All posts filed under: CRÒNICA

Una jornada particular

Published by

  Kosmopolis és un dels grans esdeveniments culturals de l’any. Llàstima, però, que hàgim d’esperar-ne dos per acollir-lo, tot i la seva programació contínua. Fa pocs dies l’hem tornat a gaudir de ple. Barcelona i Catalunya s’han tornat a projectar al món des d’un dels seus centres culturals més emblemàtics i que enguany ha fet 25 anys, el CCCB. Nosaltres ens hi vam passejar dissabte passat. No ens donava temps per assistir a totes les sessions completes. Gairebé no hi havia treva, i algunes tenien lloc a la mateixa hora. Així que, en algun cas, entràvem a les sales un cop ja havien començat, però del que es tracta ara és fer-vos arribar quatre o cinc idees essencials i un breu tast de l’ambient que vam viure. Els temes principals d’aquesta edició versaven sobre feminisme, física quàntica o el futur del capitalisme. Raig Verd ha tret recentment el llibre Per què les dones salvaran el planeta?, una col·lecció de textos escrits per diverses autores com Vandana Shiva o Maria Mies a l’entorn de l’ecofeminisme. La igualtat …

Una mica més amunt

Published by

  Per començar, el número Pi. Ja fa segles que ens vas donar el teu secret. O més ben dit, et vam trobar sense saber que ja t’havies ficat per tot arreu des del principi. Tenies una relació geomètrica, amb totes les formes circulars. Ho portaves ben amagat. Així, et podem trobar tan en una gota d’oli o de pluja com en una flor. Després vas aparèixer en altres contexts que no tenien res a veure amb el cercle, i això encara ens va sorprendre més. Podies viure en el càlcul de probabilitats o en els resultats de sèries numèriques. El misteri augmentava, mentre tu creixies, creixies amb més nombres (sabíem quins eren), fins a l’infinit. De fet, formes part d’una família d’infinits en el Gran Infinit que és el conjunt dels nombres reals. Fins i tot, la poeta polonesa, Wisława Szymborska, et va dedicar, ja fa uns anys, un poema titulat precisament “El número Pi”: (…) La serp més llarga de la terra després d’uns metres s’acaba. Si bé un xic més tard, el mateix …

Vermeer

Un cel més humà

Published by

  Dies i dies d’anticicló. Per fi s’ha acabat, i em sento més feliç, més lleugera. Visc dels canvis i dels colors; la monotonia m’exaspera. No cal ser un artista, un meteoròleg o un metge per verificar com un temps estable d’altes pressions i amb l’aire enclotat, no és el que més ens convé. En aquestes jornades feixugues i inacabables, sentia com si habités a l’interior d’una bola de vidre radiant, però amb una capa de polsim a mitja alçada. Ens aixecàvem amb boirines matinals i tornàvem a casa, al migdia, sota un cel aparentment serè, però desconcertant. El blau havia canviat; estava impregnat de tons terrossos. Caminant amunt i avall sentia com una mena de malestar i impaciència. No era tan una qüestió física com mental. Creia percebre com els altres rostres expressaven una inquietud semblant. Això sí, veia vehicles i més vehicles. Semblava que s’haguessin multiplicat per deu o per vint. L’aire brut s’acumulava, el neguit també. Ningú, però, no estava fent res. Pura inacció. Com si viure en un entorn així fos …

L’últim viatge

Published by

  Té 63 anys, però sembla que en tingui molts més. És un home abatut, trist, amb el cor malalt: “Cuando ya no hay porvenir por estar cerrado el horizonte a toda esperanza, es ya la muerte lo que llega”, li confessa al seu germà José. Fa pocs dies que ha arribat a Cotlliure, a la Catalunya Nord. L’acompanya la seva mare, Ana Ruiz, també molt debilitada. Gairebé no es pot moure, pesa menys que una nena. La tragèdia l’ha fet desvariar i tornar a la infància: “¿Cuándo llegamos a Sevilla?”. Abans d’emprendre el camí cap a l’exili, Antonio Machado i la seva família havien passat els darrers mesos de la guerra a Barcelona. Rellegeix Maragall, Verdaguer i Ausiàs March, entre d’altres. També escriu diversos articles i poemes, i participa en tertúlies amb amics catalans. Són moments d’una calma relativa, només interromputs pels bombardeigs que de tant en tant colpegen la ciutat. El dia 22 de gener, quan l’entrada de les tropes franquistes és imminent, abandona la capital de Catalunya i, com tants milers i …

Salomon

La vida, tanmateix

Published by

  He sortit a la Diagonal. El cel és gris, exceptuant algunes clapes d’un blau pàl·lid. Em sembla que ja no veuré el sol. Demano per l’avinguda de Pedralbes. Per estalviar-me el trànsit, pujo una bona estona per un dels carrers paral·lels. La retrobo, però, en el seu darrer tram, quan la ciutat ja comença a desaparèixer. Aleshores, el verd s’imposa. Entro en una altra modernitat: l’Edat Mitjana, Monestir de Pedralbes. És estrany: soc o no soc a Barcelona? Fins al 17 de febrer, el seu interior acull l’obra de l’artista jueva Charlotte Salomon. Fa un temps m’havia trobat, per casualitat, amb el seu nom, però de la seva obra no en coneixia pràcticament res. Ben poca cosa també de la seva vida; recordava, això sí, que havia mort jove, assassinada a Auschwitz. Travesso algunes de les sales del monestir antigament habitades. Absència, presència. Llibres, manuscrits, objectes, olors. La darrera llum del dia. Surto al claustre. Silenci. Només trencat pel cant estrany d’un ocell del qual no en sé el nom, invisible, amagat entre els …

