CRÒNICA
Feu un comentari

2001

 

No deixa ningú indiferent. La seva obra és exigent, inconformista, torbadora; la mirada que llança sobre l’home té un regust pessimista. Stanley Kubrick, creador infatigable, obsedit pel detall i l’exactitud, va destacar en diversos gèneres cinematogràfics. L’any 1968 feia la seva capital contribució a la ciència-ficció amb la ja mítica 2001: una odissea de l’espai, basada en una narració d’un altre mestre, Arthur C. Clarke. Cinquanta anys després de la seva estrena és un bon moment per recordar-la.

Fa pocs dies, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), es va celebrar un debat entre científics que pertanyen a diferents àrees, on es va discutir sobre l’actualitat i la vigència de les idees proposades per Kubrick i Clarke, i com aquestes assenyalen nous horitzons a la ciència actual. La xerrada coincidia amb l’exposició que sobre Kubrick es pot veure al mateix centre fins al 31 de març de 2019.

Minuts abans del seu inici, l’auditori ja estava força ple. Un cop començat, no hi havia cap seient lliure. La combinació Kubrick i ciència és realment explosiva; la cultura (en particular la científica) està més viva que mai. Ho celebrem. Les pantalles dels mòbils bateguen com a qualsevol lloc; però algun llibre també s’hi ha colat. N’he pogut distingir el títol, de lluny. Sort que tenia les lletres grosses: Agujeros negros y tiempo curvo. Tot plegat, doncs, força coherent.

Sempre que entro al CCCB, el meu cos s’omple de felicitat, independentment del que vagi a veure. Tan pot ser la visita a una exposició, a un concert, a un recital de poesia o, com en aquest cas, a una conferència o a una taula rodona. Les parets interiors, el pati exterior, tot plegat sembla posseït per una substància màgica. Una joia no exempta de misteri. No és freqüent això, certament. Què en diria Kubrick?

2001… és un film de filosofia, ciència i tecnologia que aborda algunes de les grans qüestions no resoltes de la humanitat, com ara l’evolució de la vida al nostre planeta (som els humans un estadi intermedi de la cadena evolutiva?). D’altres assumptes, com l’existència de vida extraterrestre, el nostre futur com a espècie o la intel·ligència artificial (IA) ens poden portar a debats infinits: Quines característiques fins ara pròpiament humanes pot arribar a desenvolupar un ordinador? Les formes d’IA poden arribar a crear una espècie posthumana?

Introdueix el debat Ricard Solé, expert en sistemes complexes. Intervenen tot seguit Sergi Valverde, que treballa en l’àmbit de la biologia evolutiva, José Ignacio Latorre, físic teòric expert en quàntica, i Gemma Marfany, especialista en genètica i divulgadora científica.

Els viatges llunyans per l’Univers, que planteja el film, és una opció molt llaminera, certament. Tanmateix, les enormes distàncies i, també, l’impacte de les radiacions de l’espai sobre els humans fan molt difícil tal propòsit, com apunta Marfany. A la Terra ens protegeixen però com ens ho farem quan fem estades prolongades a l’espai? Així mateix, el contacte amb vida intel·ligent és complicada. La qüestió, però, és molt significativa, d’un gran calat filosòfic; inquietant fins i tot. No podem deixar de recordar la famosa frase de Clarke: “Hi ha dues possibilitats: o estem sols a l’Univers o no estem sols. Ambdues són igualment terrorífiques”.

El famós monòlit del film és motiu també de debat. Intervé Valverde: “Quan apareix el monòlit vol dir que ens trobem davant d’una transició evolutiva”. Actua com a metàfora, com un misteri. Però l’ésser humà, curiós fins al final, desitja atrapar-lo. Marfany apunta que al principi “els simis volen saber què és el monòlit. Primer juguen, aprenen…” L’evolució ja està en marxa. Però no podem mitificar tampoc la tecnologia. El procés evolutiu ha estat llarg (de l’os utilitzat per primera vegada com a eina fins al vol de la nau espacial han hagut de passar milions d’anys).

2001… és ciència-ficció realista. “Kubrick volia plasmar un univers el més realista possible”. Va voler disposar “d’assessors diversos (científics, dissenyadors…). El film vol anar més enllà del cinema per entrar en la cultura popular”, remarca Valverde.

Latorre ens parla de l’ètica en la tecnologia i de màquines ètiques. Recorda, en primer lloc, la importància que van tenir els estris en els humans. Ho fa amb aquesta equació: Humà + instrument = humà augmentat. Ha estat inevitable un ús violent dels instruments. No ho podem negar. Però afegeix Marfany: “Utilitzar eines és un signe d’intel·ligència”.

Les màquines que calculen, per exemple, ens han fet “intel·lectualment dependents (…) Som mandrosos, ens acomodem”, assenyala Latorre. El canvi, tanmateix, és en les màquines que decideixen: “Estem delegant decisions”. Això pot portar a conseqüències ètiques que poden fer mal. Hauríem de saber veure que “programar decisions és programar ètica”.  Tot i això “la nostra ciència està encara en la infantesa”. Una finestra s’ha obert, però, en els darrers anys. Ja no tenim només els fotons per mirar el Cosmos; ara tenim una segona finestra amb unes possibilitats enormes: les ones gravitatòries.

Gemma Marfany comenta que “l’agressivitat tampoc no és pròpia dels humans”. Hi ha experiments amb ratolins en els quals s’han provocat conductes agressives. Això obre una perspectiva inquietant: “Podem provocar l’agressivitat? I controlar-la?” Les qüestions no s’acaben, però: Què ens fa humans, doncs? Com serà la nova espècie humana? Tindrem nous humans millorats?

A una pregunta per part d’un oient, Valverde reconeix un cert nihilisme en Kubrick, la idea que potser no estem sols a l’Univers, i que, probablement, “l’existència no té cap sentit”. La tecnologia ens acaba condicionant, “ens porta a camins que no sempre són desitjables”. El canvi climàtic n’és un clar exemple.

Un darrer apunt: Si no heu anat a veure encara l’exposició sobre Stanley Kubrick al CCCB, encara hi sou a temps. No us la perdeu. Si no sou admiradors del seu cinema, o no heu vist cap pel·lícula seva també crec que hi hauríeu d’anar igualment. L’experiència estètica, artística i filosòfica resulta molt gratificant. A més, tota exposició, o gairebé tota, feta al CCCB, és una garantia de qualitat i de treball ben fet.


 

PD. De moment, una cosa és certa: només els humans hem estat capaços de fer grans creacions. Per exemple, fer una pel·lícula com 2001… O bé el Rusiñol, el Casas o el Nonell que podeu contemplar a la Sala Parés, a Barcelona. Un bohemi, retrat d’Erik Satie, del 1891, de Rusiñol, és una magnífica imatge d’un creador immers en una profunda reflexió, malgrat els inconvenients de l’entorn.


 

 

kubrick2

Una imatge de 2001: una odissea de l’espai, d’Stanley Kubrick.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s