All posts filed under: CRÒNICA

Juan Ugalde

Turbulències

  Quan passejo pels jardins i camins més plàcids de Montjuïc, a l’hora foscant, encara em sembla que veig, ara aquí, ara allà, algunes de les imatges que havia deixat enrere feia poc. Unes imatges que m’havien impressionat. M’assec al costat d’un petit estany, ple de fulles. Estic sola. Però de sobte tinc davant meu un grup de persones. Sembla que esperin el tren o el bus. Gent anònima, absorta en els seus pensaments. N’arriben més, es mouen lentament, els seus gestos són precisos. De sobte, uns raigs d’aigua amb molta pressió s’abaten contra elles i les fan caure. Algunes ho fan com ninots, altres resisteixen. Quan tot ha passat, es van aixecant de mica en mica, ajudant-se mútuament. No tot està perdut, després de la violència, la vulnerabilitat, hi ha espai per a la solidaritat. Tota l’escena l’he recollida d’una videoprojecció de Bill Viola, The Raft. El mateix autor la descriu com “una imatge de destrucció i supervivència”. És una de les obres que podem trobar a la magnífica exposició Turbulències, formada per un …

Descobrir cultura

  Barcelona és un bosc tan espès que sovint costa distingir i conèixer els seus propis arbres. Més encara els que estan repartits arreu del país. Ens estem referint als museus i centres culturals, els quals amaguen tresors en bona part encara desconeguts per una gran part dels ciutadans. Posem uns quants exemples: el Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, el Museu Episcopal de Vic o la Fundació Palau de Caldes d’Estrac. N’hi ha molts més, naturalment, però avui ens aturarem justament en aquest darrer, inaugurat fa quinze anys. Caldes d’Estrac, o Caldetes com se la coneix popularment. Situada arran de mar, a tres quarts d’hora en tren de Barcelona, fou una vila d’estiueig important, coneguda pels  banys termals, ja des de la segona meitat del segle XIX, però sobretot durant el primer quart del XX. Conserva alguns edificis modernistes, però tampoc no va sortir indemne de la febre constructora dels anys 60 i 70, com tantes altres poblacions de la malmesa costa catalana. Quan arribes a l’estació de tren per primera vegada …

Ecologia i responsabilitat

  La pluja s’ho ha endut tot, menys la merda. El sol titubeja, els núvols muden i nosaltres ja estem fastiguejats de tants residus i de tanta brutícia. Però potser ha estat millor així. Hauria acabat als rius i, per tant, al mar. Però no podem descartar que un tap de plàstic o una burilla de cigarret acabi a l’interior d’un peix. Unes formigues transiten a prop d’un toll, en una gran zona verda. N’hi ha una que, obstinada, transporta una palla minúscula. Va fent ziga-zagues. Està habituada a ensopegar amb una pedreta o amb una fulla seca, però li costa més encarar-se amb les restes d’una burilla, d’un bocinet de plàstic o d’unes engrunes de vidre. A un cargol que s’ha posat en marxa li ha passat el mateix: s’ha topat amb un paper de plata i amb una llauna de cervesa. L’univers d’una formiga o d’un cargol és un abocador. El de moltes persones, també. La responsabilitat per un entorn més net i saludable no l’hem d’anar a cercar únicament a les administracions …

Paul Strand

Un tomb pel Raval

  Sovint faig, més o menys, el següent itinerari quan em trobo pel centre de Barcelona. Baixo un trosset de Rambla; agafo el carrer Tallers, fins que s’uneix amb Valldonzella. Abans m’aturava a discos Castelló, però ara ja no és possible: va tancar fa dos anys. Com tants establiments emblemàtics de la ciutat. Continuo caminant; millor dit, flanejant, si se’m permet aquest mot. M’agrada badar, sempre hi ha algun detall que fa que aixequi la mirada del terra; ara aquí, ara més enllà. Tot plegat és una festa pels sentits. Penso també en alguna nimietat, passa un núvol, sento converses i, de tant en tant, també un gos que borda. La humitat és alta; sort que he rebut una glopada d’aire fresc quan he tombat pel segon carrer, a l’esquerra. Però em sembla que serà efímer. Valldonzella, on soc ara, és sobretot per a vianants. Ho celebro. Deixant, a l’esquerra el carrer Montalegre i a la dreta la pista de bàsquet, aquella hora deserta, enfilo Joaquim Costa, un dels llocs on la fusió del turisme …

