All posts filed under: CRÒNICA

2001

Published by

  No deixa ningú indiferent. La seva obra és exigent, inconformista, torbadora; la mirada que llança sobre l’home té un regust pessimista. Stanley Kubrick, creador infatigable, obsedit pel detall i l’exactitud, va destacar en diversos gèneres cinematogràfics. L’any 1968 feia la seva capital contribució a la ciència-ficció amb la ja mítica 2001: una odissea de l’espai, basada en una narració d’un altre mestre, Arthur C. Clarke. Cinquanta anys després de la seva estrena és un bon moment per recordar-la. Fa pocs dies, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), es va celebrar un debat entre científics que pertanyen a diferents àrees, on es va discutir sobre l’actualitat i la vigència de les idees proposades per Kubrick i Clarke, i com aquestes assenyalen nous horitzons a la ciència actual. La xerrada coincidia amb l’exposició que sobre Kubrick es pot veure al mateix centre fins al 31 de març de 2019. Minuts abans del seu inici, l’auditori ja estava força ple. Un cop començat, no hi havia cap seient lliure. La combinació Kubrick i ciència és …

Gruyaert

Mart ens mira

Published by

  La nau Insight ja fa dies que trepitja territori marcià. És el darrer artefacte enviat a l’espai. Aquest cop per estudiar la geologia del planeta vermell. Però com tots els companys i companyes que l’han precedit (la Parker en el seu camí cap al Sol, la New Horizons quan va passar per Plutó….) tindrà un ull posat també damunt la Terra, en concret sobre tots nosaltres. No només per enviar-nos informació valuosa, sinó també perquè, una vegada més, ens estarà dient qui som, amb les nostres misèries i grandeses, i cap on anem. Sense que ho sabem, doncs, farà una mena de crònica diguem-ne històric-filosòfica de la nostra espècie. Una crònica que serà, ho avancem, més aviat crepuscular, amb un lleu matís de nostàlgia. Crec que va decidir fer-la, finalment, quan va contemplar, per primera vegada, la vasta planúria rogenca i deserta de Mart. Va coincidir també amb la notícia que investigadors havien descobert diverses eines de pedra de fa 2,4 milions d’anys a l’est d’Algèria. Les van utilitzar, sembla ser, les primeres espècies del gènere …

Apunts d’un viatge a Grècia

Published by

  Zbigniew Herbert (1924-1998) forma part de la plèiade de grans poetes polonesos (i europeus) del segle XX i part del XXI (amb Milosz, Szymborska o Zagajewski). Com tots ells, Herbert també va ser un magnífic assagista. Recordo ara amb admiració el seu llibre sobre la pintura holandesa del 1600 (traduït aquí per Acantilado amb el títol de Naturaleza muerta con brida). Després en van venir d’altres, entre els quals el que tot seguit comentarem. Es tracta novament d’un conjunt d’assaigs, que porta per títol El laberinto junto al mar*, on Herbert s’endinsa en les cultures antigues de la Mediterrània, i en particular Grècia. La seva fascinació per aquest territori, bressol de la civilització europea (amb els precedents que calgui afegir), s’intueix amb tot claredat al llarg d’un viatge revelador i lluminós. Un viatge que comença a Creta, seguint les petges de la civilització minoica, apareguda cap al 3000 a.c. Des de la coberta del vaixell que el porta a l’illa, l’autor pot proclamar: “Allí está la isla (…) Así se me apareció Creta. Bajando …

Juan Ugalde

Turbulències

Published by

  Quan passejo pels jardins i camins més plàcids de Montjuïc, a l’hora foscant, encara em sembla que veig, ara aquí, ara allà, algunes de les imatges que havia deixat enrere feia poc. Unes imatges que m’havien impressionat. M’assec al costat d’un petit estany, ple de fulles. Estic sola. Però de sobte tinc davant meu un grup de persones. Sembla que esperin el tren o el bus. Gent anònima, absorta en els seus pensaments. N’arriben més, es mouen lentament, els seus gestos són precisos. De sobte, uns raigs d’aigua amb molta pressió s’abaten contra elles i les fan caure. Algunes ho fan com ninots, altres resisteixen. Quan tot ha passat, es van aixecant de mica en mica, ajudant-se mútuament. No tot està perdut, després de la violència, la vulnerabilitat, hi ha espai per a la solidaritat. Tota l’escena l’he recollida d’una videoprojecció de Bill Viola, The Raft. El mateix autor la descriu com “una imatge de destrucció i supervivència”. És una de les obres que podem trobar a la magnífica exposició Turbulències, formada per un …

Descobrir cultura

Published by

  Barcelona és un bosc tan espès que sovint costa distingir i conèixer els seus propis arbres. Més encara els que estan repartits arreu del país. Ens estem referint als museus i centres culturals, els quals amaguen tresors en bona part encara desconeguts per una gran part dels ciutadans. Posem uns quants exemples: el Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, el Museu Episcopal de Vic o la Fundació Palau de Caldes d’Estrac. N’hi ha molts més, naturalment, però avui ens aturarem justament en aquest darrer, inaugurat fa quinze anys. Caldes d’Estrac, o Caldetes com se la coneix popularment. Situada arran de mar, a tres quarts d’hora en tren de Barcelona, fou una vila d’estiueig important, coneguda pels  banys termals, ja des de la segona meitat del segle XIX, però sobretot durant el primer quart del XX. Conserva alguns edificis modernistes, però tampoc no va sortir indemne de la febre constructora dels anys 60 i 70, com tantes altres poblacions de la malmesa costa catalana. Quan arribes a l’estació de tren per primera vegada …

