Mes: Novembre de 2018

Davison

La destrucció

  Quatre són els elements bàsics que, mesclats, constitueixen els éssers i les coses, segons algunes cultures antigues. A dia d’avui, tres ja estan força contaminats: l’aire, la terra i l’aigua. El quart, el foc, per raons òbvies, en queda al marge. Però això no vol dir que no ens sigui útil, i no només per escalfar-nos. Des de temps pretèrits, la humanitat s’ha reunit al voltant del foc per fer comunitat, compartir experiències o intercanviar coneixements. També per reflexionar sobre les qüestions que ens preocupen. Pel que fa al tema d’aquest article, la nostra relació amb la natura i la seva necessària preservació, cal conjuminar pensament i cor, però fer-ho també des de l’acció, si volem que tot plegat acabi donant els fruits desitjats. Quant més haurem de destruir el planeta per satisfer la nostra ambició, el creixement desmesurat i el rendiment immediat? Som realment conscients que fent malbé la biodiversitat, també ens fem mal a nosaltres mateixos? No som un element aïllat, sinó que també formem part de la natura. “Nosaltres som el …

De Beethoven a Bradbury

  El 22 de desembre de 1808, Beethoven estrenava alhora algunes de les seves composicions més extraordinàries, entre les quals el Concert per a piano número 4, la Simfonia núm 5 i la Simfonia núm 6. La revolta i la desesperació de la primera contrasten amb la bellesa, la serenitat i la poesia de la segona. Un sentit cant a la natura, però “més una expressió de sentiments que una pintura”, en paraules del mateix compositor. Cada cop més solitari, s’inspira tot passejant pels boscos propers a Viena, lluny de les multituds. Beethoven estimava profundament la natura, però no era un ecologista, tal com entenem avui la paraula. En aquella època no tenia sentit. El període industrial tot just estava trucant a la porta. Gairebé tres quarts de segle més tard, amb la Revolució Industrial ja en plenitud, Anton Bruckner estrena la seva Quarta Simfonia. És també una commovedora expressió d’amor i d’agraïment a la natura, especialment en el seu primer moviment. El medi natural era pel compositor, creient de tot cor, el mirall en …

Boubat

Els infants també tenen drets

  El proppassat 20 de novembre es va commemorar el Dia Universal dels Drets dels Infants (i dels adolescents). Un bon moment per reflexionar sobre la qüestió (de fet cada dia ho és) i veure què podem fer encara (que és molt). Però sobretot denunciar els escàndols i les violacions que de forma sistemàtica es cometen arreu del món. Uns drets inherents a tota persona humana i que, a més, tenen les seves pròpies particularitats quan atenyen als menors d’edat. El mateix dia de l’any 1989 es va aprovar la Convenció sobre els Drets de l’Infant, a partir d’una altra declaració feta exactament trenta anys abans, aprovada per l’Assemblea General de les Nacions Unides. Al seu torn, aquesta darrera adaptava per als infants i joves els drets de la Declaració Universal dels Drets Humans, aprovada l’any 1948. A la Convenció es va introduir com un dels seus principis bàsics, el dret de tots els nens i les nenes a expressar la seva opinió en els afers del seu interès i que aquesta opinió fos tinguda …

Stieglitz

El cel perdut

  Fa cent anys, acabava una època i en començava una altra. La fi de la I Guerra Mundial, amb un balanç de milions de morts, ens acabaria donant un món capgirat, impensable fins llavors, però no la pau definitiva. El món de la cultura també es va veure sacsejat per aquest conflicte d’enormes proporcions. Molts escriptors, artistes i intel·lectuals van morir o van ser ferits a les trinxeres. O, simplement, en van patir les conseqüències. Giuseppe Ungaretti, nat a Alexandria, Egipte, fill d’emigrats italians, s’allista voluntari en un batalló durant la Gran Guerra, primer a Itàlia, i després a França. Allà comparteix el dolor i la desesperació amb els seus companys, però també descobreix amb emoció la llengua viva. Escriurà poemes colpidors, continguts i de metàfores precises com aquest:                                                     SOLDATS (1)                                     …

Giacometti

Resistència

  No hem de caure en el desànim, i menys en la indiferència. No tot està perdut. L’auge de governs populistes d’extrema dreta produeix desassossec i aflicció, és cert. Tanmateix, un fet positiu s’imposa: la confiança i la determinació de ciutadans i col·lectius diversos que resisteixen l’embat de polítiques que atempten contra els drets humans i el medi ambient. Són persones que fins ara estaven allunyades de la política, o pensaven que no anava amb elles. Ara, tot d’una, s’han posat en marxa, sense por i amb el cap ben alt, fent seva la proclama: si no vols que decideixin per tu, si no vols que discriminin els teus semblants, atreveix-te a sortir a l’escenari i prova, tu mateixa, de canviar les coses. Fixem-nos en els Estats Units, on les dones, efectivament, s’impliquen cada vegada més en l’activisme polític. La procedència és diversa; pertanyen a diferents comunitats que conformen la societat nord-americana. Representen majoritàriament el Partit Demòcrata i partits d’esquerra, i s’han aixecat contra les polítiques tòxiques, en la forma i en el fons, de …

