El proppassat 20 de novembre es va commemorar el Dia Universal dels Drets dels Infants (i dels adolescents). Un bon moment per reflexionar sobre la qüestió (de fet cada dia ho és) i veure què podem fer encara (que és molt). Però sobretot denunciar els escàndols i les violacions que de forma sistemàtica es cometen arreu del món.
Uns drets inherents a tota persona humana i que, a més, tenen les seves pròpies particularitats quan atenyen als menors d’edat.
El mateix dia de l’any 1989 es va aprovar la Convenció sobre els Drets de l’Infant, a partir d’una altra declaració feta exactament trenta anys abans, aprovada per l’Assemblea General de les Nacions Unides. Al seu torn, aquesta darrera adaptava per als infants i joves els drets de la Declaració Universal dels Drets Humans, aprovada l’any 1948.
A la Convenció es va introduir com un dels seus principis bàsics, el dret de tots els nens i les nenes a expressar la seva opinió en els afers del seu interès i que aquesta opinió fos tinguda en compte pels adults. Ja veiem que no sempre és així. Qui menysté l’opinió d’un infant, al qual devem en primer lloc respecte, no té, diguem-ne, una relació càlida amb la llibertat d’expressió.
El text és d’obligat compliment per part dels estats membres, però són molt pocs els que traurien bona nota en un examen. Per començar, en els països en guerra i colpits per la violència, les malalties o la fam, els infants estan més desprotegits i els seus drets més vulnerats. Molts ho paguen amb la vida. Ho estem veient al Iemen, on ja han mort de gana milers i milers de criatures. Tot això ens hauria de fer reflexionar, i caldria instar els nostres governs a actuar amb la major celeritat. Però sembla com si ja estiguéssim acostumats a totes les desgràcies. La indiferència és també una gran vergonya. No protegir els membres més joves d’una societat és, també, una derrota de la humanitat.
Molts són obligats a treballar des de ben petits, en condicions d’esclavatge; nens que són obligats a agafar un fusell i disparar contra l’enemic. Tot plegat ens porta, sobretot als llocs més calents del planeta, a uns nivells d’escolarització paupèrrims. Tampoc no li fem cap bé a un infant ensenyar-li com funciona una arma, o quan s’intenta separar nens i nenes de les seves famílies. Això ha passat, passa, en països teòricament civilitzats.
Un altre tema especialment greu (fins i tot en països pacificats com el nostre) són els abusos i assetjaments (de tipus sexual, per maltractament, bullyng…). És un problema de tota la societat i que s’ha donat en diversos estaments. Afecta especialment a les nenes, però també als nens. Moltes vegades sota l’empara i la complicitat d’individus que pertanyen a l’Església catòlica, per exemple. També des d’alguns centres educatius s’ha tolerat o s’ha mirat cap a una altra banda, durant molt de temps, en la qüestió del bullyng.
Qui tolera o calla davant d’aquestes anomalies incompleix la Convenció dels Drets dels Infants. Tothom mereix respecte i ser tractat amb dignitat, especialment els infants. Ningú no hauria d’exercir poder sobre una altra persona, i fer el que li doni la gana. Aquí rau, en bona part, l’origen d’un problema ja endèmic.
Finalment, us deixo, en una forma resumida, alguns dels drets que convé tenir en compte. Hauria de ser del tot normal complir-los; però, malauradament, la seva plena realització resulta, encara, una quimera.
· Dret a rebre una alimentació suficient i adequada.
· Dret a l’habitatge.
· Dret a l’educació.
· Dret a l’amor.
· Dret a rebre l’atenció necessària per créixer.
· Dret a l’atenció mèdica.
· Dret al temps lliure, a jugar, accedir a activitats culturals.
· Dret a un medi ambient saludable i no contaminat.
· Dret a la participació (dret a expressar les seves opinions i que se’ls escolti).
· Dret a la protecció (de qualsevol explotació o abús).
Tots els infants són iguals, sense distinció de sexe, color, religió o nacionalitat. L’estat que no pugui garantir això és un estat fallit. I els seus polítics haurien de dimitir, per dignitat.

Édouard Boubat. Jardin du Luxembourg, 1955.