2001

Published by

  No deixa ningú indiferent. La seva obra és exigent, inconformista, torbadora; la mirada que llança sobre l’home té un regust pessimista. Stanley Kubrick, creador infatigable, obsedit pel detall i l’exactitud, va destacar en diversos gèneres cinematogràfics. L’any 1968 feia la seva capital contribució a la ciència-ficció amb la ja mítica 2001: una odissea de l’espai, basada en una narració d’un altre mestre, Arthur C. Clarke. Cinquanta anys després de la seva estrena és un bon moment per recordar-la. Fa pocs dies, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), es va celebrar un debat entre científics que pertanyen a diferents àrees, on es va discutir sobre l’actualitat i la vigència de les idees proposades per Kubrick i Clarke, i com aquestes assenyalen nous horitzons a la ciència actual. La xerrada coincidia amb l’exposició que sobre Kubrick es pot veure al mateix centre fins al 31 de març de 2019. Minuts abans del seu inici, l’auditori ja estava força ple. Un cop començat, no hi havia cap seient lliure. La combinació Kubrick i ciència és …

Gruyaert

Mart ens mira

Published by

  La nau Insight ja fa dies que trepitja territori marcià. És el darrer artefacte enviat a l’espai. Aquest cop per estudiar la geologia del planeta vermell. Però com tots els companys i companyes que l’han precedit (la Parker en el seu camí cap al Sol, la New Horizons quan va passar per Plutó….) tindrà un ull posat també damunt la Terra, en concret sobre tots nosaltres. No només per enviar-nos informació valuosa, sinó també perquè, una vegada més, ens estarà dient qui som, amb les nostres misèries i grandeses, i cap on anem. Sense que ho sabem, doncs, farà una mena de crònica diguem-ne històric-filosòfica de la nostra espècie. Una crònica que serà, ho avancem, més aviat crepuscular, amb un lleu matís de nostàlgia. Crec que va decidir fer-la, finalment, quan va contemplar, per primera vegada, la vasta planúria rogenca i deserta de Mart. Va coincidir també amb la notícia que investigadors havien descobert diverses eines de pedra de fa 2,4 milions d’anys a l’est d’Algèria. Les van utilitzar, sembla ser, les primeres espècies del gènere …

Apunts d’un viatge a Grècia

Published by

  Zbigniew Herbert (1924-1998) forma part de la plèiade de grans poetes polonesos (i europeus) del segle XX i part del XXI (amb Milosz, Szymborska o Zagajewski). Com tots ells, Herbert també va ser un magnífic assagista. Recordo ara amb admiració el seu llibre sobre la pintura holandesa del 1600 (traduït aquí per Acantilado amb el títol de Naturaleza muerta con brida). Després en van venir d’altres, entre els quals el que tot seguit comentarem. Es tracta novament d’un conjunt d’assaigs, que porta per títol El laberinto junto al mar*, on Herbert s’endinsa en les cultures antigues de la Mediterrània, i en particular Grècia. La seva fascinació per aquest territori, bressol de la civilització europea (amb els precedents que calgui afegir), s’intueix amb tot claredat al llarg d’un viatge revelador i lluminós. Un viatge que comença a Creta, seguint les petges de la civilització minoica, apareguda cap al 3000 a.c. Des de la coberta del vaixell que el porta a l’illa, l’autor pot proclamar: “Allí está la isla (…) Así se me apareció Creta. Bajando …

Juan Ugalde

Turbulències

Published by

  Quan passejo pels jardins i camins més plàcids de Montjuïc, a l’hora foscant, encara em sembla que veig, ara aquí, ara allà, algunes de les imatges que havia deixat enrere feia poc. Unes imatges que m’havien impressionat. M’assec al costat d’un petit estany, ple de fulles. Estic sola. Però de sobte tinc davant meu un grup de persones. Sembla que esperin el tren o el bus. Gent anònima, absorta en els seus pensaments. N’arriben més, es mouen lentament, els seus gestos són precisos. De sobte, uns raigs d’aigua amb molta pressió s’abaten contra elles i les fan caure. Algunes ho fan com ninots, altres resisteixen. Quan tot ha passat, es van aixecant de mica en mica, ajudant-se mútuament. No tot està perdut, després de la violència, la vulnerabilitat, hi ha espai per a la solidaritat. Tota l’escena l’he recollida d’una videoprojecció de Bill Viola, The Raft. El mateix autor la descriu com “una imatge de destrucció i supervivència”. És una de les obres que podem trobar a la magnífica exposició Turbulències, formada per un …

Descobrir cultura

Published by

  Barcelona és un bosc tan espès que sovint costa distingir i conèixer els seus propis arbres. Més encara els que estan repartits arreu del país. Ens estem referint als museus i centres culturals, els quals amaguen tresors en bona part encara desconeguts per una gran part dels ciutadans. Posem uns quants exemples: el Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, el Museu Episcopal de Vic o la Fundació Palau de Caldes d’Estrac. N’hi ha molts més, naturalment, però avui ens aturarem justament en aquest darrer, inaugurat fa quinze anys. Caldes d’Estrac, o Caldetes com se la coneix popularment. Situada arran de mar, a tres quarts d’hora en tren de Barcelona, fou una vila d’estiueig important, coneguda pels  banys termals, ja des de la segona meitat del segle XIX, però sobretot durant el primer quart del XX. Conserva alguns edificis modernistes, però tampoc no va sortir indemne de la febre constructora dels anys 60 i 70, com tantes altres poblacions de la malmesa costa catalana. Quan arribes a l’estació de tren per primera vegada …