Quan llegiu aquest article és molt probable que ja hagi passat el 21-D. Però ara, unes hores abans, no podem saber si es produirà alguna acció violenta, o si tots els actes de protesta convocats per aquest dia seran com els núvols que s’acumulen i passen sense fer soroll. L’únic que sabem és que, aquest dijous, ha tingut lloc una petita cimera entre els dos governs. Sembla ser que n’hi haurà més en un futur proper.

Desitjo que el 21-D pugui desenvolupar-se de forma cívica i pacífica. La societat catalana ha donat mostres de maduresa i d’intel·ligència. Alguns, però, s’han atrevit a fer prediccions amb molt poc seny, per dir-ho suaument. Veient qui ho ha dit ja no ens sorprèn (sempre hi haurà gent disposada a fer de piròman), però la seva irresponsabilitat ha adquirit dimensions certament antològiques.

Ciutadans, a través de la seva líder a Catalunya, Inés Arrimadas, ja ha dit que hi haurà violència. Així, tal qual. Qui pronostica això de forma tan contundent és potser perquè la desitja. Una raó més, si és que es produeix tal esclat de violència, per endollar el 155. I és que no poden viure sense amenaçar amb l’article que, segons ells, acabarà amb l’independentisme. Ho necessiten com l’aire que respiren.

Diem-ho clar: els extremistes de totes bandes volen incidents. I perquè els volen s’instal·len en la provocació contínua. Una part d’aquests incendiaris viuen aquí, a Catalunya. Uns altres, alguns també polítics honorables, romanen asseguts en còmodes despatxos a Madrid, però amb un ull posat a Barcelona. El segon ull el tenen a Andalusia, picant l’ullet descaradament a l’extrema dreta; és a dir, Vox.

És infame i vergonyosa la insistència de la dreta i de l’extrema dreta d’atiar el conflicte. Assenyalar, dia sí, dia també, a les persones que intenten trobar solucions a través del diàleg, només s’entén per una raó electoral. Amb polítiques repressives no aconseguiran res. Però pensen que tot val per un grapat de vots ( i per salvaguardar la unitat de la pàtria). Esperem que el PSOE no caigui de ple en aquest remolí, tot i que no seria el primer cop a ser còmplice del 155.

D’altra banda, el govern espanyol té el dret a reunir-se on li plagui. La ciutadania també té el dret a manifestar-se, sempre que sigui de forma pacífica. Altres, també tenen el dret a la mobilitat, i a treballar, si volen. Caldrà que en tots, en menor o en major mesura, els seus drets puguin ser respectats. No podem obviar tampoc que la situació que vivim al país no és gens normal. Començant per la presó que pateixen els líders socials i polítics.

També és cert que la data escollida no ha estat la millor. Fer-ho a la mateixa data, just un any després de les eleccions imposades pel trio del 155, no sembla que hagi estat una bona decisió. El lloc escollit, tampoc. Els assessors s’hi han ben lluït.

No es descarta tampoc que hi hagi infiltrats. Caldrà aïllar-los. No és bonic veure tampoc persones amb la cara tapada. El moviment sempre ha estat pacífic. No donem arguments a aquells que volen crear, de forma fictícia, un relat de la violència que no ha existit mai. L’única violència ha estat la de la policia l’1 d’octubre, i la de grups ultres. Ambdues han sortit gratuïtes, pel que sembla.

No aniré a les manifestacions que s’han convocat; no em sento còmoda enmig de les multituds. Prefereixo altres formes de protesta. Escrivint o pintant, per exemple. Però espero que s’acabi d’una vegada per totes la situació d’anormalitat i d’injustícia contra ciutadans innocents. Detesto la mentida i l’odi. Sortim de la tristesa, i actuem amb dignitat i respecte, sigui en el format que sigui.

Édouard Boubat. Saint-Germain-des-Prés, Paris, 1955.