Kosmopolis és un dels grans esdeveniments culturals de l’any. Llàstima, però, que hàgim d’esperar-ne dos per acollir-lo, tot i la seva programació contínua.

Fa pocs dies l’hem tornat a gaudir de ple. Barcelona i Catalunya s’han tornat a projectar al món des d’un dels seus centres culturals més emblemàtics i que enguany ha fet 25 anys, el CCCB. Nosaltres ens hi vam passejar dissabte passat. No ens donava temps per assistir a totes les sessions completes. Gairebé no hi havia treva, i algunes tenien lloc a la mateixa hora. Així que, en algun cas, entràvem a les sales un cop ja havien començat, però del que es tracta ara és fer-vos arribar quatre o cinc idees essencials i un breu tast de l’ambient que vam viure. Els temes principals d’aquesta edició versaven sobre feminisme, física quàntica o el futur del capitalisme.

Raig Verd ha tret recentment el llibre Per què les dones salvaran el planeta?, una col·lecció de textos escrits per diverses autores com Vandana Shiva o Maria Mies a l’entorn de l’ecofeminisme. La igualtat de gènere i un nou model de societat basats en el respecte a la terra i en l’ús de les energies netes formen part d’una mateixa lluita. Presenten el llibre, la seva editora Laura Huerga i les escriptores Llucia Ramis i Luna Miguel.

Ramis pensa que els dos moviments, el feminisme i l’ecologisme, no poden ser afrontats sense un esperit lluitador. És cert, els temps no són bons: hi ha una “criminalització de la dissidència”, segons Huerga. El sistema es rearma i crea eines repressores per continuar fixant la seva hegemonia i les seves prioritats. Llucia Ramis reconeix que l’ecologisme no mobilitza grans masses. Hauria d’anar més enllà d’una preocupació infantil, tot i el paper admirable de l’activista sueca Greta Thunberg i altres joves que han ajudat a una major consciència ecològica.

Veiem pocs homes entre el públic. En calen molts més perquè la lluita feminista i ecologista pugui reeixir del tot. La lluita ha de ser compartida. En el torn de preguntes, una de les participants pregunta a les dones presents a la sala qui s’ha sentit inquieta alguna vegada mentre passejava sola a la nit. El resultat fa esgarrifar. La majoria aixequen el braç. Silenci i commoció. És una bona reflexió, abans d’acabar. Sobretot pels homes.

A la tarda hi haurà una altra sessió sobre la qüestió, en particular sobre la nova misogínia i les possibilitats que donen les xarxes socials per lluitar contra les agressions sexistes. Hi participarà Laura Bates, fundadora del portal Everyday Sexism Project, on les dones poden explicar de forma anònima els actes misogins que pateixen diàriament. S’hi han recollit més de 150.000 testimonis. Bates conversarà amb Shaina Machlus, autora del llibre La Paraula Més Sexi és Sí (2019), un al·legat contra la cultura de la violació. El combat que mantenen totes dues, com hauré de comprovar, és més molt més ampli. Inclou també el suport als moviments LGTBI, a l’alliberament dels negres o l’atenció als refugiats. Tot allò que odia, precisament, l’extrema dreta.

La Sala Mirador és al capdamunt del CCCB. La ratlla del mar palpita a la llunyania, mentre Montjuïc i la Catedral la vetllen a banda i banda. Travessem el Mediterrani i retrobem Síria, gresol de cultures, ara destruïda per la violència i el fanatisme. En els temps de guerra, però, com va passar a Bòsnia, hi ha necessitat de llibres i de cultura. Així ens ho transmeten Rasha Abbas, Hamid Sulaiman i Golan Haji, escriptors sirians que han hagut d’exiliar-se i trobar refugi en un altre país per poder desenvolupar la seva obra.

A la sala Teatre, a l’edifici del costat, fa poc que ha començat la xerrada sobre física quàntica i la seva relació amb les sèries televisives. Diversos guionistes dels relats seriats de més èxit (Los Soprano, Breaking Bad o True Detective) s’han submergit en la física quàntica, encara que els protagonistes siguin detectius, mafiosos o publicistes. Damunt l’escenari, la doctora en física i autora de llibres de divulgació científica Sonia Fernández-Vidal, el filòsof Joan Burdeus i el crític de sèries Víctor Sala.

Per Fernández-Vidal, les “eines de la física serveixen per descriure una part limitada de la realitat”. Aleshores entrem en el territori de la metafísica i de la filosofia, la qual sempre ha mantingut una relació més o menys intensa amb la física; ara, però, més subtil. En tot cas sempre ens quedarà “l’amor, com a força unificadora de tot plegat”, afegeix Joan Burdeus.

Els guionistes parteixen de les idees de la física moderna, però, segons Burdeus, “es volen saltar les línies, fent totes les trampes possibles”. Així, la idea d’universos possibles els permet dir: “Tot el que no podem fer bé en un univers, ho podem fer en un altre”. Si fa no fa com a Breaking Bad quan es vol explicar de forma científica l’ànima humana.

Per Sònia Fernández-Vidal, “les sèries són un reflex de la nostra societat”. Així, per exemple, quan Marx empra el terme forces per explicar les forces del mercat, està pensant en la física clàssica. Ara s’agafa el nom de Heisenberg, per exemple, en la cultura pop, com una manera d’empènyer la gent a seguir buscant i construint incerteses. En la ciència hi ha més preguntes que respostes, és com un motor per anar més enllà.

I una pregunta final: on hi ha més llibertat, en el determinisme, on tot està preestablert, o en un lliure albir que pot desembocar en el caos?

Quan el dia ja fosqueja encara tenim temps d’escoltar el periodista britànic Paul Mason. L’autor pren la figura del polític i científic bolxevic Alexander Bogdanov com a punt de partida de la seva conferència. Bogdanov discutí amb Lenin i va predir l’estalinisme. Pensava que sense coneixement no hi ha res, i que la nova ciència podria canviar el món. Creà la tectologia, que consisteix a unificar totes les ciències, i fou també un precursor de la teoria de sistemes. El 1908 va escriure el llibre de ciència ficció Estrella vermella, on s’imaginava una societat comunista a Mart, amb les seves avantatges, però també amb els seus problemes (la construcció dels canals marcians havia canviat el clima del planeta). Bogdanov fou considerat, així, un dels primers ecosocialistes: “Si assolim el comunisme haurem de gestionar el planeta”.

A diferència del que s’esmenta, però, en el llibre de Bogdanov, Mason sí que salvaria els terrícoles, ja que malgrat que el capitalisme no s’ha destruït encara, sorgeixen formes d’economia col·laborativa que li fan ser optimista de cara al futur.

A fora ja és de nit. L’esperit del Kosmopolis ja forma part de les parets de l’edifici que m’ha acollit i que acabo de deixar enrere, mentre m’endinso pels carrers que m’han de portar fins a la Rambla.

Kosmopolis. Font: CCCB.