Com que no troben la rebel·lió ni la sedició han exhibit la malversació. També ha fet llufa. Tanmateix, ho segueixen provant, encara que sigui inventant coses o construint hipèrboles. En comptes d’esclarir la veritat, observem una successió d’episodis surrealistes, molt ben apresos. Això sí, mostrats amb molt poca traça. Tot sigui per commoure els membres ensopits d’un tribunal antiquat i acabar provocant una sentència exemplar.

Tot semblava ben lligat: una colla d’individus, uniformats o no, havien de deixar-ho tot a punt, acumulant proves i més proves que presumiblement comprometrien els líders polítics i socials. El seguici inquisitorial havia de ser (és) nombrós: polítics, policies, jutges, i amb la complicitat de la majoria de mitjans de comunicació.

Hi ha moments en què el jutge Marchena es posa la toga de fiscal: una i una altra vegada ha vetat la projecció de vídeos de les càrregues policials de l’1-0 i de les concentracions davant la Conselleria d’Economia, uns dies abans, quan testifiquen els membres dels cossos policials. Hi ha interès per conèixer la veritat?

Així mateix, qualificar als Mossos d’Esquadra de fidels escuders del projecte sobiranista, com han assenyalat alguns testimonis, ha quedat del tot desvirtuat arran de la intervenció del que fou el seu cap, Josep Lluís Trapero.

Falten un munt de testimonis, encara. Molts hi aniran amb la llengua ben esmolada, seguint fil per randa els arguments de la fiscalia. Tornarem a reviure pel·lícules fantasioses com les que van descriure la secretària judicial o Enric Millo. Si s’actua amb ressentiment i revenja, la veritat queda en un segon pla.

Qui esperava actes violents durant la manifestació de dissabte passat pels carrers de Madrid, per tal de desprestigiar l’independentisme i presentar-lo com un moviment violent, haurà quedat ben decebut. La violència atribuïda al procés resulta una invenció més i una pura retòrica repetida diàriament.

No tot està guanyat, però. Cal actuar amb intel·ligència i abraçant més suports. No precisament per la causa independentista, sinó, sobretot, en la defensa dels valors democràtics i republicans. Hem de celebrar que una part, bé que encara minoritària, de la societat espanyola expressi el seu suport al dret a l’autodeterminació i denunciï la injustícia dels empresonaments. Una esquerra espanyola que també vol passar pàgina al règim del 78, amb la monarquia al capdamunt. El republicanisme es posa novament amb marxa. Les properes eleccions generals poden ser una oportunitat, un principi d’esperança en el desvetllar de l’Espanya liberal i republicana. Catalunya ja ha obert el camí.

Un darrer apunt. La polèmica dels llaços grocs als balcons de les institucions públiques és absurda i innecessària. No millorarà la situació dels presos i ha donat aire, en canvi, a partits que viuen del conflicte permanent, com Ciutadans. Gràcies a això, aquest partit ha aconseguit, almenys de moment, tapar els escàndols que envolten a alguns dels seus candidats, o les seves tupinades a les primàries.

Reclamem a tothom un tracte cordial i respectuós amb els que pensen diferent. I a les institucions catalanes un compromís clar que governa per tots els ciutadans/es. L’executiu català no pot ajornar més alguns dels problemes socials que resten pendents. El sobiranisme ha de reforçar, en definitiva, la idea d’un sol país davant d’aquells que volen trencar la convivència, que no són pocs.

Paul Strand. Farm, França, 1950.