Llocs i rostres

  L’italià Michelangelo Antonioni deia que no es cansava mai de mirar. Fer cinema és, d’alguna manera, construir una mirada per intentar comprendre, una forma de projectar-se al món. Fer cinema és viure, naturalment, i viure fa rejovenir. Agnès Varda és una jove de noranta anys. El seu cinema capta l’essència d’un món complex i en descomposició, però al qual li reserva moments de vitalitat. Són fragments acompanyats d’una mirada humanista, fresca i insubornable. En la seva darrera pel·lícula, projectada enguany, Visages, Villages (traduïda aquí com Caras y lugares) rep la col·laboració del fotògraf i artista gràfic JR. Ambdós, com si fos una road movie, recorren la França rural en una furgoneta transformada en fotomaton, amb l’objectiu de conèixer persones i intercanviar històries. Tot seguit, els retrats, gegants, d’aquestes persones són penjats en llocs públics, creant, òbviament, expectació, però sobretot una profunda reflexió. El film, tot ell, té la qualitat i la sensibilitat de les grans obres d’art. Varda fou una figura important de la Nouvelle Vague. La  barreja de ficció i documental impregna la seva obra. …

Strand

Una democràcia segrestada

  Si la democràcia espanyola pogués parlar, tindria tot el dret a clamar: “Per què no em puc emancipar? Per què no em deixeu ser lliure i servir a les persones, sobretot les més vulnerables, per sobre de tot?” Quaranta anys després, compartim el seu lament existencial, i condemnem la seva submissió, forçada, als interessos dels més poderosos, corruptes o no, de la societat. No és una qüestió nova, però sí que en els darrers temps els escàndols i les immoralitats s’han fet tan grans que només ens queda compadir-nos de la pobra democràcia espanyola i cridar ben fort: “Prou!”. Recuperem una dita que ja s’ha fet popular: ”El futbol és un esport on juguen onze contra onze i sempre guanya Alemanya”. Bé, si ho apliquem a l’Estat espanyol en concret, podem dir: “La democràcia és un joc d’iguals i sempre guanya la banca”. Això s’ha complert, novament, tot just fa un parell de dies, quan el Tribunal Suprem ha dictat que els clients paguin l’impost de les hipoteques. La banca ha tornat a guanyar, tot …

Apunts d’un viatge a Grècia

  Zbigniew Herbert (1924-1998) forma part de la plèiade de grans poetes polonesos (i europeus) del segle XX i part del XXI (amb Milosz, Szymborska o Zagajewski). Com tots ells, Herbert també va ser un magnífic assagista. Recordo ara amb admiració el seu llibre sobre la pintura holandesa del 1600 (traduït aquí per Acantilado amb el títol de Naturaleza muerta con brida). Després en van venir d’altres, entre els quals el que tot seguit comentarem. Es tracta novament d’un conjunt d’assaigs, que porta per títol El laberinto junto al mar*, on Herbert s’endinsa en les cultures antigues de la Mediterrània, i en particular Grècia. La seva fascinació per aquest territori, bressol de la civilització europea (amb els precedents que calgui afegir), s’intueix amb tot claredat al llarg d’un viatge revelador i lluminós. Un viatge que comença a Creta, seguint les petges de la civilització minoica, apareguda cap al 3000 a.c. Des de la coberta del vaixell que el porta a l’illa, l’autor pot proclamar: “Allí está la isla (…) Así se me apareció Creta. Bajando …

No passaran!

  Un fantasma recorre mig món. No és el comunisme, sinó el populisme d’extrema dreta. Un fantasma que fa por, certament, encara que vagi a cara descoberta, amb corbata i ben pentinat. Ara s’ha fet amb el poder al Brasil, de la mà del racista, homòfob, masclista i blanquejador de dictadures, Jair Bolsonaro. Però no, no guanyaran. Com és possible que un personatge d’aquestes característiques, amb totes les bestieses que ha dit, ell i el seu equip, hagi captivat tantes ànimes? Bé, com en tot, són diversos els factors. No podem obviar, per una banda, el vot de càstig de diversos segments de la població (no només els més benestants) cap a la figura de Lula Da Silva, ara empresonat, i del seu llegat. Unes polítiques, per cert, que van ajudar a combatre la desigualtat social i a promoure iniciatives per la preservació del medi ambient, i que ara Bolsonaro aprofitarà per tombar-les, com ha fet Trump amb les d’Obama. Bolsonaro ha tingut suports importants: els mercats, l’exèrcit, les esglésies evangèliques… I, per si amb …

Turguénev, avui

  Ivan Turguénev, un dels grans de la literatura russa i europea de tots els temps, va néixer un dia de novembre de l’any 1818. Aprofitem l’efemèride, doncs, per recordar la seva figura i intentar situar el seu pensament estètic i social en el món d’avui. Isaiah Berlin, destacat pensador del segle XX, en el seu imprescindible Pensadors russos, ens descriu l’autor rus com un home liberal, cautelós, escèptic i aliè a qualsevol doctrina. Però no es va quedar en la inacció, sinó que va intervenir, a través, sobretot, d’algunes de les seves novel·les, en el debat polític i social del moment. Sovint, però, a desgrat seu. No volia que això pogués interferir en allò que més admirava: l’art i la bellesa. De fet, si llegim alguns dels seus llibres ens adonem com una impressió lírica i malenconiosa travessa no solament la descripció del paisatge sinó també la dels caràcters humans. Turguénev posseïa una virtut que ja molts voldrien: l’empatia, ”la capacitat d’entrar en creences, sentiments i actituds alienes, a vegades agudament antitètics als seus” (Berlin). …