Encara sou a temps d’anar-hi. Però no us feu pregar massa. Queden pocs dies. Em refereixo a l’exposició sobre Azorín i la seva relació amb Catalunya que podem veure al Palau Robert de Barcelona. Nosaltres hi vam anar l’altre dia, i les sensacions foren aquestes: certes qüestions polítiques perviuen inalterables des de fa més de cent anys, la necessitat del diàleg per dirimir posicions contràries i la confirmació que sempre hi ha hagut, amb menor o major glòria, intel·lectuals espanyols que han admirat i han glossat Catalunya.

Azorín fou un d’aquests intel·lectuals. És evident que en la seva llarga trajectòria no tot van ser llums, alguna ombra també va existir. Tanmateix, l’actitud que va tenir envers Catalunya i la defensa de les seves llibertats foren, en general, dignes d’elogi.

Azorín, pseudònim de José Martínez Ruiz, nat València, periodista incisiu, autor d’uns sis mil articles repartits en diversos mitjans, i magnífic cronista dels pobles de Castella, és, probablement, el millor prosista en llengua castellana. Sensible, malenconiós, les seves paraules flueixen com una nit tranquil·la. En el repòs de l’horta i de la ciutat dormida, com ell mateix recordava en una ocasió, va sentir que per primera vegada “entraba en mi alma una ráfaga de honda poesía y de anhelo inefable”. Aquesta prosa només la podia fer si era, alhora, un autèntic poeta.

Compromès amb alguns dels esdeveniments del seu temps, des de ben aviat va estar en contacte i va tenir amistat amb diverses personalitats catalanes, en un marc d’entesa i de respecte. L’admiració (mútua) que va tenir per Joan Maragall és ben coneguda, alhora que va conèixer Companys, a qui va visitar quan estava a la presó arran dels fets del 6 d’Octubre.

Precisament a Joan Maragall el retrobem una hora després a Vil·la Joana, en el cor de Collserola. Recordem que aquesta antiga masia va ser el lloc on va passar els seus darrers dies un altre poeta il·lustre: Jacint Verdaguer. Maragall, doncs, acompanyat d’altres escriptors com Montserrat Roig, Mercè Rodoreda, Joan Brossa, Salvat-Papasseit o George Orwell, és protagonista d’un recital poètic i musical, en el marc del Festival Barcelona Poesia, que tot just ahir tancava l’edició d’enguany. Tots els poemes i escrits en prosa tenen com a denominador comú la ciutat de Barcelona. La selecció i la lectura, magnífica, és a càrrec de Gemma Sangerman, acompanyada d’Oriol Romaní al clarinet.

Allà baix, la ciutat invisible i callada ignora les paraules i la música que s’escampen per tots els racons de les nobles sales. Records i il·lusions, tristeses i alegries, ironies i revoltes… Barcelona, quants elogis i quantes desfetes… Sempre viuràs, tanmateix, en aquests poemes immortals.

Quan deixo Vil·la Joana, i baixo per les escales que em portaran a l’entrada dels Ferrocarrils de la Generalitat, hi ha encara quelcom d’inefable que em persegueix i que es barreja amb el verd de l’entorn.

André Kertész. De la sèrie de fotografies sobre la lectura.