All posts filed under: CRÒNICA

Interludi

  Quan va començar el confinament vaig recordar un dels pensaments de Pascal, escrit a mitjans del segle XVII: “He descobert que tota la desgràcia dels homes ve d’una sola cosa, que és no saber estar-se en repòs en una habitació”. No poca veritat hi ha en aquestes paraules, encara que en l’època dels mòbils i demés pantalles, puguin ser, en part, desmentides, o no. En tot cas, calia afrontar la nova situació amb tranquil·litat i coratge, per no acabar trastocat. Sobretot perquè davant nostre s’obria un oceà no exempt de riscos i d’incerteses, però també amb algunes informacions i contrainformacions poc sòlides. Des del primer dia se’m van presentar a casa dues monotonies ben diferents. L’una, que ha resultat ser una lleial i entranyable companya, m’ha donat serenor i una felicitat modesta. L’altra, a despit meu, també ha tingut el seu lloc a taula. Feia pinta, ja des del moment que va traspassar el llindar de la porta, d’una perpetuïtat sense canvis. Com podia amainar el poder d’aquesta última? La solució em va venir, …

Separació

  Dies estranys, inorgànics, desig de sol i de somriures. Monotonia? No exactament, o potser sí. Hi pot haver monotonia en una vida activa, en el treball, en temps de confinament… Pot arribar a ser bonica, però també horrible quan esdevé, en paraules de Simone Weil, una perpetuïtat sense canvis. No veiem el final, però sabem que un dia tornarem a reprendre allò que havíem deixat, i tot girarà de nou. Retrobarem l’harmonia o el caos, segons el cas. És preferible, tanmateix, estar subjectes o no perdre massa de vista un sentit de l’existència circular: “La circumferència és el símbol d’una monotonia bonica, i el vaivé pendular, el d’una monotonia atroç” (S. Weil, La gravetat i la gràcia). El sol, el cel, els núvols, els arbres o els ocells saben el que passa? Saben que són pocs, ara, els ulls que els miren? Senten un buit, com nosaltres? “Al costat de la responsabilitat, hi ha la solidaritat. Més enllà, hi ha l’hospitalitat”. (Edmond Jabès, El llibre de l’hospitalitat, 1989). Hi ha morts cada dia, masses. …

La causa de la llibertat

  Manuel Chaves Nogales va ser un dels periodistes més lúcids i brillants del seu temps. No només és autor de cròniques i reportatges punyents, incòmodes, traspassats per una emoció continguda, sinó que la seva escriptura beu d’una ploma precisa, bella i elegant. Tanmateix, en el terreny (moral) on ell es va moure hi va trobar ben poca gent. En temps d’extremismes i de dogmes, tallants com un ganivet afilat, dir les coses pel seu nom, prioritzant el diàleg i la no violència, i condemnant tota mena d’assassinats, no era massa ben vist. Van haver de passar unes quantes dècades des de la mort del dictador, perquè el periodista sevillà fos reconegut i apreciat amb justesa. La seva ombra s’ha tenyit, finalment, d’una llum persistent. Tota l’obra editada en els darrers anys així ho corrobora. A sangre y fuego és un dels seus llibres més importants. El formen un conjunt de relats basats en fets verídics, extrets d’una realitat que ell mateix havia conegut. L’obra esdevé una de les aportacions literàries més importants que s’han …

Vam fracassar

  L’escriptora i periodista Hilde Spiel, en el tram final del seu llibre Retorn a Viena*, descriu un breu viatge que realitza pel nord d’Itàlia. Allà comprova en alguns dels seus habitants com “les emocions flueixen a les faccions sense cap filtre de repressió, els gestos encara segueixen el model d’un art dramàtic codificat fa molt de temps”. És com si l’art que ve del Giotto s’hagués imprès en el caràcter i en la fisonomia dels ciutadans d’aquella terra. Però en l’article d’aquesta setmana no parlarem del país transalpí ni de la seva cultura. El nostre interès recaurà més aviat en la ciutat del títol de l’obra abans esmentada, en concret en la Viena devastada per la Segona Guerra Mundial. El 1946, Spiel torna a la capital austríaca com a corresponsal del diari anglès New Statesman per escriure una sèrie de reportatges sobre la vida a la ciutat. No hi havia estat des de feia deu anys, quan en va fugir a causa dels senyals cada cop més amenaçadors que el feixisme deixava anar al …

La Catalunya pintoresca

  Editat per Salvat Papasseit l’any 1919*, fou reeditat unes quantes vegades. L’edició de 1979 és la que em vaig trobar, un dissabte assolellat de principis de juny, en una parada de llibre vell i antic del mercat de Vic. No saps com però sempre hi ha alguna joia bibliogràfica que t’espera, després de ser ignorada o inadvertida per molta altra gent que ha passat abans de tu. El llibre motiu de comentari, La Catalunya pintoresca, és un conjunt esplèndid de dibuixos de Xavier Nogués, amb textos del no menys il·lustre Francesc Pujols. Sí, el filòsof, aquell que va dir, entre altres anècdotes i profecies, que algun dia els catalans ho tindríem tot pagat quan viatgem pel món. Nogués fou un dels millors dibuixants del segle XX. Va ser també un important gravador i pintor. Va conèixer Nonell. Goya el va impressionar. A partir del 1909 col·labora en una de les publicacions satíriques més emblemàtiques que ha tingut el país: “Papitu”. Signa els seus treballs amb el pseudònim de Babel. A partir de 1914 col·labora …

