LLIBRES, MIRADOR
Feu un comentari

De Beethoven a Bradbury

 

El 22 de desembre de 1808, Beethoven estrenava alhora algunes de les seves composicions més extraordinàries, entre les quals el Concert per a piano número 4, la Simfonia núm 5 i la Simfonia núm 6. La revolta i la desesperació de la primera contrasten amb la bellesa, la serenitat i la poesia de la segona. Un sentit cant a la natura, però “més una expressió de sentiments que una pintura”, en paraules del mateix compositor. Cada cop més solitari, s’inspira tot passejant pels boscos propers a Viena, lluny de les multituds. Beethoven estimava profundament la natura, però no era un ecologista, tal com entenem avui la paraula. En aquella època no tenia sentit. El període industrial tot just estava trucant a la porta.

Gairebé tres quarts de segle més tard, amb la Revolució Industrial ja en plenitud, Anton Bruckner estrena la seva Quarta Simfonia. És també una commovedora expressió d’amor i d’agraïment a la natura, especialment en el seu primer moviment. El medi natural era pel compositor, creient de tot cor, el mirall en el qual es reflexa la bellesa i la grandesa de l’obra divina. Bruckner tampoc no va veure com la natura, la seva estimada natura, s’anava deteriorant de mica en mica. Faltava encara tot el segle XX.

Però ja hi arribarem. De moment anem més enrere. Parlem ara d’un altre art molt menys abstracte, la pintura. És Giotto, a cavall entre els segles XIII i XIV, qui elabora uns primers paisatges, els quals actuen de fons en un espai tridimensional de rostres que expressen emocions.

Per a Giorgione, dos segles més tard, el protagonista ja és la natura, la llum, l’aire. El paisatge, per primer cop, no constitueix un fons, sinó que és el veritable tema del quadre. Ell ja pensava en els elements de la natura. En relació a la seva obra més coneguda, La tempesta (1508), E.H. Gombrich, a la imprescindible Història de l’art,  afirma que “Giorgione no ha dibuixat coses ni persones per col·locar-les després a l’espai, sinó que realment pensava en la naturalesa, la terra, els arbres, la llum, l’aire, els núvols i els éssers humans amb les seves ciutats i ponts com un conjunt”.

Dürer (Herbes en un prat, 1503), Cranach (Descans durant la fugida a Egipte, 1504) o Albrecht Altdorfer (Paisatge, 1526-8) són altres artistes que posen la natura en un primer pla, aspecte que més endavant reforçarien els romàntics com una expressió dels sentiments, però també, des d’una altra perspectiva, els realistes. Camille Corot, en el segle XIX, és un dels més destacats representant d’aquestes tendències.

En la literatura, és precisament en el segle XIX quan hi comença a néixer un sentiment explícit no només d’amor i d’exaltació de la natura, sinó ecologista. Henry David Thoreau és una figura cabdal en aquest sentit (i en d’altres).

És famós també el text Nosaltres som una part de la Terra, el discurs que va fer el Gran Cabdill Seattle dirigit al president dels EEUU, l’any 1855. Els blancs volien comprar el territori on vivien els indis. La resposta que van rebre aquells va ser prou contundent: “Qui pot comprar o vendre el cel o l’escalfor de la terra?”, ja que “cada part d’aquesta terra és sagrada per al meu poble”. Més endavant insisteix: “Nosaltres som una part de la Terra, i ella és una part de nosaltres”. La Terra és la nostra mare. Pel primer i últim capitalisme, però, ho són els diners. I així estem com estem.

Pel que fa al segle XX, dos breus apunts. El llibre Primavera silenciosa (1962), de Rachel Carson, que ja advertia sobre els efectes perjudicials dels pesticides en el medi ambient, va representar una fita per a la consciència ecològica actual. I, per acabar, parlem de ciència-ficció. Sembla com si aquest gènere només tracta del futur, que també, però, de fet, ens està parlant del món d’avui.

Ray Bradbury, amb Les cròniques marcianes, escrites a finals dels 40, fa una denúncia de la capacitat devoradora de l’home contra els seus semblants i contra el seu entorn més immediat. L’obra, que tracta sobre la colonització de Mart, descriu, de forma poètica i amb una certa malenconia, com la civilització terrícola també acaba enverinant el planeta vermell. “La Terra ja no existeix. (…) Aquella forma de vida es va demostrar equivocada i es va escanyar a ella mateixa. Sou joves. Us repetiré tot això cada dia, fins que us quedi ben endins”*. Sí, ho hem d’anar repetint, a les generacions més joves i no tan joves, abans no sigui massa tard. El canvi climàtic, com en el seu moment la Revolució Industrial, ja fa dies que ha traspassat el llindar de la porta.


 

*Les cròniques marcianes. Ray Bradbury. Traducció de Quim Monzó. Edicions labutxaca, 2014.


 

corot8

Camille Corot. Ischia, vista des del Mont Epomeu, 1828.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s