador: D’on venim? On anem? Per què som aquí? Són qüestions que ni el Hubble, els acceleradors de partícules o les computadores més …

La batalla de Barcelona

  Els ajuntaments esperen els nous inquilins, però molts no saben encara qui els dirigirà. Pactes a corre-cuita, moviments diversos, i pressions, moltes pressions. El 15 de juny veurem com acaba tot plegat: és el dia que s’hauran d’acabar de bastir els consistoris sorgits de les eleccions del 26-M. Barcelona és la cirereta del pastís, la més preuada pels poders fàctics. La dimensió internacional que té és indubtable. Durant mesos i mesos han sovintejat els atacs a Ada Colau i a les seves polítiques. La major part, creiem, excessius o sense massa fonament. Alguns d’aquests crítics han caracteritzat Barcelona gairebé com una urbs de la delinqüència, on la llei hi és absent, una ciutat sense futur, estancada des d’un punt de vista econòmic. A tot això hi ha ajudat, segons aquestes mateixes veus, el moviment independentista, titllat de perniciós i de provincià. S’apel·la a una suposada Barcelona cosmopolita, motor econòmic i garant de l’ordre, idealitzant un passat però deixant el seu futur, el de la ciutat, en mans d’un capitalisme agressiu que pretén homogeneïtzar la …

Una forma de vida

  Fa pocs dies, el poeta, assagista i traductor menorquí Ponç Pons va visitar Vic, convidat pel Fòrum de Debats. Hi va oferir la conferència De la poesia com una forma de vida. No en va, l’autor defineix la seva activitat amb el mot “escriviure”: escriure i viure són una sola cosa. La poesia, per Pons, ha de commoure. Si no emociona, no funciona. Estem davant d’un art que serveix per il·luminar les parts fosques de l’ésser humà. La curiositat de l’escriptor illenc és infinita: “Soc poeta però m’interessa tot”. Baudelaire deia que la millor inspiració és el treball. Tanmateix, potser això últim s’adiu més amb la prosa que no pas amb la poesia, segons el parer de Ponç Pons. Treball, sí, però amb regularitat: Saramago escrivia dues pàgines exactes cada dia. La correcció també forma part del treball. És més, per Pons, escriure és corregir. Hi ha un moment, però, que l’obra l’hem de deixar. Paul Valéry afegia: “Les obres no s’acaben, s’abandonen”. Si no hi ha passió i talent, no arribarem massa lluny. …