Mes: Desembre de 2018

Periodisme, avui

  El periodisme que anomeno càlid, és a dir, lliure, honest, empàtic i compromès amb la veritat, no està de moda. Nous actors, noves realitats, ocupen l’escena política, i periodística. Obrim, per un moment, la finestra: el temps és tèrbol, opac. Tant pot fer molta calor com molt de fred. Se sent cridòria, les veus es superposen: no s’entén res. Tanmateix, una determinada premsa, en comptes de proposar seny, claredat i responsabilitat, entre d’altres coses, encén encara més l’espantall: s’abraça a la mentida, a les invectives falses i a l’insult com la boira a les planes de l’interior. A la novel·la La pesta(1), en una conversa amb el periodista Raymond Rambert i a la pregunta què és l’honestedat, el doctor Rieux respon: “En general, no sé què és. Però, en el meu cas, sé que consisteix a fer el meu ofici”. Poques línies abans ja havia esbrossat el camí: “(…) no es tracta d’heroisme. Es tracta d’honestedat. És una idea que pot fer riure, però l’única manera de lluitar contra la pesta és l’honestedat”. No deixem …

L’art de Velázquez

  L’art ens encoratja, ens empeny, ens provoca. Alguna cosa canvia en nosaltres, encara que no sabem ben bé què. En la pintura succeeix també quan contemplem un rostre o una natura morta, posem per cas, i que no són necessàriament bonics. Potser són les ombres magníficament distribuïdes, enmig de minúsculs esclats de llum, o una mirada malenconiosa, allò que ens fa partícips d’una emoció o d’una veritat. Hi ha un misteri, naturalment, perquè tot art autèntic és, en el fons, un enigma. Això es comprèn o, millor dit, es percep l’incomprensible quan dialoguem modestament amb els grans mestres. Amb Velázquez, per exemple. Del Museu del Prado només podien sortir alhora set obres del genial artista sevillà. Fins al 3 de març seran a Barcelona, al CaixaForum, amb altres peces pictòriques relacionades amb el Segle d’Or espanyol d’artistes de procedències diverses. Tot i la qualitat d’aquestes últimes, l’univers format per les set de Velázquez, col·locades en cada un dels espais temàtics en què s’ha dividit l’exposició, resplendeixen de veritat, d’una veritat, però, humana i senzilla. …

21-D

  Quan llegiu aquest article és molt probable que ja hagi passat el 21-D. Però ara, unes hores abans, no podem saber si es produirà alguna acció violenta, o si tots els actes de protesta convocats per aquest dia seran com els núvols que s’acumulen i passen sense fer soroll. L’únic que sabem és que, aquest dijous, ha tingut lloc una petita cimera entre els dos governs. Sembla ser que n’hi haurà més en un futur proper. Desitjo que el 21-D pugui desenvolupar-se de forma cívica i pacífica. La societat catalana ha donat mostres de maduresa i d’intel·ligència. Alguns, però, s’han atrevit a fer prediccions amb molt poc seny, per dir-ho suaument. Veient qui ho ha dit ja no ens sorprèn (sempre hi haurà gent disposada a fer de piròman), però la seva irresponsabilitat ha adquirit dimensions certament antològiques. Ciutadans, a través de la seva líder a Catalunya, Inés Arrimadas, ja ha dit que hi haurà violència. Així, tal qual. Qui pronostica això de forma tan contundent és potser perquè la desitja. Una raó més, …

2001

  No deixa ningú indiferent. La seva obra és exigent, inconformista, torbadora; la mirada que llança sobre l’home té un regust pessimista. Stanley Kubrick, creador infatigable, obsedit pel detall i l’exactitud, va destacar en diversos gèneres cinematogràfics. L’any 1968 feia la seva capital contribució a la ciència-ficció amb la ja mítica 2001: una odissea de l’espai, basada en una narració d’un altre mestre, Arthur C. Clarke. Cinquanta anys després de la seva estrena és un bon moment per recordar-la. Fa pocs dies, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), es va celebrar un debat entre científics que pertanyen a diferents àrees, on es va discutir sobre l’actualitat i la vigència de les idees proposades per Kubrick i Clarke, i com aquestes assenyalen nous horitzons a la ciència actual. La xerrada coincidia amb l’exposició que sobre Kubrick es pot veure al mateix centre fins al 31 de març de 2019. Minuts abans del seu inici, l’auditori ja estava força ple. Un cop començat, no hi havia cap seient lliure. La combinació Kubrick i ciència és …

