Ho hem de dir clarament: els qui van fer un discurs crispat, abraçant la bandera de l’odi i de la repressió, n’han sortit ben escaldats. No només el PP, víctima d’una plantofada històrica, sinó també la dreta populista i l’extrema dreta. El fracàs ha estat majúscul. És cert que C’s ha pujat en el conjunt d’Espanya. Però en un context amb un PP sota mínims, només ha aconseguit ser la segona força de l’oposició. A més, els seus vots (si no hi ha un pacte amb el PSOE, ara per ara força improbable) no serviran absolutament per a res (com ha passat a Catalunya). Això sí, podran continuar amb l’estil aspre i barroer que ja ens tenen acostumats. Sempre poden tenir també l’ajuda de l’extrema dreta, que ha entrat amb 24 escons, però lluny dels que li donaven algunes enquestes. Tindrem l’ocasió de veure com s’ho fan els de Vox per sobreviure quatre anys en el joc democràtic i en el parlamentarisme, especialment quan totes les iniciatives que presentin siguin bandejades o ignorades. Però …

  Tret de sortida a la campanya electoral. S’acabaran les ximpleries o les promeses que saben que no compliran? No som ingenus. Fins al 28 d’abril tot indica que encara en sentirem de més grosses, sobretot del trio format per la dreta, la dreta extrema i  l’extrema dreta. Només pels disbarats que han pregonat a tort i a dret, amb mentides, mitges veritats o hipèrboles, són incapaços de governar i, a més, els seus dirigents han demostrat no tenir ni uns mínims nivells de decòrum i d’honestedat. Catalunya (i en particular el procés) ven a l’Estat, i d’un temps ençà s’ha convertit, més que mai, en l’ase de tots els cops. Per aquest motiu l’han exhibit impúdicament, sabent que això dona vots. Tanmateix, són conscients que aquesta pràctica del burxar no tindrà cap efecte a Catalunya. Si fem cas de les últimes eleccions que han tingut lloc (i de les enquestes recents), com a mínim dos d’aquests partits tindran uns resultats més aviat residuals. Imagino, però, que en altres zones de l’Estat, per molt que …

  L’Estat està brut, molt brut. Ni amb tot el Fairy del món podríem fer net del tot. Ni amb tota mena de desinfectants podria néixer, a curt termini, una mica de brillantor. L’Estat Espanyol ja no té cap mena de credibilitat. Quin mal s’ha fet a la democràcia! El cost és immens en tots els sentits, menys per la major part dels personatges tèrbols d’aquest drama, i amb molt de poder, que ho han empastifat tot. Spain is different, una vegada més. És obvi que molts estats del món, aparentment democràtics, han comès “pecats” d’aquesta mena. Però les formes matusseres i la impunitat han estat marca de la casa de l’Estat Espanyol. La corrupció és endèmica. Polítics o banquers han fet ús de pràctiques mafioses. Per si això no n’hi hagués prou, l’Estat va decidir actuar al marge de la democràcia. Alguns dels seus elements es van dedicar a espiar i a difamar partits d’esquerra i/o independentistes. Tan plenes estan les clavegueres que fan trontollar tot el terreny. Les fissures s’han fet visibles i …

  Com que no troben la rebel·lió ni la sedició han exhibit la malversació. També ha fet llufa. Tanmateix, ho segueixen provant, encara que sigui inventant coses o construint hipèrboles. En comptes d’esclarir la veritat, observem una successió d’episodis surrealistes, molt ben apresos. Això sí, mostrats amb molt poca traça. Tot sigui per commoure els membres ensopits d’un tribunal antiquat i acabar provocant una sentència exemplar. Tot semblava ben lligat: una colla d’individus, uniformats o no, havien de deixar-ho tot a punt, acumulant proves i més proves que presumiblement comprometrien els líders polítics i socials. El seguici inquisitorial havia de ser (és) nombrós: polítics, policies, jutges, i amb la complicitat de la majoria de mitjans de comunicació. Hi ha moments en què el jutge Marchena es posa la toga de fiscal: una i una altra vegada ha vetat la projecció de vídeos de les càrregues policials de l’1-0 i de les concentracions davant la Conselleria d’Economia, uns dies abans, quan testifiquen els membres dels cossos policials. Hi ha interès per conèixer la veritat? Així mateix, …

  Dijous de vaga general a Catalunya. A Madrid, en canvi, nou capítol del judici de la vergonya, amb la compareixença dels encausats Santi Vila i Jordi Sànchez. Cada dia que passa, la farsa es fa més nítida; les acusacions, absurdes i delirants. Les pífies de la fiscalia d’aquests dies són una mostra tangible d’aquest desgavell. Com que no troben proves concloents de rebel·lió o de sedició per justificar les penes demanades, aleshores és fàcil caure en el ridícul més absolut. La sentència, si no està escrita, només pot ser d’absolució, vist el que hem vist fins ara. Tanmateix, encara no s’ha guanyat. L’Estat voldrà donar sortida a la ràbia i a la venjança acumulades. Per això, els temps que vindran no fan pinta de ser plàcids. El veredicte, si és més polític que jurídic, podria ser sever. Però a més, d’aquí pocs mesos, el tripartit format per la dreta extrema i l’extrema dreta podria governar l’Estat. Aleshores, la repressió seria encara molt més forta: més 155, però aquesta vegada apuntant al sistema educatiu i …