Autor: Naia Roig

Strand

Una democràcia segrestada

  Si la democràcia espanyola pogués parlar, tindria tot el dret a clamar: “Per què no em puc emancipar? Per què no em deixeu ser lliure i servir a les persones, sobretot les més vulnerables, per sobre de tot?” Quaranta anys després, compartim el seu lament existencial, i condemnem la seva submissió, forçada, als interessos dels més poderosos, corruptes o no, de la societat. No és una qüestió nova, però sí que en els darrers temps els escàndols i les immoralitats s’han fet tan grans que només ens queda compadir-nos de la pobra democràcia espanyola i cridar ben fort: “Prou!”. Recuperem una dita que ja s’ha fet popular: ”El futbol és un esport on juguen onze contra onze i sempre guanya Alemanya”. Bé, si ho apliquem a l’Estat espanyol en concret, podem dir: “La democràcia és un joc d’iguals i sempre guanya la banca”. Això s’ha complert, novament, tot just fa un parell de dies, quan el Tribunal Suprem ha dictat que els clients paguin l’impost de les hipoteques. La banca ha tornat a guanyar, tot …

Jack Leigh

Davant d’un mirall

  Heine, l’escriptor alemany, símbol de la revolució i del “cosmopolitisme encarnat”, va escriure: “No hi ha res de més anguniejant que veure casualment el propi rostre en un mirall a la llum de la lluna”.* No, no cal que l’Estat espanyol i els seus òrgans de poder hagin d’esperar una nit clara per trobar-se davant d’un mirall. A ple dia, fins i tot, veuran en el seu rostre un senyal inequívoc de duresa i d’aversió. L’afabilitat, la justícia i la mesura no semblen ja d’aquest món. Només hi resta un sentiment de revenja, que ha quedat al descobert. Ell mateix, l’Estat, no se sorprèn; també és així. Només que fins ara tot això restava com adormit. Però hi ha més: darrera seu, o al costat mateix, ha aflorat també un franquisme envalentit, i d’altres grupuscles d’extrema dreta. No fan por, però no fan cap gràcia, certament. Fa un any que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart són en presó preventiva. En els mesos posteriors hi van entrar els polítics. D’altres, continuen exiliats. Tot plegat és …

Calder

Un nou capítol

  L’1 d’octubre de 2017 va ser una manifestació de desobediència pacífica, un acte de dignitat i de fermesa enfront la humiliació, els exabruptes i, per suposat, els cops de porra. La gent va resistir i va votar, tot i la violència (i molts més que ho van fer precisament per això). Un any després, doncs, era un deure recordar aquella jornada, també les persones empresonades, però sempre amb tarannà positiu, amb respecte i amb confiança, si és possible. Tot va transcórrer, més o menys, com estava previst (amb un nou èxit de participació, per cert), però els incidents violents protagonitzats cap al tard per grupuscles que intentaven entrar al Parlament van acabar afegint una pàtina negra a la ja hora foscant. El dia que hom havia tornat a condemnar la violència policial de fa un any (avalada per Felip VI dos dies després), es va acabar en desordres i enfrontaments, difosos àmpliament per diversos sectors interessats. Aquests es van trobar, de sobte, amb un obsequi gairebé inesperat. Tot plegat, una llàstima. A més ja veníem …

Strand

Un any després…

  Amb el temps la farsa es fa més diàfana. La sensació d’injustícia, naturalment, també. Catalunya no és independent, és cert (entre d’altres motius perquè l’opció encara no és prou majoritària), però tampoc no hi ha independència judicial a l’Estat espanyol. Tal dia com avui de fa un any, amb els escorcolls i detencions a la seu de la conselleria d’Economia, l’Estat inicia una estratègia per escapçar el moviment independentista. Tot s’hi val, fins i tot transgredir la mateixa democràcia. La unitat d’Espanya és sagrada, esclar (ja no es tracta, per tant, de fer política sinó que gairebé estem parlant de religió). Aleshores, policies i jutges s’inventen acusacions falses de violència i de rebel·lió, amb la benedicció del Rei. Fa mesos que diverses persones estan injustament en presó preventiva. És una vergonya i en reclamem la llibertat immediata. Tot i això, hi va haver certa ingenuïtat: és possible. Ara, però, un any després tot és més clar: l’Estat disposa de la força (i la pot utilitzar quan li convingui, com es va veure l’1-0); també …

Magritte

La mentida contra la política

  Un periodista té el dret a preguntar a un polític sobre qualsevol qüestió. Lògicament, aquest té el dret a no respondre o bé explicar falòrnies o cercar subterfugis, com tristament passa ben sovint. Però allò inaudit és veure un polític dient a una periodista quines preguntes li hauria de fer. Aquesta és l’opció que va decidir emprendre Albert Rivera a l’entrevista efectuada per Lídia Heredia a TV3. Però això no va ser tot: minuts abans, el líder de Ciutadans havia acusat el canal públic català de mentir i de manipular, sense aportar cap tipus de prova. La professionalitat i el savoir faire de Lídia Heredia van ser el contrapès perfecte del discurs incendiari i penós de Rivera. Però el líder taronja va acabar dient allò que volia dir i que desitjaven sentir els seus seguidors més acèrrims. Una part dels mitjans espanyols òbviament li van riure, un cop més, les gràcies. Què pretén Rivera amb un discurs tan radical? Sempre enfadat amb el món, despotricant ara aquí, ara allà… Amb això vol ampliar la …