Ecologia i responsabilitat

Published by

  La pluja s’ho ha endut tot, menys la merda. El sol titubeja, els núvols muden i nosaltres ja estem fastiguejats de tants residus i de tanta brutícia. Però potser ha estat millor així. Hauria acabat als rius i, per tant, al mar. Però no podem descartar que un tap de plàstic o una burilla de cigarret acabi a l’interior d’un peix. Unes formigues transiten a prop d’un toll, en una gran zona verda. N’hi ha una que, obstinada, transporta una palla minúscula. Va fent ziga-zagues. Està habituada a ensopegar amb una pedreta o amb una fulla seca, però li costa més encarar-se amb les restes d’una burilla, d’un bocinet de plàstic o d’unes engrunes de vidre. A un cargol que s’ha posat en marxa li ha passat el mateix: s’ha topat amb un paper de plata i amb una llauna de cervesa. L’univers d’una formiga o d’un cargol és un abocador. El de moltes persones, també. La responsabilitat per un entorn més net i saludable no l’hem d’anar a cercar únicament a les administracions …

Paul Strand

Un tomb pel Raval

Published by

  Sovint faig, més o menys, el següent itinerari quan em trobo pel centre de Barcelona. Baixo un trosset de Rambla; agafo el carrer Tallers, fins que s’uneix amb Valldonzella. Abans m’aturava a discos Castelló, però ara ja no és possible: va tancar fa dos anys. Com tants establiments emblemàtics de la ciutat. Continuo caminant; millor dit, flanejant, si se’m permet aquest mot. M’agrada badar, sempre hi ha algun detall que fa que aixequi la mirada del terra; ara aquí, ara més enllà. Tot plegat és una festa pels sentits. Penso també en alguna nimietat, passa un núvol, sento converses i, de tant en tant, també un gos que borda. La humitat és alta; sort que he rebut una glopada d’aire fresc quan he tombat pel segon carrer, a l’esquerra. Però em sembla que serà efímer. Valldonzella, on soc ara, és sobretot per a vianants. Ho celebro. Deixant, a l’esquerra el carrer Montalegre i a la dreta la pista de bàsquet, aquella hora deserta, enfilo Joaquim Costa, un dels llocs on la fusió del turisme …

Kader Attia

La reparació, segons Kader Attia

Published by

  El món és ple d’esgarrinxades; la història, amb l’home al davant de tot, ha deixat al seu pas marques indelebles, ferides que no han pogut ser sanades. La reparació, però, no ha tingut el mateix tracte a Occident que en d’altres cultures, segons l’artista francoalgerià Kader Attia. En tradicions africanes o orientals, les cicatrius derivades de fets traumàtics no s’intenten esborrar, sinó que s’accepten i, fins i tot, reben un tractament plàstic que les posa en valor. Això em porta a un poema d’Adam Zagajewski, que comença així: “Intenta alabar al món ferit./ Recorda els llargs dies de juny,/ maduixes silvestres, gotes rosades de vi./ Les males herbes que metòdicament envaïen/ les cases abandonades dels desterrats” (…) La reparació, com un acte de memòria i de resistència, però també d’esperança. Lloar al món ferit és una forma per no oblidar-lo. Les ferides del món que invoca la poesia, però també l’art visual contemporani. El concepte de ferida i reparació, justament, ocupa un lloc important en la producció de Kader Attia. Fins al 30 de setembre …

Passejant amb Saul Leiter

Published by

  L’exposició s’acaba a la petita i bufona biblioteca, des d’on podem veure un tros de la Ciutadella. A l’interior, l’ambient és fresquívol, però a fora és tòrrid. No es mou ni una fulla. En aquest espai de calma m’hi he assegut, fullejant tres o quatre llibres de fotografies de l’artista, part de les quals les hem pogut veure ara fa poc penjades a la paret. Per sortir cal tornar enrere i passar per davant de la mostra. Així, a qui li plagui, podrà veure de nou algunes de les imatges que més l’han captivat. L’artista és Saul Leiter (1923-2013), un dels que millor van saber immortalitzar, amb la seva càmera fotogràfica, la Nova York de mitjans del segle XX, posant l’objectiu sobre la vida ordinària i la gent anònima, amb un enfocament i un tractament de la imatge molt peculiars. Fins a l’octubre podem visitar a Foto Colectania una mostra prou extensa i variada de la seva obra. He volgut començar per les imatges en blanc i negre, de finals de la dècada dels …

Marquet

Guardar fusta al moll

Published by

  Quan surto del Santa Mònica, podria pujar Rambla amunt. Però, com sempre, el riu va ple i temo ofegar-me. No sóc enemiga de les multituds, però si haig de ser-ne part, m’agrada moure’m sola i amb la màxima llibertat. També poder captar amb més claredat els rostres de les persones que passen pel meu costat. Així que, com que no em ve d’una hora ni de dues, giro a la dreta i em dirigeixo fins al port. És cert, no em trobaré del tot un desert, però sé que quan arribi al bulliciós Moll de les Drassanes, tombaré a l’esquerra, on m’esperarà el Moll de la Fusta, d’aigües més tranquil·les. I, esclar, retrobaré la mar, alguns poetes i alguns records. Quan tinc la mar només a uns deu metres, passat ja Colom, esperava que em rebria la salabror. En comptes d’això m’envolta el flaire dels hot dogs, mesclat amb un regust de gasoil. Quan trepitjo el Moll de la Fusta, l’olor ja és diferent; els narius es dilaten. Ho he agraït. Cada vegada que …