No hi ha cap país en el món que no tingui alguna cosa de la qual s’hagi d’avergonyir. Tant és si és un fet recent o d’un passat llunyà. Són pocs, tanmateix, els que han fet un acte de contrició real i sincer davant del dolor causat sobre altres pobles.

És obvi que els països occidentals (en concret les elits polítiques i econòmiques de cada moment) s’enduen la major responsabilitat. El dany que han causat a la humanitat no té parangó. La petjada colonitzadora i els episodis de barbàrie que han fet “emmudir” bona part d’Àfrica o d’Amèrica, però també els que s’han comès en el mateix territori europeu, són a la cúspide dels grans crims contra la Humanitat de la història. Però hi ha països, a més, que no tan sols no han reconegut uns fets que els historiadors han corroborat amb tot el rigor, sinó que han reiterat, almenys els seus elements més “patriòtics”, que la seva acció “civilitzadora” sobre altres països va portar benefici, llibertat i prosperitat. Penso, per exemple, amb Espanya en relació amb el continent americà.

Això ha vingut a tomb, novament, arran de la carta que ha enviat el president mexicà López Obrador al rei d’Espanya i al Vaticà demanant-los un gest de perdó davant la destrucció i el sofriment comès sobre les comunitats indígenes de Mèxic durant la “conquista” d’Amèrica fa cinc cents anys. Algú pot pensar que això ja molt de temps, i que el rei no té perquè demanar perdó ja que ell no hi té cap responsabilitat. En tot cas, deixant de banda això, la reacció de la majoria de dirigents espanyols ha estat furibunda i fora de lloc, a més d’intentar capgirar o blanquejar uns fets històrics contrastats. Alguns, fins i tot, sense cap mena de vergonya, s’han apuntat a les tesis del supremacisme occidental (i cristià).

És cert que Espanya ja no ocupa físicament altres territoris ni pot imposar els seus valors, però sí que aquell esperit conqueridor, prepotent i orgullós encara segueix ben viu. Amb això no volem mitificar tampoc les cultures indígenes americanes (amb els seus encerts i errors, com tothom), però és evident que els espanyols no van anar a Amèrica a fer amics, sinó per explotar-la i escampar el seu nacionalcatolicisme, que tan dolor ha provocat dins i fora del territori peninsular. Ahir, Espanya va conquerir territoris, violant tota mena de drets. Avui, ens continua demostrant que no sap conquerir cors.

Així mateix, no és estrany, veient aquests precedents, la poca consideració que tenen alguns candidats a les properes eleccions espanyoles de Catalunya, tractant-la gairebé com si fos una colònia. Una setmana dolenta, sens dubte, per l’estat espanyol: primer, el manifest dels senadors francesos sobre Catalunya; després, Mèxic. I finalment un Josep Borrell més superb que mai perdent els papers en una entrevista amb un mitjà alemany.

Per acabar, un altre apunt. És evident també que els propis catalans tampoc no podem sentir-nos massa orgullosos d’alguns episodis de la nostra història. Els almogàvers no eren precisament uns àngels ni Jaume I un sant, per exemple. Hem de mirar la història amb humilitat i imparcialitat, sent conscients del mal comès sobre altres cultures, però també valorant l’aportació cultural i el compromís per la pau que ha acompanyat el nostre país durant molts períodes de la seva història. Com així s’ha fet també en altres nacions del món.

Avui, la cultura, la llengua, l’esperit cosmopolita, la innovació, la recerca o la lluita pel medi ambient haurien de continuar sent elements prou valuosos per oferir a la societat, i que tots els països puguin dir ben fort: som aquí, contribuint a la pau i al benestar en la mesura de les nostres possibilitats, sense acritud i amb humilitat.

Juan Rulfo. Campesino arando con una yunta. Mèxic, 1948.