Turner

Calma i diàleg

  Catalunya necessita serenitat. Una atmosfera tempestuosa i amb forts vents altera la raó. Sobretot si dura massa. Hi ha el risc que sentiments en aparença magnànims puguin desviar-se del seu curs habitual i ocupin els marges del camí, cada cop més enfangats. És recomanable també comptar fins a deu abans de manifestar o de fer quelcom davant de qualsevol notícia. No és just ni òptim que d’una anècdota puguem fer-ne una categoria. Qui tergiversa la veritat i malmet la convivència és un forassenyat, per dir-ho suaument, més si és una persona influent i amb responsabilitats polítiques. Tanmateix, un fet és cert: Catalunya no viu una situació política i social normal. Hi ha presos polítics, i d’altres són fora del país. La repressió, iniciada l’1 d’octubre, no sembla amainar, tot i les formes més relaxades del nou govern socialista. Però l’aparell de l’Estat és el que és: la justícia i la policia espanyoles continuen donant motius de parcialitat. Tot plegat, doncs, continua sent desproporcionat, injust i injustificable. I sí, hem d’acusar l’Estat. El llaç groc …

Ernst Haas

17-A, uns apunts

  Barcelona, finals d’agost de 2017. He tornat a la Rambla. Cel clar, llum ardent. Excessiu, pel meu gust. No era aquí el dia 17, però sí, estava a la ciutat. De fet, hi era i no hi era. Ara, per on he passat tantes vegades, algunes persones riuen, desborden alegria. És estrany. Però és comprensible. Tot ha de ser com abans, sabent que això és impossible. La vida s’imposa, d’acord, però la mort no s’oblida. D’aquí uns dies, però, els morts seran oblidats, excepte pels seus familiars i amics. No tinc por. No, no és veritat: tinc por, jo que em considero forta i valenta. La violència, la barbàrie i el fanatisme tenen prou poder per anihilar la concòrdia, la pau, la bonhomia. Però, per sort, aquestes paraules sempre resisteixen; altrament, la vida seria insuportable. La cultura i l’educació tampoc no ens salven. Tanmateix, sense elles, el món s’acabaria enfonsant en l’abisme més profund. La llum declina, parlen el silenci i la serenitat, prop de les flors i dels missatges, mentre flamegen les espelmes. …

Final de curs

  Final de curs polític caldejat, confús i incert. Tot força coherent, tanmateix, amb la dinàmica d’un any curull d’emocions, i d’aflicció. Del recent congrés del PP n’ha sortit un nou líder, Pablo Casado, amb fama d’intransigent i proper a plantejaments d’una dreta extrema. Veurem si això és compatible amb una democràcia avançada. Les seves posicions actuals sobre l’avortament, l’eutanàsia, la immigració, la memòria històrica o els drets dels treballadors auguren una revolució ultraconservadora, una més, si acaba conquerint la Moncloa. Si són aquestes les polítiques que acaba portant en el programa electoral, aleshores el centre queda orfe perquè l’ocupi, sense problemes, el PSOE. Ciutadans s’ha desplaçat també a la dreta, competint amb el PP per veure qui dels dos és més nacionalista espanyol (joc que també juga, per cert, una part important del socialisme espanyol). Casado i Rivera són, en aquest punt, però no només, com germans bessons, a punt per reconquerir, amb la raó de la força, si cal, els territoris que no combreguen amb la seva idea d’Espanya. Alguns mitjans de comunicació …

Brueghel

El rei (emèrit) caçat

  Quan et posen la corona, t’enlairen ben amunt, tens una colla d’aduladors que et fan la pilota i et van dient que, sense tu, no hauríem tingut democràcia, doncs t’acabes pensant que ets un semidéu. Però, esclar, de cara a la gent, feies tot el possible per semblar un rei campechano, popular, en el sentit de ser proper al poble i gaudir del seu favor. Encara que després t’envoltessis d’or, de luxe i de menjars suculents, a costa de l’erari públic, per no dir altres coses, diguem-ne, més delicades. Hi havia, certament, indicis de negocis poc clars i d’actituds poc edificants. Tota crítica, però, era silenciada; els governs de torn no volien (o no podien) netejar la brutícia acumulada que ja venia de l’antic règim. La monarquia era intocable, com les estrelles; una rèmora que no trencava amb el passat, de profundes arrels masclistes i militaristes, i que no s’adeia amb una democràcia moderna (de fet la monarquia no ha passat mai per les urnes). No cal oblidar qui et va elegir: un dictador …

Steichen

La terra és verda

  El món viu un terrible malson. Si res no ho impedeix, encara romandrà entre nosaltres dos anys i mig més. És la democràcia (la seva), ens diuen. Però no deixa de ser frustrant, trist i insuportable. El malson s’anomena Donald Trump i només ha complert la tercera part del seu mandat. Si fos reelegit, el planeta l’hauria de patir quatre anys més. Sí, dic planeta, el nostre estimat i fràgil planeta, perquè avui m’agradaria parlar sobre medi ambient, tot i que les bestieses que ha dit i ha fet aquest individu (amb l’ajuda inestimable dels seus acòlits) són incomptables. Trump, no se n’ha amagat, és un masclista i un racista, però també un egocèntric enemic de l’ecologia i d’un món més sostenible. Fa pocs dies ha dimitit Steve Pruitt, un dels seus fidels escuders. Era el director de l’EPA, les sigles en anglès de l’Agència de Protecció del Medi Ambient dels EEUU. Però, la veritat és que durant el temps que ha estat al capdavant d’aquest organisme públic (des de febrer de 2017) no …