MIRADOR
Feu un comentari

Periodisme, avui

 

El periodisme que anomeno càlid, és a dir, lliure, honest, empàtic i compromès amb la veritat, no està de moda. Nous actors, noves realitats, ocupen l’escena política, i periodística. Obrim, per un moment, la finestra: el temps és tèrbol, opac. Tant pot fer molta calor com molt de fred. Se sent cridòria, les veus es superposen: no s’entén res. Tanmateix, una determinada premsa, en comptes de proposar seny, claredat i responsabilitat, entre d’altres coses, encén encara més l’espantall: s’abraça a la mentida, a les invectives falses i a l’insult com la boira a les planes de l’interior.

A la novel·la La pesta(1), en una conversa amb el periodista Raymond Rambert i a la pregunta què és l’honestedat, el doctor Rieux respon: “En general, no sé què és. Però, en el meu cas, sé que consisteix a fer el meu ofici”. Poques línies abans ja havia esbrossat el camí: “(…) no es tracta d’heroisme. Es tracta d’honestedat. És una idea que pot fer riure, però l’única manera de lluitar contra la pesta és l’honestedat”. No deixem Camus, encara. En els seus primers anys com a escriptor va exercir el periodisme. Fins i tot va escriure uns quants articles en els quals exposava com entenia ell la professió, i quins elements no hi podien mancar en el seu exercici: lucidesa, ironia, generositat, escrupolositat o obstinació.

Cal, a més, lluitar per la justícia i contra l’estupidesa. No publicar res que pugui excitar l’odi; les paraules tenen el seu valor i han d’estar molt ben pensades. I afegia: “És fàcil comprovar l’autenticitat d’una notícia. I un periodista lliure ha de posar tota l’atenció en això. Perquè, si no pot dir tot el que pensa, pot no dir el que no pensa o allò que creu que és fals”. I una darrera lliçó: no hem de contribuir a la mentida. Avui, en l’època dels nous ginys tecnològics, en temps de celeritat extrema, gairebé sense pausa ni reflexió, aquestes paraules, dites fa més de setanta anys, resulten encara molt vigents.

Seguim escoltant algunes de les veus periodístiques més destacades de les darreres dècades. Del nostre país, per exemple. Manuel Ibáñez Escofet, en una entrevista feta poc abans de morir, va dir: “Per ser un bon periodista fan falta tres condicions: neguit literari, curiositat universal i humilitat”.(2) Més endavant, afegeix en relació al tema del periodista militant políticament: “Jo tinc clar que s’han de tenir conviccions, però crec que no s’ha de militar”. Us recomano, així mateix, la conversa que va mantenir amb Montserrat Roig, en el programa televisiu Personatges. Un autèntic goig i una lliçó per a futurs periodistes.

Avui, com a mínim una part del periodisme, és clarament militant. Hi ha una inequívoca voluntat de servei a un partit o a una ideologia concrets abans que a la veritat. Un altre periodista català, Wifred Espina, defensa que el periodista ha de ser antidogmàtic: “El periodista no ha de pontificar, malgrat que tots ho fem una mica. Ha d’acostar l’esdeveniment al lector i donar-li les claus per entendre el que passa, però sense predisposar-lo a entendre-ho d’una manera o una altra. S’han de donar les màximes claus objectives perquè el lector pugui formar-se el seu propi criteri (…) Falta periodisme independent, rigorós i reflexiu. En general, la nostra societat, també la catalana, està mancada de pensadors, d’intel·lectuals independents”. No podem estar-hi més d’acord. També avui, vint anys després.

La reportera mexicana Alma Guillermoprieto apel·la a l’entusiasme i a la curiositat, com uns dels fonaments essencials del periodisme. I sobretot “no quedar-se amb la primera impressió”. Un altre dels grans reporters, el nord-americà John Lee Anderson afirma: “Soy escritor de la calle i de la vida misma, periodista sin traje. Me nutro de la vida y de la historia de mi tiempo; no las miro a través de una pantalla, las he vivido, me han rozado, me han tocado, me han cicatrizado”.(3) Sempre hi haurà la necessitat de seguir explicant històries. Per això el periodisme, el bon periodisme, no morirà mai.

No pot faltar en aquesta breu selecció el polonès Ryszard Kapuściński. Creia que el periodisme no podia ser possible al marge de la relació amb els altres éssers humans. I que el vertader periodisme només podia ser intencional, és a dir, aquell que intenta provocar algun tipus de canvi. Tanmateix, no tothom serveix per aquesta professió. Com la de metge o la de mestre, per posar un parell d’exemples, creia que “para ejercer el periodismo, ante todo, hay que ser un buen hombre o una buena mujer: buenos seres humanos. Las malas personas no pueden ser buenos periodistas”.(4) Cal, a més, que pugui desenvolupar-se en nosaltres l’empatia: “Mediante la empatia, se puede comprender el carácter del propio interlocutor y compartir de forma natural y sincera el destino y los problemas de los demás”.

Josep Martí Gómez, un altre històric del periodisme català, a la pregunta de quina diferència hi ha entre ètica i decència respon: “Jo crec, bàsicament, en la decència. Fa molts anys el ninotaire Cesc em va dir: “Hi ha modes. Avui és moda ser això o allò altre, però les modes passen, i jo al meu fill només el vull educar en la decència i en ser bona persona, perquè això és l’únic que mai no passa de moda”.

Acabem com hem començat, amb Camus.  Pocs dies després de l’Alliberament de París, va escriure en un article: “(…) Los nuevos tiempos necesitan, si no palabras nuevas, al menos una nueva disposición de las palabras. Sólo el corazón puede dictar esos arreglos, y el respeto que infunde el verdadero amor.(…) Como se ve, eso equivale a pedir que los artículos de fondo tengan fondo y que las noticias falsas o dudosas no sean presentadas como noticias ciertas. Este conjunto de operaciones es lo que yo llamo periodismo crítico.” (Publicat a Combat el 8 de setembre de 1944. Extret del llibre Crónicas (1944-1953), d’Albert Camus, amb traducció d’Esther Benítez Eiroa. Alianza Editorial, 2002).

Avui hem de seguir lluitant per un periodisme autènticament lliure, lluny d’interessos polítics i econòmics; un periodisme càlidben fet. Hi guanyarem tots i totes. Hi guanyarà la democràcia.


 

(1) La pesta. Albert Camus. Traducció i pròleg de Joan Fuster. Edicions 62, 1986.

(2) Periodistes sota censura. De la fi de la Guerra Civil a la Llei de Premsa (recull d’entrevistes de la revista Capçalera). Diputació de Barcelona i Col·legi de Periodistes de Catalunya, 1999. A banda de les paraules d’Ibáñez Escofet, també s’han extret d’aquest volum les de Wifred Espina i Martí Gómez.

(3) ¿Periodismo? Vale la pena vivir para este oficio. Juan Cruz Ruiz. Debolsillo, 2012.

(4) Los cínicos no sirven para este oficio. Ryszard KapuścińskiTraducció de Xavier González Rovira. Anagrama, 2002.


 

brassai5

Fotografia de Brassaï.

This entry was posted in: MIRADOR

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s