L’art ens encoratja, ens empeny, ens provoca. Alguna cosa canvia en nosaltres, encara que no sabem ben bé què. En la pintura succeeix també quan contemplem un rostre o una natura morta, posem per cas, i que no són necessàriament bonics. Potser són les ombres magníficament distribuïdes, enmig de minúsculs esclats de llum, o una mirada malenconiosa, allò que ens fa partícips d’una emoció o d’una veritat. Hi ha un misteri, naturalment, perquè tot art autèntic és, en el fons, un enigma. Això es comprèn o, millor dit, es percep l’incomprensible quan dialoguem modestament amb els grans mestres. Amb Velázquez, per exemple.

Del Museu del Prado només podien sortir alhora set obres del genial artista sevillà. Fins al 3 de març seran a Barcelona, al CaixaForum, amb altres peces pictòriques relacionades amb el Segle d’Or espanyol d’artistes de procedències diverses. Tot i la qualitat d’aquestes últimes, l’univers format per les set de Velázquez, col·locades en cada un dels espais temàtics en què s’ha dividit l’exposició, resplendeixen de veritat, d’una veritat, però, humana i senzilla.

En els quadres mitològics com Marte, pintat entre els anys 1639 i 1641, no renuncia al realisme, i ens presenta el guerrer en tota seva dimensió d’home de carn i ossos, seminu, amb el casc posat, amb les armes a terra, més abatut i malenconiós que cap altra cosa.

Els paisatges que trobem com a fons d’alguns dels seus retrats, magníficament pintats, corresponen a llocs reals, en concret de la serra madrilenya. Les seves obres mostren una quietud plena de dignitat, una poesia fonda i enigmàtica. Capta a la perfecció la personalitat dels seus personatges sense moralitzar ni fer judicis de valor. Té una habilitat innata per pintar el que sigui, inclús animals, herbes o flors. Posava el mateix interès en tot. Tant si pintava membres de la família reial com nans, bufons o altra gent del poble no oblidava la dignitat que té cadascú.

No coneixem prou l’home com l’artista per afirmar-ho amb rotunditat. Però és molt plausible que l’actitud d’humanitat que retrobem en bona part de la seva obra tingués a veure amb el seu propi tarannà. Qui no s’ha meravellat, per exemple, davant La rendición de Breda (1635). En aquesta escena de guerra hi veiem un comportament extraordinàriament humà: el gest d’empatia i de compassió del general Spínola cap al vençut, el governador holandès Justí de Nassau. És admirable. Amb aquesta obra i, per descomptat, amb Las Meninas (1656-57), Velázquez assoleix el cim de l’art.

D. Velázquez. Bufón con libros, cap al 1640.

Els seus bufons o nans desprenen una humanitat estoica i serena. A Barcelona podem contemplar El bufón don Diego de Acedo o Bufón con libros; una persona que pel que es veu va tenir una sensibilitat especial cap als llibres; apareix amb un infòlio a les mans. L’artista hi ha pintat una autèntica natura morta literària, amb un fons paisatgístic crepuscular, fins i tot fantasmagòric.

Algunes de les seves obres són gairebé impressionistes. No és estrany que els pintors d’aquest corrent pictòric, en el segle XIX, quan van mirar enrere, van descobrir Velázquez com un dels seus referents. Manet n’és potser el seu màxim deutor.

En una altra obra que podem apreciar al CaixaForum, La adoración de los Reyes Magos (1619) s’hi percep la influència de la pintura italiana. Els personatges representats són membres de la seva família, entre els quals el seu sogre, el pintor Francisco Pacheco. El 1622 viatja per primera vegada a Madrid per retratar el nou rei Felip IV. Des de llavors formarà part de la cort reial, on podrà gaudir també de la col·lecció artística que atresora. Coneix el Greco i Tizià, i retrata el poeta Luís de Góngora. El 1629 fa el seu primer viatge a Itàlia. Passa per Venècia, Bolonya i Roma. Vint anys després hi efectuarà un segon viatge. El 1651 torna a Espanya. Novament resta lligat al rei per diversos treballs cortesans que l’impedeixen dedicar-se plenament a la pintura. Mor a Madrid l’any 1660.

Velázquez va viure en un segle important pel que fa a esdeveniments històrics. Un any abans de la seva mort, el 1659, es signa el Tractat dels Pirineus. Fou contemporani de Galileu, Bacon, Lope de Vega, Calderón, Gracián, Quevedo, Descartes, Hobbes, Pascal o Rembrandt, entre d’altres. És a dir, noms destacats de la cultura universal de tots els temps. A mesura que avança el segle, Espanya va perdent influència internacional. La decadència i el distanciament amb Europa duraran anys.

Velázquez fou un pintor immens, un gran poeta i un fi observador de l’ésser humà. Havia vist, ja fa uns anys, la seva obra al Prado. Avui, a Barcelona, m’ha tornat a meravellar. No us la perdeu.

Diego Velázquez. Autoretrat, detall de Las Meninas.