Kader Attia

La reparació, segons Kader Attia

  El món és ple d’esgarrinxades; la història, amb l’home al davant de tot, ha deixat al seu pas marques indelebles, ferides que no han pogut ser sanades. La reparació, però, no ha tingut el mateix tracte a Occident que en d’altres cultures, segons l’artista francoalgerià Kader Attia. En tradicions africanes o orientals, les cicatrius derivades de fets traumàtics no s’intenten esborrar, sinó que s’accepten i, fins i tot, reben un tractament plàstic que les posa en valor. Això em porta a un poema d’Adam Zagajewski, que comença així: “Intenta alabar al món ferit./ Recorda els llargs dies de juny,/ maduixes silvestres, gotes rosades de vi./ Les males herbes que metòdicament envaïen/ les cases abandonades dels desterrats” (…) La reparació, com un acte de memòria i de resistència, però també d’esperança. Lloar al món ferit és una forma per no oblidar-lo. Les ferides del món que invoca la poesia, però també l’art visual contemporani. El concepte de ferida i reparació, justament, ocupa un lloc important en la producció de Kader Attia. Fins al 30 de setembre …

Passejant amb Saul Leiter

  L’exposició s’acaba a la petita i bufona biblioteca, des d’on podem veure un tros de la Ciutadella. A l’interior, l’ambient és fresquívol, però a fora és tòrrid. No es mou ni una fulla. En aquest espai de calma m’hi he assegut, fullejant tres o quatre llibres de fotografies de l’artista, part de les quals les hem pogut veure ara fa poc penjades a la paret. Per sortir cal tornar enrere i passar per davant de la mostra. Així, a qui li plagui, podrà veure de nou algunes de les imatges que més l’han captivat. L’artista és Saul Leiter (1923-2013), un dels que millor van saber immortalitzar, amb la seva càmera fotogràfica, la Nova York de mitjans del segle XX, posant l’objectiu sobre la vida ordinària i la gent anònima, amb un enfocament i un tractament de la imatge molt peculiars. Fins a l’octubre podem visitar a Foto Colectania una mostra prou extensa i variada de la seva obra. He volgut començar per les imatges en blanc i negre, de finals de la dècada dels …

Marquet

Guardar fusta al moll

  Quan surto del Santa Mònica, podria pujar Rambla amunt. Però, com sempre, el riu va ple i temo ofegar-me. No sóc enemiga de les multituds, però si haig de ser-ne part, m’agrada moure’m sola i amb la màxima llibertat. També poder captar amb més claredat els rostres de les persones que passen pel meu costat. Així que, com que no em ve d’una hora ni de dues, giro a la dreta i em dirigeixo fins al port. És cert, no em trobaré del tot un desert, però sé que quan arribi al bulliciós Moll de les Drassanes, tombaré a l’esquerra, on m’esperarà el Moll de la Fusta, d’aigües més tranquil·les. I, esclar, retrobaré la mar, alguns poetes i alguns records. Quan tinc la mar només a uns deu metres, passat ja Colom, esperava que em rebria la salabror. En comptes d’això m’envolta el flaire dels hot dogs, mesclat amb un regust de gasoil. Quan trepitjo el Moll de la Fusta, l’olor ja és diferent; els narius es dilaten. Ho he agraït. Cada vegada que …

Fotografia

A la plaça trobaràs el mar

  Són les 10 del matí i el sol ja pica. La llum té un matís or brut. El cel, una mica enterbolit. Avui és dissabte i això a Vic vol dir que hi ha mercat, i gent, molta gent. ─ A dos euritos, guapa! La veu és potent, rogallosa. L’home té el cos corpulent, però és més aviat rabassut. La pell, morena, i el cabell, enrinxolat. Davant seu, unes quantes dones regiren bruses, pantalons, roba esportiva… Les peces pugen i baixen, sense treva, com els colors d’una pintura de Kandinski. L’anunci, amb petites variacions, l’anirà repetint durant tot el matí. A la dreta, la seva dona, impertorbable, cercant les talles requerides. O potser és la seva germana? Les veus baixes, els crits, es barregen amb olors d’espècies, de plantes medicinals, d’olives o de formatges. Els flaires són múltiples. Alguns els evitareu, però els que són més intensos i exquisits, us entraran ben endins. A mercat, millor anar-hi ben d’hora. Els carrers no són encara inundats per les multituds i la calma se us farà més …