Cosmologia, ahir i avui

La cosmologia és, probablement, la més filosòfica de les ciències. De fet, la primera filosofia, la de Tales o la d’Anaximandre, fou anomenada filosofia natural, és a dir, s’ocupava essencialment de l’estudi de la natura, de la física (physis) i, en particular, de la cosmologia. Aquells presocràtics es demanaven, s’interessaven sobretot, per l’origen i la formació de l’univers (cosmogonia) i de totes les coses. Les seves preguntes, més importants que les respostes, han viatjat fins a nosaltres, tot i les mancances tècniques i tecnològiques de què disposaven. Però la cosmologia no és saborosa només pel seu pòsit filosòfic, sinó també per la poesia i pel seu sentit estètic. I qui diu poesia, diu, òbviament, bellesa o caos. Per això, creiem, atrau tants admiradors. Tot i el complex substrat matemàtic que hi ha al seu darrera, imprescindible per altra banda, sempre hi ha aquesta arrel filosòfica que té alhora un caràcter màgic i enlluernador: D’on venim? On anem? Per què som aquí? Són qüestions que ni el Hubble, els acceleradors de partícules o les computadores més …

Diàleg entre llibres

  Encara sou a temps d’anar-hi. Però no us feu pregar massa. Queden pocs dies. Em refereixo a l’exposició sobre Azorín i la seva relació amb Catalunya que podem veure al Palau Robert de Barcelona. Nosaltres hi vam anar l’altre dia, i les sensacions foren aquestes: certes qüestions polítiques perviuen inalterables des de fa més de cent anys, la necessitat del diàleg per dirimir posicions contràries i la confirmació que sempre hi ha hagut, amb menor o major glòria, intel·lectuals espanyols que han admirat i han glossat Catalunya. Azorín fou un d’aquests intel·lectuals. És evident que en la seva llarga trajectòria no tot van ser llums, alguna ombra també va existir. Tanmateix, l’actitud que va tenir envers Catalunya i la defensa de les seves llibertats foren, en general, dignes d’elogi. Azorín, pseudònim de José Martínez Ruiz, nat València, periodista incisiu, autor d’uns sis mil articles repartits en diversos mitjans, i magnífic cronista dels pobles de Castella, és, probablement, el millor prosista en llengua castellana. Sensible, malenconiós, les seves paraules flueixen com una nit tranquil·la. En …

Figures

  Una mostra reuneix mig centenar d’obres del pintor expressionista alemany Max Beckmann (1884-1950), al CaixaForum de Barcelona. Més que una retrospectiva és una magnífica exposició temàtica dividida en dues parts: bàsicament l’obra alemanya de l’artista (fins al 1937), i la que va fer a l’exili, primer a Amsterdam i després als EEUU. Expressionista, hem dit. Sí, però sense arribar a pertànyer del tot a aquest moviment. De fet, la seva pintura segueix un camí molt personal i independent. Les experiències que té de la mort quan era ben jove li deixen un senyal inesborrable. Més tard, el col·lapse que li provoca la I Guerra Mundial, un esdeveniment que tant havia de marcar la seva generació. Durant el conflicte, Beckmann treballa d’infermer en un hospital fins que és evacuat degut a una crisi nerviosa. La violència i la barbàrie deixen una empremta vigorosa en la seva obra, la qual, a grans trets, intenta reflectir la lluita dels individus, en tota la seva complexitat, contra el mal. Tot plegat amb un fort simbolisme, d’una poderosa suggestió, …

Forats negres

  Hem pogut observar, fa poc, la primera imatge real d’un forat negre. Situat a la galàxia M87, a una distància d’uns 50 milions d’anys llum de la Terra, se’ns apareix en el seu conjunt com una mena de donut cremós i cruixent, però alhora inaccessible. De fet, és un objecte que viu a tota hora afamat. Qualsevol tipus de matèria, ja sigui estel·lar o planetària, inclosa la llum, que se li posa per davant, és engolida, formant un remolí, talment com l’agua que s’escapa per l’embornal d’una banyera plena a la qual se li ha tret el tap. La massa d’aquest forat negre equival a més de sis milions de masses solars. La fita ha estat possible gràcies a l’acció conjunta de vuit radiotelescopis situats a diversos llocs del planeta; en concret als Estats Units, Mèxic, Xile, Espanya, Hawaii i l’Antàrtida. Així, la ciència ens demostra, una vegada més, que la col·laboració entre països és la millor manera d’assolir objectius d’una gran complexitat, els quals han pogut satisfer la nostra curiositat i de retruc incidir en …

Una jornada particular

  Kosmopolis és un dels grans esdeveniments culturals de l’any. Llàstima, però, que hàgim d’esperar-ne dos per acollir-lo, tot i la seva programació contínua. Fa pocs dies l’hem tornat a gaudir de ple. Barcelona i Catalunya s’han tornat a projectar al món des d’un dels seus centres culturals més emblemàtics i que enguany ha fet 25 anys, el CCCB. Nosaltres ens hi vam passejar dissabte passat. No ens donava temps per assistir a totes les sessions completes. Gairebé no hi havia treva, i algunes tenien lloc a la mateixa hora. Així que, en algun cas, entràvem a les sales un cop ja havien començat, però del que es tracta ara és fer-vos arribar quatre o cinc idees essencials i un breu tast de l’ambient que vam viure. Els temes principals d’aquesta edició versaven sobre feminisme, física quàntica o el futur del capitalisme. Raig Verd ha tret recentment el llibre Per què les dones salvaran el planeta?, una col·lecció de textos escrits per diverses autores com Vandana Shiva o Maria Mies a l’entorn de l’ecofeminisme. La igualtat …