Dies estranys, inorgànics, desig de sol i de somriures. Monotonia? No exactament, o potser sí. Hi pot haver monotonia en una vida activa, en el treball, en temps de confinament… Pot arribar a ser bonica, però també horrible quan esdevé, en paraules de Simone Weil, una perpetuïtat sense canvis. No veiem el final, però sabem que un dia tornarem a reprendre allò que havíem deixat, i tot girarà de nou. Retrobarem l’harmonia o el caos, segons el cas. És preferible, tanmateix, estar subjectes o no perdre massa de vista un sentit de l’existència circular: “La circumferència és el símbol d’una monotonia bonica, i el vaivé pendular, el d’una monotonia atroç” (S. Weil, La gravetat i la gràcia). El sol, el cel, els núvols, els arbres o els ocells saben el que passa? Saben que són pocs, ara, els ulls que els miren? Senten un buit, com nosaltres? “Al costat de la responsabilitat, hi ha la solidaritat. Més enllà, hi ha l’hospitalitat”. (Edmond Jabès, El llibre de l’hospitalitat, 1989). Hi ha morts cada dia, masses. …

  Manuel Chaves Nogales va ser un dels periodistes més lúcids i brillants del seu temps. No només és autor de cròniques i reportatges punyents, incòmodes, traspassats per una emoció continguda, sinó que la seva escriptura beu d’una ploma precisa, bella i elegant. Tanmateix, en el terreny (moral) on ell es va moure hi va trobar ben poca gent. En temps d’extremismes i de dogmes, tallants com un ganivet afilat, dir les coses pel seu nom, prioritzant el diàleg i la no violència, i condemnant tota mena d’assassinats, no era massa ben vist. Van haver de passar unes quantes dècades des de la mort del dictador, perquè el periodista sevillà fos reconegut i apreciat amb justesa. La seva ombra s’ha tenyit, finalment, d’una llum persistent. Tota l’obra editada en els darrers anys així ho corrobora. A sangre y fuego és un dels seus llibres més importants. El formen un conjunt de relats basats en fets verídics, extrets d’una realitat que ell mateix havia conegut. L’obra esdevé una de les aportacions literàries més importants que s’han …

  L’escriptora i periodista Hilde Spiel, en el tram final del seu llibre Retorn a Viena*, descriu un breu viatge que realitza pel nord d’Itàlia. Allà comprova en alguns dels seus habitants com “les emocions flueixen a les faccions sense cap filtre de repressió, els gestos encara segueixen el model d’un art dramàtic codificat fa molt de temps”. És com si l’art que ve del Giotto s’hagués imprès en el caràcter i en la fisonomia dels ciutadans d’aquella terra. Però en l’article d’aquesta setmana no parlarem del país transalpí ni de la seva cultura. El nostre interès recaurà més aviat en la ciutat del títol de l’obra abans esmentada, en concret en la Viena devastada per la Segona Guerra Mundial. El 1946, Spiel torna a la capital austríaca com a corresponsal del diari anglès New Statesman per escriure una sèrie de reportatges sobre la vida a la ciutat. No hi havia estat des de feia deu anys, quan en va fugir a causa dels senyals cada cop més amenaçadors que el feixisme deixava anar al …

  Per començar, el número Pi. Ja fa segles que ens vas donar el teu secret. O més ben dit, et vam trobar sense saber que ja t’havies ficat per tot arreu des del principi. Tenies una relació geomètrica, amb totes les formes circulars. Ho portaves ben amagat. Així, et podem trobar tan en una gota d’oli o de pluja com en una flor. Després vas aparèixer en altres contexts que no tenien res a veure amb el cercle, i això encara ens va sorprendre més. Podies viure en el càlcul de probabilitats o en els resultats de sèries numèriques. El misteri augmentava, mentre tu creixies, creixies amb més nombres (sabíem quins eren), fins a l’infinit. De fet, formes part d’una família d’infinits en el Gran Infinit que és el conjunt dels nombres reals. Fins i tot, la poeta polonesa, Wisława Szymborska, et va dedicar, ja fa uns anys, un poema titulat precisament “El número Pi”: (…) La serp més llarga de la terra després d’uns metres s’acaba. Si bé un xic més tard, el mateix …