Fa cent anys, acabava una època i en començava una altra. La fi de la I Guerra Mundial, amb un balanç de milions de morts, ens acabaria donant un món capgirat, impensable fins llavors, però no la pau definitiva.
El món de la cultura també es va veure sacsejat per aquest conflicte d’enormes proporcions. Molts escriptors, artistes i intel·lectuals van morir o van ser ferits a les trinxeres. O, simplement, en van patir les conseqüències.
Giuseppe Ungaretti, nat a Alexandria, Egipte, fill d’emigrats italians, s’allista voluntari en un batalló durant la Gran Guerra, primer a Itàlia, i després a França. Allà comparteix el dolor i la desesperació amb els seus companys, però també descobreix amb emoció la llengua viva. Escriurà poemes colpidors, continguts i de metàfores precises com aquest:
SOLDATS (1)
Bosc de Courton, juliol de 1918
Som com
a la tardor
en els arbres
les fulles
Ungaretti sobreviu a la guerra. És considerat un dels millors poetes italians del segle XX. D’altres escriptors i artistes no van tenir tanta sort. Com el francès Apollinaire, que va resultar ferit però va morir poc temps després a causa de la pandèmia de la grip. O un escriptor prometedor, molt brillant, avui encara força desconegut: Jean de La Ville de Mirmont, mort el 28 de novembre de 1914. “Mare, mare”, van ser les seves darreres paraules. Poc abans de marxar al front havia escrit en un paper: “Aquesta vegada, cor meu, emprenem el gran viatge”.
Els escriptors i pintors alemanys, la majoria enquadrats en l’expressionisme, van ser durament colpejats. El poeta August Stramm mor a Rússia, al setembre de 1915. Ernst Stadler mor a l’octubre de 1914, a Bèlgica. Georg Trakl, al novembre de 1914, en el front de Polònia, en un hospital militar, a causa d’una dosi de cocaïna. Abans va tenir temps d’escriure versos tan punyents com aquest: “La flama ardent de l’esperit nodreix avui un dolor immens/ Els descendents no nats”. Tots ells, no cal dir-ho, van morir molt joves.
El físic Karl Schwarzschild contrau una malaltia al front rus, i també mor poc després. Era un científic de prestigi, amb aportacions significatives en diverses branques de la física. Va aprofundir en les equacions relativistes d’Einstein i els seus estudis sobre l’existència dels forats negres van ser determinants.
Un fet no deixa de ser curiós, com a mínim. Molts d’ells s’enrolen de forma voluntària i entusiasta. Alguns, fins i tot, van assolir càrrecs importants, com el de comandant. És com si haguessin idealitzat la guerra, i la veiessin, per tant, com una experiència col·lectiva que tenia per efecte netejar i renovar la societat. Òbviament, ben aviat van veure que no era així, sinó tot el contrari.
Un d’ells va ser el pintor Franz Marc. Morirà al front de Verdum l’any 1916. Com el seu amic, el també artista August Macke, que perd la vida ben aviat, el 26 de setembre de 1914. Feia molt poc que havia tornat de Tunísia, on havia descobert la Mediterrània i els seus colors. Quan coneix la notícia, Marc publica un article necrològic sobre el seu amic. Qualifica la pèrdua d’irreparable, també per a la cultura del seu poble (i del món sencer, afegiríem): “En la guerra tots som iguals (…) Va ser ell, d’entre tots nosaltres, qui va donar al color l’acord més clar i pur, tan clar i pur com tot els seu ésser”. Dos anys després era ell mateix, com ja hem dit, qui moriria en la barbàrie.
Franz Marc. Formes en combat, 1914.
Evidentment, altres intel·lectuals, obrers, i en general persones més aviat d’esquerres, no van compartir aquest entusiasme inicial, i es van declarar decididament pacifistes (amb el risc de ser castigats). Podem esmentar a Bertrand Russell, Romain Rolland, Rosa Luxemburg o Yvan Goll.
Per acabar parlem d’un altre poeta alemany, potser no tan conegut, i que també va caure a la guerra, poc després que aquesta comencés: Alfred Lichtenstein. En la seva poesia va voler expressar la desproporció del món en temps de guerra. Heus aquí un poema escrit molt poc abans que s’allistés. Sempre que el llegeixo em produeix una certa estranyesa i inquietud, un poema que és gairebé una crònica :
EL CREPUSCLE (2)
Un noi gras juga en un estany.
El vent ha quedat pres en un arbre.
El cel té un aire lívid i perdut
com si li hagués marxat el maquillatge.
Corbats, guerxos, en unes llargues crosses
i arrossegant-se tot xerrant pel camp dos paralítics.
Un poeta ros potser es torna boig.
Un cavallet ensopega amb una senyora.
S’enganxa a una finestra un home obès.
Un noiet vol visitar una dona tendra.
Un clown gris es posa les botes.
Un cotxet d’infants criden i els gossos reneguen.
(1) Traduït per Narcís Comadira. Poema inclòs en el llibre Poesia italiana contemporània, publicat per Edicions 62 l’any 1990.
(2) Traduït per Feliu Formosa. Poema inclòs en el llibre Poesia alemanya contemporània, publicat també per Edicions 62 l’any 1990. En aquest volum també hi podeu trobar una selecció de poemes dels altres autors alemanys esmentats en l’article, com el vers de G. Trakl, també traduït per Formosa.
Alfred Stieglitz. Brancusi sculpture. New York, 1914.
LA NAU 