Kiarostami

Fent camí

  La Nau ha complert mig any. La travessia començava, tot just, quan entrevèiem l’estiu. Ara, a punt d’entrar a l’hivern, continua fent camí. Hi ha hagut dificultats, és cert, però la il·lusió i el compromís són més vius que mai. Ens interessen moltes coses. Per això tenim ganes de parlar-ne; la curiositat, ja se sap, pot ser insaciable. La Nau, tot i la seva modèstia, desitja fer sentir la seva veu, serena però contundent alhora, sobre diversos temes i fenomens. Ens preocupen moltes coses que s’esdevenen en el món d’avui. L’hora és feixuga, incerta. La incertesa no necessàriament és negativa (més aviat al contrari), però la realitat, convulsa, on tot sembla que ha de ser blanc o negre, s’acaba imposant. Aquí, i a tot arreu. La mentida i l’exageració deliberades, utilitzades la majoria de vegades com a arma política, apareixen vencedores, en detriment de la veritat. Proliferen discursos inflamats d’odi. La perversió del llenguatge s’ha convertit en quelcom habitual. La desraó es fa camí a cops de colze. Són preocupants, i perillosos, al cap …

Marquet

Les nostres riqueses

  Sí, el nom és bonic. N’està content. Ha costat, però per fi l’ha trobat. Es dirà Les Vraies Richesses; sona bé, oi? Ha decidit, tanmateix, escriure una carta a Jean Giono per demanar-li permís. Al capdavall, el nom de la llibreria que pensa obrir a Alger fa referència al seu llibre, en el qual Giono convida al lector a tornar a les autèntiques riqueses, que són el mar, el sol i la literatura, entre d’altres coses. Edmond Charlot, aquest és el seu nom, obre la llibreria un 3 de novembre de 1936. Només té vint-i-un anys. En poc temps, el local, més aviat petit, es converteix en un veritable espai cultural, refugi de lletraferits de tota classe i condició. Un personatge i una llibreria que han esdevingut emblemàtics, i que ara, de la mà de la jove escriptora Kaouther Adimi, els dedica una novel-la*. Un text deliciós que barreja passat i present, i que es mou entre la realitat i la ficció. Una autèntica declaració d’amor pels llibres. Edmond Charlot no només va ser …

No, no era això

  “No m’agrada la Constitució, aquesta Constitució no és la meva. A mi ningú no m’ha preguntat si m’agrada Espanya o no. I, després, allò de la família, la propietat privada, l’herència… No, no m’agrada”. Qui així s’expressa és Montserrat Roig, en un article publicat l’any 1978. Continua dient: “És una constitució feta sobre les brases, tot deixant ben clar qui té el poder (…) No hi tenen cabuda ni “el meu sexe ni la meva nació”(…) No m’agrada la Constitució, però em sembla que votaré que “sí”. De tots els mals, és el menor”. Perquè si “voto que “no”, votaré igual que els ultres i molts exfranquistes”. Acaba l’article amb un desig: “El que no voldria és que fos el darrer “sí”. Quaranta  anys després, no s’ha pogut donar un nou “sí”, ja que no ha estat possible fer cap més consulta. No hem pogut opinar tampoc sobre el model d’estat: monarquia o república. La sensació, doncs, és aquesta: una constitució envellida, rígida i amb poques ganes d’adaptar-se als nous temps; talment com si …

Gruyaert

Mart ens mira

  La nau Insight ja fa dies que trepitja territori marcià. És el darrer artefacte enviat a l’espai. Aquest cop per estudiar la geologia del planeta vermell. Però com tots els companys i companyes que l’han precedit (la Parker en el seu camí cap al Sol, la New Horizons quan va passar per Plutó….) tindrà un ull posat també damunt la Terra, en concret sobre tots nosaltres. No només per enviar-nos informació valuosa, sinó també perquè, una vegada més, ens estarà dient qui som, amb les nostres misèries i grandeses, i cap on anem. Sense que ho sabem, doncs, farà una mena de crònica diguem-ne històric-filosòfica de la nostra espècie. Una crònica que serà, ho avancem, més aviat crepuscular, amb un lleu matís de nostàlgia. Crec que va decidir fer-la, finalment, quan va contemplar, per primera vegada, la vasta planúria rogenca i deserta de Mart. Va coincidir també amb la notícia que investigadors havien descobert diverses eines de pedra de fa 2,4 milions d’anys a l’est d’Algèria. Les van utilitzar, sembla ser, les primeres espècies del gènere …