De bell nou esguardem unes eleccions. Ja fa unes setmanes, però, que percebem agitació, i aquest dijous s’enceta oficialment la campanya. Però ja són entre nosaltres. Els polítics han trucat el timbre de l’edifici on vivim. Els hem obert─ quin remei─. Pugen les escales fent un cert rebombori, saltironejant, se’ls nota eufòrics i com no podia ser d’una altra manera porten a l’esquena una motxilla carregada de promeses i de proclames grandiloqüents. Ara s’aturen davant la nostra porta i truquen. No sabem què fer. Els obrim? Fem veure que no hi som? “Només són cinc minuts”, ens diran. Però és que el que ens direu ja ho sabem, els respondrem. “I no teniu cap pregunta per fer-nos?” Potser sí, però no estem segurs que contesteu exactament allò que us demanem. En fi, ens esperarem una estona darrera la porta, en silenci, i pensarem què fem. La seducció, doncs, ha començat. La qüestió és si hem de participar novament d’aquest ball. Votar té la seva importància, sens dubte, però també hem de tenir en compte que, …

El Mediterrani es va humanitzar, les aigües van agitar-se, i ja no hi havia distinció entre transparència i opacitat. La fortuna i la desgràcia, la joia i la tristesa, s’alternaven veloçment, i portades al límit vorejaven l’abisme de la desmesura. Fins i tot la superaven. Massa humà tot plegat. Massa dolor i sofriment. El paradís, la terra somiada, era lluny i inabastable. La salvació, molts cops, ja no era possible. Entremig, el blau del mar era (és) també la porta d’entrada a la mort, la tomba per a milers de persones. El mar que uneix persones i cultures era (és) el trist presagi de la misèria humana, de la dissort que sempre colpeix els més vulnerables. Erri De Luca és un dels autors contemporanis que amb més coneixement ha escrit sobre la Mediterrània, les seves llums i les seves ombres. Ell, que va néixer davant d’aquest mar d’innombrables ressonàncies. L’escriptor italià aplega una sòlida trajectòria literària de més de trenta anys, i és sens dubte una de les veus més destacades del panorama internacional. Excel·leix …

Sortim del CCCB. El dia és clar, sense ni un núvol. Aquest centre cosmopolita, de prestigi internacional, és un dels millors obsequis que ha rebut Barcelona, i Catalunya─ l’any que ve ja farà 30 anys!─. Hi hem viscut moments extraordinaris. En repassem alguns mentre fem via pel carrer Montalegre i voregem la plaça dels Àngels, amb el MACBA observant-nos de perfil. Tot seguit agafem el carrer d’Elisabets. Allà ens aturem una estona a la Central del Raval, un altre lloc especial. Joan Margarit deia, en un poema, que la llibertat és una llibreria. Nosaltres hi afegim també serenor i felicitat. Prosseguim en direcció a la Rambla. Ens fa una mica de mandra, és cert, però allà, en el número 115, un edifici singular ens crida l’atenció. Sí, d’aquests encara en podem trobar a les ciutats. I a més és justament el que buscàvem. Té un estil eclèctic, que beu tan del classicisme com del modernisme. Fou inaugurat l’any 1894, i és obra de l’arquitecte Josep Domènech i Estopà. Ho heu endevinat, és la seu de la Reial …

A l fons de la petita vall formada pel MNAC i l’Anella Olímpica hi ha un Edèn. Per sort, no és massa concorregut. La major part de la gent hi passa de llarg─ segueixen habitualment el camí traçat en línia recta que uneix els dos vèrtexs superiors de la vall─, i són comptades les persones que hi baixen. És per això que s’hi està de meravella: el silenci i els sons de la natura, les olors i el verd exuberant, et fan pensar per moments en un petit Montseny enclotat al bell mig de la voràgine i la voracitat de la gran ciutat. És cert que acabem de creuar les portes de Montjuïc, però trobar-se un oasi enmig d’un altre oasi té la seva gràcia i el seu encant. Però de quin Edèn estem parlant? Doncs del Jardí botànic històric, i del seu germà petit─situat just al seu costat─, el Jardí sensorial. El primer fou creat als anys 30 per l’eminent botànic Pius Font i Quer, i conté, entre altres tresors, els arbres més alts …

Entro en un món interior format per ampolles, tasses i gerros. La distribució és senzilla, austera, però està feta amb molt d’afecte. Les figures ─podrien ser humanes─ estan l’una al costat de l’altra, lleugerament separades entre si. Aquest buit encara les fa més vives. Els seus colors són més aviat discrets: ocres, grisos, grocs i verds pàl·lids, una gradació subtil de blancs, i un blau o un vermell que de tant en tant treuen el cap. Surto a l’exterior. Els paisatges potser no són molt bonics, el verd sembla com si l’haguessin empolsinat, els contorns són indefinits. Passejo pel costat d’una casa perduda entre turons; la llum és escassa, endormiscada─ en paraules de Giorgio Bassani─. Tanmateix, tot em resulta familiar. Hi estic bé. En cadascun d’aquests bocins de realitat─pintures, aquarel·les, aiguaforts─ hi ha tendresa i pulcritud, calma i soledat, misteri i poesia. S’hi nota la mà d’un pintor pacient. Però no m’oblido del silenci que transmeten aquestes obres. Un silenci que esmorteeix les ferides del món. No hi ha dubte, doncs, que es tracta d’un …

Sí, és ell… O potser ella. En el bell mig del carrer s’ha posat a caminar. Es mou amb fragilitat, talment com si anés a caure; i quina mirada! Què ens vol dir? Tot i res, possiblement. Sembla que busca quelcom, però què? L’alteritat, potser? La gent li passa pel costat i ni tan sols fa l’esforç per mirar-lo, ni s’han adonat de la seva existència! Què n’és de difícil tot plegat, quina càrrega més feixuga ha de suportar! Els carrers són més i més estrets… Tanmateix, continua caminant. La dignitat mai no l’ha abandonat. Lleugera i sòlida a la vegada. A on el portarà el destí? Segueix avançant, amb la mirada fixa a l’horitzó. De tant en tant dona un cop d’ull a la dreta i a l’esquerra, però mai no ho fa cap enrere. Sap que, com li va passar a Orfeu, això el podria condemnar. Els carrers per on passa poden ser els de qualsevol ciutat del món. Però també trepitja camins i boscos. Potser cerca amor i comprensió, i no els …